Un itinerari geològic per les terres del Gaià Una badia marina de fa uns 13 milios d’anys.

Sortida per visitar tres enclaus bàsics per tal de compendre i visualitzar la badia marina que va existir fa més de 12 milions d’anys al Camp de Tarragona. En primer lloc Vespella on punjant al seu castell, o el que en roman, es veuen diferents estrats que de baix a dalt van omplir l’antiga badia. Un altre indret fou la paret est de l’embassament del Gaià. Allí s’hi observen els dipòsits d’unes gegantines esllavissades que varen també anar omplint aquella badia marina. Però el punt que més permet comprendre com fou tot aquell paratge fou la Sala de Paleontologia de Vilabella. Aquest espai inaugurat fa pocs mesos, permet d’una manera simple fer un viatge des del nord de la badia fisn al seu sud. En fi, que et presentem un recorregut pel que va ser el Camp de Tarragona més enllà dels 12 milions d’anys. Entre els 16 i els 12 milions d’anys una gran badia marina va inundar gran part de la regió. L’itinerari d’aquesta exposició viatjarà des de terra endins fins a la profunditat marina, és a dir, des de les arbredes que hi creixien al nord fins al mar que hi bategava al sud. Vilabella, a cavall entre ambdós, estava envoltat de platges, aigües someres i petits deltes. Benvingut als temps del Miocè. De fet fa uns13 milions d’anys Vilabella formava part d’una gran badia marina. Donat el clima temperat del moment, i en els alts geogràfics, hi creixien ufanoses arbredes. Boscs frondosos s’estenien des d’Àsia fins Àfrica tot cobrint el litoral mediterrani. Aquestes arbredes creixien també al nord del Camp de Tarragona. Avui dia les laurisilves de La Gomera en serien una mostra força fidedigna. Mentrestant, i en la depressió, s’hi obria un mar envoltat de ventalls torrencials. Prop les contrades de Salomó i Vilabella el bosc passava a platges, aiguamolls i petits deltes. L’elevada productivitat d’aquests ecosistemes va generar una gran quantitat de restes que van fossilitzar. Tanmateix algunes platges de còdols vestien el litoral d’aquells temps mentre organismes perforadors ho corcaven tot. Exemples d’aquests n’eren les esponges (Entobia). Gràcies a tots aquests rastres coneixem per on bategaven les onades. De manera puntual, i prop del litoral, hi creixien esculls d’ostres gegants. La gran mida d’aquestes probablement fou donada per l’abundància de nutrients i l’estabilitat d’aquells ecosistemes. Entre aquells esculls i platges també hi nedaven uns mamífers parents dels manatís americans, els sirénids. Mentre, i pels fangs arenosos, s’hi soterraven eriçons de mar dels gèneres Clypeaster i Parascutella. Donada la gran producció d’aquells ecosistemes, l’acumulació de closques i sediments esdevenia molt elevada i inestable. Durant alguna tempesta marina, o durant algun terratrèmol, aquests materials submarins s’esllavissaven barrejant la fauna dels diferents ambients i fondàries. Dos exemples d’això els trobem a El Catllar i a la Torre de la Mora. A poques desenes de metres de fondària, i allunyat de platges i esculls d’ostres, s’estenia un fons marí arenós. Aquí molts organismes hi excavaven el seu cau (Thalassinoides). També, i puntualment, algunes dunes submarines es desplaçaven en favor dels corrents predominants. En aquests fons hi vivien pectínids, crustacis, briozous i d’altres organismes amants dels fons allunyats de l’onatge. No obstant això, i a mar obert, hi nedaven algunes balenes entre una gran diversitat de taurons.

En fi la Sala de Paleontologia de Vilabella esdevé un espai per a visites escolars i curiosos de la Geologia.

Altres enllaços:

http://drabada.blogspot.com.es/                                       

David Rabadà i Vives
Professor de Ciències Geològiques

FESTA DE LA VEREMA DO TARRAGONA. Esmorzar de Veremador a Rodonyà.

El celler Estol Verd va organitzar un tradicional esmorzar de veremador, seguida d’una ruta etnoturística i verema tradicional.

Esmorzar a l’era de la Masia de Cal Franciscot i seguidament els participants van fer una ruta Orient-tast, que consisteix en buscar ampolles amagades al llarg d’una ruta entre vinyes. Després els participants van veremar raïm de la varietat ull de llebre i el van premsar amb els peus.

