FESTA DE LA VEREMA DO TARRAGONA. Esmorzar de Veremador a Rodonyà.

El celler Estol Verd va organitzar un tradicional esmorzar de veremador, seguida d’una ruta etnoturística i verema tradicional.

Esmorzar a l’era de la Masia de Cal Franciscot i seguidament els participants van fer una ruta Orient-tast, que consisteix en buscar ampolles amagades al llarg d’una ruta entre vinyes. Després els participants van veremar raïm de la varietat ull de llebre i el van premsar amb els peus.

FESTA DE LA VEREMA DO TARRAGONA. Maridatge Vins de les Vinyes del tiet Pere i @LLèpol

Vinyes del tiet Pere, Vilabella i cuina de Llèpol de Vila-rodona

“Quatre notes per apuntalar un relat territorial obert i basat en aromes i gustos locals, sense altre ànim que el de la comprensió del paisatge pròxim. Som en un país de blancs potents” Oriol Pérez de Tudela

ESCABECES 2015. Tànic i sec. Maridat amb escabetx de musclos i verdures amb cogombre cru

                                       ESCABECES  2017 molt més voluminós en boca. Sardina damunt una “ensaladilla” amb perquè la sequedat i el taní característic del brisat d’ESCABECES refresqui la maionesa.                               

Macabeu de vinyes de 1983 i una viticultura de concentració (3000 kgs. Hectàrea). És potent i relativament fruitós. Maridat amb vichisoise de poma àcida, refrescant, fruitosa i força greixosa

      Camí de la Font 2017, macabeu, d’una vinya de 1949 i d’una anyada especialment seca i concentrada. És un vi molt complex, amb notes de sal i alguna rusticitat vegetal. Maridat amb bacallà cuinat a baixa temperatura, acompanyat de cloïsses i figues

 

Croquetes de ceps sobre un llit de maionesa d’algues, per un vi tardorenc, un Camí de la Font 2013, criat en una bóta de roure francès nova

ENCONTRES #6  Macabeu 2018, fermentat amb la brisa durant les primeres hores (72 / 96),  afegint components vegetals, rústics però rics i refrescants. Components que queden ressaltats acompanyant  una cuixa de xai cuita a baixa remperatura amb una parmentier de patata lila. El vi fa pensar en infusions de mel de Romaní.  Marc Lecha s’hi va inspirar al seu blog lavialiquida

Per acabar Camí de la Font brisat (2017) macerat durant 3 setmanes. Un vi extrem en el que la pell és la protagonista.Combina perfectament amb formatges, iespecialment del Puigpedrós de Molí de Ger, molt cremós i saborós. La força tànica de la pell exigeix al raïm concentració i maduresa, i és el cas d’aquestes vinyes velles que fan fruita petita i molt equilibrada

Festa de la Verema DO Tarragona

Festa de la Verema

Benvinguda aquesta iniciativa en la que participen cellers del Gaià Mig amb els que sovint hem col.laborat.

@estolverdceller Estol Verd esmorzar de veremadors i cursa (optatiu) Orient tast per les vinyes i els vins del celler. Visita Celler. Diumenge 29 Rodonyà

@CellerSanroma Cellers Sanromà Esmorzar de Veremadors amb arengada. Recorregut per les vinyes i tast de vins. Dissabte 28 Vila-rodona

@llepol_bet Llepol i Vinyes del Tiet Pere organitzen Dinar  de maridatge amb cinc vins; dos anyades diferents. Set Maridatges. Diumenge 29 Vilabella

 

EL RIU APROFITAT

 

EL RIU APROFITAT

VISITA A LES SÈQUIES DE LA DESEMBOCADURA DEL GAIÀ

13 d’Octubre a les 10.45

Lloc de trobada: Aparcament bufet d’Altafulla.

11.00 Sortida

Des de l’aparcament, l’únic lloc on es pot deixar el cotxe en aquest entorn protegit, accedirem a l’últim tram del riu Gaià, avui sense gairebé aigua. Una passejada agradable i apta per a tothom.

13.00 Vermut a l’Hort de la Sínia

El riu Gaià estava, fins al seu últim tram, aprofitat al màxim. Encara ara, a tocar de la platja de Tamarit, podem veure la resta de sèquies, mines i sifons que canalitzaven l’aigua procedent de la sèquia de la Riera, i que, des del molí del Pas es dividia cap a Ferran i cap a la mineta d’Altafulla. Des d’aquest últim punt es regaven les hortes de Tamarit

Podeu consultar informació sobre el sistema de sèquies a:

https://www.raco.cat/index.php/Resclosa/issue/view/19139

 

VISITA A LA POLLA ROSSA (SALOMÓ)

La Polla rossa (https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=3405) és un mas del terme de Salomó, a tocar del riu Gaià, tot i que antigament, quan formava part del patrimoni del monestir de Santes Creus, el mas pertanyia al terme de Montferri (Puigtinyós).

