IX Marxa Terres del Gaià. Visitem el nostre patrimoni (3) Tercera etapa

LA PREMSA DE LLIURA DE CAL DAVID,  DE SALOMÓ.

La premsa de Lliura també anomenada premsa de biga,  pren el seu nom de l’element  més característic , la llarga biga de fusta, anomenada pels romans praelum , que és l’encarregada de transmetre e incrementar, gràcies a la llei de la palanca, la força que es fa des d’un dels seus extrems. Lla massa a premsar se situa en un punt entremig, entre la potència i el punt de suport.

                                                

El nom de premsa de lliura ve del contrapès de pedra que hi ha a la base del cargol, o rosca . Hi ha premses de biga de tres tipus: manual, de torn i de caragol.

La premsa manual es troba documentada a la Mediterrània Oriental ja a l’Edat del Bronze  (segle IX AC)

                                                       

 

De la premsa de torn , hi ha una descripció detallada del seu funcionament en el tractat escrit pel romà M. Porci Cató (234-149 AC) “D’Agricola. La premsa es fixa sòlidament al terra; un bloc de pedra, que rep el nom de contrapès, és l’encarregat d’aconseguir la baixada de la biga amb l’ajuda d’una corda o llibant. Al Baix Gaiá s’ha trobat dos contrapesos , un a la vila romana dels Cocons, i l’altra en la del Mas de Pallarès, en el terme de El Catllar.

 

De la premsa de caragol , Heró d’ Alexandria , (10-70 A.C) en el seu tractat “Mechanica, III” , diu que aquesta és la premsa més segura i fàcil de maniobrar. En trobem a Itàlia a partir de la segona meitat del segle I, però no es generalitza el seu ús a la Mediterrània Central fins el segle III. A la Península Ibèrica,  els exemples més antics són de finals del segle II.

 

D’aquest tipus és la premsa de cal David de Salomó, que anirem a visitar durant la Marxa. Es va construir l’any 1619, segons consta gravat a la fusta d’una de les bigues, i va tenir ús esporàdic.

La premsa  consisteix en una immensa biga formada per diverses jàsseres, unides per unes argolles de ferro, dits travons, de 12 a 18 m. de llargada, encastada a la paret de manera, però , que faci possible el moviment vertical. A una distància de dos metres del mur, i damunt una pedra gran anomenada pastera, s’hi posava la càrrega, en aquest cas el raïm, col·locant-la al mig d’una corda grossa, dita llibant, enrotllada en forma d’espiral; al girar el cargol mitjançant les barres, el pes de la lliura, i de les bigues, feia que el sucs dels raïms s’escolessin pel canal circular de la pastera, que anava a para en una pica, on es recollia el vi resultant.

  Josep Zaragoza

 

IX Marxa Terres del Gaià. Visitem el nostre patrimoni (1) Primera etapa

El camí de l’aigua, de la Déu del Gúbia fins al Moli Nou de Sant Gallard.

El camí que recorrerem, és el que feia l’aigua que baixava per la sèquia major; des de la resclosa gran o de l’escorxador, a Santa Coloma de Queralt, fins una mica més avall del molí Nou de Sant Gallard, a la sortida de l’abullor del molí    (vocabulari al final), que retorna l’aigua sobrera al riu Gaia.

Aquest sistema hidràulic té un recorregut d’uns 2,7 Km i un desnivell de 70 m; encara es poden veure les rescloses, amb els cap-recs; el molins fariners, alguns conserven les seves basses, cups o cacaus, sobreeixidors i boixarreres. El recorregut està ple d’enginys hidràulics,  abullons o minetes de desguàs; restes d’algun partidor i algunes boixarreres, que servien per regar els horts que hi ha per sota la sèquia major.

