Festa de la Verema DO Tarragona

Festa de la Verema

Benvinguda aquesta iniciativa en la que participen cellers del Gaià Mig amb els que sovint hem col.laborat.

@estolverdceller Estol Verd esmorzar de veremadors i cursa (optatiu) Orient tast per les vinyes i els vins del celler. Visita Celler. Diumenge 29 Rodonyà

@CellerSanroma Cellers Sanromà Esmorzar de Veremadors amb arengada. Recorregut per les vinyes i tast de vins. Dissabte 28 Vila-rodona

@llepol_bet Llepol i Vinyes del Tiet Pere organitzen Dinar  de maridatge amb cinc vins; dos anyades diferents. Set Maridatges. Diumenge 29 Vilabella

 

EL RIU APROFITAT

 

EL RIU APROFITAT

VISITA A LES SÈQUIES DE LA DESEMBOCADURA DEL GAIÀ

13 d’Octubre a les 10.45

Lloc de trobada: Aparcament bufet d’Altafulla.

11.00 Sortida

Des de l’aparcament, l’únic lloc on es pot deixar el cotxe en aquest entorn protegit, accedirem a l’últim tram del riu Gaià, avui sense gairebé aigua. Una passejada agradable i apta per a tothom.

13.00 Vermut a l’Hort de la Sínia

El riu Gaià estava, fins al seu últim tram, aprofitat al màxim. Encara ara, a tocar de la platja de Tamarit, podem veure la resta de sèquies, mines i sifons que canalitzaven l’aigua procedent de la sèquia de la Riera, i que, des del molí del Pas es dividia cap a Ferran i cap a la mineta d’Altafulla. Des d’aquest últim punt es regaven les hortes de Tamarit

Podeu consultar informació sobre el sistema de sèquies a:

https://www.raco.cat/index.php/Resclosa/issue/view/19139

 

Migdiada d’estiu

A finals d’estiu, amb hores de migdiada, us deixem aquest sonet d’Alexandre Plana escrit a Santes Creus

MIGDIADA A LA PLAÇA DE SANTES CREUS

La bonior que fa la migdiada                                           El portal de la plaça amb son barroc

sobre els amplis espais assolellats                                   estil, es crema en un alè de foc

encén els vidres vius, policromats,                                 i el sol, ardent, recullen els vells arbres

enmig de la frontalera emmerlada.

Enllà del monestir el camp és verd

En brollar l’aigua de la font trencada,                           i en l’aire vibra un raig de sol que es perd

vora de les gallines i els gats,                                           no havent pogut ferir la neu dels marbres.

la llum és viva i amb els seus esclats

deixa ta glòria muda i reposada

      

Analogia Lírica de Santes Creus (1982) Santes Creus, Fundació Roger de Belfort

 

VISITA A LA POLLA ROSSA (SALOMÓ)

La Polla rossa (https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=3405) és un mas del terme de Salomó, a tocar del riu Gaià, tot i que antigament, quan formava part del patrimoni del monestir de Santes Creus, el mas pertanyia al terme de Montferri (Puigtinyós).

En alguna de les edicions de la Marxa del Gaià hi hem passat a tocar, pel camí de Montferri, i també, algun cop, ens hi hem aturat, corpresos per la seva presència.  Es tracta d’una gran estructura amb doble façana, amb edificis agraris adossats dins un tancat amb alts contraforts, dit “baluard”. La disposició laberíntica de l’actual edifici respon a l’evolució del mas i de les seves necessitats, així com a les vicissituds històriques. Ara no em farem història; esperem que en un futur, en Lluis Badia, un dels propietaris, que porta molt de temps investigant el mas i la seva família, en publiqui unes notícies. Ell mateix diu “la masia actual és el resultat d’un augment de superfície produït al segle XVI (…)Fins al XV no hi havia menjador, formava part de la cuina sense entitat pròpia. Quan el menjador esdevé sala, la masia ha patit una transformació i està formada per tres cossos”. El 1841 el mas es reparteix entre l’hereu, Josep i la seva mare, Rosa. D’aleshores data un inventari que permet fer-se una idea de com era i funcionava la masia. [1]

