Deu Anys de Marxa!!

 

I ja portem deu anys baixant el Gaià; cada any almenys una vegada. Aquesta oficial. Contents de fer-ho i de la xarxa que a poc a poc s’ha teixit. I voldríem ser agosarats i dir que per deu anys més!! Però això ja són figues d’un altre paner.

Aquest any vam començar abans, celebrant els deu anys, amb una visita a Sant Magí de la Brufaganya, de la mà dels Amics de Sant Magí que ens en van mostrar el ric patrimoni natural i patrimonial. I després, bufff quina festassa! Tast de productes d’arreu de la conca del Gaià: embotits, mel, melmelades, oli, vi, cervesa, formatge…que bo i quines combinacions gastronòmiques…de segur que a més d’un no li va caldre dinar. http://bit.ly/2WU9u24

I ara si, el clàssic, la Marxa a peu des de Santa Coloma de Queralt a Tamarit. Enguany el primer dia era feiner i a més, plovia. Potser per això érem poquets. Mentre pujàvem amb l’autocar començava a ploure; com més  amunt, més aigua. I això que TOTS I TOTES havíem vist la tele la nit abans,  i cofois perquè no havia de ploure fins a migdia (poseu-hi aquí un emoticon d’aquells de resignació). Sort dels amics del Centre Excursionista de Santa Coloma. A la seva seu vam traslladar l’abundós esmorzar que cada any ofereix l’Ajuntament, i allà entre got de vi, entrepà va i ve, mirant fotografies (en vam reconèixer uns quants, jovenets i jovenetes), vam esperar que s’aturés la pluja. Cosa que no va passar. Però com som gent de paraula vam engegar, sota la pluja i amb models diversos: cangurs, capelines fashion, capelines demodé, paraigües… Vam visitar els rentadors, imprescindibles i de passada, la portalada de Santa Maria de Bell-Lloch, on per cert, el Galo ens va mostrar unes bugaderes. Tot una mica apressat per veure si ens mullàvem menys. Vam estrenar ruta de la mà d’en Pepis, i des de Sant Salvador de Figuerola vam anar a trobar la terra promesa de la riera de Biure. Passant per la cresta de la Punta Alta, una vista magnífica. Ara plou, ara nou plou vam arribar a Pontils on no vam ser capaços de trobar el vi que ens havien deixat els companys d’allà. (un altre emoticon de resignació) i vam enfilar cap a Santa Perpètua a dinar ràpid abans que plogui de veritat.

     

Tot xino xano i humitejats, algun realment mullat, vam arribar a Querol a mitja tarda. Sense deixar-nos el Gorg Negre, amb la seva’antiga estació d’aforament.  Defnitivament ja no plovia. I van caure unes birres. Com havia de ser (n’hi ha d’artesanes al restaurant, preneu nota). Tinc entès que el sopar va ser de sucar-hi pà.

 

Segon dia. Avui no plou. Sol. Fort, De primavera, malgrat la fresca del matí a Querol. Hi ha quòrum; entre 40 i 50 caminants. Vam enfilar riu avall i a l’alçada de Mas Boixanc vam estrenar el nou pont penjant. L’altre se’l va endur la Gaianada del 2018 amb una furgo encastada (emoticon de resignació). Uns saltant, els altres ballant i algú més patint, el vam travessar dignament. Un cop superat un tram de sender per a cabretes (alguns en diuen d’aventura) arribem a l’espluga i el mas de l’Espluga, amb doble resclosa, i seguidament l’antiga central elèctrica i l’estret de Biosca. Un cop travesses l’estret arrenca el terme del Pont d’Armentera, juntament amb una sèquia de maons que rega horts i arriba al poble per l’estret de Riastres. És un dels trams més bonics del Camí. Paisatge fluvial, natura i patrimoni agafats de la mà. Del Pont cap a Santes Creus, aquest any pel GR del Cister, vam intentar d’observar com el paisatge era fruit de la petjada del monestir. Morts de calor i un poc cansats. Era aquell moment que la filera de caminants s’estira i s’estira. Sortosament al Casalot de Santes Creus ens esperava un bon tiberi. I després del cafè cap a Vila-rodona on ens espera la pròxima autoritat. I més sol, i més calor (un altre emoticon de resignació). Un cop feta la foto amb la pancarta i llegit el manifest, enfilem l’últim tram de la caminada fins a Montferri, entre vinyes. Allà ens espera el sopar-concert de Julivert al casal. Que hem de celebrar els deu anys! I ja ho crec que ho vam celebrar. Entre la caminada i la ballaruca, agulletes al dia següent. Quatre valents es van quedar a dormir a Montferri; la majoria vam marxar a casa per reprendre el camí l’endemà.

