Migdiada d’estiu

A finals d’estiu, amb hores de migdiada, us deixem aquest sonet d’Alexandre Plana escrit a Santes Creus

MIGDIADA A LA PLAÇA DE SANTES CREUS

La bonior que fa la migdiada                                           El portal de la plaça amb son barroc

sobre els amplis espais assolellats                                   estil, es crema en un alè de foc

encén els vidres vius, policromats,                                 i el sol, ardent, recullen els vells arbres

enmig de la frontalera emmerlada.

Enllà del monestir el camp és verd

En brollar l’aigua de la font trencada,                           i en l’aire vibra un raig de sol que es perd

vora de les gallines i els gats,                                           no havent pogut ferir la neu dels marbres.

la llum és viva i amb els seus esclats

deixa ta glòria muda i reposada

      

Analogia Lírica de Santes Creus (1982) Santes Creus, Fundació Roger de Belfort

 

X Marxa Terres del Gaià. Les visites de la Marxa (2)

 

SANTES CREUS, MÉS ENLLÀ DEL MONESTIR

Quan arribem a Santes Creus la figura imponent del monestir s’alça amb suficiència per damunt del poble. Amb la suficiència del qui sap que és senyor del territori. Amb l’elegància de saber-se imprescindible malgrat les estances buides, malgrat els passadissos deserts.  I és que Santes Creus no és tan sols un edifici, és l’essència d’un paisatge que deu la seva personalitat a la presència del monestir.

Un monestir és, ha estat, un petit món. Igual que un poble, un llogarret o una masia, el monestir articulava i dirigia la vida de les persones que hi vivien i hi treballaven, i, juntament amb elles, va moldejar un paisatge, el territori que li era font i producte de la seva riquesa. Així ho entenien els mateixos monjos quan van construir la creu de terme, just abans de traspassar el pont del Gaià, ara enretirada de l’emplaçament original, senyalitzant l’entrada d’un nucli habitat.

L’emplaçament de Santes Creus reuneix significats simbòlics i necessitats orogràfiques. Segons la llegenda,  en aquest indret els pastors, durant les llargues nits d’hivern, hi havien observat multitud de llumetes suspeses damunt la terra. Probablement es tractava d’un fenomen químic conegut com a “foc follet” causat pel la combustió dels gasos provinents de la substància orgànica en descomposició, en aquests cas, ovelles i bens. Era doncs, un indret amb connotacions místiques. D’altra banda, els edificis monacals s’aixequen just per sota del Bosc de Sant Sebastià, recollint-ne totes les aigües que des d’allà baixen, conduint-les, aprofitant-les, i tornant-les a distribuir. L’aigua travessava, travessa, el monestir. Hi regava els horts domèstics, s’utilitzava per a consum i neteja, servia als diversos obradors i  molins i, finalment, lliscava, llisca, la suau pendent cap al riu Gaià. En una metàfora perfecte, el monestir recull, usa, distribueix i engrandeix allò que Déu dóna als homes. L’aigua com a símbol de vida.

Cal entendre el monestir de Santes Creus com a part integrant i integrador d’un paisatge. Conèixer les construccions, canalitzacions, camins, fonts, hortes i boscos producte i raó de la vida cistercenca al llarg de set segles.

Del Bosc de Sant Sebastià a més de l’aigua, provenia gran part de la llenya i la fusta necessària per als quefers propis de cada dia, i, probablement, altres productes silvestres com ara herbes i fruits utilitzats com a remei i consum per la comunitat, a més d’aixoplugar ruscos d’abelles. Al capdamunt del bosc hi ha les restes d’un gran corral, anomenat popularment “el casalot”, segurament per les seves connotacions de “casal”, de senyoriu. Als seus voltants s’han trobat monedes del segle XVII i XVIII que fan pensar en l’existència d’una fira o algun tipus d’intercanvi, probablement de bestiar. L’aigua del bosc baixa fins al monestir canalitzada i rega els “hortets”de la paret del darrera del cenobi, on hi havia l’antic hort domèstic.