Vam poder entrar a l’edifici acompanyats d’en Lluís, i descobrir els cups, l’antiga cuina, el celler, trespols sobreposats en nivells diferents i escales  amagades. La planta inferior es dedicà a corrals, feines del camp,  cuina i l’habitació dels masovers (en les últimes èpoques, i un celler al soterrani. Mentre la planta principal es va dedicar a l’habitatge dels amos fins els anys 60. Dalt de tot unes magnífiques golfes i un assecador de cereals.

La història del mas està estretament lligada a la dels seus voltants, com és natural. De les guerres carlines podem rescatar aquesta joia:

“A la masia del Figueres

El foc hi va començar

I al pla de la Polla-rossa

Els canons hi van posar

Lo que va salvar la tropa

Va ser la vora del Gaià”

 

   

     

Fotos Narcís Carulla

Sobre el nom un parell de teories: d’entrada sembla referir-se a l’au, una gallina jove; però probablement, ens decantem per la referència a una pubilla: per extensió una polla vol dir també una noia jove, “una polleta”.

Per darrera l’edifici es baixa cap al Gaià i s’arriba a l’antiga font del lleó, actualment bastant malmesa, tot i que conserva la carassa que li dóna nom. La font recull l’aigua d’una mineta, encara en bon estat, l’aigua de la qual devia ser utilitzada en el regadiu de les hortes i de suport a les necessitats de la casa. Els companys de La Sínia @GaiaVoluntariat van aprofitar la visita per examinar l’indret per si era apropiat per incloure’l en el projecte “Territori salamandra” http://custodiaterritori.org/news/tags/ca/salamandra, i sembla que estan en camí de signar un acord de custòdia.

    

 Fotos Héctor Hernàndez

La foto antiga, la cançó i el croquis proporcionats per Lluís Badia.

[1] Arxiu familiar / Arxiu Comarcal del Baix Penedés

 

Seguim de centenaris. Un llibre commemora la construcció del Celler de la Cooperativa agrícola de Vila-rodona

El dissabte dia 13 de juliol a la 7 de la tarda al Celler Cooperatiu de Vila-rodona es presentarà el llibre 100 anys creixent junts. Centenari del Celler Cooperatiu de Vila-rodona (1919-2019). Conreus, paisatge,patrimoni i història. El llibre d’un format de 29 x 24 cm., amb tapa dura i 192 pàgines ha estat coordinat per Josep Santesmases i Ollé. Està dividit en cinc capítols: La geografia i el paisatge; El patrimoni que personalitza; La història; Els conreus, el curs de l’any; El Celler Cooperatiu i Secció de Crèdit SCCL. Cada capítol alhora està subdividit en diversos temes: en total 52 articles redactats per una vintena de persones, des de perspectives diferents: literària, històrica, artística o patrimonial i tècnica. Cada article està encapçalat per una cita literària, d’assaig o documental.

El llibre està profusament il·lustrat amb 194 fotografies actuals, 28 fotografies històriques, 7 reproduccions d’obres pictòriques i 14 imatges de documents de tipologia molt diversa. Una vintena de fotografies es presenten a doble pàgina.

El plantejament de l’obra parteix de la recreació de l’entorn agrari, geogràfic, paisatgístic i patrimonial que des de l’epicentre vila-rodoní s’expandeix cap al territori que actualment aporta verema al celler ja centenari. Igualment són breument contemplades les històries de les cooperatives amb conveni o fusionades amb la de Vila-rodona, com ara les de Valls, el Pla de Santa Maria i la Secuita, així com el present dels serveis que presta el Celler Cooperatiu i Secció de Crèdit de Vila-rodona.

La presentació del llibre anirà a càrrec de Montserrat Soronellas, professora titular del Departament d’Antropologia, Filosofia i Treball Social de la URV. Seguidament es farà la presentació del cava del Centenari.

DEPURADORES VERDES PER UN PAISATGE VERD

Segons, l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) un 90-95% de la població catalana té aigua sanejada. Aquesta xifra es refereix al nombre d’habitants, la lectura des del territori dibuixa un mapa completament diferent. Si ens fixem, per exemple, en la comarca de l’Alt Camp, una de les més desfavorides en aquest sentit, veurem que un 72,61%  de la població té depuradora, però només un 26,67% del territori comarcal està cobert. Aquest percentatge indica  la desigualtat dels municipis petits, però també la dificultat de la implantació de depuradores a causa de la fragilitat del medi receptor. L’impacte dels nostres residus dependrà, en gran mesura, de la capacitat d’aquest medi per absorbir-los; Llençar una poma a terra no té gran impacte, però si hi aboquem un camió l’efecte serà molt més perjudicial.

En el cas del Gaià l’equilibri és fràgil, el seu cabal modest abasteix recs d’hortes i avellaners en el seu curs baix, cosa que fa que a l’estiu, en alguns trams, veiem com la làmina d’aigua desapareix. Si hi afegim l’augment de la població estival, el resultat és que el Gaià esdevé en aquests trams, pràcticament una claveguera a cel obert.

L’ACA afirma que dotar de depuradores aquest petit percentatge de població, sobre el 30%, representaria un total de 1.000 depuradores, i una gran inversió. L’interès d’aquestes depuradores recau en la necessitat del territori i no pas de la població, ja que són sens dubte als rius mediterranis del sud, els de la terra baixa, les rieres i els torrents efímers, que sovint només porten aigua abundant durant els episodis de pluja, on els projectes de sanejament haurien de ser prioritaris.

Tant important és fer depuradores com escollir-ne el model adequat. Les depuradores «convencionals» de fang activat, són sistemes molt intensius amb capacitat de reduir nitrogen en poques hores, però el seu grau de tecnificació representa molta despesa de consum energètic i manteniment, i són viables, només, en els municipis més grans. Aquestes depuradores tenen airejadors, bombes de recirculació, tamisos automàtics, bombes d’extracció de fangs i en alguns casos espessidors i deshidratadors de fangs. Per als municipis de menys de 2.000 habitants està demostrat que el sistema més eficient és el dels aiguamolls construïts, també anomenades depuradores verdes. Poden ser de flux horitzontal, però també es coneixen experiències de depuradores de flux vertical, que tenen també capacitat de reduir nitrogen.

 

Les depuradores verdes presenten certs avantatges vers el sistemes de fang activat.

  • Menor cost de construcció. Si bé l’obra civil pot ser superior, l’equipament maquinari menor  acaba abaratint la seva construcció i la connexió elèctrica.
  • Menor cost de manteniment. La despesa energètica és un dels principals factors de reducció de costos d’explotació, però també cal afegir una molt menor producció de fangs. Aquests dos factor poden disminuir el cost d’explotació fins a 7 vegades.
  • Major simplicitat operativa. Aquests sistemes passius són molt senzills i això pot permetre que les tasques de manteniment les faci personal de l’Ajuntament no necessàriament especialitzat.
  • Menys olors. L’absència de línia de fangs i un procés obert permeten que l’impacte d’olors sigui molt menor.
  • Menys sorolls. El fet de no emprar airejadors o bombes que estiguin treballant 24h, redueix l’impacte acústic a gairebé 0.
  • Millor integració en el paisatge. Les depuradores verdes estan vegetades amb espècies autòctones d’aiguamolls, convertint-se gairebé en un jardí que atreu ocells.

En definitiva, les depuradores verdes són el sistema més apropiat per a petits municipis; el sistema fa temps que ha estat homologat per l’ACA. Actualment, L’ACA ha d’assumir les despeses d’explotació d’aquestes instal.lacions,  però cal estar preparats per si tornem a entrar en un període de recessió i l’ACA redueixi despeses. Fou un dels consellers de torn durant una visita a l’Alt Camp que va dir que s’havien construït massa «Mercedes» per a depurar l’aigua i que calia tenir seny i fer «utilitaris» si aquests ja ens anaven prou bé. El Gaià només disposa de sanejament en la part alta (Santa Coloma de Queralt) i en la part baixa (Renau, La Riera de Gaià i Altafulla). A més, en el tram més baix hi ha quilòmetres de canonada que genera múltiples impactes i un cost alt de manteniment.  Hi ha algun municipi amb depuradora “convencional” que ni tan sols l’ha posada en marxa.

Aquest no és el model que volem per la nostra conca. Som molt conscients de la fragilitat del nostre rius, també ho som del greuge que patim en relació amb altres zones del país, però no volem que aquest fet es resolgui de qualsevol manera. Hi ha exemples de funcionament de depuradores verdes amb percentatges de reducció de nitrogen superiors al 80%; hi ha especialistes i superfície suficient. Cal que els responsables polítics no perdin el seny i triïn el millor model de sanejament pels nostres pobles.

Volem depuradores verdes per un paisatge verd.

 

                                                                                                                                                                                                         Antoni Ruiz de Castroviejo

CENTENARI DEL CELLER COOPERATIU D’AIGUAMÚRCIA

Aquest mes de juny se celebra el centenari de la formació de la cooperativa i la construcció del celler, que es va acabar un any després.  Es tracta d’un edifici projectat per l’arquitecte vallenc Cèsar Martinell, especialista en arquitectura agrària sobretot relacionada amb el món de la vinya. Qui no coneix les anomenades “catedrals del vi”?

El celler d’Aiguamúrcia no es pot qualificar de “catedral del vi” en el sentit de gran construcció i gran valor arquitectònic. Tanmateix,   sota el meu punt de vista, té un valor afegit, el de pertànyer a la categoria de petits cellers, fruit dels esforços de productors amb poc poder adquisitiu que van lluitar i tirar endavant projectes com aquest , en paraules del mateix Martinell “Estos edificios vinieron a ser el resultado tangible de múltiples reuniones, consultas, conferencias, consejos y afanes socio-económicos que vivieron muchas poblaciones rurales, por fin cristalizados en utillaje de su bienestar personal y colectivo, después de haber vencido individualismos y temores ilusorios de los propios cooperativistas y ataques encubiertos de intereses amenazados con la implanatación de la nueva industria colectiva”[1]

Els membres fundadors de la cooperativa van ser Josep Batet, Pere Recasens, Joan Ballart, Jaume Torrens, Bernat Cardó, Joan Ferré, Josep Cunillera i Sebastià Cardós. Alguns dels seus descendents encara en formen part .

No és aquest el lloc per fer una dissertació sobre el valor econòmic, històric i arquitectònic del celler i de la cooperativa, per això us emplaço a assistir als actes d’aniversari previstos pel dia 29 de juny, que comptaran amb una conferència de la doctora Raquel Lacuesta, especialista en Martinell, una exposició i portes obertes al celler i, entre d’altres actes, un tast de vins elaborats al municipi.

[1] Martinell Brunet, Cèsar. (1975) Construcciones Agrarias en Cataluña. Barcelona, COAC
Maribel Serra
        
   diners emesos per la Cooperativa durant la Guerra Civil

Programa Centenari

                             

Pòster a RECERCAT

A principis del mes de maig va tenir lloc a Cervera -capital de la cultura catalana del 2019- el RECERCAT, unes jornades dedicades a la cultura i recerca local dels territoris de parla catalana, organitzades per l’Institut Ramon Muntaner (IRMU).

Aquestes jornades tenen com a objectiu:

  • Donar a conèixer a la resta de la societat civil l’activitat dels centres, instituts d’estudis i altres entitats culturals.
  • Facilitar l’accés a les publicacions dels centres.
  • Fomentar la comunicació i el contacte entre els centres dels diferents territoris de parla catalana.
  • Reconèixer la important tasca que realitzen aquestes entitats per a la recerca i la seva posterior divulgació en els territoris de Parla Catalana i també reconèixer la trajectòria d’una persona vinculada al món dels centres d’estudis a través d’uns premis.

En aquest marc vam presentar un pòster sobre la feina feta fins ara a l’Inventari del Patrimoni Fluvial del Gaià. El podeu veure a continuació:

lona-Recercat _TERRES GAIÀ-19

Deu Anys de Marxa!!

 

I ja portem deu anys baixant el Gaià; cada any almenys una vegada. Aquesta oficial. Contents de fer-ho i de la xarxa que a poc a poc s’ha teixit. I voldríem ser agosarats i dir que per deu anys més!! Però això ja són figues d’un altre paner.

Aquest any vam començar abans, celebrant els deu anys, amb una visita a Sant Magí de la Brufaganya, de la mà dels Amics de Sant Magí que ens en van mostrar el ric patrimoni natural i patrimonial. I després, bufff quina festassa! Tast de productes d’arreu de la conca del Gaià: embotits, mel, melmelades, oli, vi, cervesa, formatge…que bo i quines combinacions gastronòmiques…de segur que a més d’un no li va caldre dinar. http://bit.ly/2WU9u24

I ara si, el clàssic, la Marxa a peu des de Santa Coloma de Queralt a Tamarit. Enguany el primer dia era feiner i a més, plovia. Potser per això érem poquets. Mentre pujàvem amb l’autocar començava a ploure; com més  amunt, més aigua. I això que TOTS I TOTES havíem vist la tele la nit abans,  i cofois perquè no havia de ploure fins a migdia (poseu-hi aquí un emoticon d’aquells de resignació). Sort dels amics del Centre Excursionista de Santa Coloma. A la seva seu vam traslladar l’abundós esmorzar que cada any ofereix l’Ajuntament, i allà entre got de vi, entrepà va i ve, mirant fotografies (en vam reconèixer uns quants, jovenets i jovenetes), vam esperar que s’aturés la pluja. Cosa que no va passar. Però com som gent de paraula vam engegar, sota la pluja i amb models diversos: cangurs, capelines fashion, capelines demodé, paraigües… Vam visitar els rentadors, imprescindibles i de passada, la portalada de Santa Maria de Bell-Lloch, on per cert, el Galo ens va mostrar unes bugaderes. Tot una mica apressat per veure si ens mullàvem menys. Vam estrenar ruta de la mà d’en Pepis, i des de Sant Salvador de Figuerola vam anar a trobar la terra promesa de la riera de Biure. Passant per la cresta de la Punta Alta, una vista magnífica. Ara plou, ara nou plou vam arribar a Pontils on no vam ser capaços de trobar el vi que ens havien deixat els companys d’allà. (un altre emoticon de resignació) i vam enfilar cap a Santa Perpètua a dinar ràpid abans que plogui de veritat.

     

Tot xino xano i humitejats, algun realment mullat, vam arribar a Querol a mitja tarda. Sense deixar-nos el Gorg Negre, amb la seva’antiga estació d’aforament.  Defnitivament ja no plovia. I van caure unes birres. Com havia de ser (n’hi ha d’artesanes al restaurant, preneu nota). Tinc entès que el sopar va ser de sucar-hi pà.

