La nova gestió del voluntariat amb la incorporació de la XOAG.

A la Sínia, el voluntariat sempre ha estat un del nostres pilars fonamentals i s’ha dut a terme amb eficàcia i consistència, però mancava d’una estructura definida. La incorporació de la XOAG ha estat una evolució en el nostre mètode de gestió de voluntariat.

La XOAG ens ha permès assolir els nostres objectius desenvolupant una estructura més definida en el nostre pla de voluntariat. Amb aquest nou mètode creem dues branques de gestió dels voluntaris i voluntàries que ens permeten distribuir l’acollida dels participants. Per una banda la XOAG (branca de voluntariat continu) i d’altra banda #CONNECTEMELGAIÀ (branca de voluntariat esporàdic).

Redefinir l’estructura del pla ha suposat una  millora que ens permet, poc a poc,  fer créixer el voluntariat enfortint el vincle entre l’entitat, els voluntaris i la natura.

Vam arrancar el projecte amb moltes ganes de veure créixer el voluntariat i  unir els voluntaris dels diferents municipis de la conca en una sola Xarxa d’Observadors.

Ser testimonis i organitzadors d’aquesta iniciativa ens ha enriquit fent-nos aprendre a gestionar un volum més gran de participants, i com hem esmentat anteriorment, impulsant-nos a redefinir i millorar la nostra estructura de voluntariat ambiental.

Des d’un començament la XOAG (Xarxa d’Observadors Ambientals de la conca del riu Gaià), va rebre una bona acollida registrant tant sols en les seves cinc jornades de presentació seixanta-tres observadors/es veïns/es de la conca.

 

 

Durant la resta del projecte, el numero d’observadors ha anat creixent de manera més progressiva però notablement positiva en l’actual context de COVID.

Volem destacar la incorporació de la campanya primavera-estiu de seguiment del corriol camanegre i de la campanya de seguiment de tortuga babaua i fauna marina 2020, on van participar més de 70 voluntaris de diferents indrets de Catalunya per garantir la protecció de fauna que habita i nidifica al nostre litoral.

Des de l’entitat volem agrair el recolzament per part de la ciutadania que impulsa l’educació i el voluntariat ambiental.

Andrea Córdoba, La Sínia

MANIFEST: VOLEM ENERGIES RENOVABLES PERO NO A QUALSEVOL PREU

Terres del Gaià, fent-se ressò de la preocupació al territori, sobretot a la Conca de Barberà, ha redactat un manifest que proposa la implementació d’energies renovables des d’una visió del territori, i aportant per alternatives a les grans empreses i a les instal.acions massives. Per això demana una oratòria de l’aplicació del decret mentre entre tots hi treballem.

Cerquem el suport d’administracions, entitats, societat civil i productors.

ENERGIES RENOVABLES SÍ, PERÒ NO A QUALSEVOL PREU

 

Cal migrar cap un model de transició basat en l’ús de les energies renovables i la desafecció als combustibles fòssils. D’això, gairebé tots en som conscients. Però no podem fer-ho a qualsevol preu.

Per mitjà d’aquest manifest intentem resumir un sentiment bastant estès a les comarques tarragonines i a les Terres de l’Ebre pel que fa a la implantació de nous parcs solars i eòlics.

Segons les directives comunitàries,la meitat de l’energia que consumirem a partir de l’any 2030 haurà de procedir d’energies renovables. En aquest sentit, la Generalitat va aprovar un decret (16/2019) de mesures urgents per combatre l’emergència climàtica i impulsar l’ús de les energies renovables:

https://portaljuridic.gencat.cat/eli/es-ct/dl/2019/11/26/16

 

Això no obstant, aquesta transició energètica ha de ser curosa i respectuosa amb altres objectius i reptes que són tanmateix cabdals. S’ha de basar en uns principis rectors de respecte i convivència. Certament, la construcció de parcs eòlics i solars no pot malmetre la biodiversitat de l’entorn o menyscabar l’interès paisatgístic.

No estem en contra de les energies renovables; ans al contrari. Sí estem en contra de perpetuar, en la producció d’energies renovables, un model d’inversió que genera uns rèdits econòmics per a uns pocs, i arrabassa els recursos que són de tots.

