Les receptes dels Productors del Gaià. Pa suec de safrà.

Ingredients per a 15-20 panets

110 ml de llet
250 g de farina de força
25 g de sucre
50 g de mantega
8 g de llevat fresc
1 ou
Uns brins de safrà
Aigua i Sal

Procediment

1. En un gotet, posar una mica d’aigua ben calenta i uns quants brins de safrà una mica desfets. Deixar-los unes quantes hores.
2. Barrejar la llet tèbia amb el llevat, fi ns que estigui ben desfet. Afegir-hi l’aigua amb el safrà i l’ou batut, tot reservant-ne una mica.
3. En un bol gran, posar la farina, el sucre, la barreja de la llet i la mantega, prèviament desfeta, i pastar-ho una mica. Posar la mescla sobre un marbre enfarinat i pastar bé, fins que estigui suau i flexible. Si està enganxosa, s’hi pot posar una cullerada més de farina, i si està seca, d’aigua. Tornar a posar la massa al bol, tapar-la amb paper transparent i deixar reposar durant 1 hora.
4. Tallar la massa en porcions de la mida desitjada. De cada tros, fer-ne una tira d’uns 20 centímetres aproximadament, cargolar-la en forma d’espiral, preparar per enfornar i deixar reposar 30 minuts. Escalfar el forn a 220 graus, pintar els pans amb l’ou que s’havia reservat i enfornar uns 10 minuts o fins que agafin color.

Toni Rius.

Safrà Colomí.  

Melmelades de Montalegre

Deu Anys de Marxa!!

 

I ja portem deu anys baixant el Gaià; cada any almenys una vegada. Aquesta oficial. Contents de fer-ho i de la xarxa que a poc a poc s’ha teixit. I voldríem ser agosarats i dir que per deu anys més!! Però això ja són figues d’un altre paner.

Aquest any vam començar abans, celebrant els deu anys, amb una visita a Sant Magí de la Brufaganya, de la mà dels Amics de Sant Magí que ens en van mostrar el ric patrimoni natural i patrimonial. I després, bufff quina festassa! Tast de productes d’arreu de la conca del Gaià: embotits, mel, melmelades, oli, vi, cervesa, formatge…que bo i quines combinacions gastronòmiques…de segur que a més d’un no li va caldre dinar. http://bit.ly/2WU9u24

I ara si, el clàssic, la Marxa a peu des de Santa Coloma de Queralt a Tamarit. Enguany el primer dia era feiner i a més, plovia. Potser per això érem poquets. Mentre pujàvem amb l’autocar començava a ploure; com més  amunt, més aigua. I això que TOTS I TOTES havíem vist la tele la nit abans,  i cofois perquè no havia de ploure fins a migdia (poseu-hi aquí un emoticon d’aquells de resignació). Sort dels amics del Centre Excursionista de Santa Coloma. A la seva seu vam traslladar l’abundós esmorzar que cada any ofereix l’Ajuntament, i allà entre got de vi, entrepà va i ve, mirant fotografies (en vam reconèixer uns quants, jovenets i jovenetes), vam esperar que s’aturés la pluja. Cosa que no va passar. Però com som gent de paraula vam engegar, sota la pluja i amb models diversos: cangurs, capelines fashion, capelines demodé, paraigües… Vam visitar els rentadors, imprescindibles i de passada, la portalada de Santa Maria de Bell-Lloch, on per cert, el Galo ens va mostrar unes bugaderes. Tot una mica apressat per veure si ens mullàvem menys. Vam estrenar ruta de la mà d’en Pepis, i des de Sant Salvador de Figuerola vam anar a trobar la terra promesa de la riera de Biure. Passant per la cresta de la Punta Alta, una vista magnífica. Ara plou, ara nou plou vam arribar a Pontils on no vam ser capaços de trobar el vi que ens havien deixat els companys d’allà. (un altre emoticon de resignació) i vam enfilar cap a Santa Perpètua a dinar ràpid abans que plogui de veritat.

     

Tot xino xano i humitejats, algun realment mullat, vam arribar a Querol a mitja tarda. Sense deixar-nos el Gorg Negre, amb la seva’antiga estació d’aforament.  Defnitivament ja no plovia. I van caure unes birres. Com havia de ser (n’hi ha d’artesanes al restaurant, preneu nota). Tinc entès que el sopar va ser de sucar-hi pà.

