XIII MARXA DE LES TERRES DEL GAIÀ

 

I aquest cop sembla que si, que podem reprendre la Marxa de manera normalitzada. De dalt a baix. De Santa Coloma de Queralt a Tamarit. Sense mascaretes, sense límit d’aforament i caminant tots plegats.

Així que animeu-vos i tornem a recórrer el Gaià.

Algunes característiques d’aquest any: no es preveu dormir cap dia.

El primer dia es pot pujar amb autocar, sortint des d’Altafulla anirà fent parades per recollir participants que durà a l’inici de la Marxa a Santa Coloma, on ens esperen amb un esmorzar. La resta de jornades cada participant s’haurà d’organitzar per anar al lloc de sortida i retornar a l’arribada. La idea és organitzar-nos entre tots així que contacteu-nos per qualsevol dubte.

El dinar de la jornada 1 i 2 ens el portem cadascú. Això si hi haurà berenar-sopar a l’arribada. Per qui vulgui.

La primera etapa és la més llarga, uns 26km, tot i que es tracta d’un recorregut més aviat planer.

Les altres dues etapes són d’uns 18km.

Sortida apta per a totes les edats, porteu calçat còmode, protecció solar, aigua i tot allò que se sol portar en aquestes ocasions.

Trobareu el formulari d’inscripció i el compte bancari en aquest enllaç Inscripció XIII Marxa Terres del Gaià

Límit data per apuntar-se 25 abril

Podeu consultar llocs per dormir

TREPITJANT EL GAIÀ: SANT MIQUEL DE MONTCLAR 19/3/2022

TROBADA a les 9.00 Plaça Pontils

Recorregut entre 4-6 hores. Dinar de carmanyola

Preu 3€ o 5€ amb samarreta

Inscripcions: terresdelgaia@gmail.com

RECORREGUT: Pontils – Montclar- Biure de Gaià – Pontils

Sortim de Pontils (517 m) passant per davant de l’església de Santa Maria i caminem al costat del Torrent de Biure per un tram engorgat, deixant avall, a la nostra esquerra, el Toll de la Resclosa. De seguida passem pel bosc de ribera del Clot Fondo també conegut com “La Terra Promesa”. Després, em mig hora aproximadament, el paisatge s’obre i ens trobem en una cruïlla de camins. Prenem una pista ampla a la nostra esquerra, que puja durant uns tres quilòmetres, primer suaument i després més fort, pel paisatge bucòlic de la vall del Torrent de Sant Miquel. Quan deixem enrere una casa (la barraca d’en Jaumet de les ulleres) girem a la dreta en un nova cruïlla. Comencem la pujada a la Serra de Montclar. De seguida la pista es converteix en sender, i després en corriol. La pendent es abrupta, però la senda està ben traçada. En mig hora arribem a la carena. A l’esquerra tenim la Punta de Montclar (948 m) i a la dreta l’ermita de Sant Miquel i les restes d’un castell. Des d’aquí la vista sobre les muntanyes de l’Alt Gaià es excel·lent. Ara toca baixar. Seguim la carena, que es també divisòria d’aigües (conca del Gaià a la dreta i conca del Francolí a l’esquerra) amb molt bones vistes sobre el paisatge en mosaic de la Baixa Segarra. El camí es segueix sense grans dificultats, tot i que algun tram es força pendent i s’ha d’anar amb compte de no relliscar. En una mig hora sortim novament a una pista de terra. A la dreta tenim el Serrat d’anar a Ballar i davant veurem de seguida les torres del castell de Biure de Gaià. Travessem els carrers del poble i arribem a la Font de Biure. Fins aquí portem unes quatre hores de camí, anant tranquils, així que es un bon lloc per esmorzar o dinar. Després només queda recórrer uns quatre quilòmetres per una pista ampla i en suau descens, que permet fer la xerrada de sobretaula sense deixar de caminar, i seguint en paral·lel el curs del Torrent de Biure, fins arribar de nou a la confluència amb el Torrent de Sant Miquel, a la primera cruïlla. L’últim tram fins tornar a Pontils es fa pel mateix sender que a l’anada.