En aquest sentit defensem  la instal.lació de  petites explotacions més respectuoses, i  la combinació de diferents energies que reverteixin directament en els veïns. Una aposta més adequada al territori.

El model energètic que aquest Decret promou es basa en la ocupació de grans extensions de terreny agrícola d’un gran valor ambiental per transformar-les en una activitat de caràcter industrial, que inclou les pròpies instal·lacions dels parcs eòlics i solars, i la construcció de les línies d’alta tensió que transporten l’energia a les xarxes de distribució.  Aquesta model comporta un gran impacte al territori i a més, l’energia produïda everteix directament a les grans empreses distribuïdores i no sol significar un estalvi per als consumidors, ni ciutadans ni empreses.

Alhora s’està donant una gran concentració d’instal·lacions en determinades zones del territori,  provocant un impacte acumulatiu de projectes. En cas de Tarragona i terres del l’Ebre es paradigmàtic ja que concentren el 47% dels parcs eòlics i el 33% dels parcs solars en tramitació a Catalunya.

https://agportal.dtes.gencat.cat/portal/apps/webappviewer/index.html?id=477dd8f0e9b7456da8384c09c7826472

 

Cal apostar per un model d’ energies renovables, basat en una planificació global, que fomenti la producció propera (i l’autoproducció), les instal·lacions descentralitzades i que tingui en compte altres fonts d’energia renovable com la geotèrmica o la biomassa. Un model que permeti obtenir l’energia a un cost just als consumidors amb una menor dependència del mercat elèctric.

Cal fomentar la participació de la societat civil en una qüestió de gran envergadura com aquesta.

Des de Terres del Gaià pensem que la situació de la pagesia, l’explotació forestal i la ramaderia a les nostres comarques és una de les raons de la certa facilitat en trobar emplaçaments per la construcció d’aquests parcs. No només els projectats en grans extensions, sinó sovint els que es volen construir en propietats privades de poca extensió. La situació econòmica l de la pagesia i els menysteniment endèmic pel territori no ajuden. Els  propietaris veuen una via d’ingressos més quantiosos i estables  en la instal.lació de molins o panells solars que no pas en les explotacions agrícoles.

Així doncs, el canvi de criteri en el model d’implantació d’energies renovables que defensem està, també, en la línia de fomentar el desenvolupament respectuós del territori i el consum de proximitat.

Per tot això demanen:

  1. Modificació del Decret, amb participació de la ciutadania del territori, adaptant-lo a un nou model energètic en el que es prioritzi l’ocupació de sòl urbà i les instal·lacions petites i pròximes al consum.
  2. La possibilitat que els ajuntaments puguin acollir-se a una moratòria en la concessió de llicències fins a la revisió del Decret 16/2019.

 

 

      

Foto TribusdelaSegarra                                                Foto Tarragona digital

 

Signatures recollides: (s’anirà actualitzant)

Ajuntament de Salomó, Ajuntament de Querol, Ajuntament d’Altafulla, Ajuntament de Santa Coloma de Queralt, Centre d’Estudis del Gaià, Associació Cultural Baixa Segarra, Associació mediambiental La Sínia, Amics de Sant Magí de la Brufaganya, Associació Bràfim Coopera, Centre Excursionista La Xiruca Foradada, DO Tarragona, Cooperativa l’Aresta, Casal popular La Barraca (Pla de Santa Maria), Ajuntament de El Pont d’Armentera, Ajuntament d’Aiguamúrcia, Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus, Ajuntament de Rodonyà, Ajuntament de Bràfim, Consell Comarcal del Tarragonès, Casal Popular La Turba, Celler Cooperatiu i Secció de Crèdit de Vila-rodona, Unió de Pagesos Tarragonès, Institut d’estudis Vallencs

Restauració de la Resclosa Major de Santa Coloma de Queralt i recuperació dels talussos del Gaià..

La Diputació de Tarragona emprèn les obres de neteja de l’antic abocador incontrolat i la restauració de la resclosa medieval, patrimoni arquitectònic.

El projecte es va publicar a la revista “La Segarra” de desembre del 2019. Us en fem cinc cèntims.

