Ara que estem a punt de la VIII Marxa ens plau publicar un fragment d’aquest petit viatge pel Gaià. Gràcies Txiqui López
Categoria: Mirades al Gaià
“El Gaià, la desembocadura i el seu entorn” del pintor Fermí Carré
L’exposició “El Gaià, la desembocadura i el seu entorn” del pintor Fermí Carré es va fer l’estiu del 2016 al Fòrum d’Altafulla
La mostra és una col·lecció d’aquarel·les dels paisatges de la Reserva Natural de Fauna Salvatge de la Desembocadura del Riu Gaià
El propi artista va definir l’exposició com “una fresquíssima col·lecció d’aquarel·les” que suposa “una mostra monotemàtica del riu Gaià, amb paisatges molt treballats dedicats a l’últim tram del riu fins a la desembocadura”.
Correspon a l’itinerari reconegut com a Reserva Natural de Fauna Salvatge de la Desembocadura del Riu Gaià, i va “de la platja de Tamarit cap a l’interior, seguint el Gaià, fins a l’encreuament amb el camí de les Bruixes”.
Us n’oferim una mostra per gentilesa de l’autor

La Gaianada de Sant Cinto, 1921
Després de recórrer el riu amb la VII Marxa i veure com està, una de les converses més sentides era comparar la riuada del novembre del 2015 amb la d’agost del 1921.
Us oferim un poema de la Neus Esmel, autora també del manifest d’enguany, sobre la Gaianda del 21.
Podeu trobar informació a http://www.raco.cat/index.php/Resclosa/issue/view/16924
La Gaianada de Sant Cinto. 17 d’agost de 1921
M’explicava a mi la mare
els estralls que va deixar
aquell any “la gaianada”
que tot ho va arrasar.
Va ésser un estiu calorós
com més o menys molts anys fa
i una forta tempestat
del cel, va descarregar.
La pluja va ésser tan forta
que els torrents i comellars
arrossegaven amb força
el que trobaven de pas.
De sobte El Gaià va créixer
desbordant pels seus costats
arrencant de soca-rel
els arbres molt vells plantats.
El pont de Vila-rodona
es quedà taponat
d’arbres,de troncs i de brossa
fent bassa, com un pantà.
En no poder engolir
la força de l’embranzida
el pont no va resistir
i també se’l va emportar.
Amb quina força baixava
riu avall descontrolada
tota l’aigua allí embassada
per culpa del gran aiguat.
Hi havia al costat del riu
alguns molins fariners
abans de la gaianada,
fins que tot ho arrasà.
Els molins, replens estaven
de sacs de blat apilats
que amb la collita els pagesos
havien arreplegat.
I esperaven la farina
per poder pastar un bon pa;
el pa, que tots somiaven
per a tot l’any poder menjar.
D’alguns molins en quedà el rastre,
altres el riu se’ls emportà.
Sort en van tenir els moliners
de pogués ells salvar.
Amb el molí “De Fortuny”
el celler i part de la casa
amb els bocois plens de vi
el riu es va emportar.
El matrimoni molt gran
que vivien al molí
entre mig de la tempesta
molt just, van pogué sortir.
I amb la claror dels llampecs
amb afanys van arribar
per poder demanar auxili
a l’estació de El Catllar.
El meu avi a l’hort hi tenia
el cànem a remullar
i de la bassa el prenia
remolinant-lo El Gaià.
Apunt de plegar avellanes
els ceps amb raïms daurats
l’espera de tot un any
de treballs malaguanyats.
Els tornalls de fesoleres
enrastellats de tavelles,
blatdemorar amb les panotxes
per la tardor arreplegar.
Gent d’Ardenya i de La Riera
l’endemà de bon matí
contemplaven la tragèdia
d’alt “les timbes del molí”.
Per l’amplada que tenia
semblava un mar tenebrós
d’una força violenta
com un gegant poderós.
Desastres de la natura
que en la misèria deixà
famílies desesperades
que tot, se’ls hi emportà.
M’explicava a mi la mare,
quan la tenia al costat,
vivències que recordava
i que ella, joveneta ho visqué.
D’aquell any, “la gaianada”
que mals records va deixar
gaianada de Sant Cinto,
i avui recordant la mare,
jo us ho he volgut explicar.
Neus Esmel i Mercadé. d’Ardenya. 29-6-2015
La pedra seca al paisatge del mig Gaià.
Un tast de pedra seca…


“El caminant haurà vist que, de la mateixa manera
que el primer dia de la Creació Déu va separar la terra
del mar, molts dies després l’home va haver de separar
la roca de la terra. D’aquí els marges, aquestes muralles
ciclòpies que marquen propietats i encalaven els arbres
per si de cas es desarrelen. Aquests marges de l’Alt Camp
no són meres aglomeracions de rocs.
Hi ha una estructura interna, una saviesa en la qual
han intervingut els millors torsimanys de la natura, que
han agafat les pedres com si fossin paraules per escriure
a la pissarra del pla. De tant en tant, d’entre aquests
marges altíssims, en surt una barraca de pedres. Val la
pena entrar-hi. Trobarem encara avui un terra premsat
sota el repòs de generacions senceres de pagesos que han
deixat allà borrasses, càntirs i collites.
Tota la cabana transpirarà aquella verda olor de fum
fred arrapat a les pedres i de garrofes sense mula o
càntirs sense aigua. (…) A la penombra d’una d’aquestes
cabanes eternes se’ns acut creure en una arquitectura
espontània que un caprici geològic ha deixat allà per
donar aixopluc als mestres que ensenyen la terra a ser-los útils.”
Joan Barril. L’Alt Camp, 1992


