Deu Anys de Marxa!!

 

I ja portem deu anys baixant el Gaià; cada any almenys una vegada. Aquesta oficial. Contents de fer-ho i de la xarxa que a poc a poc s’ha teixit. I voldríem ser agosarats i dir que per deu anys més!! Però això ja són figues d’un altre paner.

Aquest any vam començar abans, celebrant els deu anys, amb una visita a Sant Magí de la Brufaganya, de la mà dels Amics de Sant Magí que ens en van mostrar el ric patrimoni natural i patrimonial. I després, bufff quina festassa! Tast de productes d’arreu de la conca del Gaià: embotits, mel, melmelades, oli, vi, cervesa, formatge…que bo i quines combinacions gastronòmiques…de segur que a més d’un no li va caldre dinar. http://bit.ly/2WU9u24

I ara si, el clàssic, la Marxa a peu des de Santa Coloma de Queralt a Tamarit. Enguany el primer dia era feiner i a més, plovia. Potser per això érem poquets. Mentre pujàvem amb l’autocar començava a ploure; com més  amunt, més aigua. I això que TOTS I TOTES havíem vist la tele la nit abans,  i cofois perquè no havia de ploure fins a migdia (poseu-hi aquí un emoticon d’aquells de resignació). Sort dels amics del Centre Excursionista de Santa Coloma. A la seva seu vam traslladar l’abundós esmorzar que cada any ofereix l’Ajuntament, i allà entre got de vi, entrepà va i ve, mirant fotografies (en vam reconèixer uns quants, jovenets i jovenetes), vam esperar que s’aturés la pluja. Cosa que no va passar. Però com som gent de paraula vam engegar, sota la pluja i amb models diversos: cangurs, capelines fashion, capelines demodé, paraigües… Vam visitar els rentadors, imprescindibles i de passada, la portalada de Santa Maria de Bell-Lloch, on per cert, el Galo ens va mostrar unes bugaderes. Tot una mica apressat per veure si ens mullàvem menys. Vam estrenar ruta de la mà d’en Pepis, i des de Sant Salvador de Figuerola vam anar a trobar la terra promesa de la riera de Biure. Passant per la cresta de la Punta Alta, una vista magnífica. Ara plou, ara nou plou vam arribar a Pontils on no vam ser capaços de trobar el vi que ens havien deixat els companys d’allà. (un altre emoticon de resignació) i vam enfilar cap a Santa Perpètua a dinar ràpid abans que plogui de veritat.

     

Tot xino xano i humitejats, algun realment mullat, vam arribar a Querol a mitja tarda. Sense deixar-nos el Gorg Negre, amb la seva’antiga estació d’aforament.  Defnitivament ja no plovia. I van caure unes birres. Com havia de ser (n’hi ha d’artesanes al restaurant, preneu nota). Tinc entès que el sopar va ser de sucar-hi pà.

 

Segon dia. Avui no plou. Sol. Fort, De primavera, malgrat la fresca del matí a Querol. Hi ha quòrum; entre 40 i 50 caminants. Vam enfilar riu avall i a l’alçada de Mas Boixanc vam estrenar el nou pont penjant. L’altre se’l va endur la Gaianada del 2018 amb una furgo encastada (emoticon de resignació). Uns saltant, els altres ballant i algú més patint, el vam travessar dignament. Un cop superat un tram de sender per a cabretes (alguns en diuen d’aventura) arribem a l’espluga i el mas de l’Espluga, amb doble resclosa, i seguidament l’antiga central elèctrica i l’estret de Biosca. Un cop travesses l’estret arrenca el terme del Pont d’Armentera, juntament amb una sèquia de maons que rega horts i arriba al poble per l’estret de Riastres. És un dels trams més bonics del Camí. Paisatge fluvial, natura i patrimoni agafats de la mà. Del Pont cap a Santes Creus, aquest any pel GR del Cister, vam intentar d’observar com el paisatge era fruit de la petjada del monestir. Morts de calor i un poc cansats. Era aquell moment que la filera de caminants s’estira i s’estira. Sortosament al Casalot de Santes Creus ens esperava un bon tiberi. I després del cafè cap a Vila-rodona on ens espera la pròxima autoritat. I més sol, i més calor (un altre emoticon de resignació). Un cop feta la foto amb la pancarta i llegit el manifest, enfilem l’últim tram de la caminada fins a Montferri, entre vinyes. Allà ens espera el sopar-concert de Julivert al casal. Que hem de celebrar els deu anys! I ja ho crec que ho vam celebrar. Entre la caminada i la ballaruca, agulletes al dia següent. Quatre valents es van quedar a dormir a Montferri; la majoria vam marxar a casa per reprendre el camí l’endemà.