Es poden veure quatre rescloses: la gran o de l’escorxador, la petita o subresclosa, sota el molí Nou; la del molí del Sol i la del Gorg d’En Roca. Comptem set molins fariners: sis d’ells construïts a principis del segle XIII: el molí Nou o d’en Bonfill, el molí de la Torre o d’En Guiribert, el del Pocorull o de l’Arnau Pellisser, el molí del Requesens. Els dos restants, el molí Vell o de Dalt i el molíi Nou o de Baix estant a Sant Gallard i pertanyen al terme de les Piles. El setè moli és el del Sol, que es va construir, posteriorment l’any 1753.

També podrem observar un aqüeducte que servia per passar l’aigua del costat esquerra cap el costat dret del riu Gaia, entre el moli Nou i el moli de la Torre. Un pou de gel construït, segurament al segle XVII, i que prenia l’aigua de la sèquia per fer el gel. Un desaigüe retornava l’aigua del desgel a la sèquia.

Dels quatre partidors que havia tingut aquest sistema hidràulic, ara tant sols en queden unes petits restes al costat del moli del Sol.   I de la sèquia ara tant sols en queden 2 trams: un al principi entre la resclosa de l’escorxador i l’aqüeducte i l’altre entre el moli del Requesens i el moli Nou de Sant Gallard.

Noms de les diferents parts del sistema hidràulic:

Resclosa, assut, peixera, pesquera.

Sèquia, rec, canal, canalera.

Bassa, bassal.

Sèquia de desguàs, canal de desguàs: Sortida de l’aigua del carcabà del moli

Estellador, trestallador, desbromador, bagant: comporta que serveix per menar l’aigua cap a una o altra sèquia o bé cap al riu.

Sobreeixidor: Desguàs a la part alta de la bassa d’un molí que dirigia l’aigua sobrera cap al moli de més avall.

Cup, cacau: és per on l’aigua queia de la bassa del moli  al carcabà; amb la força de la caiguda feia rodar la roda d’àleps.

Abulló, mineta de desguàs: mina soterrada, sovint per un camp de conreu, que retorna l’aigua sobrera al riu.

Boixarrera, boixadera: Forat al fons de la bassa per desaiguar cap al molí de més avall, quant no aquest molia. També designa un forat rodó practicat a la part mes baixa de la paret de la sèquia o rec que menava l’aigua cap als horts de sota la sèquia.

Partidor, distribuïdor: construcció per distribuir l’aigua de dues sèquies o recs i la desvia cap a una altre sèquia o cap al riu

  mapa del segle XVIII

                                                                                                                                                                                                                      Josep M. Mateu “Pepis”

 

Les barraques de pedra seca de Montferri

Les barraques i les construccions de pedra seca són part indissociable del paisatge rural de Montferri. Al seu terme municipal s’hi han comptabilitzat dues-centes dotze barraques (20 d’octubre de 2016), cadascuna de les quals està catalogada a l’espai web Wikipedra (http://wikipedra.catpaisatge.net/), un projecte que pretén divulgar i preservar aquest patrimoni. Aquesta xifra el situa com el vuitè municipi de Catalunya amb més construccions d’aquest tipus. I tenint en compte que el terme del poble és de 19,36 km2, surten a 11 barraques de pedra seca per quilòmetre quadrat.

Tot i que les barraques estan repartides per tot el terme, la major concentració es troba a les planes entre Masllorenç i el vessant est de la tossa Grossa. La majoria van ser construïdes a la segona meitat del segle XIX, com ens indica algun dintell gravat, i curiosament un gran nombre estan situades en terrenys que antigament s’havien cultivat, però que ara són ermots. Això ens dóna una idea que aquestes terres més dolentes i amb més pendent van ser treballades per netejar-les de pedra i poder-les cultivar.

Per tipus de planta, les més freqüents al terme de Montferri són les de planta quadrada (amb 74 barraques) i rectangular (amb 57). També n’hi ha bon nombre amb planta circular (28) i irregular (16). Finalment, trobem unes quantes barraques amb plantes més curioses i infreqüents: bessona-composta (11), de ferradura (11), trapezoïdal (8) i el·líptica (7).

Les barraques també es poden classificar segons el tipus de porta d’entrada. A Montferri n’hi ha 77 que tenen un arc de mig punt, el més comú. Quaranta-quatre tenen arc pla, 46 llinda plana, 17 arc primitiu (o d’ametlla, com també es coneix) i 13 arc d’angle.