Si seguim l’actual carretera que baixa de les Pobles cap al pont de pedra, quan la pendent minva, hi ha una font, la Font del Camp, d’aigües abundants i fresques, amb una bassa natural als seus peus. La font va ser arranjada al segle XVII pels monjos amb una senzilla pila sota un gran lledoner, actualment desapareguda.

Per l’antic camí del Pont d’Armentera, a la riba esquerra del Gaià, enfilant-se a la carena, hi ha les solls dels porcs, i un quilòmetre més enllà, una imponent construcció tancada per carreus de bona factura,  de la qual només en queden quatre parets; eren els estables dels monjos, on s’hi guardaven bàsicament bous emprats per a les feines agrícoles. La partida porta el nom de “les bovals”. Camí enllà podríem reconèixer una antiga pedrera.

A la ribba dreta, també direcció Pont d’Armentera, un cop travessat el pont de pedra bastit per l’Abat Jaume Valls, hi ha les restes del que va ser l’era monacal posteriorment utilitzada pels pagesos amb caràcter comunitari. L’era conserva la façana del que devia ser un graner i una petita pallissa al capdavall i estava enrajolada amb maons de terrissa cuita sense envernissar, com les eres de les masies dels voltants. Just al davant, hi ha la Font del Massot, que es va convertir en lloc d’esbarjo i passeig per a les famílies benestants que van ocupar Santes Creus després de la  desamortització. Enfilant-se cap a Les Planes i en direcció contrària, hom observa les restes d’un gran corral corral d’ovelles, actualment vivenda particular, i una mica més enllà, un antic forn de calç.

La toponímia també ens parla del paisatge monacal. Seguint la carretera més enllà de la Font del Massot, es passa per la  “Carrerada”, nom heretat del camí que feien els ramats monacals cap a les pastures d’hivern. Alà hi ha les restes d’una ermita romànica, Sant Pere, anterior a l’existència del monestir, almenys pel que fa a l’emplaçament i no tant a les restes arquitectòniques que se’n conserven. Pel costat de l’ermita s’enfila el camí que des del del poblament medieval de Selma pujava cap a Cabra i cap a terres de Lleida; ruta que utilitzaren els monjos per desplaçar-se cap a les seves possessions de Cabra i més amunt  a l’Espluga de Francolí i tal vegada, Poblet. Un agradable camí que transcorre entre vinyes, pedra seca i algun sembrat i que guarda, en algun tram, les roderes excavades a la pedra per a que poguessin circular els carros.

A aquesta alçada, més o menys, i invisible per als profans, hi ha al riu, la resclosa que repartia l’aigua entre el monestir i els regants del poble de Vila-rodona, aigües avall. La conducció és visible a cel obert, a la sèquia de l’albereda de Santes Creus.

Per sota del monestir, anant cap a Aiguamúrcia, hi ha l’albereda, un paratge humit amb grans àlbers i lledoners. Actualment pateix massa pressió humana. A l’Albereda els monjos hi van construir la Font de la Taula, substituïda per la de Sant Francesc i la de les sis Fonts, una magnífica font de sis boques de forja, també reconstruïda. Segons un document de finals del XIX l’albereda era considerada “recreo de los frares”. Posteriorment, l’indret va ser revaloritzat per estiuejants i excursionistes.

A peu de carretera,  damunt de l’albereda, hi ha una fonteta que recull les aigües sobreres de boscos i terres superiors. Al final del talòs, una canalera que desaigua a la sèquia, ens recorda l’existència d’un molí fariner una mica més amunt. Edifici convertit, amb la desamortització, en una casa particular” anomenada “molí de dalt”, per contraposició al “molí de baix” situat un quilòmetre enllà a la confluència de la riera de Rubió i el Gaià.

