El claustre posterior del monestir de Santes Creus apareix en un anunci de cafè  

La companyia de cafeteres de càpsules Or Barista ha tret un anunci promocional on apareix el claustre posterior de Santes Creus.

El Cister és un orde monàstic  masculí i femení, en el que els seus membres dediquen a la meditació i a l’oració parts important del seu dia a dia. El silenci era una de les normes que regien aquestes comunitats.

Aquest anomenat “segon claustre” és el claustre més desconegut del monestir cistercenc de l’Alt Camp. Es comunica amb el claustre gòtic a través del locutori i és  més auster que aquest. També se l’ha anomenat claustre vell, antic o primitiu malgrat ser posterior al claustre gòtic, ja que es va construir a partir del segle XVI o inicis del segle XVII amb pedra procedent d’enderrocs. En algun moment es va considerar que havia estat traslladat pedra a pedra des del monestir cistercenc femení de Bonrepòs ubicat al Montsant.

Té forma de quadrilàter gairebé regular. Les  quatre galeries  presenten arcs apuntats en forma de finestrals i les parets estaven decorades amb motius esgrafiats. Originàriament no es trobava cobert per la teulada actual. Hi havia habitacions o dependències damunt, que van desaparèixer amb les destruccions del segle XIX. Al seu voltant hi ha la porta que condueix al celler, el pas que porta cap a la presó, l’antic rebost i cuina, el menjador, les restes de les primeres edificacions, la capella de la Trinitat i el pas cap a l’absis extern de l’església.

Al centre del claustre hi ha diferent vegetació plantada on destaca un brollador i un cercle de xiprers centenaris que el rodegen. És un espai de gran bellesa i que passa inadvertit per la major part dels visitants que s’acosten al monument. Si us situeu on brolla l’aigua i us deixeu acariciar pel degoteig podreu sentir la brisa que mou els arbres. Si camineu en silenci i passeu desapercebuts per les austeres galeries podreu escoltar l’aleteig dels ocells que baixen de les teulades veïnes per refrescar-se i beure a la seva font. Els xiprers són gairebé tant alts com la Torre de les Hores i per la seva edat s’haurien de considerar una més de les meravelles que amaga el lloc.

Tornant a l’anunci, hi veiem una noia vestida de blanc en una sala decorada amb una  fotografia en blanc i negre del claustre, que cobra vida al prendre una taça de cafè. L’anunci acaba amb les paraules “Sent.Viu”. Podeu   https://www.youtube.com/watch?v=oniA98crBj4.

L’anunci juga amb les aromes del cafè, les sensacions de la natura i la pau o l’harmonia de certs moments i certs espais. Vivim en espais on passen moltes coses al mateix moment que ens neguitegen i ens fan sentir inquiets. Sentim la necessitat de córrer per inèrcia com ho fan els altres sense saber perquè. Això ens crea una sensació d’intranquil·litat i de desorganització. En aquests moments una aroma com la canyella, el tacte de la panna dels pantalons, la imatge d’un ocell a la finestra, el so de l’aigua d’un riu o el sabor de menta a la boca són suficients per connectar de nou amb nosaltres mateixos. Els sentits són una part molt important de la nostra pau interior i per mantenir els peus sobre la terra.

El cafè és una beguda que no va arribar a Europa fins al segle XVII. L’origen és a Etiòpia on es diu que un pastor va observar l’efecte tonificant dels seus fruits en les cabres. Va portar fulles i fruits a un monestir,  on els monjos per curiositat les van cuinar. Com que la beguda tenia tant mal gust la van acabar tirant a la foguera.  Els grans, a mesura que es cremaven desprenien una molt bona aroma. A un dels monjos se li va ocórrer l’idea de preparar la beguda a base dels grans torrats.

En els refetors més antics de l’ordre cistercenca no es devia servir cafè perquè encara no es coneixia. La regla de Sant Benet no en diu res però segurament que el sant hauria dit que s’havia de beure amb moderació i sense excedir-se.

 

   

  

                                                                                                                                       Marc Dalmau Vinyals

 

 

 

 

Publiquem la guia “Gaià, recorregut i patrimoni”

Unes imatges espectaculars, curioses, pròximes… gràcies al vídeo de David Arasa, finançat amb un crowdfunding, podem presentar el Gaià. I la seva riquesa.