   

I quasi ja arribem. L’últim dia engeguen molt pocs. Fa força vent i fred. (Ja ho té això la primavera) però són ràpids com el vent.  S’ha de dir que el guia d’avui va per feina. De seguida es planten a Vilabella; passen Renau i l’embassament i en un tres i no res, abans de l’hora prevista, al Catllar. Amb taules entre sol i ombra, vam cruspinr-nos un bon arròs cuinat pel presi, que amb això hi té la mà trencada. Cafè, foto, manifest…i cap al mar!!

Cap a les cinc arribàvem a Ferran, municipi d’Altafulla, i tots junts cap a la desembocadura; caminants esgotats, caminants d’última hora, infants i prenyades valentes. Enguany no hi vam arribar gaires tot i que en sabem de molts i moltes que eren igualment amb nosaltres i amb el Gaià. Un any més pel territori !

Agrair a les autoritats municipals de Santa Coloma de Queralt, Querol, El Pont d’Armentera, Aiguamúrcia, Vila-rodona, Montferri, El Catllar i Altafulla que vam compartir estones amb nosaltres i ens han donat un cop de mà. I als Ajuntaments de Pontils, Bràfim, Vilabella i La Riera pel seu suport.

Maribel Serra

Deu anys de Marxa!! Tastet a Sant Magí de la Brufaganya

Ja hem celebrat els deu anys. I que n’hi hagi unes quants més !

Celebració especial l’1 de maig a Sant Magí, on els Amics de Sant Magí (santmagi.ecervera.cat/) ens van mostrar el ric patrimoni natural i patrimonial de la zona. Un nodrit grup de caminants de totes mides vam conèixer, observar i tocar plantes i flors. Vam escoltar la història del molí i de la comunitat monacal que el va construir. Ens vam enfilar per les pedres i algun es va mullar al rierol. Cadascú deia la seva.

I després EL TAST. Els “Amics” van posar taules i productors d’arreu de la conca del Gaià ens van oferir un magnífic tast de Menjamiques de Bràfim, amb crema de garrofes, cerveses Clandestines, embotits de Ca l’Estripet , torradetes i demés de L’Aresta , Fruits del Gaià, de Bràfim, oli i ametlles, Mel de Cal Racó, de Santa Perpètua, melmelades de Montalegre, gelees de Safrà Colomí  , formatge de l’Albió , tot regat amb vins d’Estol Verd , Camí de la Font i Celler Sanromà

IX Marxa Terres del Gaià. Visitem el nostre patrimoni (1) Primera etapa

El camí de l’aigua, de la Déu del Gúbia fins al Moli Nou de Sant Gallard.

El camí que recorrerem, és el que feia l’aigua que baixava per la sèquia major; des de la resclosa gran o de l’escorxador, a Santa Coloma de Queralt, fins una mica més avall del molí Nou de Sant Gallard, a la sortida de l’abullor del molí    (vocabulari al final), que retorna l’aigua sobrera al riu Gaia.

Aquest sistema hidràulic té un recorregut d’uns 2,7 Km i un desnivell de 70 m; encara es poden veure les rescloses, amb els cap-recs; el molins fariners, alguns conserven les seves basses, cups o cacaus, sobreeixidors i boixarreres. El recorregut està ple d’enginys hidràulics,  abullons o minetes de desguàs; restes d’algun partidor i algunes boixarreres, que servien per regar els horts que hi ha per sota la sèquia major.

Es poden veure quatre rescloses: la gran o de l’escorxador, la petita o subresclosa, sota el molí Nou; la del molí del Sol i la del Gorg d’En Roca. Comptem set molins fariners: sis d’ells construïts a principis del segle XIII: el molí Nou o d’en Bonfill, el molí de la Torre o d’En Guiribert, el del Pocorull o de l’Arnau Pellisser, el molí del Requesens. Els dos restants, el molí Vell o de Dalt i el molíi Nou o de Baix estant a Sant Gallard i pertanyen al terme de les Piles. El setè moli és el del Sol, que es va construir, posteriorment l’any 1753.

