IX Marxa Terres del Gaià. Visitem el nostre patrimoni (3) Tercera etapa

LA PREMSA DE LLIURA DE CAL DAVID,  DE SALOMÓ.

La premsa de Lliura també anomenada premsa de biga,  pren el seu nom de l’element  més característic , la llarga biga de fusta, anomenada pels romans praelum , que és l’encarregada de transmetre e incrementar, gràcies a la llei de la palanca, la força que es fa des d’un dels seus extrems. Lla massa a premsar se situa en un punt entremig, entre la potència i el punt de suport.

                                                

El nom de premsa de lliura ve del contrapès de pedra que hi ha a la base del cargol, o rosca . Hi ha premses de biga de tres tipus: manual, de torn i de caragol.

La premsa manual es troba documentada a la Mediterrània Oriental ja a l’Edat del Bronze  (segle IX AC)

                                                       

 

De la premsa de torn , hi ha una descripció detallada del seu funcionament en el tractat escrit pel romà M. Porci Cató (234-149 AC) “D’Agricola. La premsa es fixa sòlidament al terra; un bloc de pedra, que rep el nom de contrapès, és l’encarregat d’aconseguir la baixada de la biga amb l’ajuda d’una corda o llibant. Al Baix Gaiá s’ha trobat dos contrapesos , un a la vila romana dels Cocons, i l’altra en la del Mas de Pallarès, en el terme de El Catllar.

 

De la premsa de caragol , Heró d’ Alexandria , (10-70 A.C) en el seu tractat “Mechanica, III” , diu que aquesta és la premsa més segura i fàcil de maniobrar. En trobem a Itàlia a partir de la segona meitat del segle I, però no es generalitza el seu ús a la Mediterrània Central fins el segle III. A la Península Ibèrica,  els exemples més antics són de finals del segle II.

 

D’aquest tipus és la premsa de cal David de Salomó, que anirem a visitar durant la Marxa. Es va construir l’any 1619, segons consta gravat a la fusta d’una de les bigues, i va tenir ús esporàdic.

La premsa  consisteix en una immensa biga formada per diverses jàsseres, unides per unes argolles de ferro, dits travons, de 12 a 18 m. de llargada, encastada a la paret de manera, però , que faci possible el moviment vertical. A una distància de dos metres del mur, i damunt una pedra gran anomenada pastera, s’hi posava la càrrega, en aquest cas el raïm, col·locant-la al mig d’una corda grossa, dita llibant, enrotllada en forma d’espiral; al girar el cargol mitjançant les barres, el pes de la lliura, i de les bigues, feia que el sucs dels raïms s’escolessin pel canal circular de la pastera, que anava a para en una pica, on es recollia el vi resultant.

  Josep Zaragoza

 

CONCURS FOTOGRÀFIC VIII MARXA TERRES DEL GAIÀ

Enguany hem fet un concurs fotogràfic de la Marxa.

El premi, una selecció de productes de Terres del Gaià: cervesa artesana, embotits, formatge, melmelades, gelees, safrà, vi, oli ecològic, ametlles…

 

Enhorabona als guanyadors, el Joan Esplugas de Santa Coloma de Queralt: la seva foto encapçala aquest blog. I la Joana Rafecas, d’Altafulla: la seva foto encapçala el nostre facebook

a

 

Podeu veure totes les fotografies del Concurs http://bit.ly/2sp04QH

 

Marxa, marxa

Em diuen,  escriureu alguna cosa sobre la Marxa ? Què és això de la Marxa ? Per què ho feu ? Ho diu gent que ve de Marxa,  gent que ens veu passar,  gent que pregunta com ha anat … i al final m’he decidit. I és que costa una mica posar-s’hi.  Com començo ? què explico? Podria començar amb allò de que és una Marxa reivindicativa,  per reclamar el riu,  el nostre Gaià, aquest riu petit i potent, aquest riu salvatge i tranquil, aquest riu que no té final al mar però que ho intenta. Però és que la Marxa és molt més que això.  És sobretot una declaració d’amor al territori i a la gent que l’habita, que l’estima, que el vol conèixer.

Tres dies de caminar, des de la font de les Canelles a Santa Coloma de Queralt , a la desembocadura fallida a Tamarit. Tres dies d’intercanviar punts de vista, de xerrar de tot i de res; de menjar i de veure bon vi. Del territori tot, faltaria !! De sorpreses, de descobrir nous paratges impressionants i també de veure on el riu està malalt. Tres dies amb companyonia  d’un centenar  de persones, algunes tots els dies, d’altres alguns trams.

N’hi ha que saben de pedres, de flors, de plantes, d’animalons, de rescloses i estacions d’aforament, d’història i d’ocells, de vins i vinya, de la terra, dels oficis, de música.. d’altres fan broma, més xiquets que la canalla, i crec poder afirmar que tots ens ho passem de conya. Malgrat les llagues, el cansament, les dutxes i els llits i les dificultats d’última hora.

I per on vam passar? Sortim de Santa Coloma ja ben esmorzats, enfilem cap a Sant Gallard on s’afegeix un altre excursionista, i ja en som uns 70. Després d’alguns anys, hem tornat a gaudir de la “terra promesa” a la riera de Biure, a pas gairebé militar per creuar la carretera abans que ens enxampi el ral-li d’Igualada.  A Santa Perpètua després de dinar, alguns entusiastes pugen a la torre del castell, un dels més antics de Catalunya.

La primavera ufanosa ens ha regalat molta aigua i molt neta, sobretot  en el primer tram fins a Querol; per sort hem estrenat oficialment les passeres que s’han tornat a instal·lar després de la Gaianada i ja no ens mullem els peus !! Des d’aquí un prec perquè les passeres siguin discretes i potenciïn el paisatge i el patrimoni. Hem pogut conèixer racons i patrimoni difícilment accessibles abans de la riuada del novembre del 2015.