 

Us animem a conèixer les Terres del Gaià i la seva guia, publicada amb l’ajut de

            

Punts de Venda:

Oficina de Turisme de Santa Coloma de Queralt

Llibreria Jordi Gassó Santa Coloma de Queralt

Restaurant Els Noguers (Seguer)

Restaurant Sant Jordi (Querol)

Monestir de Santes Creus

Botiga de ceràmica Santes Creus

Bar del Mig (Santes Creus)

Cooperativa de Vila-rodona

El Llèpol (Vila-rodona)

Agrobotiga Ca’l Garriga (Bràfim)

Les Clandestines (Montferri)

Santuari Mare de Déu de Montserrat (Montferri)

Cafè (Renau)

Centre d’interpretació del riu Gaià, ermita de Sant Ramon (El Catllar)

Ca’l LLuís (La Riera de Gaià)

LLibreria “Regal i Paper”, Altafulla

Hort de la Sínia (Tamarit)

 

 

Comença un nou any. Bon Any 2021 des de les Terres del Gaià.

Segurament és la tarda de Sant Silvestre més nítida dels últims vint anys.
Si coneguéssim l’sky line de Montserrat en posaríem assenyalar cadascuna de les agulles. I si fóssim agosarats asseguraríem que aquella clara protuberància del sud-est és l’Illa de la Calma; i quasi que hi pugem de peus, tot i una recança profunda envers aquesta mena d’asseveracions (sovint) massa barates i excessives [la discussió a peu de text impedeix, de fet assegurar-ho]…
Aquell tapís que tantes vegades hem descrit des d’aquí dalt mirant el Camp més immediat enguany és tendre. Si la tardor ha estat relativament normal pel que fa a humitats, l’any 2020 ha recollit més aigua que en dos o tres dels normals, i les peces de terra de Figuerola, el Pla de Santa Maria i Valls alternen entre el marró rogenc i clapes de verd lluminós.
La nitidesa dels horitzons ens fa anar lluny amb els ulls, fins als Ports de Besseit, que retallen el fons de la imatge. La punxa de Miramar que tenim al davant és avui la culminació d’un massis que fa de talaia de la vall del Francolí. Des d’aquest punt de vista, l’A-27 es torna sinuosa, des de la sortida del túnel que aviat posarà Montblanc a 18 minuts de Tarragona, i que quan arriba a Picamoixons es fon en l’esplanada de la conca del riu. Les fumeres del Baix Camp són de la neteja dels camps d’avellaners; les de l’altre costat, al Gaià, foren de la poda de vinya…
Recuperant el terreny des de l’horitzó de costa (la punta del Delta sí que s’aprecia), el Camp se’ns emmarca des del Cap de Salou, i des d’aquí, qualsevol batxiller entendria que un dia un enginyer decidís instal•lar la petroquímica, al darrere mateix del vell i etern Port de Tarraco.
Valls, des d’aquesta òptica és, cada dia més un dibuixet urbanitzat al capdavall del gran polígon industrial, que per la seva ubicació ha esdevingut logístic, sobretot. És obvi que aquest és un encreuament geogràfic històric, entre el sud i el nord (per aquest ordre, perquè sempre és el sud que mira reverencialment el nord) i entre l’interior i el litoral. Som al cim del Tossal Gros (867 m.), just entre el coll de Cabra, per on passa a 500 msnm l’AP2, i l’estret de la Riba, que abans del pas de l’AVE ja fou sempre nus ferroviari. Si el polígon del Pla i el de Valls arribesin a unir-se complirien una funció prevista i eficient, més que moltes de les urbanitzacions industrials que durant les últimes dècades han proliferat, sense consolidar-se i embrutant més que estructurant…
La claredat és total i convida a confirmar la morfologia del Camp que coneixem per experiència i per repetició literària: la corba descendent apreciable des dels contraforts del Montagut i el Montmell, que des d’aquí veiem talment com una secció del terreny ens obliguen a una memòria vegetal que defineix la nostra viticultura. Els primers conreus que podem albirar al nord-est són Sumolls (la Parellada, en aquelles cotes i més amunt queda amagada dins les valls penedesenques del nord). Parlem de Les Pobles, al municipi d’Aiguamúrcia, muntanya amunt i prop dels 400 msnm. Resseguint el descens del Gaià, que pel seu caràcter acongostat i retallat alterna vinya i masses de bosc, endevinem Vilarodona, que competeix en alçada amb el campanar del Catllar… a partir d’aquest punt el Gaià és una constel·lació. Montferri i Rodonyà, Bràfim, Vilabella, Renau i l’Argilaga… terra de Macabeu i Cartoixà. Alió i Nulles ens queden al davant, a primer pla, i morfològicament queden connectats amb la línia que es defineix entre el Pla i Valls.
Tot aquesta plana entapissada, tendra i avellutada per un 2020 pandèmic però humit pel que fa al clima (a la vinya ha estat any de Míldiu), és un petit paradís endreçat banyat per una llum atenuada de plàcida tarda d’hivern que, atemperada, ens deixa fer un apunt que és ritual i plaent.
Regalar-nos periòdicament la mateixa panoràmica ens confirma projeccions i ens proporciona el marc. Repetir puntualment reconforta.
Hauríem pujat igualment, per la força del ritu. I per postres el Mestral dels darrers dies s’ha aturat i ens ha convidat a mirar als quatre vents (en l’ascens hem gaudit de perspectives inèdites de la Conca de Barberà) amb confiança.
Bon 2021
Oriol Pérez de Tudela