Segons el lloc en què estan emplaçades, les barraques poden ser aèries aïllades, aèries adossades al marge, terreres margeres i terreres encastades. A Montferri, les més nombroses són les primeres; són barraques construïdes de forma aïllada enmig d’un terreny i en trobem un total de 147. També tenim 44 barraques en què una de les parets està formada per un marge de nivell igual o superior a la barraca (aèries adossades al marge); 14 barraques construïdes dins d’un marge, és a dir, encastades totalment dins el terrer d’una feixa i en què la paret frontal és el propi marge (terreres margeres), i finalment, 6 barraques que aprofiten una cova o forat en una roca, on la part frontal es cobreix amb una paret de pedra seca, deixant un portal d’accés (terreres encastades).

Finalment, l’estat de conservació és irregular: només 157 estan en perfecte estat; la resta (fins a 55 barraques) tenen algun tipus d’enderroc.

 

                                                          

 

Les barraques de pedra seca de Montferri tenen altres elements arquitectònics que val la pena assenyalar. Moltes tenen cocons (armariets arran de terra per guardar-hi frescos el vi i l’aigua) i fornícules a l’interior; altres tenen un petit ràfec o una visera volada a la portada, elements purament decoratius. També hi trobem prestatges de fusta, graons per accedir a la coberta, menjadores per als animals, bancs, paravents, arcs de descàrrega, cisternes, arneres, i, en alguna, clapers (amuntegaments de pedra).

La majoria de les cobertes són de falsa cúpula, és a dir, fetes amb lloses de pedra col·locades a filades concèntriques i volades respecte l’anterior. Acostumen a rematar-se amb una clau de volta o una llosa plana de posar i treure. Per la part exterior, alguna d’aquestes cobertes estan plantades amb lliris de Sant Josep (Iris germanica), com és costum a les terres penedesenques. L’orientació de les portes de les barraques acostuma a ser al sud o al sud-est, buscant la màxima insolació i per protegir-se dels vents freds del nord.

N’hi ha de molt interessants, com la situada entre la pallissa del Claver i el puig de l’Aranyó (codi 7039 de Wikipedra). Està formada per dues estances: la principal, amb menjadora i dos cocons, i la de l’animal, amb menjadora, cocó i fornícula. La primera té una coberta de volta de canó de 13 filades, mentre que l’altra és de falsa cúpula.

També hi ha barraques amb nom propi, com la d’en Gori (codi 6010), altres de molt grans (codi 5739) o amb parets molt gruixudes, de fins a 1,3 metres (codi 7041), i algunes realment boniques, com la situada prop de la font del Moro (codi 10012).

Domènec Ribes i Mateu

                                                                                                                            

LA TAULA DEL GAIÀ

El passat dijous 24 de novembre, a la Diputació de Tarragona, es va presentar una nova iniciativa per treballar pel nostre territori.

Des de la Diputació es proposa als municipis que formen part de la Conca del Gaià, participar d’una plataforma  de reunió i posta en comú dels reptes i oportunitats de les Terres del Gaià. La iniciativa es vertebra a l’entorn d’una oferta de turisme sostenible que anomenen “Camins blaus”.

L’iniciativa però,  vol anar més enllà, i promocionar les iniciatives de millora de l’entorn rural, paisatgístic i patrimonial del Gaià. Vol ser un espai de diàleg i de presa de decisions estratègiques en l’àmbit del riu Gaià

Aquesta és una iniciativa llargament reivindicada des d’Associacions i entitats del territori, i també des d’alguns ajuntaments.

Formaran part de la taula la totalitat dels municipis que s’hi vulguin adherir mitjançant aprovació del Ple de l’Ajuntament, dos representants per comarca amb dret a vot, i la col.laboració dels agents socials del territori, entre els que hem estat convidats a participar l’Associació mediambiental la Sínia i l’Associació Terres del Gaià. Esperem la incorporació futura d’altres entitats.