En total es caminen aproximadament uns 14 km amb uns 600 m de desnivell acumulat i es pot fer amb un pas tranquil en 6 hores. Es un camí fàcil excepte algun tram de descens per la carena. Per tant, s’ha de portar calçat de muntanya i va molt bé comptar amb l’ajuda d’uns bastons.

 

Notícia Històrica

 El castell de Montclar pertany en el seu origen a l’extens terme de Santa Perpètua. Construït a començaments del segle XI, probablement gràcies a la seva situació elevada i estratègica. Montclar pren una especial importància en la fixació i l’expansió de la conquesta de l’Alt Gaià. L’any 1013 és propietat de Sal•la de Santa Perpètua, descendent d’altre Sal•la, fundador del llinatge del mateix nom, i que domina a principi del segle XI un extens territori en el qual s’inclou el castell veí de Santa Perpetua i el de Barberà.

La primera referència directa al castell data de l’any 1030, quan Guillem, fill de l’esmentat Sal•la, ven el castell i el seu terme a Arnau Odó, el qual tres anys més tard el ven a Bernat Sendred de Gurb, del llinatge dels Gurb-Queralt, agents principals de la repoblació d’aquestes terres. La família Cervelló, dins la seva estratègia d’esdevenir claus al territori, compren, l’any 1072,  Oliver Bernat de Gurb i a la seva esposa, l’alou format per Montclar, Benviure i les Piles, per dos mil mancusos barcelonesos d’or.

Llegeix més

Comença un nou any. Bon Any 2021 des de les Terres del Gaià.

