El Catllar: El riu Gaià al Catllar, passat, present…futur?

El passat dia 9 de setembre es va celebrar una xerrada sobre l’evolució del riu Gaià al tram del Catllar i el seu futur. Recordem que el riu acaba aqui el seu curs, a  l’embassament propietat de Repsol.

La xerrada va començar amb un repàs de l’aprofitament dels recursos hidràulics del riu Gaià en aquesta zona, des de l’època romana fins ara, de la mà de Josep Zaragoza.

Els representants de Repsol, Josep Bertran i Ramon Nieto, van donar una visió resumida de com i perquè es va construir l’embassament, a l’inici de la Petroquímica (1975) de la mà de l’empresa estatal de petrolis Empetrol. Seguidament es van explicar els usos actuals de l’embassament, cenyits a una reserva d’aigua d’emergència.

Toni Munné, Agència Catalana de l’Aigua, va explicar els canvis legislatius dels últims 30 anys que han permès treballar per la recuparació dels cabals ecologics dels rius.

Per acabar l’Associació La Sínia, membre de Terres del Gaià, representada per Joan Díaz, va fer una exposició sobre les actucions de recuperació mediambiental que s’ha portat a terme al tram final del riu, després de l’embassament i fins a la desembocadura, i com ha evolucionat aquesta zona d’ençà de la construcció. Des de la Sínia es van posar damunt de la taula algunes possibilitats de futur.

Un torn de preguntes amb la gent del públic, amb molta participació, vas fer que la xerrada s’allargués fins a quarts de deu de la nit. Genial!! i complint totes les mesures COVID19

 

Fotografies Héctor Hernàndez

La verema 2020 al Mig Gaià. Un any dur.

Verema a les Vinyes del Tiet Pere (Vilabella)

Verema d’Estol Verd (Rodonyà, Les Pobles)

  

Verema a Cellers Sanromà (Vila-rodona)

 

Impressions d’Eduard Sanromà: hem perdut 65%-70% pel míldiu, maduracions irregulars a causa de l’arribada de forta calor de cop, acideses baixes. Bastant desastrós en general. A la zona hi ha vinyes que s’han quedat sense veremar perquè no val la pena collir. Al celler no tant desastrós perquè em puc entretenir a triar i el que hi ha és bo. En camps ecològics per combatre el míldiu faig servir molt coure que es queda a la pell i no vull que passi al vi.

Converses sobre vi i territori. Bet Carbonell i Oriol Pérez de Tudela

El corriol camanegre: el petit corredor de les nostres platges

Si durant aquests dies feu un tomb per la platja del Vinyet (entre el Nàutic d’Altafulla i la Roca del Gaià)i mireu detingudament a l’interior de la zona dunar protegida per cordes, veureu un gabió palplantat allà al mig. Conté un petit tresor: un niu de corriol camanegre (Charadriusalexandrinus)

El corriol camanegre a TVC

Per la gent que ens agrada la natura aquest niu és tot un símbol; no només és un indicador de la regeneració ambiental d’aquesta platja, sinó també una premi per aquells que fan l’esforç d’intentar recuperar els valors naturals del nostre maltractat litoral. Pensem que no fa gaires anys aquest espai era un gran descampat polsós ocupat per desenes de cotxes i desproveït completament de vegetació.

Els corriols són un grup d’ocells englobats dintre dels limícoles, que s’anomenen així perquè viuen a les zones de ribera (tant marines com d’aigua dolça) i s’alimenten dels petits invertebrats que viuen a la sorra i els llims. Dintre dels corriols, a Catalunya tenim tres espècies bastant similars, però el més característic de les platges és el camanegre. El seu nom popular fa referència, com és lògic, a la seva manera de desplaçar-se i al color de les seves potes. A les balears li diuen picaplatges, que també es bastant il·lustratiu del seu comportament. En castellà espanyol se l’anomena amb un adust “chorlitejopatinegro”, però a mi m’agrada molt més un nom espanyol local (més divertit i “caribeny”) que vaig sentir una vegada aCosta Rica:“playerito corredor”. Amb tota aquesta disquisició sobre els noms, ja us els podeu imaginar: corrents a tota velocitat d’una punta a l’altre de la platja, picotejant per aquí i per allà. Segurament serà aquesta la manera de com els detectareu perquè quan estan quiets són molt críptics i resulten difícils de veure.

