Segons, l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) un 90-95% de la població catalana té aigua sanejada. Aquesta xifra es refereix al nombre d’habitants, la lectura des del territori dibuixa un mapa completament diferent. Si ens fixem, per exemple, en la comarca de l’Alt Camp, una de les més desfavorides en aquest sentit, veurem que un 72,61%  de la població té depuradora, però només un 26,67% del territori comarcal està cobert. Aquest percentatge indica  la desigualtat dels municipis petits, però també la dificultat de la implantació de depuradores a causa de la fragilitat del medi receptor. L’impacte dels nostres residus dependrà, en gran mesura, de la capacitat d’aquest medi per absorbir-los; Llençar una poma a terra no té gran impacte, però si hi aboquem un camió l’efecte serà molt més perjudicial.

En el cas del Gaià l’equilibri és fràgil, el seu cabal modest abasteix recs d’hortes i avellaners en el seu curs baix, cosa que fa que a l’estiu, en alguns trams, veiem com la làmina d’aigua desapareix. Si hi afegim l’augment de la població estival, el resultat és que el Gaià esdevé en aquests trams, pràcticament una claveguera a cel obert.

L’ACA afirma que dotar de depuradores aquest petit percentatge de població, sobre el 30%, representaria un total de 1.000 depuradores, i una gran inversió. L’interès d’aquestes depuradores recau en la necessitat del territori i no pas de la població, ja que són sens dubte als rius mediterranis del sud, els de la terra baixa, les rieres i els torrents efímers, que sovint només porten aigua abundant durant els episodis de pluja, on els projectes de sanejament haurien de ser prioritaris.

Tant important és fer depuradores com escollir-ne el model adequat. Les depuradores «convencionals» de fang activat, són sistemes molt intensius amb capacitat de reduir nitrogen en poques hores, però el seu grau de tecnificació representa molta despesa de consum energètic i manteniment, i són viables, només, en els municipis més grans. Aquestes depuradores tenen airejadors, bombes de recirculació, tamisos automàtics, bombes d’extracció de fangs i en alguns casos espessidors i deshidratadors de fangs. Per als municipis de menys de 2.000 habitants està demostrat que el sistema més eficient és el dels aiguamolls construïts, també anomenades depuradores verdes. Poden ser de flux horitzontal, però també es coneixen experiències de depuradores de flux vertical, que tenen també capacitat de reduir nitrogen.

Les depuradores verdes presenten certs avantatges vers el sistemes de fang activat.

• Menor cost de construcció. Si bé l’obra civil pot ser superior, l’equipament maquinari menor  acaba abaratint la seva construcció i la connexió elèctrica.
• Menor cost de manteniment. La despesa energètica és un dels principals factors de reducció de costos d’explotació, però també cal afegir una molt menor producció de fangs. Aquests dos factor poden disminuir el cost d’explotació fins a 7 vegades.
• Major simplicitat operativa. Aquests sistemes passius són molt senzills i això pot permetre que les tasques de manteniment les faci personal de l’Ajuntament no necessàriament especialitzat.
• Menys olors. L’absència de línia de fangs i un procés obert permeten que l’impacte d’olors sigui molt menor.
• Menys sorolls. El fet de no emprar airejadors o bombes que estiguin treballant 24h, redueix l’impacte acústic a gairebé 0.
• Millor integració en el paisatge. Les depuradores verdes estan vegetades amb espècies autòctones d’aiguamolls, convertint-se gairebé en un jardí que atreu ocells.

En definitiva, les depuradores verdes són el sistema més apropiat per a petits municipis; el sistema fa temps que ha estat homologat per l’ACA. Actualment, L’ACA ha d’assumir les despeses d’explotació d’aquestes instal.lacions,  però cal estar preparats per si tornem a entrar en un període de recessió i l’ACA redueixi despeses. Fou un dels consellers de torn durant una visita a l’Alt Camp que va dir que s’havien construït massa «Mercedes» per a depurar l’aigua i que calia tenir seny i fer «utilitaris» si aquests ja ens anaven prou bé. El Gaià només disposa de sanejament en la part alta (Santa Coloma de Queralt) i en la part baixa (Renau, La Riera de Gaià i Altafulla). A més, en el tram més baix hi ha quilòmetres de canonada que genera múltiples impactes i un cost alt de manteniment.  Hi ha algun municipi amb depuradora “convencional” que ni tan sols l’ha posada en marxa.

Aquest no és el model que volem per la nostra conca. Som molt conscients de la fragilitat del nostre rius, també ho som del greuge que patim en relació amb altres zones del país, però no volem que aquest fet es resolgui de qualsevol manera. Hi ha exemples de funcionament de depuradores verdes amb percentatges de reducció de nitrogen superiors al 80%; hi ha especialistes i superfície suficient. Cal que els responsables polítics no perdin el seny i triïn el millor model de sanejament pels nostres pobles.

Volem depuradores verdes per un paisatge verd.

                                                                                                                                                                                                         Antoni Ruiz de Castroviejo