Segurament és la tarda de Sant Silvestre més nítida dels últims vint anys.
Si coneguéssim l’sky line de Montserrat en posaríem assenyalar cadascuna de les agulles. I si fóssim agosarats asseguraríem que aquella clara protuberància del sud-est és l’Illa de la Calma; i quasi que hi pugem de peus, tot i una recança profunda envers aquesta mena d’asseveracions (sovint) massa barates i excessives [la discussió a peu de text impedeix, de fet assegurar-ho]…
Aquell tapís que tantes vegades hem descrit des d’aquí dalt mirant el Camp més immediat enguany és tendre. Si la tardor ha estat relativament normal pel que fa a humitats, l’any 2020 ha recollit més aigua que en dos o tres dels normals, i les peces de terra de Figuerola, el Pla de Santa Maria i Valls alternen entre el marró rogenc i clapes de verd lluminós.
La nitidesa dels horitzons ens fa anar lluny amb els ulls, fins als Ports de Besseit, que retallen el fons de la imatge. La punxa de Miramar que tenim al davant és avui la culminació d’un massis que fa de talaia de la vall del Francolí. Des d’aquest punt de vista, l’A-27 es torna sinuosa, des de la sortida del túnel que aviat posarà Montblanc a 18 minuts de Tarragona, i que quan arriba a Picamoixons es fon en l’esplanada de la conca del riu. Les fumeres del Baix Camp són de la neteja dels camps d’avellaners; les de l’altre costat, al Gaià, foren de la poda de vinya…
Recuperant el terreny des de l’horitzó de costa (la punta del Delta sí que s’aprecia), el Camp se’ns emmarca des del Cap de Salou, i des d’aquí, qualsevol batxiller entendria que un dia un enginyer decidís instal•lar la petroquímica, al darrere mateix del vell i etern Port de Tarraco.
Valls, des d’aquesta òptica és, cada dia més un dibuixet urbanitzat al capdavall del gran polígon industrial, que per la seva ubicació ha esdevingut logístic, sobretot. És obvi que aquest és un encreuament geogràfic històric, entre el sud i el nord (per aquest ordre, perquè sempre és el sud que mira reverencialment el nord) i entre l’interior i el litoral. Som al cim del Tossal Gros (867 m.), just entre el coll de Cabra, per on passa a 500 msnm l’AP2, i l’estret de la Riba, que abans del pas de l’AVE ja fou sempre nus ferroviari. Si el polígon del Pla i el de Valls arribesin a unir-se complirien una funció prevista i eficient, més que moltes de les urbanitzacions industrials que durant les últimes dècades han proliferat, sense consolidar-se i embrutant més que estructurant…
La claredat és total i convida a confirmar la morfologia del Camp que coneixem per experiència i per repetició literària: la corba descendent apreciable des dels contraforts del Montagut i el Montmell, que des d’aquí veiem talment com una secció del terreny ens obliguen a una memòria vegetal que defineix la nostra viticultura. Els primers conreus que podem albirar al nord-est són Sumolls (la Parellada, en aquelles cotes i més amunt queda amagada dins les valls penedesenques del nord). Parlem de Les Pobles, al municipi d’Aiguamúrcia, muntanya amunt i prop dels 400 msnm. Resseguint el descens del Gaià, que pel seu caràcter acongostat i retallat alterna vinya i masses de bosc, endevinem Vilarodona, que competeix en alçada amb el campanar del Catllar… a partir d’aquest punt el Gaià és una constel·lació. Montferri i Rodonyà, Bràfim, Vilabella, Renau i l’Argilaga… terra de Macabeu i Cartoixà. Alió i Nulles ens queden al davant, a primer pla, i morfològicament queden connectats amb la línia que es defineix entre el Pla i Valls.
Tot aquesta plana entapissada, tendra i avellutada per un 2020 pandèmic però humit pel que fa al clima (a la vinya ha estat any de Míldiu), és un petit paradís endreçat banyat per una llum atenuada de plàcida tarda d’hivern que, atemperada, ens deixa fer un apunt que és ritual i plaent.
Regalar-nos periòdicament la mateixa panoràmica ens confirma projeccions i ens proporciona el marc. Repetir puntualment reconforta.
Hauríem pujat igualment, per la força del ritu. I per postres el Mestral dels darrers dies s’ha aturat i ens ha convidat a mirar als quatre vents (en l’ascens hem gaudit de perspectives inèdites de la Conca de Barberà) amb confiança.
Bon 2021
Oriol Pérez de Tudela

Trepitjant El Gaià: Vilabella-Salomó, meandres, coves i molins. La crònica.

Una bona colla ens reunim a l’exterior del pavelló poliesportiu de Vilabella i comencem a caminar cap al riu; hi arribem a l’alçada del molí Rònec o del Pier, al qual s’accedeix per una pont penjat. El molí, probablement construït al segle XIII com la majoria dels molins del Gaià, és al terme de Salomó, tot i que sempre va estar regentat per gent de Vilabella. El nom de Pier el deu a la inscripció que hi ha a la porta principal. Damunt del molí s’hi va construir un mas i a l’altra banda un celler. Tot plegat va estar en ús fins que la gaianada de Sant Cinto, el 1921, el va malmetre. https://terresdelgaia.omeka.net/collections/show/1

Seguim cap a als “Set ponts”, el gran pont pel que passa la via del tren, actualment poc transitada. Construcció monumental del 1881 de la línia Vilanova-Valls, patrocinada per Francesc Gumà https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Gum%C3%A0_i_Ferran . El nom li ve dels set ulls que té. La curiositat és que a mitja alçada hi ha un pas a peu que permetia escurçar el trajecte fins a Valls.

I força aigua! Comencem a travessar el riu (ho farem 5 vegades) per les passeres improvisades pel nostre company Josep Zaragoza. Després pugem cap a la Cova Fonda o dels Vergerars. A banda i banda del riu hi havia hortes ben regades, de les quals encara podem veure restes de les margeres que les sostenien i de la sèquia que segueix la paret.