La distribució dels conreus als voltants del poble de Santes Creus segueix, en línies generals,  la que fora en temps de la presència de la comunitat cistercenca. Horts que envolten el monestir per la part nord-est; terres de regadiu que fins fa pocs anys ocupaven la franja entre la font del Camp i el Gaià, l’anomenat “camps dels Noguers”, ara urbanitzat. Vinyes enfilant-se cap a les Pobles, on les terrasses queden allunyades de la humitat del riu. Planes enllà dominen la vinya i l’ametller que substitueixen vinyes i sembrats antics. Un paisatge dominat i dissenyat pel monestir. Fonts, horts, pallisses, marges, granges, rescloses, canalitzacions, molins…tot un món de perfecta explotació agrícola.

Maribel Serra

L’albereda de Santes Creus

La Regla de Sant Benet estableix que els monestirs han d’estar en llocs on tot allò que necessita un monestir per al seu funcionament, hi estigui a prop. I és això que al segle XIII els monjos que fundaren el Monestir de Santes Creus deurien trobar, finalment, a la vora del riu Gaià, aigua per moure els molins i per abastar horts i cuines, fusta i terra fèrtil per conrear. El paisatge des de fa set segles, ha anat canviant, però als peus del monestir hi queda un reducte molt singular del que devia ser la vegetació típica del país.

Arrecerada entre les cases i el riu Gaià, als peus del monestir, hi trobem un dels pocs boscos de ribera que encara es conserven al nostre país i que és conegut com a l’albereda de Santes Creus i que es troba inclòs dins dels espais d’interès natural de Catalunya. I per què? La seva singularitat rau en que conserva, malgrat les maltempsades, les característiques dels boscos en galeria de la mediterrània. Són boscos caducifolis, per bé que l’aigua, ran dels cursos del riu, no és un factor limitant, car hi és abundant, a diferència de la plana o les muntanyes, que haurien d’estar cobertes de vegetació perennifòlia.

Els botànics, als boscos com el de l’albereda n’hi diem que pertanyen a l’associació Populionalbae, és a dir, els boscos de ribera de la mediterrània. Aquest tipus de vegetació, de forma més o menys indestriable, conté, a Santes Creus, tres comunitats vegetals prou ben definides si hom hi para atenció:

  • L’albereda típca ( Vinco-Populetumalbae)

Vegetació dominada per l’àlber ( Populus alba) i en menor proporció l’om ( Ulmusminor), amb un sotabosc herbaci més aviat escarransit i poc variat entre les plantes que hi podem destacar hi trobem la vinca, de flor blava, i la sarriassa, amb fruts vermells ben visibles a finals d’estiu.

  • L’omeda ( Lithospermo-Ulmetum minoris)

Bosc dominat per l’om, amb un sotabosc més ric que l’albereda, on hi destaquen la viola, la vinca, el mill gruà i l’heure entre d’altres. Dissortadament la grafiosi, una malaltia fúngica extesa arreu d’Europa, va portar els oms al límit de la seva existència.

  • La salzeda (Saponario-Salicetumpurpurae)

Bosquetó arrelat ran d’aigua, dominat per la sarga, ara amb una presència molt migrada arrel de diferents actuacions que històricament s’han dut a terme a la llera del riu. De composició variada i poc uniforme, és el resultat de les aportacions d’espècies d’aigües amunt. Es tracta d’un bosc molt ben adaptat a les rierades, amb arrels extenses i brancatge flexible.

 

       

 

La singularitat, bellesa i serenor de l’albereda de Santes Creus ha fet que des de temps immemorial sigui utilitzada com a àrea de fontada i lleure, cosa que posa en perill la seva supervivència, doncs impedeix el normal relleu generacional dels arbres, que acaben desapareixent sense que cap exemplar els substitueixi. Les mesures preses, en el sentit de salvaguardar del calcigament alguns espais, semblen insuficients per mantenir una població  d’arbres suficients que permeti la regeneració de la comunitat vegetal. Caldrà estar atents a l’evolució del conjunt botànic i aplicar-hi les mesures necessàries per preservar aquest indret tan singular com el propi Monestir de Santes Creus.

Xavier Salat, president de l'IEV i biòleg

Podeu trobar un article ampliat a lúltim número de la revista "Cultura i paisatge" http://www.culturaipaisatge.com/cat/la_revista.html

La pedra seca al paisatge del mig Gaià.