FESTA DE LA VEREMA DO TARRAGONA. Maridatge Vins de les Vinyes del tiet Pere i @LLèpol

Vinyes del tiet Pere, Vilabella i cuina de Llèpol de Vila-rodona

“Quatre notes per apuntalar un relat territorial obert i basat en aromes i gustos locals, sense altre ànim que el de la comprensió del paisatge pròxim. Som en un país de blancs potents” Oriol Pérez de Tudela

ESCABECES 2015. Tànic i sec. Maridat amb escabetx de musclos i verdures amb cogombre cru

                                       ESCABECES  2017 molt més voluminós en boca. Sardina damunt una “ensaladilla” amb perquè la sequedat i el taní característic del brisat d’ESCABECES refresqui la maionesa.                               

Macabeu de vinyes de 1983 i una viticultura de concentració (3000 kgs. Hectàrea). És potent i relativament fruitós. Maridat amb vichisoise de poma àcida, refrescant, fruitosa i força greixosa

      Camí de la Font 2017, macabeu, d’una vinya de 1949 i d’una anyada especialment seca i concentrada. És un vi molt complex, amb notes de sal i alguna rusticitat vegetal. Maridat amb bacallà cuinat a baixa temperatura, acompanyat de cloïsses i figues

 

Croquetes de ceps sobre un llit de maionesa d’algues, per un vi tardorenc, un Camí de la Font 2013, criat en una bóta de roure francès nova

ENCONTRES #6  Macabeu 2018, fermentat amb la brisa durant les primeres hores (72 / 96),  afegint components vegetals, rústics però rics i refrescants. Components que queden ressaltats acompanyant  una cuixa de xai cuita a baixa remperatura amb una parmentier de patata lila. El vi fa pensar en infusions de mel de Romaní.  Marc Lecha s’hi va inspirar al seu blog lavialiquida

Per acabar Camí de la Font brisat (2017) macerat durant 3 setmanes. Un vi extrem en el que la pell és la protagonista.Combina perfectament amb formatges, iespecialment del Puigpedrós de Molí de Ger, molt cremós i saborós. La força tànica de la pell exigeix al raïm concentració i maduresa, i és el cas d’aquestes vinyes velles que fan fruita petita i molt equilibrada

VISITA A LA POLLA ROSSA (SALOMÓ)

La Polla rossa (https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=3405) és un mas del terme de Salomó, a tocar del riu Gaià, tot i que antigament, quan formava part del patrimoni del monestir de Santes Creus, el mas pertanyia al terme de Montferri (Puigtinyós).

En alguna de les edicions de la Marxa del Gaià hi hem passat a tocar, pel camí de Montferri, i també, algun cop, ens hi hem aturat, corpresos per la seva presència.  Es tracta d’una gran estructura amb doble façana, amb edificis agraris adossats dins un tancat amb alts contraforts, dit “baluard”. La disposició laberíntica de l’actual edifici respon a l’evolució del mas i de les seves necessitats, així com a les vicissituds històriques. Ara no em farem història; esperem que en un futur, en Lluis Badia, un dels propietaris, que porta molt de temps investigant el mas i la seva família, en publiqui unes notícies. Ell mateix diu “la masia actual és el resultat d’un augment de superfície produït al segle XVI (…)Fins al XV no hi havia menjador, formava part de la cuina sense entitat pròpia. Quan el menjador esdevé sala, la masia ha patit una transformació i està formada per tres cossos”. El 1841 el mas es reparteix entre l’hereu, Josep i la seva mare, Rosa. D’aleshores data un inventari que permet fer-se una idea de com era i funcionava la masia. [1]

Vam poder entrar a l’edifici acompanyats d’en Lluís, i descobrir els cups, l’antiga cuina, el celler, trespols sobreposats en nivells diferents i escales  amagades. La planta inferior es dedicà a corrals, feines del camp,  cuina i l’habitació dels masovers (en les últimes èpoques, i un celler al soterrani. Mentre la planta principal es va dedicar a l’habitatge dels amos fins els anys 60. Dalt de tot unes magnífiques golfes i un assecador de cereals.

La història del mas està estretament lligada a la dels seus voltants, com és natural. De les guerres carlines podem rescatar aquesta joia:

“A la masia del Figueres

El foc hi va començar

I al pla de la Polla-rossa

Els canons hi van posar

Lo que va salvar la tropa

Va ser la vora del Gaià”

 

   

     

Fotos Narcís Carulla

Sobre el nom un parell de teories: d’entrada sembla referir-se a l’au, una gallina jove; però probablement, ens decantem per la referència a una pubilla: per extensió una polla vol dir també una noia jove, “una polleta”.