El Riu
EL RIU
La vida és el temps que passa, és anar avall, sempre avall. És rebre, amb la justa alegria, l’aigua dels torrents que et fan més gran. És donar l’aigua, a barata de res, perquè els homes reguin les hortes i brandin molins i fàbriques.
La vida és veure com creixen dins l’aigua tota mena de plantes, com nedes els peixos, com suren els sabaters, com rauquen les granotes. la vida és saber que les arrels dels arbres de ribera pouen l’aigua que s’escola entre la sorra i la grava. És percebre l’olor d ela menta borda, la verdor dels créixens, la flor de la boga, la fragilitat de la llentia d’aigua.
La vida és la revolta de les riuades o la subsistència dels estius eixuts. És baixar de les terres fredes i altes, és trencar muntanyes, crear vall, és fer corbes i meandres, i fer via avall, sempre avall, per arribar al destí de la mar.
Josep Santesmases · Joan Cunillera (2006). Santes Creus i les Terres del Gaià. Arola Editors.
Santes Creus i les Terres del Gaià. Santa Coloma de Queralt. Font de les Canelles.
Iniciem, al nostre apartat “Mirades al Gaià”, la publicació de part dels textos i ilustracions del llibre “Santes Creus i les Terres del Gaià”, que fa un recorregut per tota la conca, amb textos de Josep Santesmases i pintures de Joan Cunillera.
Agraïm als autors i a l’editorial Arola, la seva disponibilitat.
Esperem que en gaudiu.
SANTA COLOMA DE QUERALT
La Font de les Canelles
Podria haver estat aigua de font per regar l’hort d’una casa; podria ser pirinenca, de petita torrentera, sense nom ni dibuix en el mapa; tal volta aiguamoll en terra llaurada. Aigua escorreguda sense pena ni glòria, ni suc ni bruc, ignorant el delit d’escriure una cançó de futur. No hi ha aigua més valuosa que la que en néixer engendra un riu, vigorosa per trencar muntanyes, ufana de travessar planúries, amb l’afany d’abastar la gegantina mar.
El meu riu, petit, és noble de naixença, sota la Santa Coloma. La meva aigua per vuit canelles sortida és patrimoni indestriable de la vila comtal. Quants rius d’anomenada, de cabal majestuós, de llarg trajecte entre llengües i països no voldrien baratar-me la naixença!
Avall, avio l’aigua vers l’aventura: el curs és ben marcat. El temps i l’atzar de la natura dibuixaren camí vers la mar. Els homes, però, riu avall, han trencat el fat.
Josep Santesmases · Joan Cunillera (2006). Santes Creus i les Terres del Gaià. Arola Editors.
Mirades al Gaià
Encetem una nova pàgina que vol donar cabuda i difusió a la creació artística inspirada des de les Terres del Gaià.
I comencem amb una gran tria un poema de la Neus Esmel dedicat al nostre Gaià
EL RIU GAIÀ
A prop de Santa Coloma
de les entranyes profundes
que la terra fa aflorar.
Era el seu recorregut
molt tranquil i assossegat
tota la llera del riu
de “La Brufaganya” al mar.
Amb la calor de l’estiu
aquella aigua era sagrada
per poder apagar la set,
era de tots respectada.
Ell baixava dòcilment
amb aigua molt neta i pura,
com un mirall transparent
donant vida a la natura.
Quin goig feia contemplar
els tamarius i baladres
amb el contrast d’altres arbres
i el verd fosc del canyar.
Amb ocells voletejant
primavera vora el riu
recollint tiges de palla
per poder-s’hi fer el niu.
Hi havia peixos i anguiles
als seus gorgs, i riu avall
l’aigua, on era planera,
era talment un mirall.
Al hivern s’arreceraven
entre mig del canyissar
algunes aus, que emigraven
per poder-s’hi resguardar.
Entre Ardenya i Altafulla
era zona de repòs
de la llarga travessia
després de fer un gran esforç.
El riu… de tota la vida…
ara està empresonat,
van posar-li una barrera
per no deixar-lo passar.
Ara l’aigua està enxubada,
presonera del pantà
a l’estiu, baixa pudenta
quan la deixen per regar.
I a poc a poc la natura,
per no saber-la estimar,
l’aire i l’aigua contaminen
i tots ho pagarem car.
Rossinyols i caderneres
pocs en sentirem cantar,
molts moren emmetzinats
quan van a cercar menjar.
I l’aigua tan estimada
ara no deixen passar,
ni per Ardenya ni La Riera
de la presa de El Catllar.
Llera avall recorria
el nostre Gaià enyorat
saltironant per les pedres
de La Brufaganya al mar.
Neus Esmel i Mercadé D’Ardenya.7 – 7 – 2015.