Ja hi som. Un altre any a baixar el Gaià a peu. Des de Santa Coloma al mar.
29,30 d’abril i 1 de maig. Podeu apuntar-vos al formulari que trobareu en aquest blog o escriure’ns un correu a terresdelgaia@gmail.com
Autor: Terres del Gaià
La pedra seca al paisatge del mig Gaià.
Un tast de pedra seca…
“El caminant haurà vist que, de la mateixa manera
que el primer dia de la Creació Déu va separar la terra
del mar, molts dies després l’home va haver de separar
la roca de la terra. D’aquí els marges, aquestes muralles
ciclòpies que marquen propietats i encalaven els arbres
per si de cas es desarrelen. Aquests marges de l’Alt Camp
no són meres aglomeracions de rocs.
Hi ha una estructura interna, una saviesa en la qual
han intervingut els millors torsimanys de la natura, que
han agafat les pedres com si fossin paraules per escriure
a la pissarra del pla. De tant en tant, d’entre aquests
marges altíssims, en surt una barraca de pedres. Val la
pena entrar-hi. Trobarem encara avui un terra premsat
sota el repòs de generacions senceres de pagesos que han
deixat allà borrasses, càntirs i collites.
Tota la cabana transpirarà aquella verda olor de fum
fred arrapat a les pedres i de garrofes sense mula o
càntirs sense aigua. (…) A la penombra d’una d’aquestes
cabanes eternes se’ns acut creure en una arquitectura
espontània que un caprici geològic ha deixat allà per
donar aixopluc als mestres que ensenyen la terra a ser-los útils.”
Joan Barril. L’Alt Camp, 1992
I DESPRÈS DE LA GAIANADA QUÈ ?
El 2 de novembre l’aigua del Gaià va baixar amb una força que, probablement, no s’havia vist des de l’Aiguat de Sant Cinto, el 1921. Les dades de la pujada de les aigües, les inundacions, alguns camps de conreu arrasats, equipaments desapareguts, estructures de rec malmeses…la llista és impressionant. Les imatges també.
Tot i així, i sortosament, no es van haver de lamentar danys personals i, possiblement per això, i perquè el Gaià és un riu petit i poc conegut, els mitjans se’n van fer poc ressò.
El 1921 l’aigua va inundar les terres baixes. Al novembre, l’embasament del Catllar va parar el cop; va pujar gairebé 10 metres i es van haver d’obrir comportes. És clar però, que sense urbanització massiva a la costa tampoc hauria calgut que un embassament parés el cop.
La Gaianada va fer mal, és clar. Cosa que lògica d’altra banda, tenint en compte que els rius mediterranis ja les fan aquestes coses. Malgrat això, la riuada també pot ser una oportunitat. La força de l’aigua va eixamplar la llera, va retornar, en alguns punts, el riu al seu curs original, va redescobrir espais oblidats sota la bardissa i va fer arribar aigua a la desembocadura, després de 40 anys !!
L’aigua va arrossegar arbres monumentals, fustam de tot tipus, estructures, vehicles, rodes—i una quantitat incomptable d’escombraries i andròmines. L’ACA va fer actuacions d’urgència en estacions de captació, carreteres i passos. Es van recollir, trinxar i evacuar gran quantitat d’arbres arrossegats pel riu, bàsicament prop de les àrees habitades.
I ara què ? hi ha trams, especialment a l’Alt Camp, plens de restes d’arbres, arbustos, objectes diversos. Gran part de la desfeta natural serà reabsorbirà pel mateix riu. El problema principal, però, rau en l’acumulació de detritus de tot tipus, i les runes i andròmines repartides per la llera. Al municipi d’Aiguamúrcia, per exemple, podem contemplar dos cotxes, un dipòsit de tractor i un parell de bicicletes, com a monument a la modernitat, la que viu d’esquenes al riu. I de porqueria, la que vulgueu, arreu del curs del Gaià.
D’altra banda, les actuacions de la maquinària que ha intervingut al riu, han deixat un accés fàcil que, malauradament aprofiten motos, quads i 4 x 4. Molts trams del Gaià estan inclosos dins de la Xarxa Natura 2000 i són Espai d’Interès Natural. Cal que tots plegats ens involucrem en la conservació d’aquest riu, en protegim i posem en valor la seva biodiversitat i patrimoni social i cultural.