Després d’esmorzar i d’una petita incursió a la cova, totalment voluntària, tornem al riu i nem a l’estret del Mas de Cardenal (segons els mapa) o de Cadernal (segons la veu popular i els documents de la Confederación Hidrográfica del Ebro). Allà hi ha l’estació d’aforament que es va construir als anys 20 per mesurar l’aigua de cara a construir-hi un embassamen; embassament que finalment es va construir el 1975 a El Catllar, per “regalar-lo” a la Repsol, i que actualment forma part de la llista dels “embassaments més inútils d’Espanya” https://www.lavanguardia.com/natural/20180426/443013514686/ecologistas-en-accion-demolicion-embalses-sin-utilidad-en-espana.html

Hi ha un projecte de l’Agència Catalana de l’Aigua per demolir aquesta estació per protecció des peixos; som molts els qui pensem que es tracta de patrimoni industrial a preservar i documentar. Hi ha d’altres mesures de conservació menys dràstiques.

Tornem a remuntar el riu i gaudim de la colònia de boix més meridional de Catalunya, que sobreviu a tan sols uns 130m d’alçada. I altra cop cap avall, on a peu de riu l’última gaianada del 2020 ha deixat a la vista les restes de l’antiga sèquia del molí de Cadernal, desaparegut el 1921. Després cap al pou de Salomó, que abasteix d’aigua aquest poble. I ja, de tornada enfilem cap a Vilabella amb força calor i ganes de cervesa.

Un recorregut que ens ha permès gaudir del riu en un dels seus trams més desconeguts, veure restes de patrimoni i gaudir del paisatge mediterrà en pena floració (potser un xic avançada). I molta aigua. Calia aprofitar-ho

 

  

Una volta pel riu Gaià des de Vilabella. Mig Gaià

 

Per estrenar aquesta secció us proposem una sortida per conèixer el Gaià, des del meandres de Vilabella a l’embassament del Catller

És una proposta del GATA http://www.gata.cat

Descoberta circular al voltant del riu Gaià, en una zona despoblada i un xic desconeguda entre el poble de Vilabella i l’embassament del Catllar, on el riu Gaià queda presoner i encaixonat enmig d’imponents cingleres.

Des del mateix poble  de Vilabella començarem a caminar en direcció cap al riu Gaià a la zona dels Vergerars, on visitarem el molí Rònec i el Corral de les Solanes. Aquí el riu Gaià no para de fer giragonses i els accessos al riu són complicats. Deixant la zona dels Vergerars, després de pujades i baixades arribarem a la font de Sant Joan, un lloc de trobada on antigament els vilatans de Salomó i Vilabella anaven a menjar la mona.

Ens enfilarem novament i passarem pel mas de la costa i el mas de la pau, per anar a visitar un dels aforadors del riu Gaià. Seguidament anirem cap al pi de les tres soques en direcció al nucli abandonat d’Oltrera aprop de la zona anomenada de les coves roges amb vistes a l’embassament del Catllar.

Retornarem cap al punt d’inici de l’excursió passant pel nucli de les Escabeces. Un cop arribats novament a la vila de Vilabella.

         

S’estimen 18 km de caminar i entre 4 i 5 hores.

Mapa: http://www.cossetania.com/pels-camins-de-alt-camp-1049

Les barraques de pedra seca de Montferri

Les barraques i les construccions de pedra seca són part indissociable del paisatge rural de Montferri. Al seu terme municipal s’hi han comptabilitzat dues-centes dotze barraques (20 d’octubre de 2016), cadascuna de les quals està catalogada a l’espai web Wikipedra (http://wikipedra.catpaisatge.net/), un projecte que pretén divulgar i preservar aquest patrimoni. Aquesta xifra el situa com el vuitè municipi de Catalunya amb més construccions d’aquest tipus. I tenint en compte que el terme del poble és de 19,36 km2, surten a 11 barraques de pedra seca per quilòmetre quadrat.