Enguany hem redescobert el molí paperer de Seguer i el pou de neu de Vila-rodona. Hem albirat els meandres de Vilabella des de dalt la pedra foradada i hem baixat a l’estret de Cardenal per l’antiga estació d’aforament. I després per l’embassament, que ja se sap que és el gran mal del nostre riu, però he de confessar que aquest cop el vaig trobar bonic.

Gràcies a tots els que heu compartit el vostre saber; als qui heu regalat la vostra feina i empenta,  als qui han explorat i obert camí. A les persones que ens han ajudat a traslladar motxil.les amunt i avall.  Als fantàstics càterings “km 0” i als increïbles cuiners de la fideuà. Als fotògrafs improvisats, al poeta del manifest, a tots els heu patit (i gaudit) l’organització,  a la gent sempre de bon humor disposada a tot. Als ajuntaments que ens han donat el seu suport, a tots els que ens heu acompanyat i que, simbòlicament , vau portar una pedra de la conca alta fins al mar.

I al bar de Querol que va tancar més tard perquè no ens faltés una birra a l’arribada.

Maribel Serra

 

             

           

 

Podeu veure un recull ampli de fotografies de la VIII Marxa a https://flic.kr/s/aHskXhh1ym

 

Un viatge pel Gaià

Ara que estem a punt de la VIII Marxa ens plau publicar un fragment d’aquest petit viatge pel Gaià. Gràcies Txiqui López

Un viatge pel Gaià  Cristobal “Txiqui” López
” El riu es mou entre les muntanyes culminades per torres o vells castells
que ara semblen vigilar la marxa colonitzadora del bosc. El Gaià mostra les
seves aigües desafiant una climatologia adversa que en anys plujosos torna
al paisatge l’esplendor del sempitern verd de la pineda, o dels roures que han
pogut perpetuar-se en el temps.
Com en tota bona història el riu té un origen perdut i enigmàtic ja que
el naixement històric està ara entre camps i construccions, molt a prop de
la deixalleria del primer poble que el veu córrer, però per això encara s’han
de recórrer uns centenars de metres ja que el primer lloc on veiem l’aigua és
a la font del Comtes o de les Canelles, dins del municipi de Santa Coloma
de Queralt. Aquí sorprèn la gran quantitat d’indústria instal·lada que entre
camps de cereals deixa veure el desenvolupament d’una zona rural que ha
sabut compaginar dos mons distants per segles. Aquesta vila, que conserva
part de la seva muralla medieval, té els seus orígens en l’existència del castell
de Queralt, situat a la comarca de l’Anoia. El castell originari del segle X va
ser destruït per Almansor, però podeu veure les restes de les reconstruccions
que es van realitzar en els segles posteriors.
Obra renaixentista, val la pena que quan passeu per Santa Coloma de
Queralt, visiteu el castell dels Comtes de Queralt, ja que conserva la torre
de l’homenatge del segle XI. Actualment és un espai destinat a activitats
culturals i, entre d’altres, acull la biblioteca municipal.
Aquí cal explicar una llegenda lligada al riu. Sant Magí, també Sant Magí
de la Brufaganya, va ser l’artífex del riu que recorre tot el Tarragonès i a les
seves ribes, els propietaris hi van alçar torres de guaita …”
Recull de Treballs · 14 (2013) Centre d’Estudis Sinibald de Mas
Vegeu més a http://www.raco.cat/index.php/RecullTreballs/article/viewFile/270965/376788

El Gaià és xulo, xulo, perquè sí! L’Anna ens parla de la V Marxa.

L’Anna és una veterana en les Marxes del Riu Gaià, la primera marxa la va fer amb 6 anys i des de llavors cada any, sense fallar-ne ni un. Ara amb 11 anys li hem demanat que col·labori en el “Riu Emmurallat” i ens expliqui com ha viscut la marxa d’enguany.

*******************************************************************

Aquest any ha estat un any diferent. El recorregut del segon i tercer dia han canviat, no sé si cap a millor o cap a pitjor, a mi m’agradava més el recorregut dels altres anys perquè el primer dia era el més llarg i el segon i el tercer dia eren més macos i relaxats. Ha sigut xulíssim i diferent, no ens va ploure, bién!!!, va fer molt de sol, fins i tot una mica massa.

Hi havia llocs que havíem de passar per vores estretes per damunt del riu, altres que havíem de descalçar-nos o creuar amb sabates de riu, cosa que va bé perquè et refresca els peus. La primera nit , a Querol, a la casa de colònies vam dormir bé, no estàvem sols com els altres anys, sinó que hi havia uns ciclistes que també dormien allà. Vam tenir pica-pica a la plaça que va estar molt bé.

S’ha de reconèixer que aquest any ha vingut molta més gent, hi havia molts pares i nens de Santa Coloma que ens van acompanyar el primer tram, fins i tot uns pares que van portar un bebè.

El tram del segon dia potser va ser el més pesat i menys xulo, ja que va ser el més llarg. La segona nit a Vilabella no va anar tampoc malament, almenys no hi havia petards.

L’últim dia, que el vam fer amb els de Vilabella també vas ser xulo però es va fer pesat amb tantes persones, hi havia massa tros de carretera i poc de riu, s’ha de reconèixer almenys que teníem avituallaments. Els fideus de l’hort de la sínia estaven boníssims o jo tenia una gana que em moria, aprofito per felicitar als cuiners!! És un lloc preciós. El tram final que és el caminet que porta fins la platja és molt maco. Fa llàstima que per uns quants metres el riu no arribi al mar.

Visca el Riu Gaià i les seves terres!!!!

Anna Saumell Cabré