 

Segon dia. Avui no plou. Sol. Fort, De primavera, malgrat la fresca del matí a Querol. Hi ha quòrum; entre 40 i 50 caminants. Vam enfilar riu avall i a l’alçada de Mas Boixanc vam estrenar el nou pont penjant. L’altre se’l va endur la Gaianada del 2018 amb una furgo encastada (emoticon de resignació). Uns saltant, els altres ballant i algú més patint, el vam travessar dignament. Un cop superat un tram de sender per a cabretes (alguns en diuen d’aventura) arribem a l’espluga i el mas de l’Espluga, amb doble resclosa, i seguidament l’antiga central elèctrica i l’estret de Biosca. Un cop travesses l’estret arrenca el terme del Pont d’Armentera, juntament amb una sèquia de maons que rega horts i arriba al poble per l’estret de Riastres. És un dels trams més bonics del Camí. Paisatge fluvial, natura i patrimoni agafats de la mà. Del Pont cap a Santes Creus, aquest any pel GR del Cister, vam intentar d’observar com el paisatge era fruit de la petjada del monestir. Morts de calor i un poc cansats. Era aquell moment que la filera de caminants s’estira i s’estira. Sortosament al Casalot de Santes Creus ens esperava un bon tiberi. I després del cafè cap a Vila-rodona on ens espera la pròxima autoritat. I més sol, i més calor (un altre emoticon de resignació). Un cop feta la foto amb la pancarta i llegit el manifest, enfilem l’últim tram de la caminada fins a Montferri, entre vinyes. Allà ens espera el sopar-concert de Julivert al casal. Que hem de celebrar els deu anys! I ja ho crec que ho vam celebrar. Entre la caminada i la ballaruca, agulletes al dia següent. Quatre valents es van quedar a dormir a Montferri; la majoria vam marxar a casa per reprendre el camí l’endemà.

   

I quasi ja arribem. L’últim dia engeguen molt pocs. Fa força vent i fred. (Ja ho té això la primavera) però són ràpids com el vent.  S’ha de dir que el guia d’avui va per feina. De seguida es planten a Vilabella; passen Renau i l’embassament i en un tres i no res, abans de l’hora prevista, al Catllar. Amb taules entre sol i ombra, vam cruspinr-nos un bon arròs cuinat pel presi, que amb això hi té la mà trencada. Cafè, foto, manifest…i cap al mar!!

Cap a les cinc arribàvem a Ferran, municipi d’Altafulla, i tots junts cap a la desembocadura; caminants esgotats, caminants d’última hora, infants i prenyades valentes. Enguany no hi vam arribar gaires tot i que en sabem de molts i moltes que eren igualment amb nosaltres i amb el Gaià. Un any més pel territori !

Agrair a les autoritats municipals de Santa Coloma de Queralt, Querol, El Pont d’Armentera, Aiguamúrcia, Vila-rodona, Montferri, El Catllar i Altafulla que vam compartir estones amb nosaltres i ens han donat un cop de mà. I als Ajuntaments de Pontils, Bràfim, Vilabella i La Riera pel seu suport.

Maribel Serra

Deu anys de Marxa!! Tastet a Sant Magí de la Brufaganya

Ja hem celebrat els deu anys. I que n’hi hagi unes quants més !

Celebració especial l’1 de maig a Sant Magí, on els Amics de Sant Magí (santmagi.ecervera.cat/) ens van mostrar el ric patrimoni natural i patrimonial de la zona. Un nodrit grup de caminants de totes mides vam conèixer, observar i tocar plantes i flors. Vam escoltar la història del molí i de la comunitat monacal que el va construir. Ens vam enfilar per les pedres i algun es va mullar al rierol. Cadascú deia la seva.

I després EL TAST. Els “Amics” van posar taules i productors d’arreu de la conca del Gaià ens van oferir un magnífic tast de Menjamiques de Bràfim, amb crema de garrofes, cerveses Clandestines, embotits de Ca l’Estripet , torradetes i demés de L’Aresta , Fruits del Gaià, de Bràfim, oli i ametlles, Mel de Cal Racó, de Santa Perpètua, melmelades de Montalegre, gelees de Safrà Colomí  , formatge de l’Albió , tot regat amb vins d’Estol Verd , Camí de la Font i Celler Sanromà

IX Marxa Terres del Gaià. Visitem el nostre patrimoni (1) Primera etapa

El camí de l’aigua, de la Déu del Gúbia fins al Moli Nou de Sant Gallard.