Tot i que les barraques estan repartides per tot el terme, la major concentració es troba a les planes entre Masllorenç i el vessant est de la tossa Grossa. La majoria van ser construïdes a la segona meitat del segle XIX, com ens indica algun dintell gravat, i curiosament un gran nombre estan situades en terrenys que antigament s’havien cultivat, però que ara són ermots. Això ens dóna una idea que aquestes terres més dolentes i amb més pendent van ser treballades per netejar-les de pedra i poder-les cultivar.

Per tipus de planta, les més freqüents al terme de Montferri són les de planta quadrada (amb 74 barraques) i rectangular (amb 57). També n’hi ha bon nombre amb planta circular (28) i irregular (16). Finalment, trobem unes quantes barraques amb plantes més curioses i infreqüents: bessona-composta (11), de ferradura (11), trapezoïdal (8) i el·líptica (7).

Les barraques també es poden classificar segons el tipus de porta d’entrada. A Montferri n’hi ha 77 que tenen un arc de mig punt, el més comú. Quaranta-quatre tenen arc pla, 46 llinda plana, 17 arc primitiu (o d’ametlla, com també es coneix) i 13 arc d’angle.

Segons el lloc en què estan emplaçades, les barraques poden ser aèries aïllades, aèries adossades al marge, terreres margeres i terreres encastades. A Montferri, les més nombroses són les primeres; són barraques construïdes de forma aïllada enmig d’un terreny i en trobem un total de 147. També tenim 44 barraques en què una de les parets està formada per un marge de nivell igual o superior a la barraca (aèries adossades al marge); 14 barraques construïdes dins d’un marge, és a dir, encastades totalment dins el terrer d’una feixa i en què la paret frontal és el propi marge (terreres margeres), i finalment, 6 barraques que aprofiten una cova o forat en una roca, on la part frontal es cobreix amb una paret de pedra seca, deixant un portal d’accés (terreres encastades).

Finalment, l’estat de conservació és irregular: només 157 estan en perfecte estat; la resta (fins a 55 barraques) tenen algun tipus d’enderroc.

 

                                                          

 

Les barraques de pedra seca de Montferri tenen altres elements arquitectònics que val la pena assenyalar. Moltes tenen cocons (armariets arran de terra per guardar-hi frescos el vi i l’aigua) i fornícules a l’interior; altres tenen un petit ràfec o una visera volada a la portada, elements purament decoratius. També hi trobem prestatges de fusta, graons per accedir a la coberta, menjadores per als animals, bancs, paravents, arcs de descàrrega, cisternes, arneres, i, en alguna, clapers (amuntegaments de pedra).

La majoria de les cobertes són de falsa cúpula, és a dir, fetes amb lloses de pedra col·locades a filades concèntriques i volades respecte l’anterior. Acostumen a rematar-se amb una clau de volta o una llosa plana de posar i treure. Per la part exterior, alguna d’aquestes cobertes estan plantades amb lliris de Sant Josep (Iris germanica), com és costum a les terres penedesenques. L’orientació de les portes de les barraques acostuma a ser al sud o al sud-est, buscant la màxima insolació i per protegir-se dels vents freds del nord.

N’hi ha de molt interessants, com la situada entre la pallissa del Claver i el puig de l’Aranyó (codi 7039 de Wikipedra). Està formada per dues estances: la principal, amb menjadora i dos cocons, i la de l’animal, amb menjadora, cocó i fornícula. La primera té una coberta de volta de canó de 13 filades, mentre que l’altra és de falsa cúpula.

També hi ha barraques amb nom propi, com la d’en Gori (codi 6010), altres de molt grans (codi 5739) o amb parets molt gruixudes, de fins a 1,3 metres (codi 7041), i algunes realment boniques, com la situada prop de la font del Moro (codi 10012).