   

I quasi ja arribem. L’últim dia engeguen molt pocs. Fa força vent i fred. (Ja ho té això la primavera) però són ràpids com el vent.  S’ha de dir que el guia d’avui va per feina. De seguida es planten a Vilabella; passen Renau i l’embassament i en un tres i no res, abans de l’hora prevista, al Catllar. Amb taules entre sol i ombra, vam cruspinr-nos un bon arròs cuinat pel presi, que amb això hi té la mà trencada. Cafè, foto, manifest…i cap al mar!!

Cap a les cinc arribàvem a Ferran, municipi d’Altafulla, i tots junts cap a la desembocadura; caminants esgotats, caminants d’última hora, infants i prenyades valentes. Enguany no hi vam arribar gaires tot i que en sabem de molts i moltes que eren igualment amb nosaltres i amb el Gaià. Un any més pel territori !

Agrair a les autoritats municipals de Santa Coloma de Queralt, Querol, El Pont d’Armentera, Aiguamúrcia, Vila-rodona, Montferri, El Catllar i Altafulla que vam compartir estones amb nosaltres i ens han donat un cop de mà. I als Ajuntaments de Pontils, Bràfim, Vilabella i La Riera pel seu suport.

Maribel Serra

Deu anys de Marxa!! Tastet a Sant Magí de la Brufaganya

Ja hem celebrat els deu anys. I que n’hi hagi unes quants més !

Celebració especial l’1 de maig a Sant Magí, on els Amics de Sant Magí (santmagi.ecervera.cat/) ens van mostrar el ric patrimoni natural i patrimonial de la zona. Un nodrit grup de caminants de totes mides vam conèixer, observar i tocar plantes i flors. Vam escoltar la història del molí i de la comunitat monacal que el va construir. Ens vam enfilar per les pedres i algun es va mullar al rierol. Cadascú deia la seva.

I després EL TAST. Els “Amics” van posar taules i productors d’arreu de la conca del Gaià ens van oferir un magnífic tast de Menjamiques de Bràfim, amb crema de garrofes, cerveses Clandestines, embotits de Ca l’Estripet , torradetes i demés de L’Aresta , Fruits del Gaià, de Bràfim, oli i ametlles, Mel de Cal Racó, de Santa Perpètua, melmelades de Montalegre, gelees de Safrà Colomí  , formatge de l’Albió , tot regat amb vins d’Estol Verd , Camí de la Font i Celler Sanromà

X Marxa Terres del Gaià. Les visites de la Marxa (2)

 

SANTES CREUS, MÉS ENLLÀ DEL MONESTIR

Quan arribem a Santes Creus la figura imponent del monestir s’alça amb suficiència per damunt del poble. Amb la suficiència del qui sap que és senyor del territori. Amb l’elegància de saber-se imprescindible malgrat les estances buides, malgrat els passadissos deserts.  I és que Santes Creus no és tan sols un edifici, és l’essència d’un paisatge que deu la seva personalitat a la presència del monestir.

Un monestir és, ha estat, un petit món. Igual que un poble, un llogarret o una masia, el monestir articulava i dirigia la vida de les persones que hi vivien i hi treballaven, i, juntament amb elles, va moldejar un paisatge, el territori que li era font i producte de la seva riquesa. Així ho entenien els mateixos monjos quan van construir la creu de terme, just abans de traspassar el pont del Gaià, ara enretirada de l’emplaçament original, senyalitzant l’entrada d’un nucli habitat.