El camí que recorrerem, és el que feia l’aigua que baixava per la sèquia major; des de la resclosa gran o de l’escorxador, a Santa Coloma de Queralt, fins una mica més avall del molí Nou de Sant Gallard, a la sortida de l’abullor del molí    (vocabulari al final), que retorna l’aigua sobrera al riu Gaia.

Aquest sistema hidràulic té un recorregut d’uns 2,7 Km i un desnivell de 70 m; encara es poden veure les rescloses, amb els cap-recs; el molins fariners, alguns conserven les seves basses, cups o cacaus, sobreeixidors i boixarreres. El recorregut està ple d’enginys hidràulics,  abullons o minetes de desguàs; restes d’algun partidor i algunes boixarreres, que servien per regar els horts que hi ha per sota la sèquia major.

Es poden veure quatre rescloses: la gran o de l’escorxador, la petita o subresclosa, sota el molí Nou; la del molí del Sol i la del Gorg d’En Roca. Comptem set molins fariners: sis d’ells construïts a principis del segle XIII: el molí Nou o d’en Bonfill, el molí de la Torre o d’En Guiribert, el del Pocorull o de l’Arnau Pellisser, el molí del Requesens. Els dos restants, el molí Vell o de Dalt i el molíi Nou o de Baix estant a Sant Gallard i pertanyen al terme de les Piles. El setè moli és el del Sol, que es va construir, posteriorment l’any 1753.

També podrem observar un aqüeducte que servia per passar l’aigua del costat esquerra cap el costat dret del riu Gaia, entre el moli Nou i el moli de la Torre. Un pou de gel construït, segurament al segle XVII, i que prenia l’aigua de la sèquia per fer el gel. Un desaigüe retornava l’aigua del desgel a la sèquia.

Dels quatre partidors que havia tingut aquest sistema hidràulic, ara tant sols en queden unes petits restes al costat del moli del Sol.   I de la sèquia ara tant sols en queden 2 trams: un al principi entre la resclosa de l’escorxador i l’aqüeducte i l’altre entre el moli del Requesens i el moli Nou de Sant Gallard.

Noms de les diferents parts del sistema hidràulic:

Resclosa, assut, peixera, pesquera.

Sèquia, rec, canal, canalera.

Bassa, bassal.

Sèquia de desguàs, canal de desguàs: Sortida de l’aigua del carcabà del moli

Estellador, trestallador, desbromador, bagant: comporta que serveix per menar l’aigua cap a una o altra sèquia o bé cap al riu.

Sobreeixidor: Desguàs a la part alta de la bassa d’un molí que dirigia l’aigua sobrera cap al moli de més avall.

Cup, cacau: és per on l’aigua queia de la bassa del moli  al carcabà; amb la força de la caiguda feia rodar la roda d’àleps.

Abulló, mineta de desguàs: mina soterrada, sovint per un camp de conreu, que retorna l’aigua sobrera al riu.

Boixarrera, boixadera: Forat al fons de la bassa per desaiguar cap al molí de més avall, quant no aquest molia. També designa un forat rodó practicat a la part mes baixa de la paret de la sèquia o rec que menava l’aigua cap als horts de sota la sèquia.

Partidor, distribuïdor: construcció per distribuir l’aigua de dues sèquies o recs i la desvia cap a una altre sèquia o cap al riu

  mapa del segle XVIII

                                                                                                                                                                                                                      Josep M. Mateu “Pepis”

 

Recorrem la ruta dels molins fariners de Santa Coloma de Queralt

Interessant sortida i  descobertes sorprenents. Aquest seria el diagnòstic d’una agradable passejada, un dia de mooooooooooolt fred, des de la mina de naixement del riu Gaià (un d’ells, ara no entrarem en polèmica), fins al molí del Sol, camí de Sant Gallard. Malauradament el temps i la curiositat se’ns va tirar al damunt i no vam poder al final. Des de Santa Coloma a  Sant Gallard, una distància de poc més de 2,5 km,  hi ha  6 molins en un desnivell total de 70 m. Estructurats de dos en dos. Els molins estant documentats a les primeries del segle XIII, excepte el Molí del Sol, de mitjans segle XVIII. Observant i resseguint el camí de l’aigua, deduïm que es tracta d’un sistema molt estudiat, pensat i treballat per aprofitar tota l’aigua i la seva força en una zona de cotes baixes i poc cabal. Les explicacions del nostre guia, – gràcies Pepis!, i les aportacions dels caminants, algun geòleg, arqueòleg, historiadores, mediambientalistes…petits experts i entusiastes que van fer més enriquidora encara la sortida, ens van mostrar que estàvem davant un patrimoni excepcional.

