LES TORTUGUES BABAUES A LES PLATGES TARRAGONINES

L’estiu passat dues tortugues babaues (Caretta  caretta) van nidificar a les platges tarragonines. L’àrea habitual de cria d’aquesta espècie en perill d’extinció són les platges de la Mediterrània oriental (Grècia, Líbia, Tunísia) i les femelles solen tornar a la platja on van néixer a pondre els ous.

http://cram.org/ca/cataleg-especies/reptils-marins/tortugues-marines/tortuga-babaua/)

Per això els nius de l’any passat a la platja de l’Arrabassada i a la planta Llarga són un fet excepcional que podria constituir el principi de l’establiment d’una zona de cria a les nostres platges. Davant d’aquest fet, l’Ajuntament de Tarragona ha posat en marxa un programa de voluntariat per a realitzar un cens de tortugues durant l’estiu, la seva època de cria.

Quatre associacions mediambinetals s’encarregaran de la coordinació dels voluntaris, el GEPEC (platges del Miracle i l’Arrabassada), el GATA (cala Romana i Savinosa), Plataforma Salvem la Platja Llarga (platja Llarga, cala Fonda i Roca Plana) i L’Associació Mediambiental La Sínia (platges de la Móra i Tamarit i cala Jovera).

Els voluntaris duran a terme transectes nocturns (de 22 a 1h) per tal de detectar la presència d’aquests animals o dels seus rastres. En cas de trobar-ne no s’ha de molestar l’animal (apagar les llanternes i sortir del seu camp de visió) i caldrà trucar al 112 que activarà el protocol d’actuació. Si hi esteui interessats podeu enviar un correu electrònic a blauiverdserveisambientals@gmail.com

Així mateix en el marc d’aquest programa també s’han realitzat unes sessions de formació dirigides a la policia local i al personal de neteja de platges perquè sàpiguen com actuar en cas de detecció d’una tortuga o d’un rastre. En el cas de la neteja de platges també s’ha adoptat un nou protocol d’actuació, per tal que la maquinària de neteja només passi per la zona de la platja més propera al mar. D’aquesta manera no es malmetrien els ous d’un possible niu que hagués passat desapercebut, ja que les tortugues ponen a la zona de la platja més allunyada del mar. A més a més, aquesta neteja menys agressiva també beneficia els petits invertebrats que viuen a la sorra i la flora pròpia de la platja.

Alba Muntadas, coordinadora del projecte de voluntariat de la Sínia

Fotografies de rastres a la platja i de la formació,

Diapositiva08

Diapositiva10 IMG_5240

LA LLUITA PER SALVAGUARDAR EL PATRIMONI FORESTAL DE L’ANELLA VERDA DE TARRAGONA

A l’Anella verda de Tarragona i als boscos del Baix Gaià s’està duent a terme un aprofitament forestal basat en la tala indiscriminada d’arbres sense tenir en compte les limitacions fixades a les autoritzacions donades per la Generalitat de Catalunya

  • Talen arbres de diàmetre superior al permès.
  • No s’està fent cap tipus de prevenció d’incendis, no estan separant les copes dels arbres per evitar la expansió del foc i en canvi estan deixant totes les restes de branques al terre facilitant la possibilitat d’incendi. La tria d’arbres a talar es fa únicament sota un criteri econòmic (els més grans), no des de un punt de vista de millora de la massa forestal o de prevenció d’incendis.
  • Tampoc s’està respectant el període de nidificació de les aus.
  • Estan destrossant camins històrics i obrint de nous de gran amplada pel pas de la maquinària pesada que fan servir.
  • No hi ha cap tipus de gestió forestal sostenible, ja que no s’estan creant llocs de treball i la biomassa obtinguda s’està exportant a Itàlia, perquè allà està subvencionada. No obtenim cap benefici per al Territori, ni millora dels boscos, ni prevenció, ni biomassa.

Els nostres boscos, són de suma importància des del punt de vista paisatgístic per a la comarca, i per l’ús públic que tenen i la funció de pulmó verd i de biodiversitat. Per això demanem l’aturada d’aquesta tala indiscriminada d’arbres fins que es faci una normativa de protecció i de millora de les nostres masses forestals.

 

RESPOSTA I COMPROMÍS DE LA GENERALITAT

En una reunió en la han participat  el senyor Anton Ballvé, Director del Departament d’ Agricultura i Medi Natural de Tarragona,  Carlos Miranda del mateix departament, dos tècnics de l’Ajuntament de Tarragona, en Pep Muntadas (Salvem el Gaià) i Montse Garcia (Boscos en perill).
1. Han reconegut que s’han fet coses malament, que s’han tallat arbres amb diàmetre superior a l’autoritzat, que han fet destrosses en camins públics, que s’han obert camins sense autorització.

  1. Per tot això s’han obert expedients sancionadors a l’empresa (Monroyo), i ens informaran de les conseqüències d’aquestes sancions.
  2.   Han pres les següents mesures de millora per les noves autoritzacions :
  •  La Generalitat visitarà la zona i marcarà els arbres que es poden tallar i els que no i en farà el triatge abans de donar l’autoritzacio
  • La Generalitat marcarà també amb esprai, per on han de passar els camins de desembosc
  • Lla Generalitat està a punt d’aprovar un ordre per que es realitzi Planificació forestal per part dels Ajuntaments, és possible que fins i tot estiguin subvencionats.
  • També es vol exigir que les empreses que realitzin aprofitaments forestal estiguin obligades a tenir un tècnic forestal que assumeixi la responsabilitat de les feines realitzades.
  • Ens ofereixen de fer amb ells una “visita informativa” a les zones afectades, per explicant-se les que ells consideren que no estan malament del tot i els motius. Si és millora de la massa forestal o regeneració forestal.
  • També s’ha parlat de fer una reunió entre els bombers, l’Ajuntament de Tarragona, Generalitat per tractar exclusivament el tema de camins.

https://www.facebook.com/groups/923259924401648/
https://www.change.org/p/departament-d-agricultura-de-la-generalitat-de-catalunya-departament-de-territori-i-sostenibilitat-de-la-generalitat-de-catalunya-parar-la-tala-indiscriminada-de-%C3%A1rboles?just_created=true

http://boscosenperill.blogspot.com.es/

 

IMG_5983 IMG_5960

I JA SOM A LA VI MARXA !!

Equipament per a la Marxa:

calçat còmode, roba còmoda (al matí fa una mica de fresca) cantimplora, petita tovallola, pals de caminar, barret i crema pel sol, plat, gots i coberts… i tot allò que creieu indispensable

Pels que us quedeu algun dia a dormir, no oblideu un sac de dormir i màrfega. Tot l’equipament pesat el transportarem amb la nostra logística…així que només us caldrà una petita motxil.la per caminar.2013-04-26 11.50.28

Les Llegendes del Gaià (2). LUCIL·LA DE MONTFERRI

monferri

En aquesta segona entrega de llegendes del Gaià ens traslladem al Gaià Mig, al municipi de Montferri. Com sabeu aquest bonic poble és conegut pel Santuari de la Mare de Déu de Montserrat situat als afores i obra de Josep M. Jujol, deixeble de Gaudí i arquitecte conegudíssim a les nostres contrades.

Si fem el gest de deixar la variant de nova construcció podrem endinsar-nos pel seu carrer principal, per on, fins no fa tants anys, hi passava la carretera. Fa baixada en direcció al riu. Paga la pena arribar-se als rentadors públics. Són al carrer-camí que es dirigeix al riu. Tornem. Agafem el camí que ens porta al castell de Puigtinyós, actualment conegut com Rocamora. És a 240 metres d’alçada. És evident que, des de la seva construcció al segle XI, ha patit diverses remodelacions. Al llibre “Els castells del Gaià”publicat per Miquel, Santesmases i Saumell el 1999 es recull la primera notícia documentada sobre el castell datada el 1072 i citen la llegenda de Lucil·la.

La llegenda

Fa molts anys, ja ningú recorda quants, vivien al castell de Puigtinyós el senyor de Montferri i la seva filla Lucil·la. Passaren els anys i el pare de Lucil·la arribava al final dels seus dies. Abans de tancar els ulls per sempre més li digué a la seva filla que cerqués al seu germà Bernat per tal que tingués cura d’ella i del castell. No era cosa senzilla: el Bernat es trobava lluitant a la guerra.

L’oncle del Bernat ho va sentir tot i es va voler aprofitar de la Lucil·la. No cal dir que ella s’hi va resistir. El càstig fou molt dur: la Lucil·la va ser tancada al soterrani. Però les paraules del seu pare la van fer reaccionar. En cap moment va perdre les forces i l’esperança. Gràcies a això aconseguí fugir a través d’un passadís.

Al cap de dos anys tornar al castell acompanyada d’una gran multitud de gent que li donava suport. Reconqueriren el castell i empresonaren a l’usurpador. L’oncle fou condemnat a morir de fam al mateix soterrani. Les terres del castell foren donades als pagesos.

La història acaba amb l’acció de la Lucil·la alliberant al seu botxí ensenyant-li on era el passadís secret per on ella havia escapat anys enrere. El tiet, penedit, fugí a Poblet.

Diuen els veïns que aquest passadís encara existeix. Sigui cert o no, espero que no m’hi tanquin mai!

Jordi Suñé

El futur de les Terres del Gaià

El primer que vaig conèixer del Gaià, ja de ben petita,  va ser la desembocadura, una zona d’aiguamolls envoltada de canyesque poc feia pensar en un riu.Més endavant, després de recórrer tot el tram baix i arribar fins a l’embassament del Catllar, vaig entendre perquè la llera del Gaià s’havia convertit en un camí sec. Força més tard, sobretot gràcies a les successives “Marxes per les Terres del Gaià”, vaig descobrirel Gaià alt i mig on el riu et sorprèn amb paisatges impressionants com el del meandre de Santa Perpètua de Gaià. Avui, gràcies continues actuacions de millora de l’entorn, el tram baix del Gaià ha canviat molt i ja deixa entreveure el riu que hi ha més amunt. Aquesta millora de l’espai juntament amb la xarxa de camins que s’ha anat desenvolupant al llarg de tot el riu, ha acostat la gent al Gaià, donant-lo a conèixer tot aprenent a apreciar els valors naturals que tenim a tocar de casa. A més dels valors naturals, darrerament també s’estan duent a terme activitats per difondre el ric patrimoni social i cultural lligat al Gaià, com els castells i molins que s’alcen a banda i banda del riu al llarg de tot el seu recorregut. Així mateix,la llista de productes amb el que podríem anomenar “denominació d’origen Terres delGaià” no para de créixer, potenciant el valor del comerç local. Tota aquesta activitat al voltant del riu s’ha anat desenvolupant buscant la complicitat de la gent que hi viu aprop i ha contribuït a crear o enfortir un llaç entre el Gaià i la seva gent. A mida que l’hem anat coneixent ensl’hem fet més nostre i ens hem adonat de la importància de conservar i potenciar els seus valors. Ara cal que aquesta empenta no s’aturi.Cal continuar treballant per enfortir i mantenir viva aquesta xarxa social que s’ha creat al voltant del riu per tal de consolidar-lo com a element vertebrador de les Terres del Gaià.

Alba Muntadas

14274471197_d9ba8b15c1_z13900290915_df9b061eab_zdesembocadura14052171188_3b94aa4d14_z

La recuperació del safrà a l’Alt Gaià

El safrà és una espècie utilitzada principalment a la cuina mediterrània i oriental des de fa segles.

Es poden trobar referències històriques que relacionen el safrà amb l’Alt Gaià des de l’Edat Mitjana. El record de les taules del safrà de la plaça d’avall de Santa Coloma de Queralt on es marcaven els preus prova que va ser un dels mercats del safrà més importants d’Europa durant molts segles. A la Història de la vila de Santa Coloma de Queralt de Mossèn Joan Segura1 ja se n’hi troba alguna referència i actualment els historiadors Pere Verdés Pijuan2  del CSIC i Jaume Martell Gassó, el nostre historiador local, hi estant investigant.

La flor del safrà té els pètals de color lila, els estams de color groc i els tres característics estigmes de color vermell. Aquests últims, un cop assecats, són els que constitueixen la tan apreciada espècie, que es paga a milers d’euros el quilogram. És una planta plurianual que es planta entre juliol i setembre, floreix entre finals d’octubre i novembre, i es recull manualment, flor a flor. Durant el temps de floració, cada dia al dematí es cull i, també manualment, cada tarda s’esbrina, és a dir es separen els estigmes de la resta de la flor per després posteriorment assecar-los per poder conservar-los i envasar-los per al seu consum.

A la capital natural de l’Alt Gaià durant el segle XX el conreu i la comercialització del safrà s’ha anat perdent progressivament i només la constància d’unes quantes famílies que mai l’han deixat de conrear ha permès mantenir-ne una petita producció. Actualment costa d’imaginar els camps dels afores de Santa Coloma de Queralt o de Les Piles de Gaià tenyits de verd i lila pels volts de Tots Sants, però ens agrada somniar que potser el futur de nou ens hi portarà.

Les terres i el clima de l’Alt Gaià són molt bones per obtenir un safrà d’excel·lent qualitat. En els darrers anys aquest conreu s’està reintroduint -de moment encara de forma gairebé testimonial- amb la intenció de que en el futur aquesta flor tan bonica ens torni a portar riquesa. De manera que al seu voltant es pugui desenvolupar a més d’un complement a l’agricultura iniciatives emprenedores que incorporin també aspectes històrics, gastronòmics, turístics, pedagògics, medicinals i culturals.

Des del grup de Santa Coloma en Transició i la Fundació Quer Alt ens agrada de fer-ne difusió i volem esperonar a més persones a que s’involucrin per a fer possible, entre totes, que el safrà torni a ocupar el lloc que es mereix al nostre poble i en tot l’àmbit de la conca alta del riu Gaià.

L’Alt Gaià va ser i pot tornar a ser terra de safrà!

1: http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Segura_Valls

2: http://digital.csic.es/handle/10261/54211

Pilar Calçada, Antoni Rius (Santa Coloma en Transició i Fundació Quer Alt)fotobloc fotoblog2

Fotos de Jaume Martell

SALVADOR PALAU RAFECAS, Santa Coloma de Queralt, 1948

Coneix els protagonistes del territori

Qui és en Galo ? doncs tot va començar quuan en Galo feia de paleta, i li agradaven – i li agraden – les pedres, però també era, i és, un aficionat a la fotografia i un enamorat de la terra…

De ben jove ja participa en algunes associacions i entitats, és allò que avui en diríem un“dinamitzador” natural, amb una curiositat sense límits, i ganes de marxa, i algunes vegades una mica de “brega”, i és que feia de “Satanàs” als Pastorets, boxa i castells (De la Jove) (http://usuaris.tinet.cat/jde/biograf.htm con. 2014-07-31)

En Galo comença a fer fotografies, sobretot d’esglésies romàniques, a la Conca de Barberà i després a la resta de Catalunya. Aprofita vacances i caps de setmana, de vegades amb amics i família. D’altres vegades sol, amb el gos, i dormint al ras o al cotxe.

De fet, no només fa fotografies, sinó que aconsegueix recollir una important col.lecció de fotografia antiga d’arquitectura i paisatge rural sobretot, però no únicament.

Ja hem dit que li agraden els edificis històrics; sobretot uns de concrets, els molins. I va fotografiar, inventariar, documentar, els molins fariners de Catalunya, mooooooolts, tots els que ha pogut trobar. Els seus estudis ens han servit de guia als aprenents que venim al darrera; he d’admetre que fins que no vaig topar amb 800 molins fariners de Catalunya : des de El Sènia i l’Algars al Cardener-Llobregat” [i], d’en Galo, no tenia la més mínima idea de com funcionava un molí. Ell em diu que s’hi va interessar perquè trobava que eren uns edificis situatts a molta alçada respecte al riu, i es preguntava si pujaven l’aigua a “galletes”, més o menys com jo, per sort els seus estudis ens ressolen el dubte. No en va tenir prou amb els molins, però, i va continuar fent fotos, documentant edificis i fets històrics, i escrivint, perquè les seves ganes de saber no s’aturaven. Col.laborà en l’elaboració del patrimoni arquitectònic de Catalunya , també en la investigació toponímica per als mapes del Servei cartogràfic de la Generalitat. Va fer un recull dels renoms de les cases de Santa Coloma, col.laborà amb els Amics del Romànic…no hi cap en aquesta pàgina tot el seu CV. Cal destacar que, de la mà d’Albert Manen fou pioner, el 1981, a estudiar i divulgar els fets de la Guerra Civil a la Conca de Barberà.

El Galo també ha estat assessor de restauradors de molins, ha fet xerrades, ha escrit articles (el primer l’any 1976 en castellà, al Correo Catalán), ha practicat la història local; personalment li agraeixo els seus estudis sobre la conca alta del Gaià, molins i torres, llegendes i història. Però, sobretot, ha estat i és, un home planer, afable i molt savi… una bona companyia a les Marxes del Gaià !!

Li preguntem, Santa Coloma és Baixa Segarra (comarca geogràfica però no política) o Conca de Barberà ?

Administrativament som Conca de Barberà, però hi ha una reivindicació més o menys generalitzada de la denominació de Baixa Segarra, de la qual no en sóc gens partidari. El més lògic és la denominació d’Alt Gaià, referència a raons de l’entorn natural molt menys discutibles que raons administratives o polítiques.

I per què Galo ? Doncs, és el renom de la casa.

Els llibres del Galo : http://usuaris.tinet.cat/jde/galo.htm

[i] PALAU RAFECAS, S. (1994) Santa Coloma de Queralt: Museu-Arxiu Comarcal de Montblanc “800 molins fariners de Catalunya : des de El Sènia i l'Algars al Cardener-Llobregat”

Galo

 

Les Coves Roges i la llegenda del Diable

A finals del segle XIX i a principis del XX molts excursionistes recorrien les zones rurals del país empesos per l’anhel de conèixer aquella Catalunya que no havia canviat amb la industrialització ni amb els vents que portaven modes que havien modificat el paisatge humà de les ciutats. Amarats del romanticisme de l’època, cercaven aquella essència, pretesament estàtica, del sentir del camp. Amb aquest objectiu el metge Pau Teixidor i Tarrida, nascut a Sant Boi de Llobregat el 1847 però instal·lat a Rodonyà almenys des del 1875 fins a la seva mort el 1907, va promoure l’excursionisme pels municipis de l’entorn. Coneixem algunes de les seves cròniques gràcies a la publicacions de l’època del Centre Excursionista de Catalunya (CEC).

Doncs bé, el nostre protagonista havia sentit parlar tantes vegades de les Coves Roges, prop de Vespella i a tocar del Gaià, que tenia moltes ganes d’anar-les a veure. Un veí de Montferri, poble que llavors era conegut amb el bonic nom de Puigtinyós, es va oferir a acompanyar-lo. La seva dona era filla de Mas d’en Blanch. Amb la companyia d’un soci del CEC ja tenim la comitiva trescant per aquests camins un dia d’estiu de principis de segle XX. Sortiren a les nou del matí amb dos cavalls, el Ninus i l’Andarín, des de Rodonyà. Passaren per Montferri, el casalot de la Polla Rossa, Mas d’en Figueres, Mas Cadernal i Mas d’en Blanch. D’aquest Mas s’uniren al grup el pare i un xiquet.

Arribats a les Coves queden meravellats i els acompanyants aporten informacions de gran interès. La Coves són del Pansit, que viu en una caseta a tocar, amb un gos. El conjunt de coves formen una paret d’uns 35 metres d’alçada per 200 de llarg. Una de les coses que més crida l’atenció a Pau Teixidor és la rica fauna:

Pochs són els foradets y escletxes en que no hi facin niu una o altra au o aucell. Aixís és com se veu als pardals tordals, pàsseres, orenetes, roquerols, falsies, etc., viure y xoplujar-se sota’1 mateix rasser ab els corbs, esparvers, òlives, muçols, etc., séns que cap dels ignocents aucellets hi prengui mal; qual secret està en l’astucia que tenen aquests pobrets en niuar y ficar-se no més que en els forats molt amagats y petits. També crien allí abundancia de ratapeixets; però qui s’emporta la palma de les cries són les abelles, quals riques y temptadores bresques són allí fruita prohibida pera l’home.

Un dels guies va fer adonar a la comitiva l’existència d’unes estaques encantades. Eren les estaques del diable!

Ens preparàvem ja pera baixar, quan el guia, a propòsit de les abelles, ens preguntà si’ns haviem adonat de les estaques encantades. «Les estaques encantades?» férem nosaltres. «Sí, les estaques del diable. Que pot-ser no’n saben res, vostès?» «Fins al present, no.» «Segueixin -me, donchs, ab la vista, y, si no m’erro, ne veurem cinch.» Efectivament, no’n mancà ni una pera que, en distints punts, comptessin fins a cinch estaques entatxonades en aquelles enlairades voltes. Y no podent nosaltres atinar de cap manera com la mà de l’home havia pogut servir d’instrument pera clavar-les-hi, ab tota l’amabilitat del món ens contà la següent y curiosa rondalla:

«Una vegada s’escaigué a trobar-se aquí, tot sol, un xiquet d’una de les masies de l’entorn, y mentres contemplava embadocat, el goig que feya aquella munió d’aixams d’abelles y frisava, de segur, per l’impossibilitat en que’s veya d’escursar les distancies y poder escorcollar els caus, sense saber com; se li presentà un senyor, ben arreglat y molt ben vestit, qui ab veu amorosa li féu aquesta interessant pregunta: «Que t’agradaria menjar d’aquestes bresques, nen?» «Prou; però no’s poden heure.» «Donchs mira: te’n vas a cercar una caldera y veuras com l’omplirem y podras atipar-te’n.» El nen, mig esporuguit ab la sobtada presencia d’aquell home, y mig esperançat de ses dolces paraules y afalagadores promeses, no sabia què fer-se. Per fi’s decidí y marxà, tornant al cap d’una estona ab una caldera que havia emmatllevat en un mas proper.

»Llavors, l’aixerit senyor, carregant-se a coll al nen y a la caldera, d’un bot s’en filà dalt d’aquelles voltes, crestà una rocosa arna, ficà la mèl a la caldera y clavà una estaca al forat. Tot seguit, ab esfereidora lleugeresa, volaren a una altra arna; ab la mateixa destresa’n tragué la mèl, la col·locà a la caldera y tapà’l forat ab una altra estaca, repetint igual operació fins a cinch vegades, que representen les estaques que’s manifesten encara.

»Un pich plena la caldera, d’un salt se plantaren baix. «Ara d’aquesta mèl se n’ han de fer quatre partions, senyor;—una pera mi, una pera tu, una pera l’amo de les arnes y l’altra peral qui t’ha deixat la caldera. Ja les pots fer tu mateix.» El pobre nen, com que encara li durava 1’esglay, no sabia quin partit pendre. Més, instigat repetides voltes, per fi, acotant-se a la caldera, digué: «Donchs, si’n tinch de fer quatre parts, lo mellor serà que hi faci una creu»… Y li féu. No sentí cap més paraula ni resposta; aixecá’l cap, y no vegé ningú… Aquell home s’havia fos com el fum… Era’l diable.»

Déu ni do! Quins temps aquells quan les llegendes passaven de pares a fills… o d’avis i néts… o de nadius a excursionistes! No hi havia televisió, ni tablets, ni uatzaps. Només la paraula!

Per cert, després d’explicar batalletes de lladres que s’amagaven a les Coves, l’excursió acabà com havia començat, deixant els acompanyants als seus llocs d’origen. I el nostre amic Pau publicà la crònica al Butlletí del CEC número 79 (pàgines 201-213), corresponent a l’agost de 1901 (http://ddd.uab.cat/pub/butcenexccat/butcenexccat_a1901m8v11n79.pdf).COVES ROGES coves

Jordi Suñé Morales