Per darrera l’edifici es baixa cap al Gaià i s’arriba a l’antiga font del lleó, actualment bastant malmesa, tot i que conserva la carassa que li dóna nom. La font recull l’aigua d’una mineta, encara en bon estat, l’aigua de la qual devia ser utilitzada en el regadiu de les hortes i de suport a les necessitats de la casa. Els companys de La Sínia @GaiaVoluntariat van aprofitar la visita per examinar l’indret per si era apropiat per incloure’l en el projecte “Territori salamandra” http://custodiaterritori.org/news/tags/ca/salamandra, i sembla que estan en camí de signar un acord de custòdia.

    

 Fotos Héctor Hernàndez

La foto antiga, la cançó i el croquis proporcionats per Lluís Badia.

[1] Arxiu familiar / Arxiu Comarcal del Baix Penedés

 

Deu Anys de Marxa!!

 

I ja portem deu anys baixant el Gaià; cada any almenys una vegada. Aquesta oficial. Contents de fer-ho i de la xarxa que a poc a poc s’ha teixit. I voldríem ser agosarats i dir que per deu anys més!! Però això ja són figues d’un altre paner.

Aquest any vam començar abans, celebrant els deu anys, amb una visita a Sant Magí de la Brufaganya, de la mà dels Amics de Sant Magí que ens en van mostrar el ric patrimoni natural i patrimonial. I després, bufff quina festassa! Tast de productes d’arreu de la conca del Gaià: embotits, mel, melmelades, oli, vi, cervesa, formatge…que bo i quines combinacions gastronòmiques…de segur que a més d’un no li va caldre dinar. http://bit.ly/2WU9u24

I ara si, el clàssic, la Marxa a peu des de Santa Coloma de Queralt a Tamarit. Enguany el primer dia era feiner i a més, plovia. Potser per això érem poquets. Mentre pujàvem amb l’autocar començava a ploure; com més  amunt, més aigua. I això que TOTS I TOTES havíem vist la tele la nit abans,  i cofois perquè no havia de ploure fins a migdia (poseu-hi aquí un emoticon d’aquells de resignació). Sort dels amics del Centre Excursionista de Santa Coloma. A la seva seu vam traslladar l’abundós esmorzar que cada any ofereix l’Ajuntament, i allà entre got de vi, entrepà va i ve, mirant fotografies (en vam reconèixer uns quants, jovenets i jovenetes), vam esperar que s’aturés la pluja. Cosa que no va passar. Però com som gent de paraula vam engegar, sota la pluja i amb models diversos: cangurs, capelines fashion, capelines demodé, paraigües… Vam visitar els rentadors, imprescindibles i de passada, la portalada de Santa Maria de Bell-Lloch, on per cert, el Galo ens va mostrar unes bugaderes. Tot una mica apressat per veure si ens mullàvem menys. Vam estrenar ruta de la mà d’en Pepis, i des de Sant Salvador de Figuerola vam anar a trobar la terra promesa de la riera de Biure. Passant per la cresta de la Punta Alta, una vista magnífica. Ara plou, ara nou plou vam arribar a Pontils on no vam ser capaços de trobar el vi que ens havien deixat els companys d’allà. (un altre emoticon de resignació) i vam enfilar cap a Santa Perpètua a dinar ràpid abans que plogui de veritat.

     

Tot xino xano i humitejats, algun realment mullat, vam arribar a Querol a mitja tarda. Sense deixar-nos el Gorg Negre, amb la seva’antiga estació d’aforament.  Defnitivament ja no plovia. I van caure unes birres. Com havia de ser (n’hi ha d’artesanes al restaurant, preneu nota). Tinc entès que el sopar va ser de sucar-hi pà.

 

