Poemes des de Vilardida

 

Josep M. Calaf va néixer i viure a Vilardida. Pagès i hereu , tot i haver estudiat a l’Institut Químic de Sarrià, va haver de fer-se carrec de la finca de la seva família a Vilardida.

D’ell les seves filles M. Roser, M. Joana i Helena en diuen:

“El nostre pare era diferent, molt diferent dels altres pares. En la feina de pagès, en les aficions, en les idees, en la manera de viure la religió…”

 

Fou pintor i escriptor aficionat. Les seves filles i néts han recollit alguns dels seus poemes i els han publicat. Us en volem mostrar un, relacionat, com no, amb l’aigua.

 

EL SALTADOR DEL TORRENT

Oh dolça remor de l’aigua

Que em crides a mitja nit,

Menters jo mig adormit

Trec el cap a la finestra,

I escolto com cau el roll

Dins la bassa tota buida…

Mes després i abans de gaire,

Sentirem aquell soroll,

Aquell soroll que va en minva

I em diu que se’n va amunt,

Que la bassa quasi s’omple!

Aigua! Quin força tens

Que per tu mi no tinc mandra;

I em fa prendre el camí dret

Il·luminant de llum banca?

A poc  poc m’hi acosto

Per no caure dins el rec;

Trec la fusta i la canvio;

I després, aquell soroll!!

És la remor que fa l’aigua

Del saltador del torrent

                                                                                                         Josep M. Calaf Gestí

 

                                                            

Portada del llibre de poemes de                                                   Torrent de Vilardida. Foto Helena Calaf.
Josep M.Calaf

Migdiada d’estiu

A finals d’estiu, amb hores de migdiada, us deixem aquest sonet d’Alexandre Plana escrit a Santes Creus

MIGDIADA A LA PLAÇA DE SANTES CREUS

La bonior que fa la migdiada                                           El portal de la plaça amb son barroc

sobre els amplis espais assolellats                                   estil, es crema en un alè de foc

encén els vidres vius, policromats,                                 i el sol, ardent, recullen els vells arbres

enmig de la frontalera emmerlada.

Enllà del monestir el camp és verd

En brollar l’aigua de la font trencada,                           i en l’aire vibra un raig de sol que es perd

vora de les gallines i els gats,                                           no havent pogut ferir la neu dels marbres.

la llum és viva i amb els seus esclats

deixa ta glòria muda i reposada

      

Analogia Lírica de Santes Creus (1982) Santes Creus, Fundació Roger de Belfort

 

TEMPS DE VEREMA

 

Raïm, ple d’energia que al cep has madurat

amb el sol i la rosada, amb la pluja i les ventades,

els teus colors lluminosos,”morats, negres i daurats”.

Com cada any, en temps de verema,

al arribar la tardor, el raïm hem de collir

i començar el procés, per que puguis ser un bon vi.

Esperant poder veremar, omplin be les portadores

I el carro carregat, el matxo anava estirant,

per camins, moltes vegades amb perill de prendre mal.

Després que al cup ets portat, i amb els peus ben trepitjat

si es volia fer “ Mistela….”

s’agafava el most primer, abans de ser fermentat.

Si és volia fer “arrop”amb la caldera d’aram,

es bullia el most al foc,

junt amb pomes i codonys, bullint tot a poc a poc

fins que anava així minvant….

i poder quedar “ Un bon Arrop.“

 

Neus Esmel i Mercadé. d’Ardenya.

 

Santes Creus i les Terres del Gaià. Santa Coloma de Queralt. Font de les Canelles.

Iniciem, al nostre apartat “Mirades al Gaià”, la publicació de part dels textos i ilustracions del llibre “Santes Creus i les Terres del Gaià”, que fa un recorregut per tota la conca, amb textos de Josep Santesmases i pintures de Joan Cunillera. 

Agraïm als autors i a l’editorial Arola, la seva disponibilitat. 

Esperem que en gaudiu.

SantesCreus_05

SANTA COLOMA DE QUERALT

La Font de les Canelles

Podria haver estat aigua de font per regar l’hort d’una casa; podria ser pirinenca, de petita torrentera, sense nom ni dibuix en el mapa; tal volta aiguamoll en terra llaurada. Aigua escorreguda sense pena ni glòria, ni suc ni bruc, ignorant el delit d’escriure una cançó de futur. No hi ha aigua més valuosa que la que en néixer engendra un riu, vigorosa per trencar muntanyes, ufana de travessar planúries, amb l’afany d’abastar la gegantina mar.

El meu riu, petit, és noble de naixença, sota la Santa Coloma. La meva aigua per vuit canelles sortida és patrimoni indestriable de la vila comtal. Quants rius d’anomenada, de cabal majestuós, de llarg trajecte entre llengües i països no voldrien baratar-me la naixença!

Avall, avio l’aigua vers l’aventura: el curs és ben marcat. El temps i l’atzar de la natura dibuixaren camí vers la mar. Els homes, però, riu avall, han trencat el fat.

Josep Santesmases  · Joan Cunillera (2006). Santes Creus i les Terres del Gaià. Arola Editors.

Mirades al Gaià

Encetem una nova pàgina que vol donar cabuda i difusió a la creació artística inspirada des de les Terres del Gaià.  

I comencem amb una gran tria un poema de la Neus Esmel dedicat al nostre Gaià

 

La Neus llegeix el poema amb animació                 20151108_175350

EL RIU GAIÀ

A prop de Santa Coloma                                                            

neix el nostre “Riu Gaià”                                                                                     

de les entranyes profundes

que la terra fa aflorar.                                                                                       

Era el seu recorregut

molt tranquil i assossegat

tota la llera del riu

de “La Brufaganya” al mar.

Amb la calor de l’estiu

aquella aigua era sagrada

per poder apagar la set,

era de tots respectada.

Ell baixava dòcilment

amb aigua molt neta i pura,

com un mirall transparent

donant vida a la natura.

Quin goig feia contemplar

els tamarius i baladres

amb el contrast d’altres arbres

i el verd fosc del canyar.

Amb ocells voletejant

primavera vora el riu

recollint tiges de palla

per poder-s’hi fer el niu.

Hi havia peixos i anguiles

als seus gorgs, i riu avall

l’aigua, on era planera,

era talment un mirall.

Al hivern s’arreceraven

entre mig del canyissar

algunes aus, que emigraven

per poder-s’hi resguardar.

Entre Ardenya i Altafulla

era zona de repòs

de la llarga travessia

després de fer un gran esforç.

El riu… de tota la vida…

ara està empresonat,

van posar-li una barrera

per no deixar-lo passar.

Ara l’aigua està enxubada,

presonera del pantà

a l’estiu, baixa pudenta

quan la deixen per regar.

I a poc a poc la natura,

per no saber-la estimar,

l’aire i l’aigua contaminen

i tots ho pagarem car.

Rossinyols i caderneres

pocs en sentirem cantar,

molts moren emmetzinats

quan van a cercar menjar.

I l’aigua tan estimada

ara no deixen passar,

ni per Ardenya ni La Riera

de la presa de El Catllar.

Llera avall recorria

el nostre Gaià enyorat

saltironant per les pedres

de La Brufaganya al mar.

                                                                       Neus Esmel i Mercadé D’Ardenya.7 – 7 – 2015.