També podrem observar un aqüeducte que servia per passar l’aigua del costat esquerra cap el costat dret del riu Gaia, entre el moli Nou i el moli de la Torre. Un pou de gel construït, segurament al segle XVII, i que prenia l’aigua de la sèquia per fer el gel. Un desaigüe retornava l’aigua del desgel a la sèquia.

Dels quatre partidors que havia tingut aquest sistema hidràulic, ara tant sols en queden unes petits restes al costat del moli del Sol.   I de la sèquia ara tant sols en queden 2 trams: un al principi entre la resclosa de l’escorxador i l’aqüeducte i l’altre entre el moli del Requesens i el moli Nou de Sant Gallard.

Noms de les diferents parts del sistema hidràulic:

Resclosa, assut, peixera, pesquera.

Sèquia, rec, canal, canalera.

Bassa, bassal.

Sèquia de desguàs, canal de desguàs: Sortida de l’aigua del carcabà del moli

Estellador, trestallador, desbromador, bagant: comporta que serveix per menar l’aigua cap a una o altra sèquia o bé cap al riu.

Sobreeixidor: Desguàs a la part alta de la bassa d’un molí que dirigia l’aigua sobrera cap al moli de més avall.

Cup, cacau: és per on l’aigua queia de la bassa del moli  al carcabà; amb la força de la caiguda feia rodar la roda d’àleps.

Abulló, mineta de desguàs: mina soterrada, sovint per un camp de conreu, que retorna l’aigua sobrera al riu.

Boixarrera, boixadera: Forat al fons de la bassa per desaiguar cap al molí de més avall, quant no aquest molia. També designa un forat rodó practicat a la part mes baixa de la paret de la sèquia o rec que menava l’aigua cap als horts de sota la sèquia.

Partidor, distribuïdor: construcció per distribuir l’aigua de dues sèquies o recs i la desvia cap a una altre sèquia o cap al riu

  mapa del segle XVIII

                                                                                                                                                                                                                      Josep M. Mateu “Pepis”

 

Marxa, marxa

Em diuen,  escriureu alguna cosa sobre la Marxa ? Què és això de la Marxa ? Per què ho feu ? Ho diu gent que ve de Marxa,  gent que ens veu passar,  gent que pregunta com ha anat … i al final m’he decidit. I és que costa una mica posar-s’hi.  Com començo ? què explico? Podria començar amb allò de que és una Marxa reivindicativa,  per reclamar el riu,  el nostre Gaià, aquest riu petit i potent, aquest riu salvatge i tranquil, aquest riu que no té final al mar però que ho intenta. Però és que la Marxa és molt més que això.  És sobretot una declaració d’amor al territori i a la gent que l’habita, que l’estima, que el vol conèixer.

Tres dies de caminar, des de la font de les Canelles a Santa Coloma de Queralt , a la desembocadura fallida a Tamarit. Tres dies d’intercanviar punts de vista, de xerrar de tot i de res; de menjar i de veure bon vi. Del territori tot, faltaria !! De sorpreses, de descobrir nous paratges impressionants i també de veure on el riu està malalt. Tres dies amb companyonia  d’un centenar  de persones, algunes tots els dies, d’altres alguns trams.

N’hi ha que saben de pedres, de flors, de plantes, d’animalons, de rescloses i estacions d’aforament, d’història i d’ocells, de vins i vinya, de la terra, dels oficis, de música.. d’altres fan broma, més xiquets que la canalla, i crec poder afirmar que tots ens ho passem de conya. Malgrat les llagues, el cansament, les dutxes i els llits i les dificultats d’última hora.

I per on vam passar? Sortim de Santa Coloma ja ben esmorzats, enfilem cap a Sant Gallard on s’afegeix un altre excursionista, i ja en som uns 70. Després d’alguns anys, hem tornat a gaudir de la “terra promesa” a la riera de Biure, a pas gairebé militar per creuar la carretera abans que ens enxampi el ral-li d’Igualada.  A Santa Perpètua després de dinar, alguns entusiastes pugen a la torre del castell, un dels més antics de Catalunya.

La primavera ufanosa ens ha regalat molta aigua i molt neta, sobretot  en el primer tram fins a Querol; per sort hem estrenat oficialment les passeres que s’han tornat a instal·lar després de la Gaianada i ja no ens mullem els peus !! Des d’aquí un prec perquè les passeres siguin discretes i potenciïn el paisatge i el patrimoni. Hem pogut conèixer racons i patrimoni difícilment accessibles abans de la riuada del novembre del 2015.