L’emplaçament de Santes Creus reuneix significats simbòlics i necessitats orogràfiques. Segons la llegenda,  en aquest indret els pastors, durant les llargues nits d’hivern, hi havien observat multitud de llumetes suspeses damunt la terra. Probablement es tractava d’un fenomen químic conegut com a “foc follet” causat pel la combustió dels gasos provinents de la substància orgànica en descomposició, en aquests cas, ovelles i bens. Era doncs, un indret amb connotacions místiques. D’altra banda, els edificis monacals s’aixequen just per sota del Bosc de Sant Sebastià, recollint-ne totes les aigües que des d’allà baixen, conduint-les, aprofitant-les, i tornant-les a distribuir. L’aigua travessava, travessa, el monestir. Hi regava els horts domèstics, s’utilitzava per a consum i neteja, servia als diversos obradors i  molins i, finalment, lliscava, llisca, la suau pendent cap al riu Gaià. En una metàfora perfecte, el monestir recull, usa, distribueix i engrandeix allò que Déu dóna als homes. L’aigua com a símbol de vida.

Cal entendre el monestir de Santes Creus com a part integrant i integrador d’un paisatge. Conèixer les construccions, canalitzacions, camins, fonts, hortes i boscos producte i raó de la vida cistercenca al llarg de set segles.

Del Bosc de Sant Sebastià a més de l’aigua, provenia gran part de la llenya i la fusta necessària per als quefers propis de cada dia, i, probablement, altres productes silvestres com ara herbes i fruits utilitzats com a remei i consum per la comunitat, a més d’aixoplugar ruscos d’abelles. Al capdamunt del bosc hi ha les restes d’un gran corral, anomenat popularment “el casalot”, segurament per les seves connotacions de “casal”, de senyoriu. Als seus voltants s’han trobat monedes del segle XVII i XVIII que fan pensar en l’existència d’una fira o algun tipus d’intercanvi, probablement de bestiar. L’aigua del bosc baixa fins al monestir canalitzada i rega els “hortets”de la paret del darrera del cenobi, on hi havia l’antic hort domèstic.

Si seguim l’actual carretera que baixa de les Pobles cap al pont de pedra, quan la pendent minva, hi ha una font, la Font del Camp, d’aigües abundants i fresques, amb una bassa natural als seus peus. La font va ser arranjada al segle XVII pels monjos amb una senzilla pila sota un gran lledoner, actualment desapareguda.

Per l’antic camí del Pont d’Armentera, a la riba esquerra del Gaià, enfilant-se a la carena, hi ha les solls dels porcs, i un quilòmetre més enllà, una imponent construcció tancada per carreus de bona factura,  de la qual només en queden quatre parets; eren els estables dels monjos, on s’hi guardaven bàsicament bous emprats per a les feines agrícoles. La partida porta el nom de “les bovals”. Camí enllà podríem reconèixer una antiga pedrera.

A la ribba dreta, també direcció Pont d’Armentera, un cop travessat el pont de pedra bastit per l’Abat Jaume Valls, hi ha les restes del que va ser l’era monacal posteriorment utilitzada pels pagesos amb caràcter comunitari. L’era conserva la façana del que devia ser un graner i una petita pallissa al capdavall i estava enrajolada amb maons de terrissa cuita sense envernissar, com les eres de les masies dels voltants. Just al davant, hi ha la Font del Massot, que es va convertir en lloc d’esbarjo i passeig per a les famílies benestants que van ocupar Santes Creus després de la  desamortització. Enfilant-se cap a Les Planes i en direcció contrària, hom observa les restes d’un gran corral corral d’ovelles, actualment vivenda particular, i una mica més enllà, un antic forn de calç.

La toponímia també ens parla del paisatge monacal. Seguint la carretera més enllà de la Font del Massot, es passa per la  “Carrerada”, nom heretat del camí que feien els ramats monacals cap a les pastures d’hivern. Alà hi ha les restes d’una ermita romànica, Sant Pere, anterior a l’existència del monestir, almenys pel que fa a l’emplaçament i no tant a les restes arquitectòniques que se’n conserven. Pel costat de l’ermita s’enfila el camí que des del del poblament medieval de Selma pujava cap a Cabra i cap a terres de Lleida; ruta que utilitzaren els monjos per desplaçar-se cap a les seves possessions de Cabra i més amunt  a l’Espluga de Francolí i tal vegada, Poblet. Un agradable camí que transcorre entre vinyes, pedra seca i algun sembrat i que guarda, en algun tram, les roderes excavades a la pedra per a que poguessin circular els carros.