De bon matí ens vam trobar uns quants de les terres baixes i  mitges del Gaià. A Santa Coloma ens esperaven els companys de les terres altes amb el Pepis, la Carme Casas i un empleat municipal, que ens van mostrar una gran meravella, la mina quer recull l’aigua que brolla incansablement del subsòl i dóna les primeres aigües al Gaià. Una mina soterrada i actualment no visible que queda amagada sota les instal·lacions de la piscina municipal. La coberta data probablement de finals del segle XVI quan l’aigua va ser canalitzada cap a la Fonts de les Canelles o Font dels Comtes.

IMG-20171229-WA0002Després vam començar el recorregut pel camí de l’aigua, des de la resclosa l’Escorxador  (o peixera segons la documentació medieval) per la riba esquerra, i ja les primeres aigües del Gaià s’aprofiten per regar uns horts.  Les boixarreres, forats al fons de la bassa dels molins que permeten portar l’aigua cap al següent molí.  Els estelladors, comportes per  tornar l’aigua sobrera al riu. Que no se’n perdi ni una gota. Un exercici de vocabulari.

Arribem al Moli Nou, no sense intentar deduir on devia ser el molí medieval de Piquer, citat per la documentació i sense restes prou probatòries del seu emplaçament. Damunt el Molí Nou hi ha les restes de la bassa, actualment reomplerta amb terra. Seguim la canalera de sortida de l’aigua i passem per un aqüeducte que genera les primeres “polèmiques” sobre datació històrica i usos. El Pepis ens explica que la Gaianada (rubinada) de Sant Cin

to de 1926 es va endur  tres arcs de l’aqüeducte.

Seguim i descobrim un resclosa petita, estelladors i abullons per desviar l’aigua sobrera de nou cap al riu.

IMG-20171229-WA0003Des d’allà vam resseguir els molins, el de la Torre, el de Pucurull, el de Petronillo i el del Sol. Proveïts de fotografies aèries i una còpia d’un fantàstic plànol de l’any 1750 que mostra els molins i les seves basses, equipament proporcionat pel nostre guia, i que ens va permetre deduir tot allò que ja no es pot veure,  redescobrint  els enginys per desviar l’aigua sobrera, per nodrir les sèquies, per aprofitar l’aigua, en definitiva. Restes patrimonials difícils de veure abans de la riuada del 2015.

Sorprèn  la factura del molí de la Torre, del qual, com indica el nom, en queda una gran torre. L’edifici feia 17 m.  Una edificació que s’enfonsa fins a vuit metres, on s’observa la sortida del carcabà i el “soterrani” on hi havia les moles.

Mira que hi hem passat unes quantes vegades pel costat dels molins quan fem la Marxa de les Terres del Gaià, fins i tot n’hem visitat algun, i la de coses que vam descobrir !

Debats sobre les datacions, reformes, documents que els citen, la història dels seus habitants, dels seus propietaris, els Comtes, el monestir de Santes Creus i… a mi em queda un gran dubte Per què hi havia tants molins en aquest petit sector? Eren tots per moldre gra? I en aquest cas… tanta quantitat? D’on venia el gra? A qui proveïa?  Se’ns ha girat feina !!

Maribel Serra

Vocabulari

  • Estellador o bagant: comporta que menava directament l’aigua de la sèquia  al riu. De vegades a través  de una mina de desguàs o abullo.
  • Boixarrera: forat al fons d’una bassa, sèquia o rec, per desviar l’aigua (per exemple als horts ) o portar-la cap al moli de més avall.
  • Boixa o tatxot: tros de fusta de forma cilíndrica o lleugerament cònica recoberta de roba o sac que tapa la boixarrera perquè no vessi (també anomenada tatxot).