La declaració d’intencions  queda reflectida en el protocol d’adhesió dirigit als ajuntaments:

El riu Gaià és un dels principals cursos fluvials de la façana litoral catalana i l’únic que té tot el seu curs a les comarques tarragonines, el qual aporta les seves aigües a la mar Mediterrània.

El riu Gaià, a l’alçada de Santa Coloma de Queralt, en el seu origen, recull les aigües de les serres de Brufaganya i de Queralt. En el seu recorregut travessa la serralada litoral on actualment està situat l’embassament de Gaià, concretament a l’estret del Cardenal.

Al final del riu s’hi troba la reserva natural de fauna salvatge de la desembocadura del Gaià, formada per una llacuna, habitualment separada del mar per una barra de sorra. (…)

A la conca del riu Gaià hi coincideixen cinc espais inclosos dins la Xarxa Natura 2000 (DAMH, 2009) i que conformen també part del Pla dels Espais d’Interès Natural de Catalunya (Llei 12/1985, de 13 de juny, d’espais naturals) (DAMH, 2010e).

El document d’adhesió enumera igualment els principals objectius de la Taula del Gaià:

L’èxit de la posada en marxa d’aquest compromís depèn, en gran part, de la coordinació d’esforços, tant col·lectius com individuals, dels municipis signants. Aquesta és la raó per la qual s’ha decidit crear un espai de treball format per les administracions locals que representen als territoris pels quals discorre el curs principal del riu Gaià.

La Taula del Gaià té com a objectius principals:

 

  1. Impulsar el camí blau Camí del Gaià, mitjançant la restauració i habilitació d’un camí, adjacent al riu, que enllaci els municipis i les comarques que travessa com a connector territorial.
  2. Treballar per la millora ambiental del riu com a connector ecològic, amb la finalitat de recuperar els seus valors naturals i paisatgístics.
  3. Contribuir a la valorització de la identitat dels territoris que formen part dels curs del riu Gaià. Es vol contribuir a un desenvolupament territorial sostenible, tant en l’àmbit ambiental com social i econòmic, on la dinamització econòmica s’impulsa sobretot amb el turisme sostenible.

 

Nosaltres hi afegirem “La custòdia del territori1

El document de creació de la Taula, especifica, entre d’altres coses, que servirà per

per definir les línies de treball, les accions i la recerca de finançament per a l’execució.

Des d’aquí manifesten la satisfacció per la iniciativa i el desig que realment sigui una plataforma de desenvolupament pel territori

        

     

@Terresdelgaia

Casa Jaume Punto, Santa Coloma de Queralt

 

Passejar pel Gaià sempre està bé; pels seus paisatges, per els seves viles i llogarrets. I sempre descobreixes un racó amagat. I d’un petit racó amagat, una petita meravella us en vull fer cinc cèntims.

Que Santa Coloma de Queralt val una (o més) visites, està clar. El castell dels comtes, el nucli medieval, els molins del Gaià, i la font de les Canelles d’on raja la primera aigua del nostre riu. El safrà, els camps de cereals, la seva gent…i la botiga d’en Jaume Punto.

Una petita botiga que ha quedat amarada en el temps. Conserva el mobiliari antic, de començament del segle XX, i el millor també en conserva el gènere. Es veu que havia estat una confiteria – adrogueria, un combinat que ara ens sembla difícil. Obrador de xocolata i cereria. I una mica de tot.

Es veu que cap al 1965 el matrimoni que duia la botiga, crec recordar que la segona generació ja, es va jubilar i van tancar l’establiment amb tot el gènere que tenien a la venda i el que tenien emmagatzemat des de molt si molts anys enrera. L’Associació Cultural Baixa Segarra ha recuperat el local i el que s’hi venia. Pots trobar les xocolateres, sobre de royal de vés a saber quan, “flix” i insecticides i els aparells per “flitar”, colònies a granel, ciris i motllos d’exvots, i petites meravelles com pissarrins d’escola o bosses de confits per la primera comunió. Un univers de petites meravelles. Millor gaudiu de les imatges i de segur que us agafen ganes d’anar-hi!