Un tast de pedra seca…

OLYMPUS DIGITAL CAMERA
Barraques bessones Planes d’Aiguamúrcia
SDC12598
Barraca de planta quadrada

“El caminant haurà vist que, de la mateixa manera

que el primer dia de la Creació Déu va separar la terra

del mar, molts dies després l’home va haver de separar

la roca de la terra. D’aquí els marges, aquestes muralles

ciclòpies que marquen propietats i encalaven els arbres

per si de cas es desarrelen. Aquests marges de l’Alt Camp

no són meres aglomeracions de rocs.

Hi ha una estructura interna, una saviesa en la qual

han intervingut els millors torsimanys de la natura, que

han agafat les pedres com si fossin paraules per escriure

a la pissarra del pla. De tant en tant, d’entre aquests

marges altíssims, en surt una barraca de pedres. Val la

pena entrar-hi. Trobarem encara avui un terra premsat

sota el repòs de generacions senceres de pagesos que han

deixat allà borrasses, càntirs i collites.

Tota la cabana transpirarà aquella verda olor de fum

fred arrapat a les pedres i de garrofes sense mula o

càntirs sense aigua. (…) A la penombra d’una d’aquestes

cabanes eternes se’ns acut creure en una arquitectura

espontània que un caprici geològic ha deixat allà per

donar aixopluc als mestres que ensenyen la terra a ser-los útils.”

Joan Barril. L’Alt Camp, 1992
cossiol
Entrada d’un cossiol per emmagatzemar aigua
escales
Escales per pujar a la teulada i el marge i afegir pedres

I DESPRÈS DE LA GAIANADA QUÈ ?

El  2 de novembre l’aigua del Gaià va baixar amb una força que, probablement, no s’havia vist des de l’Aiguat de Sant Cinto, el 1921. Les dades de la pujada de les aigües, les inundacions, alguns camps de conreu arrasats, equipaments desapareguts, estructures de rec malmeses…la llista és impressionant. Les imatges també.

Tot i així, i sortosament, no es van haver de lamentar danys personals i, possiblement per això, i perquè el Gaià és un riu petit i poc conegut, els mitjans se’n van fer poc ressò.

El 1921 l’aigua va inundar les terres baixes. Al novembre, l’embasament del Catllar va parar el cop; va pujar gairebé 10 metres i es van haver d’obrir comportes. És clar però, que sense urbanització massiva a la costa tampoc hauria calgut que un embassament parés el cop.

La Gaianada va fer mal, és clar. Cosa que lògica d’altra banda, tenint en compte que  els rius mediterranis ja les fan aquestes coses. Malgrat això, la riuada també pot ser  una oportunitat. La força de l’aigua va  eixamplar la llera, va retornar, en alguns punts, el riu al seu curs original, va redescobrir espais oblidats sota la bardissa i va fer arribar aigua a la desembocadura, després de 40 anys !!

 

20151230_104741 20160213_104855

L’aigua va arrossegar arbres monumentals, fustam de tot tipus, estructures, vehicles, rodes—i una quantitat incomptable d’escombraries i andròmines. L’ACA va fer actuacions d’urgència en estacions de captació, carreteres i passos. Es van recollir, trinxar i evacuar gran quantitat d’arbres arrossegats pel riu, bàsicament prop de les àrees habitades.

I ara què ? hi ha trams, especialment a l’Alt Camp, plens de restes d’arbres, arbustos, objectes diversos. Gran part de la desfeta natural serà reabsorbirà pel mateix riu. El problema principal, però, rau en l’acumulació de detritus de tot tipus, i les runes i andròmines repartides per la llera. Al municipi d’Aiguamúrcia, per exemple, podem contemplar dos cotxes, un dipòsit de tractor i un parell de bicicletes, com a monument a la modernitat, la que viu d’esquenes al riu.  I de porqueria, la que vulgueu, arreu del curs del Gaià.