A la costa del Baix Gaià, i en general a Catalunya, son ocells bàsicament estivals. Arriben a partir de mitjan març, encara que la majoria ho fa a l’abril. Entre finals d’abril i primers de maig fan la primera posta, i —si poden— fan una segona al juny. A l’agost i setembre la majoria dels nostres corriols reproductors marxen, tot i que podem continuar observant alguns individus en pas migratori fins a l’octubre/novembre. La majoria dels corriols camanegres europeus passen l’hivern a Àfrica subsahariana, tot i que alguns —uns quants centenars— es queden a hivernar al Delta de l’Ebre, sigui a les platges, com a l’estiu, o als arrossars secs. El seu hàbitat característic durant l’època de reproducció són les platges arenoses, però també els salobrars i les salines. Fan el niu (una simple depressió a la sorra) a les zones amb poca vegetació, però sembla els hi agrada molt que hi hagin moltes de plantes marines dipositades per les onades.

Com a conseqüència de la urbanització massiva del litoral, i la intensa transformació de les platges (destrucció de la vegetació dunar, híper-freqüentació humana durant la primavera i l’estiu) el corriol ha desaparegut pràcticament com a nidificant del nostre litoral fora dels parcs naturals amb àrees més o menys extenses de platja protegida (Deltes de l’Ebre i del Llobregat i Aiguamolls de l’Empordà). El trepig dels nius, la neteja mecanitzada i, sobretot, la depredació induïda per animals associats a la presencia d’humans i les seves deixalles (garses, gavines, gats i gossos) fan que l’èxit reproductor de l’espècie fora de les àrees protegides esmentades abans sigui molt baix.

Durant els últims anys, unes poques parelles intenten tirar endavant les seves postes —amb molta dificultat— a la platja dels Muntanyans de Torredembarra. I l’any 2019 una primera parella al Vinyet, va sumar una nova localitat reproductora per l’espècie al Baix Gaià.  Aquest 2020, i per segon any consecutiu, el corriol camanegre ha fet posta a la platja del Vinyet i a més ha aconseguit que dos pollets volin, lo qual suposa tot un èxit. La consolidació en el futur d’aquesta petita població reproductora seria una molt bona notícia per l’espècie i pel reconeixement de la qualitat ambiental de la platja.

La conservació del corriol camanegre, que es basa en la conservació i restauració de la vegetació dunar i en el respecte de les zones delimitades per la posta, és un excel·lent indicador de quan una platjatorna a un estat més natural (un fet que afortunadament és cada vegada més valorat per la població) i també serveix per recordar-nos en tot moment que les platges no són únicament un sorral per estirar les tovalloles sinó un ecosistema viu, fascinant i molt fràgil

 

Albert Pardo

 

Una finestra oberta a les Terres del Gaià

El Centre d’estudis del Gaià (Vila-rodona) ha posat en marxa un canal youtube per difondre diferent temes relacionats amb el territori de les Terres del Gaià.

Us el recomanem, així com especialment les dues mini-conferències que fan referència al Patrimoni Fluvial del Gaià:

“L’Inventari del Patrimoni Fluvial del Gaià” (Maribel Serra)

Evolució del conjunt preindustrial del Catllar (Josep Zaragoza)

    

S’està treballant en un estudi sobre la Pagesia a Torredembarra

Aquests dies de confinament s’ha parlat molt dels productes locals, del kilòmetre zero, de la pagesia i la ramaderia. Els experts preveien una gran crisi global quan la producció del petroli anés a menys. I els ecologistes i els científics ja fa anys que ens alerten que l’actual model de creixement econòmic ens porta a un atzucac ambiental. I, al final, tot ha petat abans d’hora. Més que mai, hem vist la importància de tenir ben a prop els pagesos i les pageses, i tots els sectors laborals que ajuden a mantenir la nevera plena.

Pel camí hem hagut d’abandonar camps de conreus, terres fèrtils on hi ha crescut el bosc, o bé  hi hem construït ufanosos blocs de pisos. El preu que es paga als productors del país, ja siguin de llet, de taronges, de raïm o d’oli, no serveix ni per pagar les despeses que tenen. D’aquesta manera, condemnem al sector a desaparèixer. I de mica en mica, ens hem anat carregant el sector primari local i amb ell, tot un conjunt de coneixements ancestrals que van permetre la vida durant generacions.

Tot això bé a tomb perquè aquests dies reprenc una recerca que tenia al calaix. Es tracta de recuperar aquesta memòria agrícola i ramadera del meu entorn local, Torredembarra. Aquest municipi del Baix Gaià, que tots coneixereu per la platja natural dels Muntanyans, el barri marítim o les festes majors que tenen lloc al nucli antic, era un poble pagès. També tenia pescadors i una indústria mitjana que durant el segle XX va donar molta feina als pobles de la rodalia. Es conreaven tots els terrenys de secà –vinya, oliveres, garrofers, ametllers i pocs avellaners- i de regadiu, amb més de 100 sínies que permetien produir melons, moniatos, espigalls, enciams, escaroles i, fins i tot, cotó.