Projecte de millora de talussos al riu Gaià a Santa Coloma de Queralt

El projecte vol millorar les condicions del marge dret del riu Gaià a l’alçada de la resclosa o Peixera Major o de l’escorxador en el municipi de Santa Coloma de Queralt a la Conca de Barberà. La peixera està feta amb blocs en sec d’alt valor patrimonial. Es tracta d’un espai medieval, probablement del segle XIII. Té uns 4m d’alçada i forma semicircular. Des d’aquest punt es desviava l’aigua cap ala sèquia dels Molins que abastia els sis molins que van des del Molí Nou de Santa Coloma fins al Molí Nou de Sant Gallard, al llarg d’un recorregut d’uns 2,6km.

 

PROBLEMÀTICA ACTUAL
La resclosa o peixera major es el punt del riu Gaià on deixa el tram més urbà i entra en una llera més natural.
En aquest punt detectem que:
– L’arribada d’escorrentius urbans a la zona està creant una erosió a la base de la peixera que provoca la seva degradació i que pot comportar la seva destrucció. La zona també està afectada pels flotants, típics dels col·lectors unitaris, que degraden l’àmbit.
– La presència d’espècies al·lòctones invasores com la canya i pollancres de varietats de jardineria de creixement ràpid estan afectant la vegetació de ribera i posen en risc l’espai en cas d’avinguda.
– Els talussos adjacents són fruit d’abocaments diversos, bàsicament terres, i també tenen afectacions per l’escorrentiu dels carrers. Aquest fet provoca que siguin poc estables i molt erosionables. A més, la vegetació de ribera té dificultats per a desenvolupar-s’hi correctament.
– L’ocupació de la llera per l’horta i pels abocaments de terres ha fet que la secció hidràulica es vegi molt reduïda.

OBJECTIUS

L’objecte d’aquest projecte és definir les actuacions necessàries per realitzar la protecció del marge dret del riu Gaià, aigües avall de la resclosa que es troba a 250 metres del nucli urbà, al municipi de Santa Coloma de Queralt.
Els objectius complementaris que han marcat les línies de treball són:
– Eliminar de la zona la vegetació al·lòctona invasora, que en moments de crescudes pot ser arrossegada provocant afectacions per obturació de la llera en punts concrets no permetent el pas de l’aigua. D’aquesta manera incrementaria el calat aigües amunt d’aquests punts. Per evitar-ho caldrà eliminar aquestes espècies.
– Crear estructures que permetin reduir l’energia de l’aigua en els punts en que s’incorpora al flux.
– Protegir els talussos davant l’erosió hidràulica i l’afectació dels escorrentius urbans.
– Crear sistemes utilitzant la bioenginyeria del paisatge que permetin assolir la qualitat paisatgística i ambiental desitjada, treballant amb espècies autòctones pròpies de l’àmbit i que resisteixin les tensions i velocitats que acompanyen els moments de crescuda.

 

Fotografies actuals de l’obra (octubre 2020)

      Fotografies de Josep M. Mateu

L’ALBEREDA DE SANTES CREUS, UN PATRIMONI NATURAL A REVALORITZAR

La problemàtica de l’Albereda i propostes de gestió

L’Albereda sempre ha estat un lloc d’esbarjo; com acredita Eufemià Fort a “Santes Creus de l’exclaustració ençà”,  l’alcalde d’Aiguamúrcia, l’any 1846, se’n referia nomenant-la “la Albereda de recreo de los frares de Santas Creus, la cual está de bajo del extinto monasterio de Santas Creus”.

De molt enllà les comunitat vegetals i la fauna han conviscut amb la presència humana. L’any 1977, Folch i Guillén, per primera vegada, donava a conèixer la problemàtica d’aquest espai natural. Segons deia l’autor: “L’albereda de Santes Creus, i concretament l’omeda i l’albereda pròpiament dita, travessa un moment greu de mala gestió ecològica. Si es manté la política d’ús en els termes actualment instaurats, és difícil pensar que aquest bosc de ribera pugui persistir durant gaire més de vint-i-cinc o trenta anys. Hom ha transformat l’albereda en una àrea de fontada, en una simple arbreda humanitzada”. La causa principal de la degradació de l’Albereda era una pressió humana excessiva i incontrolada. Malgrat això, l’autor reconeixia la pràctica tradicional de l’espai natural com a lloc d’esbarjo, i afirmava que “ni l’ús públic d’aquest bosc sembla interdicible a la pràctica, ni té sentit d’intentar la interdicció (…) Cal admetre, doncs, la necessitat d’ordenar l’albereda per a l’ús públic. Però per això mateix, no en contra d’això mateix, és imprescindible d’establir un programa d’actuació, obligadament restrictiu en alguns aspectes, que faci indefiniblement possible l’ús i la freqüentació”.