20160213_103415

D’altra banda, les actuacions de la maquinària que ha intervingut al riu, han deixat un accés fàcil que, malauradament aprofiten motos, quads i 4 x 4.  Molts trams del Gaià estan inclosos dins de la Xarxa Natura 2000 i són Espai d’Interès Natural. Cal que tots plegats ens involucrem en la conservació d’aquest riu, en protegim i posem en valor la seva biodiversitat i patrimoni social i cultural.

20160213_125733 20160213_125446  20160213_101709 20151230_113121

Les Administracions hi estant treballant. S’han d’avaluar els danys més enllà de les infraestructures i béns privats. HI ha tota la xarxa turística malmesa, el Camí de les terres del riu Gaià. I sobretot la neteja de deixalles i el manteniment de la llera i el bosc de ribera. Ara cal treballar conjuntament amb els agents del territori i organitzar un calendari d’actuacions.

Maribel Serra

Llegenda: Les Albaredes de Santes Creus

 

La construcció de les edificacions principals del monestir de Santes Creus esmerçà grans esforços i molt de temps. Calgué aplanar els terrenys i remoure terres amunt i avall; de primer la terra sobrera s’escampava al voltant del cenobi, pels horts i vinyes que havien d’esdevenir domèstics. Arribà un moment però, en que calgué cercar altres camins i aleshores, l’Abat tingué la pensada d’escampar les terres sobreres a la riba del riu, on podrien després plantar-hi arbres pel gaudi i ús de la comunitat.

Els monjos anaren acumulant la terra vora la llera del riu en el lloc on més s’eixamplava, al vessant esquerre del Gaià i hi plantaren àlbers.

Tanta era l’activitat constructiva que el monjo encarregat de traginar la terra cap al riu, cada dia havia d’anar més lluny a deixar-la. Un dia, mentre descansava de tant feixuga feina, se li aparegué un estrany personatge que li va preguntar perquè estava tant cansat, i el monjo respongués que l’Abat cada dia el feia anar més lluny a llençar al terra i ja no podia més. Aquell personatge, que no era altre que el Dimoni, li digué:

  • Si jo fora vós, no aniria tant lluny i la tiraria aquí mateix
  • Però és que l’Abat vol que la reparteixi riba avall
  • El que vol l’Abat, que en això no hi entén res de res, és que vós us canseu debades, per posar-vos a prova. Si l’hagués de traginar ell, la terra, no ho diria pas això. I és que la vostra feina és ben inútil perquè si llanceu la terra a la vora del riu, la mateixa aigua ja la farà lliscar riba avall-

El monjo es va deixar convèncer i a des d’aleshores, va buidar les carretades al final mateix del camí que, des del monestir  menava directament al riu. I efectivament, la terra cada dia lliscava riba avall i aviat s’hi van poder plantar arbres. Però la terra no lliscava gràcies a l’aigua, sinó que era el Dimoni qui feia la feina. Ja es pensava que havia enganyat el monjo i podria tenir la seva ànima, quan va arriscar massa i el va tornar a temptar. El monjo s’adonà que l’estrany personatge es preocupava massa d’ell i finalment li explicà a l’Abat, que li ordenà que no anés més a llençar terra al riu.

El Dimoni veient-se atrapat i per venjar-se, aquella nit treballà de valent traslladant tota la terra de la riba esquerra a la riba dreta. Va fer tant terrabastall que l’Abat es despertà i l’anà a trobar. En nom de Déu li ordenà que deixés de carretejar terra, i efectivament, per molt que el Dimoni ho intentà, ja no pogué arrossegar més terra perquè es va tornar pedra.

Avui dia encara es pot veure aquest petit turonet de pedres que separa ambdues alberedes i en el que mai no s’hi ha pogut plantar res.

