Manifest “Volem energies renovables”

ENERGIES RENOVABLES SÍ, PERÒ NO A QUALSEVOL PREU

 

Cal migrar cap un model de transició basat en l’ús de les energies renovables i la desafecció als combustibles fòssils. D’això, gairebé tots en som conscients. Però no podem fer-ho a qualsevol preu.

Per mitjà d’aquest manifest intentem resumir un sentiment bastant estès a les comarques tarragonines i a les Terres de l’Ebre pel que fa a la implantació de nous parcs solars i eòlics.

Segons les directives comunitàries,la meitat de l’energia que consumirem a partir de l’any 2030 haurà de procedir d’energies renovables. En aquest sentit, la Generalitat va aprovar un decret (16/2019) de mesures urgents per combatre l’emergència climàtica i impulsar l’ús de les energies renovables:

https://portaljuridic.gencat.cat/eli/es-ct/dl/2019/11/26/16

 

Això no obstant, aquesta transició energètica ha de ser curosa i respectuosa amb altres objectius i reptes que són tanmateix cabdals. S’ha de basar en uns principis rectors de respecte i convivència. Certament, la construcció de parcs eòlics i solars no pot malmetre la biodiversitat de l’entorn o menyscabar l’interès paisatgístic.

No estem en contra de les energies renovables; ans al contrari. Sí estem en contra de perpetuar, en la producció d’energies renovables,un model d’inversió que genera uns rèdits econòmics per a uns pocs,i arrabassa els recursos que són de tots.

En aquest sentit defensem  la instal.lació de  petites explotacions més respectuoses, i  la combinació de diferents energies que reverteixin directament en els veïns. Una aposta més adequada al territori.

El model energètic que aquest Decret promou es basa en la ocupació de grans extensions de terreny agrícola d’un gran valor ambiental per transformar-les en una activitat de caràcter industrial, que inclou les pròpies instal·lacions dels parcs eòlics i solars, i la construcció de les línies d’alta tensió que transporten l’energia a les xarxes de distribució.  Aquesta model comporta un gran impacte al territori i a més, l’energia produïda everteix directament a les grans empreses distribuïdores i no sol significar un estalvi per als consumidors, ni ciutadans ni empreses.

Alhora s’està donant una gran concentració d’instal·lacions en determinades zones del territori,  provocant un impacte acumulatiu de projectes. En cas de Tarragona i terres del l’Ebre es paradigmàtic ja que concentren el 47% dels parcs eòlics i el 33% dels parcs solars en tramitació a Catalunya.

https://agportal.dtes.gencat.cat/portal/apps/webappviewer/index.html?id=477dd8f0e9b7456da8384c09c7826472

 

Cal apostar per un model d’ energies renovables, basat en una planificació global, que fomenti la producció propera (i l’autoproducció), les instal·lacions descentralitzades i que tingui en compte altres fonts d’energia renovable com la geotèrmica o la biomassa. Un model que permeti obtenir l’energia a un cost just als consumidors amb una menor dependència del mercat elèctric.

Cal fomentar la participació de la societat civil en una qüestió de gran envergadura com aquesta.

Des de Terres del Gaià pensem que la situació de la pagesia, l’explotació forestal i la ramaderia a les nostres comarques és una de les raons de la certa facilitat en trobar emplaçaments per la construcció d’aquests parcs. No només els projectats en grans extensions, sinó sovint els que es volen construir en propietats privades de poca extensió. La situació econòmica l de la pagesia i els menysteniment endèmic pel territori no ajuden. Els  propietaris veuen una via d’ingressos més quantiosos i estables  en la instal.lació de molins o panells solars que no pas en les explotacions agrícoles.

Així doncs, el canvi de criteri en el model d’implantació d’energies renovables que defensem està, també, en la línia de fomentar el desenvolupament respectuós del territori i el consum de proximitat.