Les Administracions hi estant treballant. S’han d’avaluar els danys més enllà de les infraestructures i béns privats. HI ha tota la xarxa turística malmesa, el Camí de les terres del riu Gaià. I sobretot la neteja de deixalles i el manteniment de la llera i el bosc de ribera. Ara cal treballar conjuntament amb els agents del territori i organitzar un calendari d’actuacions.
Maribel Serra
Recuperem un article de Narcís Carulla. L’impacte del pantà del Gaià
Ara que la Gaianada del 2 de novembre del 2015 ha fet arribar el cabal del Gaià de nou a mar, ara que comptem amb el respecte per llei al cabal ecològic, ara que som camí de recuperar el riu, poc a poc, voldríem recomanar-vos un interessant article de Narcís Carulla, publicat el 1999 a la revista “Estudis Alrafullencs”, que no per tenir uns quants anys deixa de ser actual.
L’article parla de manera objectiva i quantitativament, de l’impacte econòmic que es deriva de l’explotació de la presa del Catllar i el desviament d’aigua cap a les instal.lacions de Repsol a Tarragona. Un impacte econòmic quantificat a partir dels canvis mediambientals, de les pèrdues ecològiques i paisatgístiques.
La introducció explica en quin context va ser possible aquesta concessió a Repsol. Fa una interessant reflexió històrica sobre l’aprofitament de l’aigua del Gaià, sempre sobre explotat ja des d’època romana, i amb un cabal més aviat escàs.
Per als més tècnics hi trobareu explicades les característiques morfològiques de l’embasament i les seves deficiències constructives endèmiques.
L’article se centra a quantificar les pèrdues econòmiques i l’impacte ambiental de la manca d’aigua des del Catllar cap a mar, en quatre punts :
- La manca de sediments que arribin a la platja, importants en la seva regeneració
- La manca recàrrega d’aigües subterrànies,
- L’afectació sobre els regadius vora del riu
- La manca d’aportacions llimoses (fangs) que les crescudes feien arribar a l’horta de la part baixa de la conca
Tot i que l’article, “un element d’informació i reflexió”, es dirigeix als “representants socials o polítics”, la informació és interessant i valuosa per la comunitat en general, sobretot per aquells que vivim a la conca, que vivim de cara al riu. Ens adonem, de cop, del que s’ha perdut, del que encara s’està perdent
http://www.raco.cat/index.php/EstudisAltafulla/article/view/205682
Maribel Serra
.
Coves Roges, l’esquerda del pantà
Els recs secs
El que es va endur el pantà. Paperera. Gaianada abans del pantà, any 1964 0 1965
El Riu
EL RIU
La vida és el temps que passa, és anar avall, sempre avall. És rebre, amb la justa alegria, l’aigua dels torrents que et fan més gran. És donar l’aigua, a barata de res, perquè els homes reguin les hortes i brandin molins i fàbriques.
La vida és veure com creixen dins l’aigua tota mena de plantes, com nedes els peixos, com suren els sabaters, com rauquen les granotes. la vida és saber que les arrels dels arbres de ribera pouen l’aigua que s’escola entre la sorra i la grava. És percebre l’olor d ela menta borda, la verdor dels créixens, la flor de la boga, la fragilitat de la llentia d’aigua.
La vida és la revolta de les riuades o la subsistència dels estius eixuts. És baixar de les terres fredes i altes, és trencar muntanyes, crear vall, és fer corbes i meandres, i fer via avall, sempre avall, per arribar al destí de la mar.
Josep Santesmases · Joan Cunillera (2006). Santes Creus i les Terres del Gaià. Arola Editors.
Santes Creus i les Terres del Gaià. Santa Coloma de Queralt. Font de les Canelles.
Iniciem, al nostre apartat “Mirades al Gaià”, la publicació de part dels textos i ilustracions del llibre “Santes Creus i les Terres del Gaià”, que fa un recorregut per tota la conca, amb textos de Josep Santesmases i pintures de Joan Cunillera.
Agraïm als autors i a l’editorial Arola, la seva disponibilitat.
Esperem que en gaudiu.
SANTA COLOMA DE QUERALT
La Font de les Canelles
Podria haver estat aigua de font per regar l’hort d’una casa; podria ser pirinenca, de petita torrentera, sense nom ni dibuix en el mapa; tal volta aiguamoll en terra llaurada. Aigua escorreguda sense pena ni glòria, ni suc ni bruc, ignorant el delit d’escriure una cançó de futur. No hi ha aigua més valuosa que la que en néixer engendra un riu, vigorosa per trencar muntanyes, ufana de travessar planúries, amb l’afany d’abastar la gegantina mar.
