Segurament és la tarda de Sant Silvestre més nítida dels últims vint anys.
Si coneguéssim l’sky line de Montserrat en posaríem assenyalar cadascuna de les agulles. I si fóssim agosarats asseguraríem que aquella clara protuberància del sud-est és l’Illa de la Calma; i quasi que hi pugem de peus, tot i una recança profunda envers aquesta mena d’asseveracions (sovint) massa barates i excessives [la discussió a peu de text impedeix, de fet assegurar-ho]…
Aquell tapís que tantes vegades hem descrit des d’aquí dalt mirant el Camp més immediat enguany és tendre. Si la tardor ha estat relativament normal pel que fa a humitats, l’any 2020 ha recollit més aigua que en dos o tres dels normals, i les peces de terra de Figuerola, el Pla de Santa Maria i Valls alternen entre el marró rogenc i clapes de verd lluminós.
La nitidesa dels horitzons ens fa anar lluny amb els ulls, fins als Ports de Besseit, que retallen el fons de la imatge. La punxa de Miramar que tenim al davant és avui la culminació d’un massis que fa de talaia de la vall del Francolí. Des d’aquest punt de vista, l’A-27 es torna sinuosa, des de la sortida del túnel que aviat posarà Montblanc a 18 minuts de Tarragona, i que quan arriba a Picamoixons es fon en l’esplanada de la conca del riu. Les fumeres del Baix Camp són de la neteja dels camps d’avellaners; les de l’altre costat, al Gaià, foren de la poda de vinya…
Recuperant el terreny des de l’horitzó de costa (la punta del Delta sí que s’aprecia), el Camp se’ns emmarca des del Cap de Salou, i des d’aquí, qualsevol batxiller entendria que un dia un enginyer decidís instal•lar la petroquímica, al darrere mateix del vell i etern Port de Tarraco.
Valls, des d’aquesta òptica és, cada dia més un dibuixet urbanitzat al capdavall del gran polígon industrial, que per la seva ubicació ha esdevingut logístic, sobretot. És obvi que aquest és un encreuament geogràfic històric, entre el sud i el nord (per aquest ordre, perquè sempre és el sud que mira reverencialment el nord) i entre l’interior i el litoral. Som al cim del Tossal Gros (867 m.), just entre el coll de Cabra, per on passa a 500 msnm l’AP2, i l’estret de la Riba, que abans del pas de l’AVE ja fou sempre nus ferroviari. Si el polígon del Pla i el de Valls arribesin a unir-se complirien una funció prevista i eficient, més que moltes de les urbanitzacions industrials que durant les últimes dècades han proliferat, sense consolidar-se i embrutant més que estructurant…
La claredat és total i convida a confirmar la morfologia del Camp que coneixem per experiència i per repetició literària: la corba descendent apreciable des dels contraforts del Montagut i el Montmell, que des d’aquí veiem talment com una secció del terreny ens obliguen a una memòria vegetal que defineix la nostra viticultura. Els primers conreus que podem albirar al nord-est són Sumolls (la Parellada, en aquelles cotes i més amunt queda amagada dins les valls penedesenques del nord). Parlem de Les Pobles, al municipi d’Aiguamúrcia, muntanya amunt i prop dels 400 msnm. Resseguint el descens del Gaià, que pel seu caràcter acongostat i retallat alterna vinya i masses de bosc, endevinem Vilarodona, que competeix en alçada amb el campanar del Catllar… a partir d’aquest punt el Gaià és una constel·lació. Montferri i Rodonyà, Bràfim, Vilabella, Renau i l’Argilaga… terra de Macabeu i Cartoixà. Alió i Nulles ens queden al davant, a primer pla, i morfològicament queden connectats amb la línia que es defineix entre el Pla i Valls.
Tot aquesta plana entapissada, tendra i avellutada per un 2020 pandèmic però humit pel que fa al clima (a la vinya ha estat any de Míldiu), és un petit paradís endreçat banyat per una llum atenuada de plàcida tarda d’hivern que, atemperada, ens deixa fer un apunt que és ritual i plaent.
Regalar-nos periòdicament la mateixa panoràmica ens confirma projeccions i ens proporciona el marc. Repetir puntualment reconforta.
Hauríem pujat igualment, per la força del ritu. I per postres el Mestral dels darrers dies s’ha aturat i ens ha convidat a mirar als quatre vents (en l’ascens hem gaudit de perspectives inèdites de la Conca de Barberà) amb confiança.
Bon 2021
Oriol Pérez de Tudela