Mapa

Fragment del “Mapa fet per Gili del terme de Santa Coloma de Queralt y de Vellprat en lo any 1750”. Arxiu de la Corona d’Aragó. Des de Santa Coloma de Queralt (part inferior), podem resseguir varis molins: el Molí Nou, el Molí de la Torre, el Molí del Pucurull, el Molí del Sol i el Molí del Miquel.

Marxa, marxa

Em diuen,  escriureu alguna cosa sobre la Marxa ? Què és això de la Marxa ? Per què ho feu ? Ho diu gent que ve de Marxa,  gent que ens veu passar,  gent que pregunta com ha anat … i al final m’he decidit. I és que costa una mica posar-s’hi.  Com començo ? què explico? Podria començar amb allò de que és una Marxa reivindicativa,  per reclamar el riu,  el nostre Gaià, aquest riu petit i potent, aquest riu salvatge i tranquil, aquest riu que no té final al mar però que ho intenta. Però és que la Marxa és molt més que això.  És sobretot una declaració d’amor al territori i a la gent que l’habita, que l’estima, que el vol conèixer.

Tres dies de caminar, des de la font de les Canelles a Santa Coloma de Queralt , a la desembocadura fallida a Tamarit. Tres dies d’intercanviar punts de vista, de xerrar de tot i de res; de menjar i de veure bon vi. Del territori tot, faltaria !! De sorpreses, de descobrir nous paratges impressionants i també de veure on el riu està malalt. Tres dies amb companyonia  d’un centenar  de persones, algunes tots els dies, d’altres alguns trams.

N’hi ha que saben de pedres, de flors, de plantes, d’animalons, de rescloses i estacions d’aforament, d’història i d’ocells, de vins i vinya, de la terra, dels oficis, de música.. d’altres fan broma, més xiquets que la canalla, i crec poder afirmar que tots ens ho passem de conya. Malgrat les llagues, el cansament, les dutxes i els llits i les dificultats d’última hora.

I per on vam passar? Sortim de Santa Coloma ja ben esmorzats, enfilem cap a Sant Gallard on s’afegeix un altre excursionista, i ja en som uns 70. Després d’alguns anys, hem tornat a gaudir de la “terra promesa” a la riera de Biure, a pas gairebé militar per creuar la carretera abans que ens enxampi el ral-li d’Igualada.  A Santa Perpètua després de dinar, alguns entusiastes pugen a la torre del castell, un dels més antics de Catalunya.

La primavera ufanosa ens ha regalat molta aigua i molt neta, sobretot  en el primer tram fins a Querol; per sort hem estrenat oficialment les passeres que s’han tornat a instal·lar després de la Gaianada i ja no ens mullem els peus !! Des d’aquí un prec perquè les passeres siguin discretes i potenciïn el paisatge i el patrimoni. Hem pogut conèixer racons i patrimoni difícilment accessibles abans de la riuada del novembre del 2015.

Enguany hem redescobert el molí paperer de Seguer i el pou de neu de Vila-rodona. Hem albirat els meandres de Vilabella des de dalt la pedra foradada i hem baixat a l’estret de Cardenal per l’antiga estació d’aforament. I després per l’embassament, que ja se sap que és el gran mal del nostre riu, però he de confessar que aquest cop el vaig trobar bonic.

Gràcies a tots els que heu compartit el vostre saber; als qui heu regalat la vostra feina i empenta,  als qui han explorat i obert camí. A les persones que ens han ajudat a traslladar motxil.les amunt i avall.  Als fantàstics càterings “km 0” i als increïbles cuiners de la fideuà. Als fotògrafs improvisats, al poeta del manifest, a tots els heu patit (i gaudit) l’organització,  a la gent sempre de bon humor disposada a tot. Als ajuntaments que ens han donat el seu suport, a tots els que ens heu acompanyat i que, simbòlicament , vau portar una pedra de la conca alta fins al mar.

I al bar de Querol que va tancar més tard perquè no ens faltés una birra a l’arribada.

Maribel Serra

 

             

           

 

Podeu veure un recull ampli de fotografies de la VIII Marxa a https://flic.kr/s/aHskXhh1ym

 

VIII Marxa Terres del Gaià. Visitem el Moli Paperer de Seguer

                       Moli Paperer de Seguer, Santa Perpetua de Gaià .