Llibre sobre l’ofici de boter a Torredembarra

L’ofici de boter a Torredembarra

Acaba de sortir publicat el llibre que recupera la memòria d’un dels oficis artesanals més importants que va tenir Torredembarra, el de boter. El 1889 Torredembarra tenia 153 boters i tan sols 2190 habitants. El boter es dedicava a construir tot tipus de recipient amb fustes unides amb cèrcols de fusta o de ferro. Eren recipients que contenien vi, aiguardent, pesca salada, oli, etc. Aquests artesans treballaven en diferents tallers que hi havia escampats pel municipi, sobretot a Baix a Mar.

El llibre, escrit per Gabriel Comes i Jordi Suñé, forma part d’un conjunt d’activitats per a donar a conèixer l’ofici. En aquest sentit, cal destacar l’exposició d’eines de boters cedides per diferents antics boters o descendents. De la mateixa manera, la periodista Carol Cubota ha dirigit un documental que explica quin era el procés per elaborar bótes, quina va ser la importància d’aquest ofici i com s’han recuperat les eines.

La Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Torredembarra és qui ha impulsat aquest projecte de recuperació de la memòria.

 

El Centre d’Estudis del Gaià

El Centre d’Estudis del Gaià es funda l’any 1996, La seva gènesi cal cercar-la en l’interès d’una sèrie de persones de Vila-rodona per l’estudi i la difusió de la cultura, la història, la societat, el paisatge, les tradicions i els costums del  la vall mitjana de les Terres del Gaià. És continuïtat de la feina que s’havia començat des del  Museu de la Vila.

La primera junta la van formar Bet Carbonell, Francisco Fernández, Marina Miquel, Josep M. Montragull, Josep Santesmases, Dolors Saumell i Lluïsa Tell . Els seus presidents han estat:  Marina Miquel, 1996-2000 , Josep M. Gavaldà, 2000-2004;  Dolors Saumell, 2004-2008; Marc Badia, 2008-2015; Josep Santesmases, 2015 – Actualitat

El CEG basa la seva activitat en l¡organització de diverses activitats entre les que cal destacar sortides i excursions, xerrades, i, sobretot publicacions.

Des del primer moment el CEG va tenir una  bona acollida, arribant a tenir uns 150 socis,xifra considerable en una població de 1200 habitants. Hi ha  socis  d’altres poblacions de les valls del Gaià,  a més dels socis institucionals.  Són membres del CEG els  ajuntaments  de Querol, el Pont d’Armentera, Aiguamúrcia, Vila-rodona, Bràfim, Montferri, Rodonyà, Vilabella, Salomó i el Catllar. Actualment hi ha 112 socis, xifra que es manté estable

Al 2001 el CEG fixa la seva seu al Casal de Vila-rodona, entitat que disposa d’una sala polivalent que permet disposar d’un espai per a exposicions,  conferències i xerrades amb comoditat per a tothom i els mitjans tècnics adients.

Des del 1996 el CEG publica  “La Resclosa”, una miscel·lània d’articles de temàtica diversa relacionats sempre amb les terres del Gaià. Algunes edicions han estat monogràfiques i d’altres han estat un compendi d’articles. Publicació de referència pel territori.

Es poden consultar a http://www.raco.cat/index.php/Resclosa

També s¡han publicat diversos llibres monogràfics com “El Cooperativisme agrari a Vila-rodona. (1996) i “Els castells del Gaià” (1999). L’any 2000 s’enceta la col·lecció Montagut, amb  “La vall del Gaià al primer terç del segle XX. Fotografies de Francesc Blasi i Vallespinosa”. A hores d’ara aquesta col·lecció ja compta amb 4 números. El CEG també ha col.laborat en l’edició d’altres llibres, sempre amb el territori del Gaià com a rerefons.  El fet de participar l’Institut Ramon Muntaner (IRMU), permet fer intercanvis de les publicacions amb una bona colla de centres d’estudis del país i augmentar  la difusió dels treballs realitzats.