El meu riu, petit, és noble de naixença, sota la Santa Coloma. La meva aigua per vuit canelles sortida és patrimoni indestriable de la vila comtal. Quants rius d’anomenada, de cabal majestuós, de llarg trajecte entre llengües i països no voldrien baratar-me la naixença!
Avall, avio l’aigua vers l’aventura: el curs és ben marcat. El temps i l’atzar de la natura dibuixaren camí vers la mar. Els homes, però, riu avall, han trencat el fat.
Josep Santesmases · Joan Cunillera (2006). Santes Creus i les Terres del Gaià. Arola Editors.
Llegenda: Les Albaredes de Santes Creus
La construcció de les edificacions principals del monestir de Santes Creus esmerçà grans esforços i molt de temps. Calgué aplanar els terrenys i remoure terres amunt i avall; de primer la terra sobrera s’escampava al voltant del cenobi, pels horts i vinyes que havien d’esdevenir domèstics. Arribà un moment però, en que calgué cercar altres camins i aleshores, l’Abat tingué la pensada d’escampar les terres sobreres a la riba del riu, on podrien després plantar-hi arbres pel gaudi i ús de la comunitat.
Els monjos anaren acumulant la terra vora la llera del riu en el lloc on més s’eixamplava, al vessant esquerre del Gaià i hi plantaren àlbers.
Tanta era l’activitat constructiva que el monjo encarregat de traginar la terra cap al riu, cada dia havia d’anar més lluny a deixar-la. Un dia, mentre descansava de tant feixuga feina, se li aparegué un estrany personatge que li va preguntar perquè estava tant cansat, i el monjo respongués que l’Abat cada dia el feia anar més lluny a llençar al terra i ja no podia més. Aquell personatge, que no era altre que el Dimoni, li digué:
- Si jo fora vós, no aniria tant lluny i la tiraria aquí mateix
- Però és que l’Abat vol que la reparteixi riba avall
- El que vol l’Abat, que en això no hi entén res de res, és que vós us canseu debades, per posar-vos a prova. Si l’hagués de traginar ell, la terra, no ho diria pas això. I és que la vostra feina és ben inútil perquè si llanceu la terra a la vora del riu, la mateixa aigua ja la farà lliscar riba avall-
El monjo es va deixar convèncer i a des d’aleshores, va buidar les carretades al final mateix del camí que, des del monestir menava directament al riu. I efectivament, la terra cada dia lliscava riba avall i aviat s’hi van poder plantar arbres. Però la terra no lliscava gràcies a l’aigua, sinó que era el Dimoni qui feia la feina. Ja es pensava que havia enganyat el monjo i podria tenir la seva ànima, quan va arriscar massa i el va tornar a temptar. El monjo s’adonà que l’estrany personatge es preocupava massa d’ell i finalment li explicà a l’Abat, que li ordenà que no anés més a llençar terra al riu.
El Dimoni veient-se atrapat i per venjar-se, aquella nit treballà de valent traslladant tota la terra de la riba esquerra a la riba dreta. Va fer tant terrabastall que l’Abat es despertà i l’anà a trobar. En nom de Déu li ordenà que deixés de carretejar terra, i efectivament, per molt que el Dimoni ho intentà, ja no pogué arrossegar més terra perquè es va tornar pedra.
Avui dia encara es pot veure aquest petit turonet de pedres que separa ambdues alberedes i en el que mai no s’hi ha pogut plantar res.
Maribel Serra
FORT I COGUL, Eufemià. Llegendari de Santes Creus. Barcelona : Fundació Salvador Vives Casajuana, 1974)
Fira “Som terra de safrà”a Santa Coloma de Queralt
El dissabte 14 de novembre d’enguany es va celebrar a Santa Coloma la primera edició de la festa del safrà. Sota el nom genèric «Som terra de safrà» es van englobar tot un seguit d’activitats, la majoria d’elles enfocades a promoure el cultiu, la comercialització, l’ús i la cultura del safrà. Com ja vam publicar en un post anterior, Santa Coloma, a l’Alt Gaià, havia sigut segles enrere un centre molt important a nivell europeu, i actualment podria ser una oportunitat pel territori.