Enguany hem redescobert el molí paperer de Seguer i el pou de neu de Vila-rodona. Hem albirat els meandres de Vilabella des de dalt la pedra foradada i hem baixat a l’estret de Cardenal per l’antiga estació d’aforament. I després per l’embassament, que ja se sap que és el gran mal del nostre riu, però he de confessar que aquest cop el vaig trobar bonic.

Gràcies a tots els que heu compartit el vostre saber; als qui heu regalat la vostra feina i empenta,  als qui han explorat i obert camí. A les persones que ens han ajudat a traslladar motxil.les amunt i avall.  Als fantàstics càterings “km 0” i als increïbles cuiners de la fideuà. Als fotògrafs improvisats, al poeta del manifest, a tots els heu patit (i gaudit) l’organització,  a la gent sempre de bon humor disposada a tot. Als ajuntaments que ens han donat el seu suport, a tots els que ens heu acompanyat i que, simbòlicament , vau portar una pedra de la conca alta fins al mar.

I al bar de Querol que va tancar més tard perquè no ens faltés una birra a l’arribada.

Maribel Serra

 

             

           

 

Podeu veure un recull ampli de fotografies de la VIII Marxa a https://flic.kr/s/aHskXhh1ym

 

VIII Marxa Terres del Gaià. Visitem el Moli Paperer de Seguer

                       Moli Paperer de Seguer, Santa Perpetua de Gaià .

  El moli paperer de Seguer, anomenat La Fabrica, era propietat d’Antoni Marenyá , com consta al cens de fàbriques  de paper de Catalunya de l’any 1775. Segons dit document, s’hi podien fabricar 2400 raimes de paper a l’any.

L’edifici segueix la tècnica de la crugia, (https://ca.wikipedia.org/wiki/Crugia ) que estructura l’espai entre murs de carrega, voltes i embigats, que descansen sobre les parets. En la planta sota coberta o mirador, les parets són substituïdes per pilars d’obra que aguanten una coberta d’encavallades i bigues de fusta.

La planta del Moli de Seguer, està formada per res crugies paral·leles amb embigats de fusta i revoltó de guix; i una crugia transversal ortogonal a les anteriors, resolta amb una volta de canó amb llunetes, feta de carreuons de travertí.

Les parets mestres de la planta baixa i pis son de “paredat” de pedra lligada amb argamassa. Lles parets de mirador eren de tàpia, actualment desaparegudes.

L’aigua que feia funcionar el moli, era conduïda per una síquia , que baixava des de Santa Perpètua fins la bassa que hi ha damunt del moli. Es conserva quasi tota, encara que en molts trams està coberta de vegetació i runa.

    

  Planta i seccions del Moli de Seguer.

Madurell cita un document relacionat amb una manufactura papelera localitzada a la Parròquia de Seguer: “Pere Rius, fabricant de paper, habitant a la Vila de Capellades i abans en el lloc de Seguer, pertanyen a la parròquia  de Santa Perpetua, de l’Arquebisbat de Tarragona

Filigrana o marca d’aigua de Pere Rius, paperer de Seguer l’any 1774.

Hi ha una altra referència al molí. L’any 1808, Francesc Palá, paperer de Carme, comarca d’Anoia, arrenda el moli paperer de Seguer. La fabricació de paper devia ser bona, perquè durant aquells anys s’adequaren les golfes de l’edifici de l’antic molí, que es troba per sota la Fàbrica, per assecar el paper, ja que l’espai del mirador  s’havia quedat petit.

Filigrana o marca d’aigua de Francesc Palá, paperer de Seguer l’any 1808.

Bibliografia:

 

Madurell i Marimon,Josep M. El paper a les terres catalanes. Contribució a la seva història .

Fundació Salvador Vives Casajuana. Barcelona 1970.

Valls i Subirà, Oriol. El papel y sus filigranas en Catalunya. The Paper Plublications Society.

(Labarre Fundation) Amsterdam.  1970.

 

Glossari.

 

Carreuó.- carreu petit, especialment el que només te una o dues cares adobades.

Crugia.-    Espai comprés entre dues parets d’una casa.

Embigat.–  Conjunt de bigues que formen un sostre o sostenen la coberta d’un edifici.

Filigrana.-

1. Marca o contrasenya del paperaire, feta amb fils de plata o de coure molt fins, cosida sobre el sedàs de la verjura de la forma o motlle de fer el paper a mà

2. Empremta o senyal transparent que els fils deixen al full de paper. Hi ha qui en diu marca d’aigua.

Lluneta.-  Petita volta en forma de mitja-lluna definida per un arc vertical i la intersecció amb la vota de canò, en fer aquesta una obertura per a donar-li claror.