Des de bon començament el CEG forma part de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana. Col.labora activament amb l’Associació Terres del Gaià.

El finançament del CEG procedeix de les quotes dels socis, (sobretot l’aportació dels socis institucionals), de la venda de les publicacions i dels ajuts econòmics que s’han anat obtenint de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Tarragona, el Consell Comarcal de l’Alt Camp (fins el 2008), l’Ajuntament de Vila-rodona, l’Institut Ramon Muntaner i la Fundació Privada Mútua Catalana, per citar els més destacats.

Creiem que els centres d’estudis desenvolupem una tasca molt important per fomentar el coneixement i l’estima de territori, creant un sentiment de pertinença, i per no perdre els referents de tota mena que tothom té.

Centre d’Estudis del Gaià
Entrevista de Maribel Serra als presidents del CEG

Estem treballant en l’inventari del patrimoni fluvial del Gaià

ACTE DE PRESENTACIÓ DEL PROJECTE

INVENTARI DEL PATRIMONI FLUVIAL DEL GAIÀ. UN RIU, UN TERRITORI

Dissabte dia 10 de desembre 2016.  Centre Cívic el Casalot de Santes Creus

La Gaianada del novembre de 2015 va posar al descobert nombrosos elements i estructures arquitectòniques de gran valor històric i patrimonial, amagades del tot, o parcialment, sota la vegetació del mateix riu. Aquest fet va esdevenir el detonant que un grup de persones vinculades amb el territori, sota el paraigua de l’Associació Terres del Gaià,  endegués la iniciativa de portar a terme un projecte per inventariar el conjunt d’aquest patrimoni comú.

L’objectiu de l’inventari és documentar i posar en valor els elements que conformen aquest patrimoni fluvial, per tal de recuperar-lo i fer visible la nostra història i, per tant, la nostra identitat. Aquest treball es duu a terme amb l’ajut de moltes persones i el mestratge de tots aquells que s’han dedicat a l’estudi del nostre patrimoni durant anys. Dels resultats de la recerca se’n farà difusió i es publicaran els resultats. Es treballa en l’elaboració d’un mapa amb la geolocalitazció dels elements en el territori, connectat pel Camí de les Terres del riu Gaià.

Tast productes del Gaià.

LES FIBLES DE REC SEQUES                          20151213_113206

 

Us hi esperem !!

La pedra seca al paisatge del mig Gaià.

Un tast de pedra seca…

OLYMPUS DIGITAL CAMERA
Barraques bessones Planes d’Aiguamúrcia
SDC12598
Barraca de planta quadrada

“El caminant haurà vist que, de la mateixa manera

que el primer dia de la Creació Déu va separar la terra

del mar, molts dies després l’home va haver de separar

la roca de la terra. D’aquí els marges, aquestes muralles

ciclòpies que marquen propietats i encalaven els arbres

per si de cas es desarrelen. Aquests marges de l’Alt Camp

no són meres aglomeracions de rocs.

Hi ha una estructura interna, una saviesa en la qual

han intervingut els millors torsimanys de la natura, que

han agafat les pedres com si fossin paraules per escriure

a la pissarra del pla. De tant en tant, d’entre aquests

marges altíssims, en surt una barraca de pedres. Val la

pena entrar-hi. Trobarem encara avui un terra premsat

sota el repòs de generacions senceres de pagesos que han

deixat allà borrasses, càntirs i collites.

Tota la cabana transpirarà aquella verda olor de fum

fred arrapat a les pedres i de garrofes sense mula o

càntirs sense aigua. (…) A la penombra d’una d’aquestes

cabanes eternes se’ns acut creure en una arquitectura

espontània que un caprici geològic ha deixat allà per

donar aixopluc als mestres que ensenyen la terra a ser-los útils.”

Joan Barril. L’Alt Camp, 1992
cossiol
Entrada d’un cossiol per emmagatzemar aigua
escales
Escales per pujar a la teulada i el marge i afegir pedres