Salat i Brúnel, el 1996, encara considerava vàlida la diagnosi de Folch i Guillén. Afirmava, que “El mal ús de l’Albereda, on gairebé hi és permès tot, fan que el cicle natural de renovació dels arbres es deturi, s’incrementi l’erosió del sòl fins a límits insostenibles per l’Albereda, es destrueixi la vegetació herbàcia típica de l’Albereda i es substitueixi, en alguns casos, per altres tipus i, en definitiva, s’alteri de forma sostenible el cicle ecològic que l’ha mantinguda segles rere segles”.

L’any 2000 Sergi Saladié i Jordi Garcia estudiaven una vegada més el conflicte d’interessos – vegetació i homes-, que es produïa al PEIN de l’Albereda de Santes Creus. Consideraven que els visitants de l’Albereda –especialment del sector nord- es podien repartir en les tipologies següents:

  1. persones que anaven a buscar aigua a les fonts de l’espai.
  2. persones que anaven a fer menjades sobretot en dies festius.
  3. persones que anaven a observar o estudiar els recursos naturals, especialment grups escolars.
  4. persones que utilitzaven l’espai com a zona d’esbarjo.

A partir dels anys 80 la gestió duta a terme a l’Albereda del sector nord, com la instal·lació de barbacoes o taules de càmping, va propiciar encara més la hiperfreqüentació humana, provocant una alteració de les cobertes de sòl i la biodiversitat, on actualment s’observa un sòl compactat i sense regeneració de la vegetació.

En contraposició, els mateixos autors que esmentaven la problemàtica, proposaven unes millores com:

1-Delimitació de les àrees de fontada

2-Prohibició de l’entrada de vehicles.

3-Presència de guàrdia forestal.

4-Minimització dels visitants en especial al sector nord.

5-Millora del coneixement de l’espai.

6-Planejament integral d’actuació.

7-Revalorització del components naturals i elements del medi físic.

8-Articulació de les actuacions de les diferents administracions que tenen competència de gestió sobre el l’espai, i amb els ens local i grups socials d’opinió.

Fa uns 20 anys es van dur a terme algunes de les accions esmentades, com per exemple en aquelles zones de més difícil accés es delimità amb la construcció de marges de pedra i tanques forestals. A dia d’avui s’hi pot veure algun plançó d’àlber, entre d’altres espècies. Tot i això, aquestes accions no són suficients ja que en cap cas s’observa una regeneració del bosc de ribera. Cal actuar amb urgència per revaloritzar els valors naturals de l’Albereda, la proposta és:

-Reubicació del bar de l’Albereda al sector central (la illeta) juntament amb les taules de càmping, lavabos i barbacoes, amb la finalitat de potenciar-lo com a lloc d’esbarjo.

-Plantació d’arbrat a l’espai central del sector nord (zones taules i barbacoes), ja que en els últims anys han caigut molts arbres vells i no hi hagut regeneració, allí on s’observa un buit i falta de tancament de les capçades. Prèviament descompactar el sòl en algunes zones.

-Assegurar la regeneració de la vegetació del bosc de ribera pròpia de l’Albereda en forma de galeria (la salzeda de sarga (Saponario-Salicetum purpurae), l’albereda (Vinco-Populetum albae) i l’omeda (Hedera helix-Ulmetum minoris).

-Les desbrossades selectives han de respectar espècies com la vinca (Vinca difformis), la cua de cavall (Equisetum arvense), el galzeran (Ruscus aculeatus), etc, i franges de masses arbustives que dona refugi a la fauna.