                                                                                                        Maribel Serra

FORT I COGUL, Eufemià. Llegendari de Santes Creus.  Barcelona : Fundació Salvador Vives
 Casajuana, 1974)

 

 

Albereda Santes Creus

El riu que crea sinergies i dóna peu a noves propostes. V marxa de les Terres del Gaià (IV)

De Santes Creus a Vilabella

Al Casalot fem parada i fonda. Sort dels amics que no han pogut anar a caminar i ens rebem amb la taula parada!! Dinem. Cafès. Terrasseta. Primeres baixes. Camí cap a Vilabella. L’albereda de Santes Creus, les arbredes d’Aiguamúrcia i Vila-rodona, ponts de fusta, riu, el cotxe damunt de la caseta de pagès, Bràfim i Vilabella. Vi Camí de la Font. Peus inflats, molt cansament i molta gana. Algú se’ns ha despistat però ens torna a trobar, just a punt de la dutxa i un bon sopar que supervisa l’Anton Rafí que no s’ho ha volgut perdre. El poliesportiu serà l’hotel. Dormir, esmorzar i arrencar.

De Vilabella al mar

Se’ns afegeix un grup molt nombrós de Vilabella. Sumar sinergies. Renau. El Catllar i el miserable cabal ecològic que ens regalen els propietaris de Repsol que viuen en l’opulència i en el benefici permanent. Això sí, enguany podem gaudir de la zona humida recuperada, a peu de l’antiga fàbrica; hi ha ànecs, molta aigua (bé pel que estàvem acostumats, snif) i fins i tot una tortuga. Si amb aquest fil d’aigua intermitent hem aconseguit aquesta vida… El Gaià té molt de futur i passa per la gestió pública de l’aigua, respectant els drets de les comunitats de regants. Un petit descans a la Torre d’en Guiu amb bocata i tot, fins i tot pels que no tenen gana. I tornem a arrencar, deixem enrera el riu, que amb un fil d’aigua intenta retrobar el mar, i pugem cap amunt. Bosc degradat. Sant Simplici, un mirador del nostre mar. Gent del Baix Gaià caminant. Som tants que la corrua s’allarga…i fa calor… I ja som a Ferran, i de seguida Tamarit. Tornem a gaudir d’una mica d’ombra i resseguimt els últims passos del Gaià per una zona, just abans de la desembocadura, també recuperada. Ja arribem a l’Hort de la Sínia, on aquests grans cuiners, amics, família i incondicionals ens esperen amb un fideuejat excel.lent. Tots treuen en cap per dinar!! El Pep del Catllar ens explica coses dels gravats del Pujol Rodó i del Coll de Creus.

A la desembocadura del Gaià, final de la V Marxa, maig 2014

Desembocadura

I un any més, després de dinar, lectura del manifest a la desembocadura, amb banyet de nens i no tant nens. I tothom va marxant, però els últims, tot recollint, acabem sortint a la tele, la TAC12.

“Durant vint anys vam viure d’esquena al riu. El vam convertir en un abocador en la seva part baixa i vam despoblar l’Alt Gaià. Ara, el riu ha esdevingut un tret d’indentitat d’aquest territori ubicat entre el Penedès i el Camp, entre la Segarra i el mar. El riu connecta tres comarques administratives, ajunta caminadors de diferents pobles, atreu ciclistes, inspira a poetes, dóna nom a desenes pobles, associacions i projectes. El riu crea sinergies i dóna peu a noves propostes. Cada vegada el riu és menys aigua i més territori.” I cridem, junts, plegats, a l’uníson, emocionats: “Llarga vida al riu Gaià i les seves Terres! Salut i Gaià!”. Emocions compartides. Hem estat riu per uns dies, potser per sempre. Hem desembocat al mar i els nostres camins se separen. Potser només per uns dies.

Cal donar les gràcies a tots els companys i companyes que d’una manera o altre ens han ajudat a fer possible la Marxa, aquesta Marxa que és molt més que caminar. I donar els gràcies als Ajuntaments, que vinculats al seu riu, ens han donat un cop de mà: Santa Coloma de Queralt, Les Piles, Querol. El Pont d’Armentera, Aiguamúrcia, Vilabella, El Catllar i La Riera de Gaià.

Jordi Suñé Morales