“El Gaià, la desembocadura i el seu entorn” del pintor Fermí Carré

L’exposició “El Gaià, la desembocadura i el seu entorn” del pintor Fermí Carré es va fer l’estiu del 2016 al Fòrum d’Altafulla

La mostra és una col·lecció d’aquarel·les dels paisatges de la Reserva Natural de Fauna Salvatge de la Desembocadura del Riu Gaià

El propi artista va definir  l’exposició com “una fresquíssima col·lecció d’aquarel·les” que suposa “una mostra monotemàtica del riu Gaià, amb paisatges molt treballats dedicats a l’últim tram del riu fins a la desembocadura”.

Correspon a l’itinerari reconegut com a Reserva Natural de Fauna Salvatge de la Desembocadura del Riu Gaià, i va “de la platja de Tamarit cap a l’interior, seguint el Gaià, fins a l’encreuament amb el camí de les Bruixes”.

Us n’oferim una mostra per gentilesa de l’autor

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La Gaianada de Sant Cinto

La Gaianada de Sant Cinto, 1921

Després de recórrer el riu amb la VII Marxa i veure com està, una de les converses més sentides era comparar la riuada del novembre del 2015 amb la d’agost del 1921.

Us oferim un poema de la Neus Esmel, autora també del manifest d’enguany, sobre la Gaianda del 21.

Podeu trobar informació a http://www.raco.cat/index.php/Resclosa/issue/view/16924

gaianada1 gaianada2

La Gaianada de Sant Cinto. 17 d’agost de 1921

M’explicava a mi la mare

els estralls que va deixar

aquell any “la gaianada”

que tot ho va arrasar.

Va ésser un estiu calorós

com més o menys molts anys fa

i una forta tempestat

del cel, va descarregar.

La pluja va ésser tan forta

que els torrents i comellars

arrossegaven amb força

el que trobaven de pas.

De sobte El Gaià va créixer

desbordant pels seus costats

arrencant de soca-rel

els arbres molt vells plantats.

El pont de Vila-rodona

es quedà taponat

d’arbres,de troncs i de brossa

fent bassa, com un pantà.

En no poder engolir

la força de l’embranzida

el pont no va resistir

i també se’l va emportar.

Amb quina força baixava

riu avall descontrolada

tota l’aigua allí embassada

per culpa del gran aiguat.

Hi havia al costat del riu

alguns molins fariners

abans de la gaianada,

fins que tot ho arrasà.

Els molins, replens estaven

de sacs de blat apilats

que amb la collita els pagesos

havien arreplegat.

I esperaven la farina

per poder pastar un bon pa;

el pa, que tots somiaven

per a tot l’any poder menjar.

D’alguns molins en quedà el rastre,

altres el riu se’ls emportà.

Sort en van tenir els moliners

de pogués ells salvar.

Amb el molí “De Fortuny”

el celler i part de la casa

amb els bocois plens de vi

el riu es va emportar.

El matrimoni molt gran

que vivien al molí

entre mig de la tempesta

molt just, van pogué sortir.

I amb la claror dels llampecs

amb afanys van arribar

per poder demanar auxili

a l’estació de El Catllar.

El meu avi a l’hort hi tenia

el cànem a remullar

i de la bassa el prenia

remolinant-lo El Gaià.

Apunt de plegar avellanes

els ceps amb raïms daurats

l’espera de tot un any

de treballs malaguanyats.

Els tornalls de fesoleres

enrastellats de tavelles,

blatdemorar amb les panotxes

per la tardor arreplegar.

Gent d’Ardenya i de La Riera

l’endemà de bon matí

contemplaven la tragèdia

d’alt “les timbes del molí”.

Per l’amplada que tenia

semblava un mar tenebrós

d’una força violenta

com un gegant poderós.

Desastres de la natura

que en la misèria deixà

famílies desesperades

que tot, se’ls hi emportà.

M’explicava a mi la mare,

quan la tenia al costat,

vivències que recordava

i que ella, joveneta ho visqué.

D’aquell any, “la gaianada”

que mals records va deixar

gaianada de Sant Cinto,

i avui recordant la mare,

jo us ho he volgut explicar.

 

Neus Esmel i Mercadé. d’Ardenya. 29-6-2015

La pedra seca al paisatge del mig Gaià.

Un tast de pedra seca…

OLYMPUS DIGITAL CAMERA
Barraques bessones Planes d’Aiguamúrcia
SDC12598
Barraca de planta quadrada

“El caminant haurà vist que, de la mateixa manera

que el primer dia de la Creació Déu va separar la terra

del mar, molts dies després l’home va haver de separar

la roca de la terra. D’aquí els marges, aquestes muralles

ciclòpies que marquen propietats i encalaven els arbres

per si de cas es desarrelen. Aquests marges de l’Alt Camp

no són meres aglomeracions de rocs.

Hi ha una estructura interna, una saviesa en la qual

han intervingut els millors torsimanys de la natura, que

han agafat les pedres com si fossin paraules per escriure

a la pissarra del pla. De tant en tant, d’entre aquests

marges altíssims, en surt una barraca de pedres. Val la

pena entrar-hi. Trobarem encara avui un terra premsat

sota el repòs de generacions senceres de pagesos que han

deixat allà borrasses, càntirs i collites.

Tota la cabana transpirarà aquella verda olor de fum

fred arrapat a les pedres i de garrofes sense mula o

càntirs sense aigua. (…) A la penombra d’una d’aquestes

cabanes eternes se’ns acut creure en una arquitectura

espontània que un caprici geològic ha deixat allà per

donar aixopluc als mestres que ensenyen la terra a ser-los útils.”

Joan Barril. L’Alt Camp, 1992
cossiol
Entrada d’un cossiol per emmagatzemar aigua
escales
Escales per pujar a la teulada i el marge i afegir pedres

El Riu

EL RIU

La vida és el temps que passa, és anar avall, sempre avall. És rebre, amb la justa alegria, l’aigua dels torrents que et fan més gran. És donar l’aigua, a barata de res, perquè els homes reguin les hortes i brandin molins i fàbriques.

La vida és veure com creixen dins l’aigua tota mena de plantes, com nedes els peixos, com suren els sabaters, com rauquen les granotes. la vida és saber que les arrels dels arbres de ribera pouen l’aigua que s’escola entre la sorra i la grava. És percebre l’olor d ela menta borda, la verdor dels créixens, la flor de la boga, la fragilitat de la llentia d’aigua.

La vida és la revolta de les riuades o la subsistència dels estius eixuts. És baixar de les terres fredes i altes, és trencar muntanyes, crear vall, és fer corbes i meandres, i fer via avall, sempre avall, per arribar al destí de la mar.

Josep Santesmases  · Joan Cunillera (2006). Santes Creus i les Terres del Gaià. Arola Editors.

SantesCreus_01

Santes Creus i les Terres del Gaià. Santa Coloma de Queralt. Font de les Canelles.

Iniciem, al nostre apartat “Mirades al Gaià”, la publicació de part dels textos i ilustracions del llibre “Santes Creus i les Terres del Gaià”, que fa un recorregut per tota la conca, amb textos de Josep Santesmases i pintures de Joan Cunillera. 

Agraïm als autors i a l’editorial Arola, la seva disponibilitat. 

Esperem que en gaudiu.

SantesCreus_05

SANTA COLOMA DE QUERALT

La Font de les Canelles

Podria haver estat aigua de font per regar l’hort d’una casa; podria ser pirinenca, de petita torrentera, sense nom ni dibuix en el mapa; tal volta aiguamoll en terra llaurada. Aigua escorreguda sense pena ni glòria, ni suc ni bruc, ignorant el delit d’escriure una cançó de futur. No hi ha aigua més valuosa que la que en néixer engendra un riu, vigorosa per trencar muntanyes, ufana de travessar planúries, amb l’afany d’abastar la gegantina mar.

El meu riu, petit, és noble de naixença, sota la Santa Coloma. La meva aigua per vuit canelles sortida és patrimoni indestriable de la vila comtal. Quants rius d’anomenada, de cabal majestuós, de llarg trajecte entre llengües i països no voldrien baratar-me la naixença!

Avall, avio l’aigua vers l’aventura: el curs és ben marcat. El temps i l’atzar de la natura dibuixaren camí vers la mar. Els homes, però, riu avall, han trencat el fat.

Josep Santesmases  · Joan Cunillera (2006). Santes Creus i les Terres del Gaià. Arola Editors.

Mirades al Gaià

Encetem una nova pàgina que vol donar cabuda i difusió a la creació artística inspirada des de les Terres del Gaià.  

I comencem amb una gran tria un poema de la Neus Esmel dedicat al nostre Gaià

 

La Neus llegeix el poema amb animació                 20151108_175350

EL RIU GAIÀ

A prop de Santa Coloma                                                            

neix el nostre “Riu Gaià”                                                                                     

de les entranyes profundes

que la terra fa aflorar.                                                                                       

Era el seu recorregut

molt tranquil i assossegat

tota la llera del riu

de “La Brufaganya” al mar.

Amb la calor de l’estiu

aquella aigua era sagrada

per poder apagar la set,

era de tots respectada.

Ell baixava dòcilment

amb aigua molt neta i pura,

com un mirall transparent

donant vida a la natura.

Quin goig feia contemplar

els tamarius i baladres

amb el contrast d’altres arbres

i el verd fosc del canyar.

Amb ocells voletejant

primavera vora el riu

recollint tiges de palla

per poder-s’hi fer el niu.

Hi havia peixos i anguiles

als seus gorgs, i riu avall

l’aigua, on era planera,

era talment un mirall.

Al hivern s’arreceraven

entre mig del canyissar

algunes aus, que emigraven

per poder-s’hi resguardar.

Entre Ardenya i Altafulla

era zona de repòs

de la llarga travessia

després de fer un gran esforç.

El riu… de tota la vida…

ara està empresonat,

van posar-li una barrera

per no deixar-lo passar.

Ara l’aigua està enxubada,

presonera del pantà

a l’estiu, baixa pudenta

quan la deixen per regar.

I a poc a poc la natura,

per no saber-la estimar,

l’aire i l’aigua contaminen

i tots ho pagarem car.

Rossinyols i caderneres

pocs en sentirem cantar,

molts moren emmetzinats

quan van a cercar menjar.

I l’aigua tan estimada

ara no deixen passar,

ni per Ardenya ni La Riera

de la presa de El Catllar.

Llera avall recorria

el nostre Gaià enyorat

saltironant per les pedres

de La Brufaganya al mar.

                                                                       Neus Esmel i Mercadé D’Ardenya.7 – 7 – 2015.