Poemes des de Vilardida

 

Josep M. Calaf va néixer i viure a Vilardida. Pagès i hereu , tot i haver estudiat a l’Institut Químic de Sarrià, va haver de fer-se carrec de la finca de la seva família a Vilardida.

D’ell les seves filles M. Roser, M. Joana i Helena en diuen:

“El nostre pare era diferent, molt diferent dels altres pares. En la feina de pagès, en les aficions, en les idees, en la manera de viure la religió…”

 

Fou pintor i escriptor aficionat. Les seves filles i néts han recollit alguns dels seus poemes i els han publicat. Us en volem mostrar un, relacionat, com no, amb l’aigua.

 

EL SALTADOR DEL TORRENT

Oh dolça remor de l’aigua

Que em crides a mitja nit,

Menters jo mig adormit

Trec el cap a la finestra,

I escolto com cau el roll

Dins la bassa tota buida…

Mes després i abans de gaire,

Sentirem aquell soroll,

Aquell soroll que va en minva

I em diu que se’n va amunt,

Que la bassa quasi s’omple!

Aigua! Quin força tens

Que per tu mi no tinc mandra;

I em fa prendre el camí dret

Il·luminant de llum banca?

A poc  poc m’hi acosto

Per no caure dins el rec;

Trec la fusta i la canvio;

I després, aquell soroll!!

És la remor que fa l’aigua

Del saltador del torrent

                                                                                                         Josep M. Calaf Gestí

 

                                                            

Portada del llibre de poemes de                                                   Torrent de Vilardida. Foto Helena Calaf.
Josep M.Calaf

Migdiada d’estiu

A finals d’estiu, amb hores de migdiada, us deixem aquest sonet d’Alexandre Plana escrit a Santes Creus

MIGDIADA A LA PLAÇA DE SANTES CREUS

La bonior que fa la migdiada                                           El portal de la plaça amb son barroc

sobre els amplis espais assolellats                                   estil, es crema en un alè de foc

encén els vidres vius, policromats,                                 i el sol, ardent, recullen els vells arbres

enmig de la frontalera emmerlada.

Enllà del monestir el camp és verd

En brollar l’aigua de la font trencada,                           i en l’aire vibra un raig de sol que es perd

vora de les gallines i els gats,                                           no havent pogut ferir la neu dels marbres.

la llum és viva i amb els seus esclats

deixa ta glòria muda i reposada

      

Analogia Lírica de Santes Creus (1982) Santes Creus, Fundació Roger de Belfort

 

TEMPS DE VEREMA

 

Raïm, ple d’energia que al cep has madurat

amb el sol i la rosada, amb la pluja i les ventades,

els teus colors lluminosos,”morats, negres i daurats”.

Com cada any, en temps de verema,

al arribar la tardor, el raïm hem de collir

i començar el procés, per que puguis ser un bon vi.

Esperant poder veremar, omplin be les portadores

I el carro carregat, el matxo anava estirant,

per camins, moltes vegades amb perill de prendre mal.

Després que al cup ets portat, i amb els peus ben trepitjat

si es volia fer “ Mistela….”

s’agafava el most primer, abans de ser fermentat.

Si és volia fer “arrop”amb la caldera d’aram,

es bullia el most al foc,

junt amb pomes i codonys, bullint tot a poc a poc

fins que anava així minvant….

i poder quedar “ Un bon Arrop.“

 

Neus Esmel i Mercadé. d’Ardenya.