A aquesta alçada, més o menys, i invisible per als profans, hi ha al riu, la resclosa que repartia l’aigua entre el monestir i els regants del poble de Vila-rodona, aigües avall. La conducció és visible a cel obert, a la sèquia de l’albereda de Santes Creus.

Per sota del monestir, anant cap a Aiguamúrcia, hi ha l’albereda, un paratge humit amb grans àlbers i lledoners. Actualment pateix massa pressió humana. A l’Albereda els monjos hi van construir la Font de la Taula, substituïda per la de Sant Francesc i la de les sis Fonts, una magnífica font de sis boques de forja, també reconstruïda. Segons un document de finals del XIX l’albereda era considerada “recreo de los frares”. Posteriorment, l’indret va ser revaloritzat per estiuejants i excursionistes.

A peu de carretera,  damunt de l’albereda, hi ha una fonteta que recull les aigües sobreres de boscos i terres superiors. Al final del talòs, una canalera que desaigua a la sèquia, ens recorda l’existència d’un molí fariner una mica més amunt. Edifici convertit, amb la desamortització, en una casa particular” anomenada “molí de dalt”, per contraposició al “molí de baix” situat un quilòmetre enllà a la confluència de la riera de Rubió i el Gaià.

La distribució dels conreus als voltants del poble de Santes Creus segueix, en línies generals,  la que fora en temps de la presència de la comunitat cistercenca. Horts que envolten el monestir per la part nord-est; terres de regadiu que fins fa pocs anys ocupaven la franja entre la font del Camp i el Gaià, l’anomenat “camps dels Noguers”, ara urbanitzat. Vinyes enfilant-se cap a les Pobles, on les terrasses queden allunyades de la humitat del riu. Planes enllà dominen la vinya i l’ametller que substitueixen vinyes i sembrats antics. Un paisatge dominat i dissenyat pel monestir. Fonts, horts, pallisses, marges, granges, rescloses, canalitzacions, molins…tot un món de perfecta explotació agrícola.

Maribel Serra

Concurs IX Marxa Terres del Gaià. patrimoni fluvial

Enguany el Concurs de la Marxa volia posar de relleu el ric patrimoni fluvial  del Gaià, que com sabeu estem treballant  Blog Patrimoni Fluvial Gaià.

El jurat l’han format Sebastià Rius, de Santa Coloma de Queralt; Helena Herranz d’Aiguamúrica, Laura Relea de Masarbornés i Eoli Cordomí de Barcelona, i els ha estat molt i molt difícil decidir-se per una sola fotografia.

Aquí teniu els finalistes:

           

Font de les Canelles, Joan Esplugas                           Resclosa de Santa Perpètua, Joana Rafecas

I la guanyadora:

       Molí Nou de Santa Coloma de Queralt, Cristina Segalà

 

El premi ha estat un conjunt de productes de les Terres del Gaià, donats pels seus productora. Fem xarxa! Fem Territori ! El Vi a Punt (Vilabella), Vinyes de l’Albà (Aiguamúrcia), Estol Verd (Rodonyà), Cervesa artesana La Sínia-Clandestines (Tamarit-Montferri); Conjunt llibres Centre d’Estudis Sinibald de Mas (Torredembarra); Ametlles i sabó artesà Els fruits del Gaià (Bràfim); salses Maria Soler (Santa Coloma de Queralt); formatge de l’Albiol; melmelades Montalegre (Pontils), Safrà colomí i gelea Al pot petit hi ha (Santa Coloma de Queralt)

 

                                   

 

 

 

IX Marxa Terres del Gaià. Visitem el nostre patrimoni (3) Tercera etapa

LA PREMSA DE LLIURA DE CAL DAVID,  DE SALOMÓ.

La premsa de Lliura també anomenada premsa de biga,  pren el seu nom de l’element  més característic , la llarga biga de fusta, anomenada pels romans praelum , que és l’encarregada de transmetre e incrementar, gràcies a la llei de la palanca, la força que es fa des d’un dels seus extrems. Lla massa a premsar se situa en un punt entremig, entre la potència i el punt de suport.

                                                

El nom de premsa de lliura ve del contrapès de pedra que hi ha a la base del cargol, o rosca . Hi ha premses de biga de tres tipus: manual, de torn i de caragol.

La premsa manual es troba documentada a la Mediterrània Oriental ja a l’Edat del Bronze  (segle IX AC)

                                                       

 

De la premsa de torn , hi ha una descripció detallada del seu funcionament en el tractat escrit pel romà M. Porci Cató (234-149 AC) “D’Agricola. La premsa es fixa sòlidament al terra; un bloc de pedra, que rep el nom de contrapès, és l’encarregat d’aconseguir la baixada de la biga amb l’ajuda d’una corda o llibant. Al Baix Gaiá s’ha trobat dos contrapesos , un a la vila romana dels Cocons, i l’altra en la del Mas de Pallarès, en el terme de El Catllar.

 

De la premsa de caragol , Heró d’ Alexandria , (10-70 A.C) en el seu tractat “Mechanica, III” , diu que aquesta és la premsa més segura i fàcil de maniobrar. En trobem a Itàlia a partir de la segona meitat del segle I, però no es generalitza el seu ús a la Mediterrània Central fins el segle III. A la Península Ibèrica,  els exemples més antics són de finals del segle II.

 

D’aquest tipus és la premsa de cal David de Salomó, que anirem a visitar durant la Marxa. Es va construir l’any 1619, segons consta gravat a la fusta d’una de les bigues, i va tenir ús esporàdic.

La premsa  consisteix en una immensa biga formada per diverses jàsseres, unides per unes argolles de ferro, dits travons, de 12 a 18 m. de llargada, encastada a la paret de manera, però , que faci possible el moviment vertical. A una distància de dos metres del mur, i damunt una pedra gran anomenada pastera, s’hi posava la càrrega, en aquest cas el raïm, col·locant-la al mig d’una corda grossa, dita llibant, enrotllada en forma d’espiral; al girar el cargol mitjançant les barres, el pes de la lliura, i de les bigues, feia que el sucs dels raïms s’escolessin pel canal circular de la pastera, que anava a para en una pica, on es recollia el vi resultant.

  Josep Zaragoza

 

CONCURS FOTOGRÀFIC VIII MARXA TERRES DEL GAIÀ

Enguany hem fet un concurs fotogràfic de la Marxa.

El premi, una selecció de productes de Terres del Gaià: cervesa artesana, embotits, formatge, melmelades, gelees, safrà, vi, oli ecològic, ametlles…

 

Enhorabona als guanyadors, el Joan Esplugas de Santa Coloma de Queralt: la seva foto encapçala aquest blog. I la Joana Rafecas, d’Altafulla: la seva foto encapçala el nostre facebook

a

 

Podeu veure totes les fotografies del Concurs http://bit.ly/2sp04QH

 

Marxa, marxa

Em diuen,  escriureu alguna cosa sobre la Marxa ? Què és això de la Marxa ? Per què ho feu ? Ho diu gent que ve de Marxa,  gent que ens veu passar,  gent que pregunta com ha anat … i al final m’he decidit. I és que costa una mica posar-s’hi.  Com començo ? què explico? Podria començar amb allò de que és una Marxa reivindicativa,  per reclamar el riu,  el nostre Gaià, aquest riu petit i potent, aquest riu salvatge i tranquil, aquest riu que no té final al mar però que ho intenta. Però és que la Marxa és molt més que això.  És sobretot una declaració d’amor al territori i a la gent que l’habita, que l’estima, que el vol conèixer.

Tres dies de caminar, des de la font de les Canelles a Santa Coloma de Queralt , a la desembocadura fallida a Tamarit. Tres dies d’intercanviar punts de vista, de xerrar de tot i de res; de menjar i de veure bon vi. Del territori tot, faltaria !! De sorpreses, de descobrir nous paratges impressionants i també de veure on el riu està malalt. Tres dies amb companyonia  d’un centenar  de persones, algunes tots els dies, d’altres alguns trams.

N’hi ha que saben de pedres, de flors, de plantes, d’animalons, de rescloses i estacions d’aforament, d’història i d’ocells, de vins i vinya, de la terra, dels oficis, de música.. d’altres fan broma, més xiquets que la canalla, i crec poder afirmar que tots ens ho passem de conya. Malgrat les llagues, el cansament, les dutxes i els llits i les dificultats d’última hora.