  El moli paperer de Seguer, anomenat La Fabrica, era propietat d’Antoni Marenyá , com consta al cens de fàbriques  de paper de Catalunya de l’any 1775. Segons dit document, s’hi podien fabricar 2400 raimes de paper a l’any.

L’edifici segueix la tècnica de la crugia, (https://ca.wikipedia.org/wiki/Crugia ) que estructura l’espai entre murs de carrega, voltes i embigats, que descansen sobre les parets. En la planta sota coberta o mirador, les parets són substituïdes per pilars d’obra que aguanten una coberta d’encavallades i bigues de fusta.

La planta del Moli de Seguer, està formada per res crugies paral·leles amb embigats de fusta i revoltó de guix; i una crugia transversal ortogonal a les anteriors, resolta amb una volta de canó amb llunetes, feta de carreuons de travertí.

Les parets mestres de la planta baixa i pis son de “paredat” de pedra lligada amb argamassa. Lles parets de mirador eren de tàpia, actualment desaparegudes.

L’aigua que feia funcionar el moli, era conduïda per una síquia , que baixava des de Santa Perpètua fins la bassa que hi ha damunt del moli. Es conserva quasi tota, encara que en molts trams està coberta de vegetació i runa.

    

  Planta i seccions del Moli de Seguer.

Madurell cita un document relacionat amb una manufactura papelera localitzada a la Parròquia de Seguer: “Pere Rius, fabricant de paper, habitant a la Vila de Capellades i abans en el lloc de Seguer, pertanyen a la parròquia  de Santa Perpetua, de l’Arquebisbat de Tarragona

Filigrana o marca d’aigua de Pere Rius, paperer de Seguer l’any 1774.

Hi ha una altra referència al molí. L’any 1808, Francesc Palá, paperer de Carme, comarca d’Anoia, arrenda el moli paperer de Seguer. La fabricació de paper devia ser bona, perquè durant aquells anys s’adequaren les golfes de l’edifici de l’antic molí, que es troba per sota la Fàbrica, per assecar el paper, ja que l’espai del mirador  s’havia quedat petit.

Filigrana o marca d’aigua de Francesc Palá, paperer de Seguer l’any 1808.

Bibliografia:

 

Madurell i Marimon,Josep M. El paper a les terres catalanes. Contribució a la seva història .

Fundació Salvador Vives Casajuana. Barcelona 1970.

Valls i Subirà, Oriol. El papel y sus filigranas en Catalunya. The Paper Plublications Society.

(Labarre Fundation) Amsterdam.  1970.

 

Glossari.

 

Carreuó.- carreu petit, especialment el que només te una o dues cares adobades.

Crugia.-    Espai comprés entre dues parets d’una casa.

Embigat.–  Conjunt de bigues que formen un sostre o sostenen la coberta d’un edifici.

Filigrana.-

1. Marca o contrasenya del paperaire, feta amb fils de plata o de coure molt fins, cosida sobre el sedàs de la verjura de la forma o motlle de fer el paper a mà

2. Empremta o senyal transparent que els fils deixen al full de paper. Hi ha qui en diu marca d’aigua.

Lluneta.-  Petita volta en forma de mitja-lluna definida per un arc vertical i la intersecció amb la vota de canò, en fer aquesta una obertura per a donar-li claror.

Mirador.-  Local,  generalment a l’últim pis dels molins, on s’estén el paper  per assecar-lo

Paret mestra.- Cadascuna de les principals i més gruixudes  d’un edifici que carreguen el pes de les embigades, sostenen voltes, arcades, etc.

Raima.- Con junt de 500 fulls de paper o vint mans.

Revoltó.-  Petita volta que cobreix el buit o espai entre biga i biga d’un sostre, generalment feta amb dos fulls de rajola o de guix encofrat.

Travertí .- Roca sedimentària calcària continental que es deposita a les emergències càrstiques i petites cascades, a la zona d’expansió  de les aigües i, de vegades, al límit  de les zones lacustres.

Volta de canó.- Es la volta generada per un arc, anomenat directriu en forma de mitja circumferència , que corre al llarg d’un eix horitzontal o inclinat que passa pel centre d’una línia  d’arrencament. Volta cilíndrica ,de mig punt.

 

Josep Zaragoza

VIII Marxa Terres del Gaià. Recorregut

entre Querol i El Pont d'Armentera

Itineri i quilometratge de la VIII Marxa. Descobrim nous indrets.