Entre els actes cal destacar una exposició, durant tot el cap de setmana, a la sala gran del castell on s’hi exposaven diferents estris i documents històrics i panells informatius. Al matí en Jaume Martell va fer una visita guiada pel call jueu, passant per llocs i explicant la història dels jueus i els seus vincles amb el món del safrà. Al migdia es va fer una xerrada a càrrec de Teresa Helena Balcells sobre «el safrà i les seves aplicacions mèdiques a l’Edat Mitjana» i una taula rodona amb la presència de Joan Cartanyà de Montblanc (productor i comercialitzador de plantes aromàtiques), Joan Corbella de Rocafort de Queralt (comercialitzador d’espècies), i Jaume Martell (petit productor de Santa Coloma). En acabar hi va haver un tast de diferents productes locals elaborats amb safrà (crema de formatge, embotits, pa, gelea, …). Boníssims!
Al migdia els restaurants de la vila oferien «menú del safrà» i a la nit els bars «tapes ensafranades». I a la tarda taller de melmelades a càrrec de «Al pot petit hi ha» i manualitats a càrrec de «Art Santa Coloma».
Va completar la festa espectacle de circ infantil al matí, batucada amb el grup colomí «Ben sonats» a la tarda, i nit de música jove a l’Estrella a la nit.
Durant tot el dia i en diferents llocs del casc antic del poble hi va haver mostra fotogràfica del safrà.
Antoni Rius
“Tardor”, plat de careta de porc amb mucoses
Us proposem un plat de tardor, amb regust de foc de terra i bosc. Una recepta econòmica, original, senzilla i lleugera. Us recomanem que aneu a buscar les mucoses als boscos de les nostres Terres del Gaià.
Les mucoses, o llanegues, són uns dels bolets més saborosos. Carnosos, amb un gust especial, potent però fi, i una textura única gràcies a la gelatina que els cobreix. Als voltants del Gaià les trobareu gairebé sempre negres, tot i que se’n fan de blanques.
La careta de porc és una carn gens greixosa, més si es cuina al vapor o al forn. La seva gelatina, gens pesant, combina perfectament amb la de la mucosa.
- Poseu una careta de porc a l’olla pressió (uns 30 minuts), amb l’aigua just cobrint-la, acompanyada de porro, pastanaga, ceba, un bitxo, una cabeça d’alls sense pelar, sal, pebre i un raig d’oli.
- A part, se saltegen les mucoses, ben netes, en una paella. Reserveu-les i marqueu la careta, un cop cuita, a la paella o planxa amb l’oli dels bolets.
- Posar les mucoses i la careta en una plata i enfornar-ho uns cinc minuts en forn de convecció a 200 º
- Emplatar, amanit amb sal grossa, pebre vermell dolç i oli verge.
Albert Jordà, BAR SPORT Santes Creus 977639199
EL GAIÀ ARRIBA AL MAR DESPRÉS DE 40 ANYS
Vídeo de Joan Blanch
Les anguiles s’adonen que el riu ha arribat al mar.
Les pluges de començament de novembre van fer créixer en 10 metres el nivell del pantà del Gaià a El Catllar.
L’ACA i Repsol, propietari del pantà, han decidit alliberar aigua. Les comportes van obrir-se ahir; l’aigua baixava amb força i carregada de fang. El riu ha arribat a la seva desembocadura, a la platja de Tamarit, vuit hores després. Recorrent un camí, que malgrat els 40 anys, no ha oblidat. L’aigua ha tornat a córrer pel Catllar, per Ardenya, per la Riera, per les hortes i els camps, pels antics molins fins arribar a la platja.
Emocionats uns quants activistes, entusiastes, ambientalistes i veïns miraven meravellats l’arribada de l’aigua fangosa, endinsant-se en la mar, obrint-se camí enmig de l’aigua salada, tornant a casa, i aleshores ho han vist, una anguila ha estat la primera a descobrir que el riu és novament viu i ha pujat aigües amunt.
El pantà, propietat de Repsol, es va construir l’any 1975 per donar servei a la refineria de Repsol a Tarragona. El 2011 es va signar un conveni entre l’ACA i Repsol que permetria alliberar aigua del pantà per mantenir el cabal ambiental del Gaià, però només s’obren comportes un cop a l’any i si hi ha aigua suficient a l’embassament. La Plataforma “Salvem al Gaià”, membre de Terres del Gaià, demana que les comportes puguin obrir-se tantes vegades com la quantitat d’aigua embassada ho faci possible.
Maribel Serra
Vídeos de Joan Díaz
Fotos de Mercè Casabona