-Realització d’un pla de gestió dut a terme amb les administracions competents i sempre amb concordança amb els ens locals que poden ajudar encara més a potenciar els valors de l’Albereda.

-Delimitació dels recorregut de pas i accessos (1 metre d’amplada aprox.) amb tanques forestals per potenciar la regeneració de la vegetació, sobretot al sector nord.

-Regularització de l’entrada de personal en determinats punts de l’Albereda.

-Prohibició de l’entrada de vehicles dins l’espai.

-Salvaguardar i potenciar els valors naturals de l’Albereda del sector nord (propietària Diputació de Tarragona) i l’Arbreda Vidala (propietària Ajuntament d’Aiguamúrcia). Que sigui un lloc d’estudi, d’educació ambiental, dut a terme per les administracions competents, pels ens locals, i les entitats del territori

Santes Creus, 1880                                                                                Santes Creus, 2013, Foto. J. Marlès

Per acabar, la meva àvia m’explicava que quan ella era petita a l’Albereda “quan arribava la primavera sortien moltes violes, lliris, estava ple de reguerons d’aigua i bolets de soca. Ara tot ha canviat, s’estan perdent aquests elements”. Un dia ja de gran em va dir “avui he somiat que agafava ben fort les violes, no les volia deixar perquè sabia que era un somni i no em volia despertar”. Aquestes paraules sàvies, d’amor a la natura, a l’Albereda, al lloc on vius, eren emotives. Quan l’àvia parlava de l’Albereda quan ella era petita li lluïen els ulls, i quan parlava com la veia de gran emetia una gran tristor. L’Albereda no és la mateixa de fa uns anys, i per a protegir-la cal fer-hi alguna cosa, actuar-hi fins que la meva àvia es volgués despertar.

FORT I COGUL, Eufemià. (1972) Santes Creus de l’exclaustració ençà. Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus
FOLCH I GUILLÉN, Ramon. (1976) “L’albereda de Santes Creus: Enquadrament i problemàtica de l’albereda en el context de la vegetació de Ribera del Migjorn de Catalunya”. Santes Creus: Boletín del Archivo Bibliográfico de Santes Creus, núm 5
SALAT I BRÚNEL, Xavier (1996) “L’albereda de Santes Creus.” Reboll”, núm. 11. Montblanc.
SALADIÉ I GIL, Sergi-GARCÍA I VENTURA, Jordi. (2000) “L’Albereda de Santes Creus: ús o abús?” “Quaderns de Vilaniu”, núm. 38 Valls.
MARLÈS MAGRE, JAUME. (2003) “Els oms de l’albereda de Santes Creus”. Una victòria contra la grafiosi?”.La Resclosa 7. Vila-rodona: Centre d’estudis del Gaià.
                                                                                                                                                                                                                                                              Jaume Marlès Magre

DEPURADORES VERDES PER UN PAISATGE VERD

Segons, l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) un 90-95% de la població catalana té aigua sanejada. Aquesta xifra es refereix al nombre d’habitants, la lectura des del territori dibuixa un mapa completament diferent. Si ens fixem, per exemple, en la comarca de l’Alt Camp, una de les més desfavorides en aquest sentit, veurem que un 72,61%  de la població té depuradora, però només un 26,67% del territori comarcal està cobert. Aquest percentatge indica  la desigualtat dels municipis petits, però també la dificultat de la implantació de depuradores a causa de la fragilitat del medi receptor. L’impacte dels nostres residus dependrà, en gran mesura, de la capacitat d’aquest medi per absorbir-los; Llençar una poma a terra no té gran impacte, però si hi aboquem un camió l’efecte serà molt més perjudicial.

En el cas del Gaià l’equilibri és fràgil, el seu cabal modest abasteix recs d’hortes i avellaners en el seu curs baix, cosa que fa que a l’estiu, en alguns trams, veiem com la làmina d’aigua desapareix. Si hi afegim l’augment de la població estival, el resultat és que el Gaià esdevé en aquests trams, pràcticament una claveguera a cel obert.