Domènec Ribes i Mateu

                                                                                                                            

L’albereda de Santes Creus

La Regla de Sant Benet estableix que els monestirs han d’estar en llocs on tot allò que necessita un monestir per al seu funcionament, hi estigui a prop. I és això que al segle XIII els monjos que fundaren el Monestir de Santes Creus deurien trobar, finalment, a la vora del riu Gaià, aigua per moure els molins i per abastar horts i cuines, fusta i terra fèrtil per conrear. El paisatge des de fa set segles, ha anat canviant, però als peus del monestir hi queda un reducte molt singular del que devia ser la vegetació típica del país.

Arrecerada entre les cases i el riu Gaià, als peus del monestir, hi trobem un dels pocs boscos de ribera que encara es conserven al nostre país i que és conegut com a l’albereda de Santes Creus i que es troba inclòs dins dels espais d’interès natural de Catalunya. I per què? La seva singularitat rau en que conserva, malgrat les maltempsades, les característiques dels boscos en galeria de la mediterrània. Són boscos caducifolis, per bé que l’aigua, ran dels cursos del riu, no és un factor limitant, car hi és abundant, a diferència de la plana o les muntanyes, que haurien d’estar cobertes de vegetació perennifòlia.

Els botànics, als boscos com el de l’albereda n’hi diem que pertanyen a l’associació Populionalbae, és a dir, els boscos de ribera de la mediterrània. Aquest tipus de vegetació, de forma més o menys indestriable, conté, a Santes Creus, tres comunitats vegetals prou ben definides si hom hi para atenció:

  • L’albereda típca ( Vinco-Populetumalbae)

Vegetació dominada per l’àlber ( Populus alba) i en menor proporció l’om ( Ulmusminor), amb un sotabosc herbaci més aviat escarransit i poc variat entre les plantes que hi podem destacar hi trobem la vinca, de flor blava, i la sarriassa, amb fruts vermells ben visibles a finals d’estiu.

  • L’omeda ( Lithospermo-Ulmetum minoris)

Bosc dominat per l’om, amb un sotabosc més ric que l’albereda, on hi destaquen la viola, la vinca, el mill gruà i l’heure entre d’altres. Dissortadament la grafiosi, una malaltia fúngica extesa arreu d’Europa, va portar els oms al límit de la seva existència.

  • La salzeda (Saponario-Salicetumpurpurae)

Bosquetó arrelat ran d’aigua, dominat per la sarga, ara amb una presència molt migrada arrel de diferents actuacions que històricament s’han dut a terme a la llera del riu. De composició variada i poc uniforme, és el resultat de les aportacions d’espècies d’aigües amunt. Es tracta d’un bosc molt ben adaptat a les rierades, amb arrels extenses i brancatge flexible.

 

       

 

La singularitat, bellesa i serenor de l’albereda de Santes Creus ha fet que des de temps immemorial sigui utilitzada com a àrea de fontada i lleure, cosa que posa en perill la seva supervivència, doncs impedeix el normal relleu generacional dels arbres, que acaben desapareixent sense que cap exemplar els substitueixi. Les mesures preses, en el sentit de salvaguardar del calcigament alguns espais, semblen insuficients per mantenir una població  d’arbres suficients que permeti la regeneració de la comunitat vegetal. Caldrà estar atents a l’evolució del conjunt botànic i aplicar-hi les mesures necessàries per preservar aquest indret tan singular com el propi Monestir de Santes Creus.

Xavier Salat, president de l'IEV i biòleg

Podeu trobar un article ampliat a lúltim número de la revista "Cultura i paisatge" http://www.culturaipaisatge.com/cat/la_revista.html

La pedra seca al paisatge del mig Gaià.