Mirador.-  Local,  generalment a l’últim pis dels molins, on s’estén el paper  per assecar-lo

Paret mestra.- Cadascuna de les principals i més gruixudes  d’un edifici que carreguen el pes de les embigades, sostenen voltes, arcades, etc.

Raima.- Con junt de 500 fulls de paper o vint mans.

Revoltó.-  Petita volta que cobreix el buit o espai entre biga i biga d’un sostre, generalment feta amb dos fulls de rajola o de guix encofrat.

Travertí .- Roca sedimentària calcària continental que es deposita a les emergències càrstiques i petites cascades, a la zona d’expansió  de les aigües i, de vegades, al límit  de les zones lacustres.

Volta de canó.- Es la volta generada per un arc, anomenat directriu en forma de mitja circumferència , que corre al llarg d’un eix horitzontal o inclinat que passa pel centre d’una línia  d’arrencament. Volta cilíndrica ,de mig punt.

 

Josep Zaragoza

VIII Marxa Terres del Gaià. Recorregut

entre Querol i El Pont d'Armentera

Itineri i quilometratge de la VIII Marxa. Descobrim nous indrets.

29 d’abril 2017

09.30 h; Km 0. Santa Coloma de Queralt

Després del tradicionals parlaments a la Font de les Canelles, començarem la marxa. Caminarem en paral·lel al Gaià, per la seva riba esquerra, durant uns cinc quilòmetres. Aquí creuarem el riu i seguirem el traçat del GR 7 per l’altra riba durant un quilòmetre. Atenció en aquest punt; deixarem el GR i ens desviarem a la dreta en el sentit de la marxa. Pujarem un tram del Torrent de Saberic i baixarem pel Torrent de Biure, passant pel Clot Fondo, la “Terra Promesa” i el Toll de la Resclosa. Arribarem a Pontils i aprofitarem per fer una parada de reagrupació i omplir les cantimplores.

Llegeix més

El SIMPÀTIC BARBA-ROIG

Avui, de bon matí, mentre xarrupava el cafè amb llet, he vist al jardí de casa un petit barba-roig saltironejant entre les branques de la lantana que cau just davant de la finestra de la cuina i, sense tenir en ment l’últim episodi de “joc de trons”, he pensat,: “ja estàn aquí, s’acosta l’hivern”. Òbviament no era un pirata, sinó un petit moixó d’aspecte rodanxó un pit-roig (Erithacusrubecula) segons el nom oficial català, també conegut a Balears i moltes parts de Catalunya com rupit,i concretament a la conca del Gaià, segons el recull de noms populars d’ocells d’en Humbert Salvadó i Cabré, com barba-roig.  El pit-roig, barba-roig o rupit és un ocell un xic més petit que un pardal i bàsicament de color marronós, però amb un tret distintiu inconfusible, la cara i el pit de color taronja.  Els joves són bruns amb un pigallat groguenc. Al camp (no sé si et por fer tenint l’ocell a la mà) no hi ha manera de poder distingir els dos sexes. El cant es agradable, refilat i, diuen, planyívol. Hi ha un refrany, recollit per Anna Parés, que el considera un senyal de l’arribada del bon temps i diu:

“quan canta el rupit no tinguis flassada al llit”

Ara bé, tenint en compte que el pit-roig canta tot l’any, també a l’hivern, i que de fet és aquest un tret molt característic de l’espècie, podríem considerar la dita com un bon exemple de que no hauríem de creure a cegues en l’anomenada saviesa popular (ni en cap altre “saviesa”, és clar).

A l’estiu és un ocell molt territorial i bàsicament insectívor que viu a boscos més aviat humits, sent especialment abundant  als de caducifolis amb sotabosc ben constituït.  A les Terres del Gaià, encara que s’ha citat com a reproductor a totes les quadrícules UTM de la conca, probablement aprofitant els racons més ombrívols i humits dels boscos i parcs de terra baixa, només es pot considerar un reproductor freqüent o abundant a les muntanyes de la part més alta, podríem dir que del Pont d’Armentera cap amunt, com ara les serres d’Ancosa, Montagut i Brufaganya.