 

Podeu donar una ullada al meu treball a La pagesia a Torredembarra

No dubteu a contactar-me

Jordi Suñé

antropologiaimes@gmail.com

L’inventari del patrimoni Fluvial del Gaià

 

Després d’estar una llarga temporada aturats, hem tornat a treballar en l’actualització de les dades del patrimoni Fluvial del riu Gaià. Coses (bones) del confinament.

La idea de l’inventari va començar després de la Gaianada del 2015 que ens va permetre accedir a zones que no s’havien vist des de feia molt.

Vam poder fotografiar sèquies penjades a la paret, restes de molins i rescloses… hem anat omplint una base de dades amb les característiques de diferents construccions vinculades al riu Gaià, sobretot sèquies i molins.

Podeu consultar totes les entrades publicades de l’inventari a la web https://terresdelgaia.omeka.net/

De les últimes entrades volem destacar el número 137, on podem veure els forats gravats a la pedra de la llera del riu on hi havia hagut els pals que sostenien una resclosa de fusta.

https://terresdelgaia.omeka.net/items/show/137

També la 135, la sèquia que surt de l’anomenat Molinot (reconvertit en central elèctrica) cap al Pont d’Armentera. No només per la seva factura sinó també per la seva bellesa https://terresdelgaia.omeka.net/items/show/135

Tenim localitzades moltes estructures que encara no estan publicades perquè ens falten dades: de datació, geolocalització, documentació… des d’aquí fem una crida a tots els qui vulgueu col.laborar fent-nos arribar informació d’edificis, fotografies actuals o antigues, notícies …

 

Trepitjant El Gaià: Vilabella-Salomó, meandres, coves i molins. La crònica.

Una bona colla ens reunim a l’exterior del pavelló poliesportiu de Vilabella i comencem a caminar cap al riu; hi arribem a l’alçada del molí Rònec o del Pier, al qual s’accedeix per una pont penjat. El molí, probablement construït al segle XIII com la majoria dels molins del Gaià, és al terme de Salomó, tot i que sempre va estar regentat per gent de Vilabella. El nom de Pier el deu a la inscripció que hi ha a la porta principal. Damunt del molí s’hi va construir un mas i a l’altra banda un celler. Tot plegat va estar en ús fins que la gaianada de Sant Cinto, el 1921, el va malmetre. https://terresdelgaia.omeka.net/collections/show/1

Seguim cap a als “Set ponts”, el gran pont pel que passa la via del tren, actualment poc transitada. Construcció monumental del 1881 de la línia Vilanova-Valls, patrocinada per Francesc Gumà https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Gum%C3%A0_i_Ferran . El nom li ve dels set ulls que té. La curiositat és que a mitja alçada hi ha un pas a peu que permetia escurçar el trajecte fins a Valls.

I força aigua! Comencem a travessar el riu (ho farem 5 vegades) per les passeres improvisades pel nostre company Josep Zaragoza. Després pugem cap a la Cova Fonda o dels Vergerars. A banda i banda del riu hi havia hortes ben regades, de les quals encara podem veure restes de les margeres que les sostenien i de la sèquia que segueix la paret.

Després d’esmorzar i d’una petita incursió a la cova, totalment voluntària, tornem al riu i nem a l’estret del Mas de Cardenal (segons els mapa) o de Cadernal (segons la veu popular i els documents de la Confederación Hidrográfica del Ebro). Allà hi ha l’estació d’aforament que es va construir als anys 20 per mesurar l’aigua de cara a construir-hi un embassamen; embassament que finalment es va construir el 1975 a El Catllar, per “regalar-lo” a la Repsol, i que actualment forma part de la llista dels “embassaments més inútils d’Espanya” https://www.lavanguardia.com/natural/20180426/443013514686/ecologistas-en-accion-demolicion-embalses-sin-utilidad-en-espana.html

Hi ha un projecte de l’Agència Catalana de l’Aigua per demolir aquesta estació per protecció des peixos; som molts els qui pensem que es tracta de patrimoni industrial a preservar i documentar. Hi ha d’altres mesures de conservació menys dràstiques.

Tornem a remuntar el riu i gaudim de la colònia de boix més meridional de Catalunya, que sobreviu a tan sols uns 130m d’alçada. I altra cop cap avall, on a peu de riu l’última gaianada del 2020 ha deixat a la vista les restes de l’antiga sèquia del molí de Cadernal, desaparegut el 1921. Després cap al pou de Salomó, que abasteix d’aigua aquest poble. I ja, de tornada enfilem cap a Vilabella amb força calor i ganes de cervesa.

Un recorregut que ens ha permès gaudir del riu en un dels seus trams més desconeguts, veure restes de patrimoni i gaudir del paisatge mediterrà en pena floració (potser un xic avançada). I molta aigua. Calia aprofitar-ho