L’ACA afirma que dotar de depuradores aquest petit percentatge de població, sobre el 30%, representaria un total de 1.000 depuradores, i una gran inversió. L’interès d’aquestes depuradores recau en la necessitat del territori i no pas de la població, ja que són sens dubte als rius mediterranis del sud, els de la terra baixa, les rieres i els torrents efímers, que sovint només porten aigua abundant durant els episodis de pluja, on els projectes de sanejament haurien de ser prioritaris.

Tant important és fer depuradores com escollir-ne el model adequat. Les depuradores «convencionals» de fang activat, són sistemes molt intensius amb capacitat de reduir nitrogen en poques hores, però el seu grau de tecnificació representa molta despesa de consum energètic i manteniment, i són viables, només, en els municipis més grans. Aquestes depuradores tenen airejadors, bombes de recirculació, tamisos automàtics, bombes d’extracció de fangs i en alguns casos espessidors i deshidratadors de fangs. Per als municipis de menys de 2.000 habitants està demostrat que el sistema més eficient és el dels aiguamolls construïts, també anomenades depuradores verdes. Poden ser de flux horitzontal, però també es coneixen experiències de depuradores de flux vertical, que tenen també capacitat de reduir nitrogen.

 

Les depuradores verdes presenten certs avantatges vers el sistemes de fang activat.

  • Menor cost de construcció. Si bé l’obra civil pot ser superior, l’equipament maquinari menor  acaba abaratint la seva construcció i la connexió elèctrica.
  • Menor cost de manteniment. La despesa energètica és un dels principals factors de reducció de costos d’explotació, però també cal afegir una molt menor producció de fangs. Aquests dos factor poden disminuir el cost d’explotació fins a 7 vegades.
  • Major simplicitat operativa. Aquests sistemes passius són molt senzills i això pot permetre que les tasques de manteniment les faci personal de l’Ajuntament no necessàriament especialitzat.
  • Menys olors. L’absència de línia de fangs i un procés obert permeten que l’impacte d’olors sigui molt menor.
  • Menys sorolls. El fet de no emprar airejadors o bombes que estiguin treballant 24h, redueix l’impacte acústic a gairebé 0.
  • Millor integració en el paisatge. Les depuradores verdes estan vegetades amb espècies autòctones d’aiguamolls, convertint-se gairebé en un jardí que atreu ocells.

En definitiva, les depuradores verdes són el sistema més apropiat per a petits municipis; el sistema fa temps que ha estat homologat per l’ACA. Actualment, L’ACA ha d’assumir les despeses d’explotació d’aquestes instal.lacions,  però cal estar preparats per si tornem a entrar en un període de recessió i l’ACA redueixi despeses. Fou un dels consellers de torn durant una visita a l’Alt Camp que va dir que s’havien construït massa «Mercedes» per a depurar l’aigua i que calia tenir seny i fer «utilitaris» si aquests ja ens anaven prou bé. El Gaià només disposa de sanejament en la part alta (Santa Coloma de Queralt) i en la part baixa (Renau, La Riera de Gaià i Altafulla). A més, en el tram més baix hi ha quilòmetres de canonada que genera múltiples impactes i un cost alt de manteniment.  Hi ha algun municipi amb depuradora “convencional” que ni tan sols l’ha posada en marxa.

Aquest no és el model que volem per la nostra conca. Som molt conscients de la fragilitat del nostre rius, també ho som del greuge que patim en relació amb altres zones del país, però no volem que aquest fet es resolgui de qualsevol manera. Hi ha exemples de funcionament de depuradores verdes amb percentatges de reducció de nitrogen superiors al 80%; hi ha especialistes i superfície suficient. Cal que els responsables polítics no perdin el seny i triïn el millor model de sanejament pels nostres pobles.

Volem depuradores verdes per un paisatge verd.

 

                                                                                                                                                                                                         Antoni Ruiz de Castroviejo

Conclusions Projecte Trivers

Durant uns mesos, des de la Generalitat s’ha treballat en el Projecte Trivers per avaluar l’estat dels ecosistemes de rius temporals o de cabal discontinu.

http://territori.gencat.cat/oc/detalls/Article/LIFE-Trivers

membres de l’Associació Terres del Gaià hi han participat, i tot i que no es tracta directament el riu Gaià, les conclusions de les sessions de treball que han generat els participants, són totalment extrapolables, Les podeu consultar: