PROCES PARTICIPATIU PLA DE GESTIÓ MASES D’AIGUA 2022 – 2027

El passat dijous dia 16 es va fer a Tarragona la darrera sessió de diagnosi del tercer cicle del Pla de Gestió de masses d’aigua per al període 2022 – 2027 organitzada per l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua). En les reunions anteriors, cada sector per separat (administracions, agricultors-ramaders, industrial i ambiental), va fer les seves propostes de diagnosi sobre els problemes que pateixen les diferents masses d’aigua de la nostra demarcació, principalment les conques del Gaià i del Francolí. En aquesta ocasió la reunió era conjunta per tal de posar en comú les diferents visions dels problemes.

En general es va coincidir en què els problemes actuals són els mateixos que es van posar de manifest en anteriors processos participatius, i que encara no s’han afrontat: estat de les lleres, contaminació per nitrats, manca de sanejament urbà, manca de reutilització d’aigua depurada, abocaments industrials, manca de cabals ambientals etc.

Ara s’ha obert un període de temps durant el qual, els tècnics de l’ACA, elaboraran un pla de mesures per fer front a les problemàtiques detectades. Un cop enllestit, l’ACA  valorarà la conveniència de convocar una novaa sessió de participació, prevista, en principi, pel mes d’octubre.

                                                                                                                                                                                                                                                                        Pep Muntadas

L’ALBEREDA DE SANTES CREUS, UN PATRIMONI NATURAL A REVALORITZAR

La problemàtica de l’Albereda i propostes de gestió

L’Albereda sempre ha estat un lloc d’esbarjo; com acredita Eufemià Fort a “Santes Creus de l’exclaustració ençà”,  l’alcalde d’Aiguamúrcia, l’any 1846, se’n referia nomenant-la “la Albereda de recreo de los frares de Santas Creus, la cual está de bajo del extinto monasterio de Santas Creus”.

De molt enllà les comunitat vegetals i la fauna han conviscut amb la presència humana. L’any 1977, Folch i Guillén, per primera vegada, donava a conèixer la problemàtica d’aquest espai natural. Segons deia l’autor: “L’albereda de Santes Creus, i concretament l’omeda i l’albereda pròpiament dita, travessa un moment greu de mala gestió ecològica. Si es manté la política d’ús en els termes actualment instaurats, és difícil pensar que aquest bosc de ribera pugui persistir durant gaire més de vint-i-cinc o trenta anys. Hom ha transformat l’albereda en una àrea de fontada, en una simple arbreda humanitzada”. La causa principal de la degradació de l’Albereda era una pressió humana excessiva i incontrolada. Malgrat això, l’autor reconeixia la pràctica tradicional de l’espai natural com a lloc d’esbarjo, i afirmava que “ni l’ús públic d’aquest bosc sembla interdicible a la pràctica, ni té sentit d’intentar la interdicció (…) Cal admetre, doncs, la necessitat d’ordenar l’albereda per a l’ús públic. Però per això mateix, no en contra d’això mateix, és imprescindible d’establir un programa d’actuació, obligadament restrictiu en alguns aspectes, que faci indefiniblement possible l’ús i la freqüentació”.

Salat i Brúnel, el 1996, encara considerava vàlida la diagnosi de Folch i Guillén. Afirmava, que “El mal ús de l’Albereda, on gairebé hi és permès tot, fan que el cicle natural de renovació dels arbres es deturi, s’incrementi l’erosió del sòl fins a límits insostenibles per l’Albereda, es destrueixi la vegetació herbàcia típica de l’Albereda i es substitueixi, en alguns casos, per altres tipus i, en definitiva, s’alteri de forma sostenible el cicle ecològic que l’ha mantinguda segles rere segles”.

L’any 2000 Sergi Saladié i Jordi Garcia estudiaven una vegada més el conflicte d’interessos – vegetació i homes-, que es produïa al PEIN de l’Albereda de Santes Creus. Consideraven que els visitants de l’Albereda –especialment del sector nord- es podien repartir en les tipologies següents:

  1. persones que anaven a buscar aigua a les fonts de l’espai.
  2. persones que anaven a fer menjades sobretot en dies festius.
  3. persones que anaven a observar o estudiar els recursos naturals, especialment grups escolars.
  4. persones que utilitzaven l’espai com a zona d’esbarjo.

A partir dels anys 80 la gestió duta a terme a l’Albereda del sector nord, com la instal·lació de barbacoes o taules de càmping, va propiciar encara més la hiperfreqüentació humana, provocant una alteració de les cobertes de sòl i la biodiversitat, on actualment s’observa un sòl compactat i sense regeneració de la vegetació.

En contraposició, els mateixos autors que esmentaven la problemàtica, proposaven unes millores com:

1-Delimitació de les àrees de fontada

2-Prohibició de l’entrada de vehicles.

3-Presència de guàrdia forestal.

4-Minimització dels visitants en especial al sector nord.

5-Millora del coneixement de l’espai.

6-Planejament integral d’actuació.

7-Revalorització del components naturals i elements del medi físic.

8-Articulació de les actuacions de les diferents administracions que tenen competència de gestió sobre el l’espai, i amb els ens local i grups socials d’opinió.

Fa uns 20 anys es van dur a terme algunes de les accions esmentades, com per exemple en aquelles zones de més difícil accés es delimità amb la construcció de marges de pedra i tanques forestals. A dia d’avui s’hi pot veure algun plançó d’àlber, entre d’altres espècies. Tot i això, aquestes accions no són suficients ja que en cap cas s’observa una regeneració del bosc de ribera. Cal actuar amb urgència per revaloritzar els valors naturals de l’Albereda, la proposta és:

-Reubicació del bar de l’Albereda al sector central (la illeta) juntament amb les taules de càmping, lavabos i barbacoes, amb la finalitat de potenciar-lo com a lloc d’esbarjo.

-Plantació d’arbrat a l’espai central del sector nord (zones taules i barbacoes), ja que en els últims anys han caigut molts arbres vells i no hi hagut regeneració, allí on s’observa un buit i falta de tancament de les capçades. Prèviament descompactar el sòl en algunes zones.

-Assegurar la regeneració de la vegetació del bosc de ribera pròpia de l’Albereda en forma de galeria (la salzeda de sarga (Saponario-Salicetum purpurae), l’albereda (Vinco-Populetum albae) i l’omeda (Hedera helix-Ulmetum minoris).

-Les desbrossades selectives han de respectar espècies com la vinca (Vinca difformis), la cua de cavall (Equisetum arvense), el galzeran (Ruscus aculeatus), etc, i franges de masses arbustives que dona refugi a la fauna.

-Realització d’un pla de gestió dut a terme amb les administracions competents i sempre amb concordança amb els ens locals que poden ajudar encara més a potenciar els valors de l’Albereda.

-Delimitació dels recorregut de pas i accessos (1 metre d’amplada aprox.) amb tanques forestals per potenciar la regeneració de la vegetació, sobretot al sector nord.

-Regularització de l’entrada de personal en determinats punts de l’Albereda.

-Prohibició de l’entrada de vehicles dins l’espai.

-Salvaguardar i potenciar els valors naturals de l’Albereda del sector nord (propietària Diputació de Tarragona) i l’Arbreda Vidala (propietària Ajuntament d’Aiguamúrcia). Que sigui un lloc d’estudi, d’educació ambiental, dut a terme per les administracions competents, pels ens locals, i les entitats del territori

Santes Creus, 1880                                                                                Santes Creus, 2013, Foto. J. Marlès

Per acabar, la meva àvia m’explicava que quan ella era petita a l’Albereda “quan arribava la primavera sortien moltes violes, lliris, estava ple de reguerons d’aigua i bolets de soca. Ara tot ha canviat, s’estan perdent aquests elements”. Un dia ja de gran em va dir “avui he somiat que agafava ben fort les violes, no les volia deixar perquè sabia que era un somni i no em volia despertar”. Aquestes paraules sàvies, d’amor a la natura, a l’Albereda, al lloc on vius, eren emotives. Quan l’àvia parlava de l’Albereda quan ella era petita li lluïen els ulls, i quan parlava com la veia de gran emetia una gran tristor. L’Albereda no és la mateixa de fa uns anys, i per a protegir-la cal fer-hi alguna cosa, actuar-hi fins que la meva àvia es volgués despertar.

FORT I COGUL, Eufemià. (1972) Santes Creus de l’exclaustració ençà. Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus
FOLCH I GUILLÉN, Ramon. (1976) “L’albereda de Santes Creus: Enquadrament i problemàtica de l’albereda en el context de la vegetació de Ribera del Migjorn de Catalunya”. Santes Creus: Boletín del Archivo Bibliográfico de Santes Creus, núm 5
SALAT I BRÚNEL, Xavier (1996) “L’albereda de Santes Creus.” Reboll”, núm. 11. Montblanc.
SALADIÉ I GIL, Sergi-GARCÍA I VENTURA, Jordi. (2000) “L’Albereda de Santes Creus: ús o abús?” “Quaderns de Vilaniu”, núm. 38 Valls.
MARLÈS MAGRE, JAUME. (2003) “Els oms de l’albereda de Santes Creus”. Una victòria contra la grafiosi?”.La Resclosa 7. Vila-rodona: Centre d’estudis del Gaià.
                                                                                                                                                                                                                                                              Jaume Marlès Magre

RIUADA SOLIDÀRIA – MONTBLANC. Taula rodona “Riu, canvi climàtic i territori”

Amb la participació de: Ôscar Saladié, geògraf URV i bomber voluntari; Jordi Blay, geògraf URV, especialista en planejament territorial; Jofre Rodrigo, Xarxa per la Conservació de la Natura; Juan Pedro Martín Vide, expert enginyeria fluvial, UPC. Moderadora: Evelyn Segura, biòloga i comunicadora científica.

Després de la gran riuada que el passat 22 d’octubre va afectar, sobretot, l’Espluga de Francolí i Montblanc, provocant molts danys materials i la pèrdua de 7 vides (una al Maresme), els ciutadans d’aquestes dues poblacions s’han organitzat per recollir fons per ajudar en la recuperació. La Riuada Solidària que s’ha celebrat en dos caps de setmana a ambdues poblacions, ha estat farcida d’actes de diferent tipus. Entre ells l’interessant debat objecte d’aquest escrit.

D’entrada el títol convidava a pensar que cal relacionar el canvi climàtic amb la gran riuada; cap dels ponents ha fet aquesta associació directa i fàcil.

Han estat d’acord a parlar de les riuades com a fenomen periòdic a la conca mediterrània. S’han enumerat les riuades “clàssiques” que han afectat el Francolí els últims 150 anys, sobretot la del 1994, que en volum d’aigua va ser més forta que la que ens ocupa; la diferència principal és que va afectar la part mitjana i baixa de la Conca. Han estat d’acord en suggerir que el canvi climàtic podia fer més habituals aquestes grans riuades que ara es produeixen cada 20/30 anys (amb algunes crescudes menors entremig). Sobretot però, han posat l’accent en la gestió del territori com a mitjà per pal.liar els efectes d’aquestes riuades.

Com sempre que es produeix una tragèdia d’aquests tipus, són molts els factors que hi conflueixen; no hi ha una sola raó. I de vegades factors completament contraris: Si al 1874 (Aiguat de Santa Tecla) la desforestació va ser clau perquè baixes l’aigua sense aturador fins a Tarragona, aquest 2019 l’excés de massa forestal podria haver empitjorat els efectes de la riuada per l’arrossegament de grans arbres des dels vessant de les muntanyes al riu. Els ponents tampoc han volgut sentir a parlar de les teories de rius “nets” com a mitjà d’evitar riuades: de fet la vegetació i els hàbitats fluvials actuarien en sentit positiu.

El debat ha girat a l’entorn de les diferents causes que conflueixen en un cas d’aquest tipus: L’excés de construccions a la vora del riu, en zones inundables, tot i que siguin “zones difícilment inundables”, és un perill; l’alternativa fora fer-hi construccions i activitats en relació amb el riu (han parlat de zones d’esbarjo, construccions lleugeres lligades a l’estudi i al lleure, turisme sostenible, activitats agrícoles etc). L’excés d’infraestructures, en especial ponts, a les lleres dels rius fan canviar el comportament del curs de l’aigua i també en fan pujar el cabal; alguns no s’han construït tenint en compte aquests riuades “que difícilment poden succeir”. La gestió dels boscos, la gestió de les lleres, de les zones poc o molt inundables, l’adequació de noves normes que previnguin riuades.

En definitiva la gestió del territori per atenuar l’efecte antròpic. S’ha posat com a exemple la Xarxa per la conservació de la natura i els acords de custòdia. Un repte que tenim al davant, molt més enllà del cavi climàtic. Dissortadament, com ha dit un ponent, “ja fa 30 anys que parlem de la gestió del territori…”

    Maribel Serra
                                                                                                                                                                                                                                                  

 

Un itinerari geològic per les terres del Gaià Una badia marina de fa uns 13 milios d’anys.

Sortida per visitar tres enclaus bàsics per tal de compendre i visualitzar la badia marina que va existir fa més de 12 milions d’anys al Camp de Tarragona. En primer lloc Vespella on punjant al seu castell, o el que en roman, es veuen diferents estrats que de baix a dalt van omplir l’antiga badia. Un altre indret fou la paret est de l’embassament del Gaià. Allí s’hi observen els dipòsits d’unes gegantines esllavissades que varen també anar omplint aquella badia marina. Però el punt que més permet comprendre com fou tot aquell paratge fou la Sala de Paleontologia de Vilabella. Aquest espai inaugurat fa pocs mesos, permet d’una manera simple fer un viatge des del nord de la badia fisn al seu sud. En fi, que et presentem un recorregut pel que va ser el Camp de Tarragona més enllà dels 12 milions d’anys. Entre els 16 i els 12 milions d’anys una gran badia marina va inundar gran part de la regió. L’itinerari d’aquesta exposició viatjarà des de terra endins fins a la profunditat marina, és a dir, des de les arbredes que hi creixien al nord fins al mar que hi bategava al sud. Vilabella, a cavall entre ambdós, estava envoltat de platges, aigües someres i petits deltes. Benvingut als temps del Miocè. De fet fa uns13 milions d’anys Vilabella formava part d’una gran badia marina. Donat el clima temperat del moment, i en els alts geogràfics, hi creixien ufanoses arbredes. Boscs frondosos s’estenien des d’Àsia fins Àfrica tot cobrint el litoral mediterrani. Aquestes arbredes creixien també al nord del Camp de Tarragona. Avui dia les laurisilves de La Gomera en serien una mostra força fidedigna. Mentrestant, i en la depressió, s’hi obria un mar envoltat de ventalls torrencials. Prop les contrades de Salomó i Vilabella el bosc passava a platges, aiguamolls i petits deltes. L’elevada productivitat d’aquests ecosistemes va generar una gran quantitat de restes que van fossilitzar. Tanmateix algunes platges de còdols vestien el litoral d’aquells temps mentre organismes perforadors ho corcaven tot. Exemples d’aquests n’eren les esponges (Entobia). Gràcies a tots aquests rastres coneixem per on bategaven les onades. De manera puntual, i prop del litoral, hi creixien esculls d’ostres gegants. La gran mida d’aquestes probablement fou donada per l’abundància de nutrients i l’estabilitat d’aquells ecosistemes. Entre aquells esculls i platges també hi nedaven uns mamífers parents dels manatís americans, els sirénids. Mentre, i pels fangs arenosos, s’hi soterraven eriçons de mar dels gèneres Clypeaster i Parascutella. Donada la gran producció d’aquells ecosistemes, l’acumulació de closques i sediments esdevenia molt elevada i inestable. Durant alguna tempesta marina, o durant algun terratrèmol, aquests materials submarins s’esllavissaven barrejant la fauna dels diferents ambients i fondàries. Dos exemples d’això els trobem a El Catllar i a la Torre de la Mora. A poques desenes de metres de fondària, i allunyat de platges i esculls d’ostres, s’estenia un fons marí arenós. Aquí molts organismes hi excavaven el seu cau (Thalassinoides). També, i puntualment, algunes dunes submarines es desplaçaven en favor dels corrents predominants. En aquests fons hi vivien pectínids, crustacis, briozous i d’altres organismes amants dels fons allunyats de l’onatge. No obstant això, i a mar obert, hi nedaven algunes balenes entre una gran diversitat de taurons.

En fi la Sala de Paleontologia de Vilabella esdevé un espai per a visites escolars i curiosos de la Geologia.

Altres enllaços:

http://drabada.blogspot.com.es/                                       

David Rabadà i Vives
Professor de Ciències Geològiques

9 de novembre. Trepitjant el Gaià. De Querol a Montagut: barrancs, boscos, esglésies i castells.

Terres del Gaià inicia una nova sèrie de sortides guiades per conèixer diferents indrets de la conca des del punt de vista del patrimoni natural i el cultural. Una per trimestre. La primera al Montagut (Alt Camp). Podeu apuntar-vos a terresdelgaia@gmail.com.

Querol – Sant Jaume de Montagut – Montagut -Querol

08.30 Trobada a l’Àrea de Lleure de Querol

La ruta la iniciarem a Querol (565 m), Sortirem des de la font de l’Àrea de Lleure de Querol per pujar, per un sender estret i costerut, el barranc de la Rasa de la Font (bones vistes de l’estret del Gorg Negre). En aquest tram de la ruta, travessarem un bosc molt ben conservat a on podrem trobar totes les espècies vegetals típiques de l’alzinar litoral. Al sortir del barranc i apropar-nos de la carena, veurem que el paisatge s’obre i el bosc es substituït per una brolla mediterrània amb bosquina de pi blanc. La ruta arriba poc després, deixant enrere un mas abandonat i un vinyet, al coll de Montagut (844 m). A partir d’aquí  la vegetació es torna més muntanyenca; passarem un bosc de pinassa i roure amb grups de pi roig fins que arribarem a un pla solitari i evocador  on trobarem l’església gòtica de Sant Jaume de Montagut, que visitarem. Només ens quedarà una curta pujada a través d’un alzinar de muntanya fins arribar al Montagut (964 m),  un dels cent cims emblemàtics de Catalunya segons la llista de la FEEC. Des d’aquí (si el dia és clar) s’albira un  paisatge espectacular, fins i tot es pot veure Mallorca. El descens el farem (amb algun pas en el que necessitarem recolzar les mans) pel barranc del Torrent Roig. Ens tornarem a endinsar a l’alzinar ombrívol i visitarem un arbre monumental: el pi de les quatre soques. Seguirem baixant pel mateix barranc, tot just passant per sota de les Roques del Mas de l’Aranya (un bon lloc per veure ocells rupícoles), fins arribar de nou a Querol pel camí del mas abandonat de Cal Requesens. En total, són uns 14 km, uns 500 m de desnivell i es pot fer en 4 ó 5 hores (sense comptar descansos és clar). Els qui vulgueu farem dinar de carmanyola, i després podem visitar el poble i conèixer l’Aixopluc dels castells del Gaià.

 

14:00 Dinar de carmanyola

També podeu accedir a l’església del Montagut amb cotxe i visitar l’església o fer un tram a peu.

Albert Pardo

Procés de participació sobre el futur de l’aigua a Catalunya (2022-2027)

 

LA PARTICIPACIÓ A L’ACA (Agència Catalana de l’Aipatrigua)

El passat 26 de setembre l’Agència Catalana de l’Aigua va iniciar un Procés de participació corresponent al 3er Cicle de planificació hidrològica per al pe­ríode 2022-2027. Aquest procés obeeix a la Directiva Marc Europea sobre masses d’aigua, i ha de servir per definir les problemàtiques principals, i definir l’estratègia, els criteris i les prioritats per afrontar-les.

El procés es divideix en quatre fases, la primera fou la de presentació.

 

Pròximament començarà la segona fase que es treballarà sectorialment, amb l’objectiu de recollir reptes i propostes de cadascun dels sectors:

  • Administració
  • Agroramaderia i forestal
  • Associacions Ambientals
  • Empresa i industria

 

La tercera fase seguirà els següents eixos temàtics a través de tallers de propostes, la participació és oberta a qualsevol interessat per un o més temes:

  • Contaminació urbana, industrial i sanejament
  • Contaminació associada a pràctiques agrícoles i ramaderes
  • Qualitat hidromorfològica, biològica i cabals ambientals
  • Garantia d’abastament, eficiència, estalvi i consum
  • Planificació dels riscos associats a la inundabilitat contaminació urbana, industrial i sanejament

 

La darrera fase recollirà totes les idees sorgides de les fases anteriors.

 

Des de Terres del Gaià tenim l’experiència de participar en els anteriors processos, i hem comprovat com coses que vam dir ara fa 12 anys encara estan per resoldre. També constatem una participació més baixa del que ens agradaria.

Les pròximes sessions seran pel sector de l’Administració, l’agroramader i el forestal, i es faran el 7 de novembre a Tarragona. Us passem l’enllaç per a qui es vulgui inscriure. Ho podeu fer, si voleu a títol individual. La participació sempre és important. En aquesta ocasió es fa especial esment de la participació de dones, fins ara poc representades. Així doncs, us animem a totes !

https://participa.gencat.cat/processes/tercercicleaigua/f/2661/

Antoni Ruiz de Castroviejo

FESTA DE LA VEREMA DO TARRAGONA. Esmorzar de Veremador a Rodonyà.

El celler Estol Verd va organitzar un tradicional esmorzar de veremador, seguida d’una ruta etnoturística i verema tradicional.

Esmorzar a l’era de la Masia de Cal Franciscot i seguidament els participants van fer una ruta Orient-tast, que consisteix en buscar ampolles amagades al llarg d’una ruta entre vinyes. Després els participants van veremar raïm de la varietat ull de llebre i el van premsar amb els peus.

FESTA DE LA VEREMA DO TARRAGONA. Maridatge Vins de les Vinyes del tiet Pere i @LLèpol

Vinyes del tiet Pere, Vilabella i cuina de Llèpol de Vila-rodona

“Quatre notes per apuntalar un relat territorial obert i basat en aromes i gustos locals, sense altre ànim que el de la comprensió del paisatge pròxim. Som en un país de blancs potents” Oriol Pérez de Tudela

ESCABECES 2015. Tànic i sec. Maridat amb escabetx de musclos i verdures amb cogombre cru

                                       ESCABECES  2017 molt més voluminós en boca. Sardina damunt una “ensaladilla” amb perquè la sequedat i el taní característic del brisat d’ESCABECES refresqui la maionesa.                               

Macabeu de vinyes de 1983 i una viticultura de concentració (3000 kgs. Hectàrea). És potent i relativament fruitós. Maridat amb vichisoise de poma àcida, refrescant, fruitosa i força greixosa

      Camí de la Font 2017, macabeu, d’una vinya de 1949 i d’una anyada especialment seca i concentrada. És un vi molt complex, amb notes de sal i alguna rusticitat vegetal. Maridat amb bacallà cuinat a baixa temperatura, acompanyat de cloïsses i figues

 

Croquetes de ceps sobre un llit de maionesa d’algues, per un vi tardorenc, un Camí de la Font 2013, criat en una bóta de roure francès nova

ENCONTRES #6  Macabeu 2018, fermentat amb la brisa durant les primeres hores (72 / 96),  afegint components vegetals, rústics però rics i refrescants. Components que queden ressaltats acompanyant  una cuixa de xai cuita a baixa remperatura amb una parmentier de patata lila. El vi fa pensar en infusions de mel de Romaní.  Marc Lecha s’hi va inspirar al seu blog lavialiquida

Per acabar Camí de la Font brisat (2017) macerat durant 3 setmanes. Un vi extrem en el que la pell és la protagonista.Combina perfectament amb formatges, iespecialment del Puigpedrós de Molí de Ger, molt cremós i saborós. La força tànica de la pell exigeix al raïm concentració i maduresa, i és el cas d’aquestes vinyes velles que fan fruita petita i molt equilibrada

EL RIU APROFITAT

 

EL RIU APROFITAT

VISITA A LES SÈQUIES DE LA DESEMBOCADURA DEL GAIÀ

13 d’Octubre a les 10.45

Lloc de trobada: Aparcament bufet d’Altafulla.