Segon dia. Avui no plou. Sol. Fort, De primavera, malgrat la fresca del matí a Querol. Hi ha quòrum; entre 40 i 50 caminants. Vam enfilar riu avall i a l’alçada de Mas Boixanc vam estrenar el nou pont penjant. L’altre se’l va endur la Gaianada del 2018 amb una furgo encastada (emoticon de resignació). Uns saltant, els altres ballant i algú més patint, el vam travessar dignament. Un cop superat un tram de sender per a cabretes (alguns en diuen d’aventura) arribem a l’espluga i el mas de l’Espluga, amb doble resclosa, i seguidament l’antiga central elèctrica i l’estret de Biosca. Un cop travesses l’estret arrenca el terme del Pont d’Armentera, juntament amb una sèquia de maons que rega horts i arriba al poble per l’estret de Riastres. És un dels trams més bonics del Camí. Paisatge fluvial, natura i patrimoni agafats de la mà. Del Pont cap a Santes Creus, aquest any pel GR del Cister, vam intentar d’observar com el paisatge era fruit de la petjada del monestir. Morts de calor i un poc cansats. Era aquell moment que la filera de caminants s’estira i s’estira. Sortosament al Casalot de Santes Creus ens esperava un bon tiberi. I després del cafè cap a Vila-rodona on ens espera la pròxima autoritat. I més sol, i més calor (un altre emoticon de resignació). Un cop feta la foto amb la pancarta i llegit el manifest, enfilem l’últim tram de la caminada fins a Montferri, entre vinyes. Allà ens espera el sopar-concert de Julivert al casal. Que hem de celebrar els deu anys! I ja ho crec que ho vam celebrar. Entre la caminada i la ballaruca, agulletes al dia següent. Quatre valents es van quedar a dormir a Montferri; la majoria vam marxar a casa per reprendre el camí l’endemà.

   

I quasi ja arribem. L’últim dia engeguen molt pocs. Fa força vent i fred. (Ja ho té això la primavera) però són ràpids com el vent.  S’ha de dir que el guia d’avui va per feina. De seguida es planten a Vilabella; passen Renau i l’embassament i en un tres i no res, abans de l’hora prevista, al Catllar. Amb taules entre sol i ombra, vam cruspinr-nos un bon arròs cuinat pel presi, que amb això hi té la mà trencada. Cafè, foto, manifest…i cap al mar!!

Cap a les cinc arribàvem a Ferran, municipi d’Altafulla, i tots junts cap a la desembocadura; caminants esgotats, caminants d’última hora, infants i prenyades valentes. Enguany no hi vam arribar gaires tot i que en sabem de molts i moltes que eren igualment amb nosaltres i amb el Gaià. Un any més pel territori !

Agrair a les autoritats municipals de Santa Coloma de Queralt, Querol, El Pont d’Armentera, Aiguamúrcia, Vila-rodona, Montferri, El Catllar i Altafulla que vam compartir estones amb nosaltres i ens han donat un cop de mà. I als Ajuntaments de Pontils, Bràfim, Vilabella i La Riera pel seu suport.

Maribel Serra

Una volta pel riu Gaià des de Vilabella. Mig Gaià

 

Per estrenar aquesta secció us proposem una sortida per conèixer el Gaià, des del meandres de Vilabella a l’embassament del Catller

És una proposta del GATA http://www.gata.cat

Descoberta circular al voltant del riu Gaià, en una zona despoblada i un xic desconeguda entre el poble de Vilabella i l’embassament del Catllar, on el riu Gaià queda presoner i encaixonat enmig d’imponents cingleres.

Des del mateix poble  de Vilabella començarem a caminar en direcció cap al riu Gaià a la zona dels Vergerars, on visitarem el molí Rònec i el Corral de les Solanes. Aquí el riu Gaià no para de fer giragonses i els accessos al riu són complicats. Deixant la zona dels Vergerars, després de pujades i baixades arribarem a la font de Sant Joan, un lloc de trobada on antigament els vilatans de Salomó i Vilabella anaven a menjar la mona.

Ens enfilarem novament i passarem pel mas de la costa i el mas de la pau, per anar a visitar un dels aforadors del riu Gaià. Seguidament anirem cap al pi de les tres soques en direcció al nucli abandonat d’Oltrera aprop de la zona anomenada de les coves roges amb vistes a l’embassament del Catllar.

Retornarem cap al punt d’inici de l’excursió passant pel nucli de les Escabeces. Un cop arribats novament a la vila de Vilabella.

         

S’estimen 18 km de caminar i entre 4 i 5 hores.

Mapa: http://www.cossetania.com/pels-camins-de-alt-camp-1049

Les barraques de pedra seca de Montferri

Les barraques i les construccions de pedra seca són part indissociable del paisatge rural de Montferri. Al seu terme municipal s’hi han comptabilitzat dues-centes dotze barraques (20 d’octubre de 2016), cadascuna de les quals està catalogada a l’espai web Wikipedra (http://wikipedra.catpaisatge.net/), un projecte que pretén divulgar i preservar aquest patrimoni. Aquesta xifra el situa com el vuitè municipi de Catalunya amb més construccions d’aquest tipus. I tenint en compte que el terme del poble és de 19,36 km2, surten a 11 barraques de pedra seca per quilòmetre quadrat.