Per tot això demanen:

  1. Modificació del Decret, amb participació de la ciutadania del territori, adaptant-lo a un nou model energètic en el que es prioritzi l’ocupació de sòl urbà i les instal·lacions petites i pròximes al consum.
  2. Una Moratòria en la concessió de llicències per part dels ajuntaments fins a la revisió del Decret 16/2019.

               dades territorials parcs eolics i parcs solars

 

Una finestra oberta a les Terres del Gaià

El Centre d’estudis del Gaià (Vila-rodona) ha posat en marxa un canal youtube per difondre diferent temes relacionats amb el territori de les Terres del Gaià.

Us el recomanem, així com especialment les dues mini-conferències que fan referència al Patrimoni Fluvial del Gaià:

“L’Inventari del Patrimoni Fluvial del Gaià” (Maribel Serra)

Evolució del conjunt preindustrial del Catllar (Josep Zaragoza)

    

DEPURADORES VERDES PER UN PAISATGE VERD

Segons, l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) un 90-95% de la població catalana té aigua sanejada. Aquesta xifra es refereix al nombre d’habitants, la lectura des del territori dibuixa un mapa completament diferent. Si ens fixem, per exemple, en la comarca de l’Alt Camp, una de les més desfavorides en aquest sentit, veurem que un 72,61%  de la població té depuradora, però només un 26,67% del territori comarcal està cobert. Aquest percentatge indica  la desigualtat dels municipis petits, però també la dificultat de la implantació de depuradores a causa de la fragilitat del medi receptor. L’impacte dels nostres residus dependrà, en gran mesura, de la capacitat d’aquest medi per absorbir-los; Llençar una poma a terra no té gran impacte, però si hi aboquem un camió l’efecte serà molt més perjudicial.

En el cas del Gaià l’equilibri és fràgil, el seu cabal modest abasteix recs d’hortes i avellaners en el seu curs baix, cosa que fa que a l’estiu, en alguns trams, veiem com la làmina d’aigua desapareix. Si hi afegim l’augment de la població estival, el resultat és que el Gaià esdevé en aquests trams, pràcticament una claveguera a cel obert.

L’ACA afirma que dotar de depuradores aquest petit percentatge de població, sobre el 30%, representaria un total de 1.000 depuradores, i una gran inversió. L’interès d’aquestes depuradores recau en la necessitat del territori i no pas de la població, ja que són sens dubte als rius mediterranis del sud, els de la terra baixa, les rieres i els torrents efímers, que sovint només porten aigua abundant durant els episodis de pluja, on els projectes de sanejament haurien de ser prioritaris.

Tant important és fer depuradores com escollir-ne el model adequat. Les depuradores «convencionals» de fang activat, són sistemes molt intensius amb capacitat de reduir nitrogen en poques hores, però el seu grau de tecnificació representa molta despesa de consum energètic i manteniment, i són viables, només, en els municipis més grans. Aquestes depuradores tenen airejadors, bombes de recirculació, tamisos automàtics, bombes d’extracció de fangs i en alguns casos espessidors i deshidratadors de fangs. Per als municipis de menys de 2.000 habitants està demostrat que el sistema més eficient és el dels aiguamolls construïts, també anomenades depuradores verdes. Poden ser de flux horitzontal, però també es coneixen experiències de depuradores de flux vertical, que tenen també capacitat de reduir nitrogen.

 

Les depuradores verdes presenten certs avantatges vers el sistemes de fang activat.

  • Menor cost de construcció. Si bé l’obra civil pot ser superior, l’equipament maquinari menor  acaba abaratint la seva construcció i la connexió elèctrica.
  • Menor cost de manteniment. La despesa energètica és un dels principals factors de reducció de costos d’explotació, però també cal afegir una molt menor producció de fangs. Aquests dos factor poden disminuir el cost d’explotació fins a 7 vegades.
  • Major simplicitat operativa. Aquests sistemes passius són molt senzills i això pot permetre que les tasques de manteniment les faci personal de l’Ajuntament no necessàriament especialitzat.
  • Menys olors. L’absència de línia de fangs i un procés obert permeten que l’impacte d’olors sigui molt menor.
  • Menys sorolls. El fet de no emprar airejadors o bombes que estiguin treballant 24h, redueix l’impacte acústic a gairebé 0.
  • Millor integració en el paisatge. Les depuradores verdes estan vegetades amb espècies autòctones d’aiguamolls, convertint-se gairebé en un jardí que atreu ocells.