Un tast de pedra seca…

OLYMPUS DIGITAL CAMERA
Barraques bessones Planes d’Aiguamúrcia
SDC12598
Barraca de planta quadrada

“El caminant haurà vist que, de la mateixa manera

que el primer dia de la Creació Déu va separar la terra

del mar, molts dies després l’home va haver de separar

la roca de la terra. D’aquí els marges, aquestes muralles

ciclòpies que marquen propietats i encalaven els arbres

per si de cas es desarrelen. Aquests marges de l’Alt Camp

no són meres aglomeracions de rocs.

Hi ha una estructura interna, una saviesa en la qual

han intervingut els millors torsimanys de la natura, que

han agafat les pedres com si fossin paraules per escriure

a la pissarra del pla. De tant en tant, d’entre aquests

marges altíssims, en surt una barraca de pedres. Val la

pena entrar-hi. Trobarem encara avui un terra premsat

sota el repòs de generacions senceres de pagesos que han

deixat allà borrasses, càntirs i collites.

Tota la cabana transpirarà aquella verda olor de fum

fred arrapat a les pedres i de garrofes sense mula o

càntirs sense aigua. (…) A la penombra d’una d’aquestes

cabanes eternes se’ns acut creure en una arquitectura

espontània que un caprici geològic ha deixat allà per

donar aixopluc als mestres que ensenyen la terra a ser-los útils.”

Joan Barril. L’Alt Camp, 1992
cossiol
Entrada d’un cossiol per emmagatzemar aigua
escales
Escales per pujar a la teulada i el marge i afegir pedres

L’AIXOPLUC DELS CASTELLS DEL GAIÀ A QUEROL

El municipi de Querol mai havia apostat de forma clara per reconèixer el patrimoni cultural i natural del municipi per això l’equip de govern de la legislatura anterior va apostar per sol·licitar subvencions extraordinàries o europees (FEADER, Diputació de Tarragona, Departament Agricultura i Territori) (www.querol.cat/turisme) . D’aquesta manera vam poder realitzar una política de reconeixement dels nostre patrimoni amb una aportació mínima per part de l’Ajuntament, al voltant del 10%.

També un punt de partida d’aquesta iniciativa va ser l’impuls per part del Consell Comarcal de l’Alt Camp i de la Conca de Barberà del Camí de les Terres del Riu Gaià (http://www.panorama.cat/pr/myportfolio/de-querol-al-pont-darmentera-pel-cami-de-les-terres-del-gaia/) , seguint la camí d’uns 60 km entre Tamarit i Sta Coloma de Queralt i reivindicat des de fa anys per diverses entitats del territori.. Aquesta iniciativa la vam recolzar els Ajuntaments del Pont d’Armentera i Querol arranjant els nostres trams, col·laborant i deixant un dels trams més espectaculars al voltant del Gaià.

Per donar un mínim d’informació al visitant i una zona de descans es va pensar en realitzar “l’Aixopluc dels Castells del Gaià” l’any 2012. Aquest espai en forma de porxada a dues vessant a la plaça de Querol compta amb 5 cartelleres que expliquem que aquesta zona va tenir un paper clau en la creació de la nació catalana. Durant un segle (X – XI) aquesta zona va ser la terra frontera entre la “Catalunya Vella” i l’Al-Andalus i durant aquesta època nombroses fortificacions es van aixecar al voltant del Riu Gaià.  Una cartellera està dedicada al patrimoni cultural del municipi de Querol. I els elements més espectaculars són dues maquetes que ens fan prendre consciència de la magnitud d’ aquests castells. També hi ha un sisè cartell dedicat al camí de les Terres del Riu Gaià entre Querol i el Pont d’Armentera.

Aquesta informació es complementarà amb la creació d’una web amb més continguts i amb la traducció a diferents idiomes de la informació.

S’ha buscat un projecte el màxim de senzill possible, que fos un espai obert, sense manteniment, ja que un Ajuntament com el de Querol no podria fer front al manteniment d’un espai que s’obrís i tanqués. . L’Ajuntament, Consell Comarcal de l’Alt Camp o la Diputació han de vetllar pel manteniment  i la promoció i la Generalitat per a la seva protecció.