Tot i que les barraques estan repartides per tot el terme, la major concentració es troba a les planes entre Masllorenç i el vessant est de la tossa Grossa. La majoria van ser construïdes a la segona meitat del segle XIX, com ens indica algun dintell gravat, i curiosament un gran nombre estan situades en terrenys que antigament s’havien cultivat, però que ara són ermots. Això ens dóna una idea que aquestes terres més dolentes i amb més pendent van ser treballades per netejar-les de pedra i poder-les cultivar.

Per tipus de planta, les més freqüents al terme de Montferri són les de planta quadrada (amb 74 barraques) i rectangular (amb 57). També n’hi ha bon nombre amb planta circular (28) i irregular (16). Finalment, trobem unes quantes barraques amb plantes més curioses i infreqüents: bessona-composta (11), de ferradura (11), trapezoïdal (8) i el·líptica (7).

Les barraques també es poden classificar segons el tipus de porta d’entrada. A Montferri n’hi ha 77 que tenen un arc de mig punt, el més comú. Quaranta-quatre tenen arc pla, 46 llinda plana, 17 arc primitiu (o d’ametlla, com també es coneix) i 13 arc d’angle.

Segons el lloc en què estan emplaçades, les barraques poden ser aèries aïllades, aèries adossades al marge, terreres margeres i terreres encastades. A Montferri, les més nombroses són les primeres; són barraques construïdes de forma aïllada enmig d’un terreny i en trobem un total de 147. També tenim 44 barraques en què una de les parets està formada per un marge de nivell igual o superior a la barraca (aèries adossades al marge); 14 barraques construïdes dins d’un marge, és a dir, encastades totalment dins el terrer d’una feixa i en què la paret frontal és el propi marge (terreres margeres), i finalment, 6 barraques que aprofiten una cova o forat en una roca, on la part frontal es cobreix amb una paret de pedra seca, deixant un portal d’accés (terreres encastades).

Finalment, l’estat de conservació és irregular: només 157 estan en perfecte estat; la resta (fins a 55 barraques) tenen algun tipus d’enderroc.

 

                                                          

 

Les barraques de pedra seca de Montferri tenen altres elements arquitectònics que val la pena assenyalar. Moltes tenen cocons (armariets arran de terra per guardar-hi frescos el vi i l’aigua) i fornícules a l’interior; altres tenen un petit ràfec o una visera volada a la portada, elements purament decoratius. També hi trobem prestatges de fusta, graons per accedir a la coberta, menjadores per als animals, bancs, paravents, arcs de descàrrega, cisternes, arneres, i, en alguna, clapers (amuntegaments de pedra).

La majoria de les cobertes són de falsa cúpula, és a dir, fetes amb lloses de pedra col·locades a filades concèntriques i volades respecte l’anterior. Acostumen a rematar-se amb una clau de volta o una llosa plana de posar i treure. Per la part exterior, alguna d’aquestes cobertes estan plantades amb lliris de Sant Josep (Iris germanica), com és costum a les terres penedesenques. L’orientació de les portes de les barraques acostuma a ser al sud o al sud-est, buscant la màxima insolació i per protegir-se dels vents freds del nord.

N’hi ha de molt interessants, com la situada entre la pallissa del Claver i el puig de l’Aranyó (codi 7039 de Wikipedra). Està formada per dues estances: la principal, amb menjadora i dos cocons, i la de l’animal, amb menjadora, cocó i fornícula. La primera té una coberta de volta de canó de 13 filades, mentre que l’altra és de falsa cúpula.

També hi ha barraques amb nom propi, com la d’en Gori (codi 6010), altres de molt grans (codi 5739) o amb parets molt gruixudes, de fins a 1,3 metres (codi 7041), i algunes realment boniques, com la situada prop de la font del Moro (codi 10012).

Domènec Ribes i Mateu

                                                                                                                            

TORRADA DE CALÇOTS, ROMESCO I BOTIFARRA NEGRA

No hi ha res més nostre que els Calçots… Quan els dies s’allarguen comencem a gaudir dels àpats al tros, a la masia, a les arbredes, a casa o als restaurants.