En definitiva, les depuradores verdes són el sistema més apropiat per a petits municipis; el sistema fa temps que ha estat homologat per l’ACA. Actualment, L’ACA ha d’assumir les despeses d’explotació d’aquestes instal.lacions,  però cal estar preparats per si tornem a entrar en un període de recessió i l’ACA redueixi despeses. Fou un dels consellers de torn durant una visita a l’Alt Camp que va dir que s’havien construït massa «Mercedes» per a depurar l’aigua i que calia tenir seny i fer «utilitaris» si aquests ja ens anaven prou bé. El Gaià només disposa de sanejament en la part alta (Santa Coloma de Queralt) i en la part baixa (Renau, La Riera de Gaià i Altafulla). A més, en el tram més baix hi ha quilòmetres de canonada que genera múltiples impactes i un cost alt de manteniment.  Hi ha algun municipi amb depuradora “convencional” que ni tan sols l’ha posada en marxa.

Aquest no és el model que volem per la nostra conca. Som molt conscients de la fragilitat del nostre rius, també ho som del greuge que patim en relació amb altres zones del país, però no volem que aquest fet es resolgui de qualsevol manera. Hi ha exemples de funcionament de depuradores verdes amb percentatges de reducció de nitrogen superiors al 80%; hi ha especialistes i superfície suficient. Cal que els responsables polítics no perdin el seny i triïn el millor model de sanejament pels nostres pobles.

Volem depuradores verdes per un paisatge verd.

 

                                                                                                                                                                                                         Antoni Ruiz de Castroviejo

Tastet del Gaià a Sant Magí de la Brufaganya. Un vol per l’origen llegendari del Gaià

LOGO-10-MARXA-rectificat

El proper dimecres 1 de maig es durà a terme el primer acte per a celebrar els 10 anys de la Marxa per les terres del Gaià: una sortida per Sant Magí de la Brufaganya amb tast de productes del Gaià.

  • Dia: dimecres 1 de maig
  • Lloc de trobada: Fonts de Sant Magí
  • Hora de trobada: 10.30h

    IMG_1978
    Santuari de Sant Magí de la Brufaganya

El programa i recorregut serà el següent:

– El sorgiment de pou artesià de les fonts i la configuració de la vall.

– Caminada fins a molí de Sant Magí.

– Caminada  fins a resclosa i la rasa del rec als horts de Valldeperes.

– Retorn cap a les fonts amb aturades per explicar l’espai de vegetació de ribera

– 13.00 Tastet de productes del Gaià

Us hi esperem!. I ens aniria que confirméssiu l’assistència per la intendència enviant un e-mail a: terresdelgaia@gmail.com

IMG_1984   IMG_2000

Fonts de Sant Magí de la Brufaganya

 

 

SANT JOAN A LES TERRES DEL GAIÀ

           Santa Coloma de Queralt, foto Joan Montagut
                                       Querol, foto Jordi Pijoan                         Pont d’Armentera, Flama del Canigó
                                                                                   Santes Creus, fotos Dolors Palma
   Vila.rodona, foto Ramon Bricollé                     Montferri                   
                        
          La Riera de Gaià, foto Jord Rius                                                    La Riera de Gaià, foto Patrícia Llauradó

 

             Rodonyà

Altafulla, fotos Robert de Pablos

Un perfil longitudinal dels molins del Riu Gaià

Avui us presentem una primera aproximació de la situació dels molins al llarg del riu Gaià feta pel Narcís Carulla i el Pep Zaragoza. És un perfil longitudinal i en alçades de llera que resulta molt revelador per situar tots aquells elements patrimonials vinculats a l’aprofitament hidràulic històric del Gaià.