11.00 Sortida

Des de l’aparcament, l’únic lloc on es pot deixar el cotxe en aquest entorn protegit, accedirem a l’últim tram del riu Gaià, avui sense gairebé aigua. Una passejada agradable i apta per a tothom.

13.00 Vermut a l’Hort de la Sínia

El riu Gaià estava, fins al seu últim tram, aprofitat al màxim. Encara ara, a tocar de la platja de Tamarit, podem veure la resta de sèquies, mines i sifons que canalitzaven l’aigua procedent de la sèquia de la Riera, i que, des del molí del Pas es dividia cap a Ferran i cap a la mineta d’Altafulla. Des d’aquest últim punt es regaven les hortes de Tamarit

Podeu consultar informació sobre el sistema de sèquies a:

https://www.raco.cat/index.php/Resclosa/issue/view/19139

 

VISITA A LA POLLA ROSSA (SALOMÓ)

La Polla rossa (https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=3405) és un mas del terme de Salomó, a tocar del riu Gaià, tot i que antigament, quan formava part del patrimoni del monestir de Santes Creus, el mas pertanyia al terme de Montferri (Puigtinyós).

En alguna de les edicions de la Marxa del Gaià hi hem passat a tocar, pel camí de Montferri, i també, algun cop, ens hi hem aturat, corpresos per la seva presència.  Es tracta d’una gran estructura amb doble façana, amb edificis agraris adossats dins un tancat amb alts contraforts, dit “baluard”. La disposició laberíntica de l’actual edifici respon a l’evolució del mas i de les seves necessitats, així com a les vicissituds històriques. Ara no em farem història; esperem que en un futur, en Lluis Badia, un dels propietaris, que porta molt de temps investigant el mas i la seva família, en publiqui unes notícies. Ell mateix diu “la masia actual és el resultat d’un augment de superfície produït al segle XVI (…)Fins al XV no hi havia menjador, formava part de la cuina sense entitat pròpia. Quan el menjador esdevé sala, la masia ha patit una transformació i està formada per tres cossos”. El 1841 el mas es reparteix entre l’hereu, Josep i la seva mare, Rosa. D’aleshores data un inventari que permet fer-se una idea de com era i funcionava la masia. [1]

Vam poder entrar a l’edifici acompanyats d’en Lluís, i descobrir els cups, l’antiga cuina, el celler, trespols sobreposats en nivells diferents i escales  amagades. La planta inferior es dedicà a corrals, feines del camp,  cuina i l’habitació dels masovers (en les últimes èpoques, i un celler al soterrani. Mentre la planta principal es va dedicar a l’habitatge dels amos fins els anys 60. Dalt de tot unes magnífiques golfes i un assecador de cereals.

La història del mas està estretament lligada a la dels seus voltants, com és natural. De les guerres carlines podem rescatar aquesta joia:

“A la masia del Figueres

El foc hi va començar

I al pla de la Polla-rossa

Els canons hi van posar

Lo que va salvar la tropa

Va ser la vora del Gaià”

 

   

     

Fotos Narcís Carulla

Sobre el nom un parell de teories: d’entrada sembla referir-se a l’au, una gallina jove; però probablement, ens decantem per la referència a una pubilla: per extensió una polla vol dir també una noia jove, “una polleta”.

Per darrera l’edifici es baixa cap al Gaià i s’arriba a l’antiga font del lleó, actualment bastant malmesa, tot i que conserva la carassa que li dóna nom. La font recull l’aigua d’una mineta, encara en bon estat, l’aigua de la qual devia ser utilitzada en el regadiu de les hortes i de suport a les necessitats de la casa. Els companys de La Sínia @GaiaVoluntariat van aprofitar la visita per examinar l’indret per si era apropiat per incloure’l en el projecte “Territori salamandra” http://custodiaterritori.org/news/tags/ca/salamandra, i sembla que estan en camí de signar un acord de custòdia.

    

 Fotos Héctor Hernàndez

La foto antiga, la cançó i el croquis proporcionats per Lluís Badia.

[1] Arxiu familiar / Arxiu Comarcal del Baix Penedés