Quan arriba l’hivern, la situació canvia radicalment i hi és present i abundant per tot arreu; no només en zones pròpiament forestals sinó també en àrees periurbanes, camps d’oliveres i brolles mediterrànies a on troben diversos fruits (llentiscle, arboç, etc) per menjar. Això es perquè ens arriben milers d’individus del centre i nord d’Europa. Les recuperacions d’ocells anellats demostren que la majoria dels pit-rojos hivernants a la Mediterrània provenen d’Escandinàvia, Països Bàltics i Illes Britàniques.

Un tret molt característic i simpàtic d’aquests pit-rojos “guiris” que en ens visiten durant l’hivern és que es tracta d’uns ocells molt refiats, es deixen acostar molt (i fotografiar a plaer) i amb freqüència el veiem menjant al mig dels camins. De fet no és gens estrany que busquin apropar-se a les persones, de vegades fins i tot et segueixen una bona estona pel parc o pel camí del bosc, potser per mera curiositat o potser esperant que els hi donis alguna cosa comestible.  No he trobat cap article científic que expliqui aquesta conducta, però es vox populi en el món “moixonaire”,  que es deu a que son ocells que venen del nord,  on segons Espriu:

“on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!”

No sé si el nord es tant així, però segurament és veritat que és a on la majoria pensa que s’ha de respectar (i no torturar) els animals.

Albert Pardo

Estem treballant en l’inventari del patrimoni fluvial del Gaià

ACTE DE PRESENTACIÓ DEL PROJECTE

INVENTARI DEL PATRIMONI FLUVIAL DEL GAIÀ. UN RIU, UN TERRITORI

Dissabte dia 10 de desembre 2016.  Centre Cívic el Casalot de Santes Creus

La Gaianada del novembre de 2015 va posar al descobert nombrosos elements i estructures arquitectòniques de gran valor històric i patrimonial, amagades del tot, o parcialment, sota la vegetació del mateix riu. Aquest fet va esdevenir el detonant que un grup de persones vinculades amb el territori, sota el paraigua de l’Associació Terres del Gaià,  endegués la iniciativa de portar a terme un projecte per inventariar el conjunt d’aquest patrimoni comú.

L’objectiu de l’inventari és documentar i posar en valor els elements que conformen aquest patrimoni fluvial, per tal de recuperar-lo i fer visible la nostra història i, per tant, la nostra identitat. Aquest treball es duu a terme amb l’ajut de moltes persones i el mestratge de tots aquells que s’han dedicat a l’estudi del nostre patrimoni durant anys. Dels resultats de la recerca se’n farà difusió i es publicaran els resultats. Es treballa en l’elaboració d’un mapa amb la geolocalitazció dels elements en el territori, connectat pel Camí de les Terres del riu Gaià.

Tast productes del Gaià.

LES FIBLES DE REC SEQUES                          20151213_113206

 

Us hi esperem !!

Santes Creus i les Terres del Gaià. Santa Coloma de Queralt. Font de les Canelles.

Iniciem, al nostre apartat “Mirades al Gaià”, la publicació de part dels textos i ilustracions del llibre “Santes Creus i les Terres del Gaià”, que fa un recorregut per tota la conca, amb textos de Josep Santesmases i pintures de Joan Cunillera. 

Agraïm als autors i a l’editorial Arola, la seva disponibilitat. 

Esperem que en gaudiu.

SantesCreus_05

SANTA COLOMA DE QUERALT

La Font de les Canelles

Podria haver estat aigua de font per regar l’hort d’una casa; podria ser pirinenca, de petita torrentera, sense nom ni dibuix en el mapa; tal volta aiguamoll en terra llaurada. Aigua escorreguda sense pena ni glòria, ni suc ni bruc, ignorant el delit d’escriure una cançó de futur. No hi ha aigua més valuosa que la que en néixer engendra un riu, vigorosa per trencar muntanyes, ufana de travessar planúries, amb l’afany d’abastar la gegantina mar.

El meu riu, petit, és noble de naixença, sota la Santa Coloma. La meva aigua per vuit canelles sortida és patrimoni indestriable de la vila comtal. Quants rius d’anomenada, de cabal majestuós, de llarg trajecte entre llengües i països no voldrien baratar-me la naixença!

Avall, avio l’aigua vers l’aventura: el curs és ben marcat. El temps i l’atzar de la natura dibuixaren camí vers la mar. Els homes, però, riu avall, han trencat el fat.

Josep Santesmases  · Joan Cunillera (2006). Santes Creus i les Terres del Gaià. Arola Editors.