 

Fitxa de l’obra:

Costa obra Civil: 62.687 + IVA €

Equipaments: 10.040,5 + IVA €

Subvencions: DAAM-FEADER-EUROPA 60.000 € (consorci desenvolupament CD52)Conca Barberà- Alt Camp – Anoia, convocatòria 2013                      PENDENT ATORGAMENT, DIPUTACIÓ TARRAGONA: 20.000 €

Petició a fundació privada: ?

Idea original: govern municipal 11-15, treballadors i veïns

Projecte: Ricard Sánchez, El Vendrell

Empresa obra civil: Constècnia, La Selva del Camp

Direcció Obra Civil: SEARE, Reus

Assessor Cultural Cartelleres i maquetes– Arqueòleg historiador: Isidre Pastor – Centre d’Estudis del Gaià, Vila-rodona – Rodonyà

Cartellera Camí Terres Gaià: Enric Fonts, El Pla de Santa Maria

Maquetes: Elements en volum, Carles, Mas de Formigosa-Querol

Resum de l’article de  Jordi Pijoan Parellada publicat a http://salvem-querol.blogspot.com.es/

 El Camí de les Terres del Riu Gaià fou la denominació de consens a la que es va arribar entre administracions i entitats, en la recuperació i difusió d’aquesta ruta de notable valor mediambiental i patrimonial promoguda des de l’Associació Terres del Gaià i altres entitats des de fa anys, i que hem tornat a reivindicar enguany amb  la VI Marxa del Gaià

DSCN6313 DSCN6316 DSCN6323

 

El Gaià és xulo, xulo, perquè sí! L’Anna ens parla de la V Marxa.

L’Anna és una veterana en les Marxes del Riu Gaià, la primera marxa la va fer amb 6 anys i des de llavors cada any, sense fallar-ne ni un. Ara amb 11 anys li hem demanat que col·labori en el “Riu Emmurallat” i ens expliqui com ha viscut la marxa d’enguany.

*******************************************************************

Aquest any ha estat un any diferent. El recorregut del segon i tercer dia han canviat, no sé si cap a millor o cap a pitjor, a mi m’agradava més el recorregut dels altres anys perquè el primer dia era el més llarg i el segon i el tercer dia eren més macos i relaxats. Ha sigut xulíssim i diferent, no ens va ploure, bién!!!, va fer molt de sol, fins i tot una mica massa.

Hi havia llocs que havíem de passar per vores estretes per damunt del riu, altres que havíem de descalçar-nos o creuar amb sabates de riu, cosa que va bé perquè et refresca els peus. La primera nit , a Querol, a la casa de colònies vam dormir bé, no estàvem sols com els altres anys, sinó que hi havia uns ciclistes que també dormien allà. Vam tenir pica-pica a la plaça que va estar molt bé.

S’ha de reconèixer que aquest any ha vingut molta més gent, hi havia molts pares i nens de Santa Coloma que ens van acompanyar el primer tram, fins i tot uns pares que van portar un bebè.

El tram del segon dia potser va ser el més pesat i menys xulo, ja que va ser el més llarg. La segona nit a Vilabella no va anar tampoc malament, almenys no hi havia petards.

L’últim dia, que el vam fer amb els de Vilabella també vas ser xulo però es va fer pesat amb tantes persones, hi havia massa tros de carretera i poc de riu, s’ha de reconèixer almenys que teníem avituallaments. Els fideus de l’hort de la sínia estaven boníssims o jo tenia una gana que em moria, aprofito per felicitar als cuiners!! És un lloc preciós. El tram final que és el caminet que porta fins la platja és molt maco. Fa llàstima que per uns quants metres el riu no arribi al mar.

Visca el Riu Gaià i les seves terres!!!!

Anna Saumell Cabré