En aquest perfil hi trobem situats els molins fariners o de paper principals, rescloses i anclatges (o restes), les fonts importants pel seu cabal i regularitat i els nuclis urbans més propers. Des de la platja de Tamarit (a 0 metres sobre el niell del mar) fins a la Font de l’Aiguadolç a Santa Coloma de Queralt (a 712 metres sobre el nivell del mar) passant per una gran quantitat d’elements i estructures ens podem fer una idea molt clara de l’aprofitament hidràulic d’aquest riu, el Gaià.

mapa

Per a més detalls es poden consultar les taules següents, on es detalla la distància de l’element des del punt de sortida en metres ( la plata de Tamarit) i l’alçada de la llera sobre el nivell del mar en metres.

Encara queda molta feina per fer però seguim amb moltes ganes! Us convidem a donar un cop d’ull a la base de dades dels elements patrimonials inventariats fins al moment. La podeu consultar a l’enllaç següent: https://terresdelgaia.omeka.net/

Un riu, un territori

Recomanacions de vi de proximitat (s) per l’època de calçotades

El caràcter determinant dels vins d’aquesta mena de menjar ha de ser la FRESCOR. La imatge de la carn ens fa pensar en el vi negre. Si aquest apriorisme marca el criteri per escollir el vi, la recomanació serà la Garnatxa (del Priorat, de la Denominació d’Origen Terra Alta o del DO Montsant) jove, fresca, sense gaire criança, potent, aspra i lleument vegetal. Si optem per l’Ull de LLebre, molt extès tradicionalment a Consell Regulador DO Tarragona, també hauríem d’inclinar-nos per vinificacions fresques, tendint a la joventut vegetal més que a la maduresa de les criances. I una opció que també resultarà escaient, precisament pel caràcter intrínsec de frescor especiada és el Trepat de la Conca de Barberà. Igual com ho faria el Sumoll (escàs però molt propi de les zones altes de la Conca del Terres del Gaià. La salsa dels calçots, però, és extremadament densa i potent, tant des del punt de vista del greix com pel que fa a la dimensió calòrica (oli i ametlles, a més d’escalivada d’all i tomàquets, amb les variacions de cada cuiner@). I aquesta base, que segurament és allò que defineix gastronòmicament la calçotada, és especialment indicada per ser regada amb els vins blancs potents de les comarques de Tarragona, incloent les diverses denominacions d’origen que s’hi apleguen (8). Perquè tot aquest greix i la potència que ens fa recordar la calçotada moltes hores (amb posterioritat a l’àpat) necessita frescor, que és una regla quasi intrínseca dels nostres blancs, i la potència que necessitarem per acompanyar la carn greixosa de xai i llangonisses i butifarres també la resolen aquestes Garnatxes Blanques de la Denominació d’Origen Terra Alta o els Xarel•los de la zona del Penedès, incloent algunes primeres “promocions” de Cartoixà Vermell, el Xarel•lo autòcton de Consell Regulador DO Tarragona. Ah! i aquesta frescor imprescindible casa immillorablement amb el porró, un estri lligat a la calçotada des de sempre i des de Bigas Luna, que ens fa mirar el cel, com els calçots, que permet viure l’àpat amb esperit col•lectiu (un dels factors d’èxit de la calçotada, probablement), i que accentua la sensació de frescor que aquesta ingesta calòrica exigeix. I qui busqui una solució alternativa a totes les que hem relacionat els caves joves faran perfectament aquestes funcions refrescants, amb neutralitat i elegància!

Oriol Pérez de Tudela 

     

Presentem el projecte a la Jornada d’Etnologia a les comarques de Tarragona

El proper dissabte 16 de setembre Reus acollirà l’edició 2017 de la Jornada d’Etnologia a les comarques de Tarragona organitzada per l’Institut Tarragonès d’Antropologia. En el marc d’aquesta jornada presentarem el projecte d’Inventari del patrimoni fluvial del Gaià en l’apartat de Laboratori d’idees.