 

Segon dia. Avui no plou. Sol. Fort, De primavera, malgrat la fresca del matí a Querol. Hi ha quòrum; entre 40 i 50 caminants. Vam enfilar riu avall i a l’alçada de Mas Boixanc vam estrenar el nou pont penjant. L’altre se’l va endur la Gaianada del 2018 amb una furgo encastada (emoticon de resignació). Uns saltant, els altres ballant i algú més patint, el vam travessar dignament. Un cop superat un tram de sender per a cabretes (alguns en diuen d’aventura) arribem a l’espluga i el mas de l’Espluga, amb doble resclosa, i seguidament l’antiga central elèctrica i l’estret de Biosca. Un cop travesses l’estret arrenca el terme del Pont d’Armentera, juntament amb una sèquia de maons que rega horts i arriba al poble per l’estret de Riastres. És un dels trams més bonics del Camí. Paisatge fluvial, natura i patrimoni agafats de la mà. Del Pont cap a Santes Creus, aquest any pel GR del Cister, vam intentar d’observar com el paisatge era fruit de la petjada del monestir. Morts de calor i un poc cansats. Era aquell moment que la filera de caminants s’estira i s’estira. Sortosament al Casalot de Santes Creus ens esperava un bon tiberi. I després del cafè cap a Vila-rodona on ens espera la pròxima autoritat. I més sol, i més calor (un altre emoticon de resignació). Un cop feta la foto amb la pancarta i llegit el manifest, enfilem l’últim tram de la caminada fins a Montferri, entre vinyes. Allà ens espera el sopar-concert de Julivert al casal. Que hem de celebrar els deu anys! I ja ho crec que ho vam celebrar. Entre la caminada i la ballaruca, agulletes al dia següent. Quatre valents es van quedar a dormir a Montferri; la majoria vam marxar a casa per reprendre el camí l’endemà.

   

I quasi ja arribem. L’últim dia engeguen molt pocs. Fa força vent i fred. (Ja ho té això la primavera) però són ràpids com el vent.  S’ha de dir que el guia d’avui va per feina. De seguida es planten a Vilabella; passen Renau i l’embassament i en un tres i no res, abans de l’hora prevista, al Catllar. Amb taules entre sol i ombra, vam cruspinr-nos un bon arròs cuinat pel presi, que amb això hi té la mà trencada. Cafè, foto, manifest…i cap al mar!!

Cap a les cinc arribàvem a Ferran, municipi d’Altafulla, i tots junts cap a la desembocadura; caminants esgotats, caminants d’última hora, infants i prenyades valentes. Enguany no hi vam arribar gaires tot i que en sabem de molts i moltes que eren igualment amb nosaltres i amb el Gaià. Un any més pel territori !

Agrair a les autoritats municipals de Santa Coloma de Queralt, Querol, El Pont d’Armentera, Aiguamúrcia, Vila-rodona, Montferri, El Catllar i Altafulla que vam compartir estones amb nosaltres i ens han donat un cop de mà. I als Ajuntaments de Pontils, Bràfim, Vilabella i La Riera pel seu suport.

Maribel Serra

Deu anys de Marxa!! Tastet a Sant Magí de la Brufaganya

Ja hem celebrat els deu anys. I que n’hi hagi unes quants més !

Celebració especial l’1 de maig a Sant Magí, on els Amics de Sant Magí (santmagi.ecervera.cat/) ens van mostrar el ric patrimoni natural i patrimonial de la zona. Un nodrit grup de caminants de totes mides vam conèixer, observar i tocar plantes i flors. Vam escoltar la història del molí i de la comunitat monacal que el va construir. Ens vam enfilar per les pedres i algun es va mullar al rierol. Cadascú deia la seva.

I després EL TAST. Els “Amics” van posar taules i productors d’arreu de la conca del Gaià ens van oferir un magnífic tast de Menjamiques de Bràfim, amb crema de garrofes, cerveses Clandestines, embotits de Ca l’Estripet , torradetes i demés de L’Aresta , Fruits del Gaià, de Bràfim, oli i ametlles, Mel de Cal Racó, de Santa Perpètua, melmelades de Montalegre, gelees de Safrà Colomí  , formatge de l’Albió , tot regat amb vins d’Estol Verd , Camí de la Font i Celler Sanromà