I per on vam passar? Sortim de Santa Coloma ja ben esmorzats, enfilem cap a Sant Gallard on s’afegeix un altre excursionista, i ja en som uns 70. Després d’alguns anys, hem tornat a gaudir de la “terra promesa” a la riera de Biure, a pas gairebé militar per creuar la carretera abans que ens enxampi el ral-li d’Igualada.  A Santa Perpètua després de dinar, alguns entusiastes pugen a la torre del castell, un dels més antics de Catalunya.

La primavera ufanosa ens ha regalat molta aigua i molt neta, sobretot  en el primer tram fins a Querol; per sort hem estrenat oficialment les passeres que s’han tornat a instal·lar després de la Gaianada i ja no ens mullem els peus !! Des d’aquí un prec perquè les passeres siguin discretes i potenciïn el paisatge i el patrimoni. Hem pogut conèixer racons i patrimoni difícilment accessibles abans de la riuada del novembre del 2015.

Enguany hem redescobert el molí paperer de Seguer i el pou de neu de Vila-rodona. Hem albirat els meandres de Vilabella des de dalt la pedra foradada i hem baixat a l’estret de Cardenal per l’antiga estació d’aforament. I després per l’embassament, que ja se sap que és el gran mal del nostre riu, però he de confessar que aquest cop el vaig trobar bonic.

Gràcies a tots els que heu compartit el vostre saber; als qui heu regalat la vostra feina i empenta,  als qui han explorat i obert camí. A les persones que ens han ajudat a traslladar motxil.les amunt i avall.  Als fantàstics càterings “km 0” i als increïbles cuiners de la fideuà. Als fotògrafs improvisats, al poeta del manifest, a tots els heu patit (i gaudit) l’organització,  a la gent sempre de bon humor disposada a tot. Als ajuntaments que ens han donat el seu suport, a tots els que ens heu acompanyat i que, simbòlicament , vau portar una pedra de la conca alta fins al mar.

I al bar de Querol que va tancar més tard perquè no ens faltés una birra a l’arribada.

Maribel Serra

 

             

           

 

Podeu veure un recull ampli de fotografies de la VIII Marxa a https://flic.kr/s/aHskXhh1ym

 

Un viatge pel Gaià

Ara que estem a punt de la VIII Marxa ens plau publicar un fragment d’aquest petit viatge pel Gaià. Gràcies Txiqui López

Un viatge pel Gaià  Cristobal “Txiqui” López
” El riu es mou entre les muntanyes culminades per torres o vells castells
que ara semblen vigilar la marxa colonitzadora del bosc. El Gaià mostra les
seves aigües desafiant una climatologia adversa que en anys plujosos torna
al paisatge l’esplendor del sempitern verd de la pineda, o dels roures que han
pogut perpetuar-se en el temps.
Com en tota bona història el riu té un origen perdut i enigmàtic ja que
el naixement històric està ara entre camps i construccions, molt a prop de
la deixalleria del primer poble que el veu córrer, però per això encara s’han
de recórrer uns centenars de metres ja que el primer lloc on veiem l’aigua és
a la font del Comtes o de les Canelles, dins del municipi de Santa Coloma
de Queralt. Aquí sorprèn la gran quantitat d’indústria instal·lada que entre
camps de cereals deixa veure el desenvolupament d’una zona rural que ha
sabut compaginar dos mons distants per segles. Aquesta vila, que conserva
part de la seva muralla medieval, té els seus orígens en l’existència del castell
de Queralt, situat a la comarca de l’Anoia. El castell originari del segle X va
ser destruït per Almansor, però podeu veure les restes de les reconstruccions
que es van realitzar en els segles posteriors.
Obra renaixentista, val la pena que quan passeu per Santa Coloma de
Queralt, visiteu el castell dels Comtes de Queralt, ja que conserva la torre
de l’homenatge del segle XI. Actualment és un espai destinat a activitats
culturals i, entre d’altres, acull la biblioteca municipal.
Aquí cal explicar una llegenda lligada al riu. Sant Magí, també Sant Magí
de la Brufaganya, va ser l’artífex del riu que recorre tot el Tarragonès i a les
seves ribes, els propietaris hi van alçar torres de guaita …”
Recull de Treballs · 14 (2013) Centre d’Estudis Sinibald de Mas
Vegeu més a http://www.raco.cat/index.php/RecullTreballs/article/viewFile/270965/376788