Aquesta recepta és una bona manera d’aprofitar els calçots que ens sobren ja escalivats, sense gaire feina i d’una forma diferent i deliciosa…

Ingredients per a 4 persones:

4 llesques de pa de pagès (si pot ser de forn de llenya i massa mare)

24 calçots escalivats i pelats

24 rodanxes de botifarra negra

4 cullerades de romesco o salsa de calçots

Verdures fresques i germinats

Com es cuina:

  1. Torrem el pa
  2. Tallem les fulles que no es mengen dels calçots, ben arran
  3. Posem 6 calçots damunt de cada torrada
  4. Posem una cullerada de romesco a sobre dels calçots, ben escampada, com si els amaníssim
  5. Posem 6 rodanxes de botifarra negra damunt dels calçots
  6. Ho posem 5 minuts al forn amb el grill  fins que s’escalfi tot
  7. Ho emplatem i guarnim amb verdures fresques i germinats
Francina Torné – Cuinera al Restaurant Catalunya de Santes Creus

Marxa, marxa

Em diuen,  escriureu alguna cosa sobre la Marxa ? Què és això de la Marxa ? Per què ho feu ? Ho diu gent que ve de Marxa,  gent que ens veu passar,  gent que pregunta com ha anat … i al final m’he decidit. I és que costa una mica posar-s’hi.  Com començo ? què explico? Podria començar amb allò de que és una Marxa reivindicativa,  per reclamar el riu,  el nostre Gaià, aquest riu petit i potent, aquest riu salvatge i tranquil, aquest riu que no té final al mar però que ho intenta. Però és que la Marxa és molt més que això.  És sobretot una declaració d’amor al territori i a la gent que l’habita, que l’estima, que el vol conèixer.

Tres dies de caminar, des de la font de les Canelles a Santa Coloma de Queralt , a la desembocadura fallida a Tamarit. Tres dies d’intercanviar punts de vista, de xerrar de tot i de res; de menjar i de veure bon vi. Del territori tot, faltaria !! De sorpreses, de descobrir nous paratges impressionants i també de veure on el riu està malalt. Tres dies amb companyonia  d’un centenar  de persones, algunes tots els dies, d’altres alguns trams.

N’hi ha que saben de pedres, de flors, de plantes, d’animalons, de rescloses i estacions d’aforament, d’història i d’ocells, de vins i vinya, de la terra, dels oficis, de música.. d’altres fan broma, més xiquets que la canalla, i crec poder afirmar que tots ens ho passem de conya. Malgrat les llagues, el cansament, les dutxes i els llits i les dificultats d’última hora.

I per on vam passar? Sortim de Santa Coloma ja ben esmorzats, enfilem cap a Sant Gallard on s’afegeix un altre excursionista, i ja en som uns 70. Després d’alguns anys, hem tornat a gaudir de la “terra promesa” a la riera de Biure, a pas gairebé militar per creuar la carretera abans que ens enxampi el ral-li d’Igualada.  A Santa Perpètua després de dinar, alguns entusiastes pugen a la torre del castell, un dels més antics de Catalunya.

La primavera ufanosa ens ha regalat molta aigua i molt neta, sobretot  en el primer tram fins a Querol; per sort hem estrenat oficialment les passeres que s’han tornat a instal·lar després de la Gaianada i ja no ens mullem els peus !! Des d’aquí un prec perquè les passeres siguin discretes i potenciïn el paisatge i el patrimoni. Hem pogut conèixer racons i patrimoni difícilment accessibles abans de la riuada del novembre del 2015.

Enguany hem redescobert el molí paperer de Seguer i el pou de neu de Vila-rodona. Hem albirat els meandres de Vilabella des de dalt la pedra foradada i hem baixat a l’estret de Cardenal per l’antiga estació d’aforament. I després per l’embassament, que ja se sap que és el gran mal del nostre riu, però he de confessar que aquest cop el vaig trobar bonic.

Gràcies a tots els que heu compartit el vostre saber; als qui heu regalat la vostra feina i empenta,  als qui han explorat i obert camí. A les persones que ens han ajudat a traslladar motxil.les amunt i avall.  Als fantàstics càterings “km 0” i als increïbles cuiners de la fideuà. Als fotògrafs improvisats, al poeta del manifest, a tots els heu patit (i gaudit) l’organització,  a la gent sempre de bon humor disposada a tot. Als ajuntaments que ens han donat el seu suport, a tots els que ens heu acompanyat i que, simbòlicament , vau portar una pedra de la conca alta fins al mar.

I al bar de Querol que va tancar més tard perquè no ens faltés una birra a l’arribada.

Maribel Serra

 

             

           

 

Podeu veure un recull ampli de fotografies de la VIII Marxa a https://flic.kr/s/aHskXhh1ym