La jornada es celebrarà a l’Arxiu Municipal de Reus (C/ Sant Antoni Maria Claret, 3) de 9:30 a 17 hores.

Trobareu més informació al següent enllaç: https://etnologia.blog.gencat.cat/2017/09/05/jornada-etnologia-tarragona/ i si hi voleu assistir, heu d’omplir el formulari d’inscripció.

Programa

El SIMPÀTIC BARBA-ROIG

Avui, de bon matí, mentre xarrupava el cafè amb llet, he vist al jardí de casa un petit barba-roig saltironejant entre les branques de la lantana que cau just davant de la finestra de la cuina i, sense tenir en ment l’últim episodi de “joc de trons”, he pensat,: “ja estàn aquí, s’acosta l’hivern”. Òbviament no era un pirata, sinó un petit moixó d’aspecte rodanxó un pit-roig (Erithacusrubecula) segons el nom oficial català, també conegut a Balears i moltes parts de Catalunya com rupit,i concretament a la conca del Gaià, segons el recull de noms populars d’ocells d’en Humbert Salvadó i Cabré, com barba-roig.  El pit-roig, barba-roig o rupit és un ocell un xic més petit que un pardal i bàsicament de color marronós, però amb un tret distintiu inconfusible, la cara i el pit de color taronja.  Els joves són bruns amb un pigallat groguenc. Al camp (no sé si et por fer tenint l’ocell a la mà) no hi ha manera de poder distingir els dos sexes. El cant es agradable, refilat i, diuen, planyívol. Hi ha un refrany, recollit per Anna Parés, que el considera un senyal de l’arribada del bon temps i diu:

“quan canta el rupit no tinguis flassada al llit”

Ara bé, tenint en compte que el pit-roig canta tot l’any, també a l’hivern, i que de fet és aquest un tret molt característic de l’espècie, podríem considerar la dita com un bon exemple de que no hauríem de creure a cegues en l’anomenada saviesa popular (ni en cap altre “saviesa”, és clar).

A l’estiu és un ocell molt territorial i bàsicament insectívor que viu a boscos més aviat humits, sent especialment abundant  als de caducifolis amb sotabosc ben constituït.  A les Terres del Gaià, encara que s’ha citat com a reproductor a totes les quadrícules UTM de la conca, probablement aprofitant els racons més ombrívols i humits dels boscos i parcs de terra baixa, només es pot considerar un reproductor freqüent o abundant a les muntanyes de la part més alta, podríem dir que del Pont d’Armentera cap amunt, com ara les serres d’Ancosa, Montagut i Brufaganya.

Quan arriba l’hivern, la situació canvia radicalment i hi és present i abundant per tot arreu; no només en zones pròpiament forestals sinó també en àrees periurbanes, camps d’oliveres i brolles mediterrànies a on troben diversos fruits (llentiscle, arboç, etc) per menjar. Això es perquè ens arriben milers d’individus del centre i nord d’Europa. Les recuperacions d’ocells anellats demostren que la majoria dels pit-rojos hivernants a la Mediterrània provenen d’Escandinàvia, Països Bàltics i Illes Britàniques.

Un tret molt característic i simpàtic d’aquests pit-rojos “guiris” que en ens visiten durant l’hivern és que es tracta d’uns ocells molt refiats, es deixen acostar molt (i fotografiar a plaer) i amb freqüència el veiem menjant al mig dels camins. De fet no és gens estrany que busquin apropar-se a les persones, de vegades fins i tot et segueixen una bona estona pel parc o pel camí del bosc, potser per mera curiositat o potser esperant que els hi donis alguna cosa comestible.  No he trobat cap article científic que expliqui aquesta conducta, però es vox populi en el món “moixonaire”,  que es deu a que son ocells que venen del nord,  on segons Espriu:

“on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!”

No sé si el nord es tant així, però segurament és veritat que és a on la majoria pensa que s’ha de respectar (i no torturar) els animals.

Albert Pardo