29 d’abril 2017

09.30 h; Km 0. Santa Coloma de Queralt

Després del tradicionals parlaments a la Font de les Canelles, començarem la marxa. Caminarem en paral·lel al Gaià, per la seva riba esquerra, durant uns cinc quilòmetres. Aquí creuarem el riu i seguirem el traçat del GR 7 per l’altra riba durant un quilòmetre. Atenció en aquest punt; deixarem el GR i ens desviarem a la dreta en el sentit de la marxa. Pujarem un tram del Torrent de Saberic i baixarem pel Torrent de Biure, passant pel Clot Fondo, la “Terra Promesa” i el Toll de la Resclosa. Arribarem a Pontils i aprofitarem per fer una parada de reagrupació i omplir les cantimplores.

Llegeix més

El SIMPÀTIC BARBA-ROIG

Avui, de bon matí, mentre xarrupava el cafè amb llet, he vist al jardí de casa un petit barba-roig saltironejant entre les branques de la lantana que cau just davant de la finestra de la cuina i, sense tenir en ment l’últim episodi de “joc de trons”, he pensat,: “ja estàn aquí, s’acosta l’hivern”. Òbviament no era un pirata, sinó un petit moixó d’aspecte rodanxó un pit-roig (Erithacusrubecula) segons el nom oficial català, també conegut a Balears i moltes parts de Catalunya com rupit,i concretament a la conca del Gaià, segons el recull de noms populars d’ocells d’en Humbert Salvadó i Cabré, com barba-roig.  El pit-roig, barba-roig o rupit és un ocell un xic més petit que un pardal i bàsicament de color marronós, però amb un tret distintiu inconfusible, la cara i el pit de color taronja.  Els joves són bruns amb un pigallat groguenc. Al camp (no sé si et por fer tenint l’ocell a la mà) no hi ha manera de poder distingir els dos sexes. El cant es agradable, refilat i, diuen, planyívol. Hi ha un refrany, recollit per Anna Parés, que el considera un senyal de l’arribada del bon temps i diu:

“quan canta el rupit no tinguis flassada al llit”

Ara bé, tenint en compte que el pit-roig canta tot l’any, també a l’hivern, i que de fet és aquest un tret molt característic de l’espècie, podríem considerar la dita com un bon exemple de que no hauríem de creure a cegues en l’anomenada saviesa popular (ni en cap altre “saviesa”, és clar).

A l’estiu és un ocell molt territorial i bàsicament insectívor que viu a boscos més aviat humits, sent especialment abundant  als de caducifolis amb sotabosc ben constituït.  A les Terres del Gaià, encara que s’ha citat com a reproductor a totes les quadrícules UTM de la conca, probablement aprofitant els racons més ombrívols i humits dels boscos i parcs de terra baixa, només es pot considerar un reproductor freqüent o abundant a les muntanyes de la part més alta, podríem dir que del Pont d’Armentera cap amunt, com ara les serres d’Ancosa, Montagut i Brufaganya.

Quan arriba l’hivern, la situació canvia radicalment i hi és present i abundant per tot arreu; no només en zones pròpiament forestals sinó també en àrees periurbanes, camps d’oliveres i brolles mediterrànies a on troben diversos fruits (llentiscle, arboç, etc) per menjar. Això es perquè ens arriben milers d’individus del centre i nord d’Europa. Les recuperacions d’ocells anellats demostren que la majoria dels pit-rojos hivernants a la Mediterrània provenen d’Escandinàvia, Països Bàltics i Illes Britàniques.

Un tret molt característic i simpàtic d’aquests pit-rojos “guiris” que en ens visiten durant l’hivern és que es tracta d’uns ocells molt refiats, es deixen acostar molt (i fotografiar a plaer) i amb freqüència el veiem menjant al mig dels camins. De fet no és gens estrany que busquin apropar-se a les persones, de vegades fins i tot et segueixen una bona estona pel parc o pel camí del bosc, potser per mera curiositat o potser esperant que els hi donis alguna cosa comestible.  No he trobat cap article científic que expliqui aquesta conducta, però es vox populi en el món “moixonaire”,  que es deu a que son ocells que venen del nord,  on segons Espriu:

“on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!”

No sé si el nord es tant així, però segurament és veritat que és a on la majoria pensa que s’ha de respectar (i no torturar) els animals.

Albert Pardo