 

SANT JOAN A LES TERRES DEL GAIÀ

           Santa Coloma de Queralt, foto Joan Montagut
                                       Querol, foto Jordi Pijoan                         Pont d’Armentera, Flama del Canigó
                                                                                   Santes Creus, fotos Dolors Palma
   Vila.rodona, foto Ramon Bricollé                     Montferri                   
                        
          La Riera de Gaià, foto Jord Rius                                                    La Riera de Gaià, foto Patrícia Llauradó

 

             Rodonyà

Altafulla, fotos Robert de Pablos

Concurs IX Marxa Terres del Gaià. patrimoni fluvial

Enguany el Concurs de la Marxa volia posar de relleu el ric patrimoni fluvial  del Gaià, que com sabeu estem treballant  Blog Patrimoni Fluvial Gaià.

El jurat l’han format Sebastià Rius, de Santa Coloma de Queralt; Helena Herranz d’Aiguamúrica, Laura Relea de Masarbornés i Eoli Cordomí de Barcelona, i els ha estat molt i molt difícil decidir-se per una sola fotografia.

Aquí teniu els finalistes:

           

Font de les Canelles, Joan Esplugas                           Resclosa de Santa Perpètua, Joana Rafecas

I la guanyadora:

       Molí Nou de Santa Coloma de Queralt, Cristina Segalà

 

El premi ha estat un conjunt de productes de les Terres del Gaià, donats pels seus productora. Fem xarxa! Fem Territori ! El Vi a Punt (Vilabella), Vinyes de l’Albà (Aiguamúrcia), Estol Verd (Rodonyà), Cervesa artesana La Sínia-Clandestines (Tamarit-Montferri); Conjunt llibres Centre d’Estudis Sinibald de Mas (Torredembarra); Ametlles i sabó artesà Els fruits del Gaià (Bràfim); salses Maria Soler (Santa Coloma de Queralt); formatge de l’Albiol; melmelades Montalegre (Pontils), Safrà colomí i gelea Al pot petit hi ha (Santa Coloma de Queralt)

 

                                   

 

 

 

Martí Franquès, un científic altafullenc.

Al voltant d´Antoni de Martí i Franquès

Aquest mes de setembre i fins el dia 22 podreu veure a la sala de plens de l´ajuntament d´Altafulla una exposició molt interessant de documents sobre la família Martí.

La família Martí, des d´antic, van estar vinculats amb Tamarit i Altafulla (Baix Gaià) de moltes maneres: avantpassats, propietats, negocis, casa, panteó familiar, etc… Així ho reflecteix part de la documentació conservada a l´arxiu Històric de Tarragona i a l´arxiu Municipal d´Altafulla provinent de l´arxiu familiar dels Martí que podem trobar en aquesta exposició.

De tots els avantpassats de la família Martí, en destaca un: Antoni de Martí i Franquès (1750-1832) eminent científic i botànic, un personatge avançat a la seva època quan encara s´estaven posant les bases de la ciència moderna a Europa. La vida i obra de Martí i Franquès ha passat bastant desapercebuda per la gran majoria de gent. Actualment encara continua sent bastant desconeguda, malgrat que historiadors com Antoni Quintana Marí o Salvador- J. Rovira en van fer estudis biogràfics molt acurats que van apropar-nos a aquest savi.

Amb la idea de donar a conèixer a aquest il·lustre altafullenc, ara fa uns anys, al 2015, l´ajuntament d´Altafulla va voler tirar endavant una publicació sobre el científic dirigida a tots els públics, especialment el juvenil, on es posaven imatges a modus d´story board i un text on el propi Martí i Franquès explicava la seva vida. Neix doncs, “Antoni de Martí i Franquès, el savi català” un llibre d´un centenar de planes il·lustrades on l´autor Joan Carles Blanch recrea en imatges la vida del científic.

L´autor es va haver de documentar molt bé sobre l’època i al llibre, a part de descobrir unes il·lustracions molt detallades, hi trobareu algunes reproduccions de gravats dels llibres que s’han conservat de la biblioteca del científic. En aquesta “novel·la gràfica” i amb paraules del mateix Blanch “hi trobareu tots els ingredients d´una gran i entretinguda historia”.


Joan Carles Blanch

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1236121-altafulla-mostra-el-fons-dels-marti.html