En alguna de les edicions de la Marxa del Gaià hi hem passat a tocar, pel camí de Montferri, i també, algun cop, ens hi hem aturat, corpresos per la seva presència.  Es tracta d’una gran estructura amb doble façana, amb edificis agraris adossats dins un tancat amb alts contraforts, dit “baluard”. La disposició laberíntica de l’actual edifici respon a l’evolució del mas i de les seves necessitats, així com a les vicissituds històriques. Ara no em farem història; esperem que en un futur, en Lluis Badia, un dels propietaris, que porta molt de temps investigant el mas i la seva família, en publiqui unes notícies. Ell mateix diu “la masia actual és el resultat d’un augment de superfície produït al segle XVI (…)Fins al XV no hi havia menjador, formava part de la cuina sense entitat pròpia. Quan el menjador esdevé sala, la masia ha patit una transformació i està formada per tres cossos”. El 1841 el mas es reparteix entre l’hereu, Josep i la seva mare, Rosa. D’aleshores data un inventari que permet fer-se una idea de com era i funcionava la masia. [1]

Vam poder entrar a l’edifici acompanyats d’en Lluís, i descobrir els cups, l’antiga cuina, el celler, trespols sobreposats en nivells diferents i escales  amagades. La planta inferior es dedicà a corrals, feines del camp,  cuina i l’habitació dels masovers (en les últimes èpoques, i un celler al soterrani. Mentre la planta principal es va dedicar a l’habitatge dels amos fins els anys 60. Dalt de tot unes magnífiques golfes i un assecador de cereals.

La història del mas està estretament lligada a la dels seus voltants, com és natural. De les guerres carlines podem rescatar aquesta joia:

“A la masia del Figueres

El foc hi va començar

I al pla de la Polla-rossa

Els canons hi van posar

Lo que va salvar la tropa

Va ser la vora del Gaià”

 

   

     

Fotos Narcís Carulla

Sobre el nom un parell de teories: d’entrada sembla referir-se a l’au, una gallina jove; però probablement, ens decantem per la referència a una pubilla: per extensió una polla vol dir també una noia jove, “una polleta”.

Per darrera l’edifici es baixa cap al Gaià i s’arriba a l’antiga font del lleó, actualment bastant malmesa, tot i que conserva la carassa que li dóna nom. La font recull l’aigua d’una mineta, encara en bon estat, l’aigua de la qual devia ser utilitzada en el regadiu de les hortes i de suport a les necessitats de la casa. Els companys de La Sínia @GaiaVoluntariat van aprofitar la visita per examinar l’indret per si era apropiat per incloure’l en el projecte “Territori salamandra” http://custodiaterritori.org/news/tags/ca/salamandra, i sembla que estan en camí de signar un acord de custòdia.

    

 Fotos Héctor Hernàndez

La foto antiga, la cançó i el croquis proporcionats per Lluís Badia.

[1] Arxiu familiar / Arxiu Comarcal del Baix Penedés

 

DEPURADORES VERDES PER UN PAISATGE VERD

Segons, l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) un 90-95% de la població catalana té aigua sanejada. Aquesta xifra es refereix al nombre d’habitants, la lectura des del territori dibuixa un mapa completament diferent. Si ens fixem, per exemple, en la comarca de l’Alt Camp, una de les més desfavorides en aquest sentit, veurem que un 72,61%  de la població té depuradora, però només un 26,67% del territori comarcal està cobert. Aquest percentatge indica  la desigualtat dels municipis petits, però també la dificultat de la implantació de depuradores a causa de la fragilitat del medi receptor. L’impacte dels nostres residus dependrà, en gran mesura, de la capacitat d’aquest medi per absorbir-los; Llençar una poma a terra no té gran impacte, però si hi aboquem un camió l’efecte serà molt més perjudicial.

En el cas del Gaià l’equilibri és fràgil, el seu cabal modest abasteix recs d’hortes i avellaners en el seu curs baix, cosa que fa que a l’estiu, en alguns trams, veiem com la làmina d’aigua desapareix. Si hi afegim l’augment de la població estival, el resultat és que el Gaià esdevé en aquests trams, pràcticament una claveguera a cel obert.

L’ACA afirma que dotar de depuradores aquest petit percentatge de població, sobre el 30%, representaria un total de 1.000 depuradores, i una gran inversió. L’interès d’aquestes depuradores recau en la necessitat del territori i no pas de la població, ja que són sens dubte als rius mediterranis del sud, els de la terra baixa, les rieres i els torrents efímers, que sovint només porten aigua abundant durant els episodis de pluja, on els projectes de sanejament haurien de ser prioritaris.

Tant important és fer depuradores com escollir-ne el model adequat. Les depuradores «convencionals» de fang activat, són sistemes molt intensius amb capacitat de reduir nitrogen en poques hores, però el seu grau de tecnificació representa molta despesa de consum energètic i manteniment, i són viables, només, en els municipis més grans. Aquestes depuradores tenen airejadors, bombes de recirculació, tamisos automàtics, bombes d’extracció de fangs i en alguns casos espessidors i deshidratadors de fangs. Per als municipis de menys de 2.000 habitants està demostrat que el sistema més eficient és el dels aiguamolls construïts, també anomenades depuradores verdes. Poden ser de flux horitzontal, però també es coneixen experiències de depuradores de flux vertical, que tenen també capacitat de reduir nitrogen.

 

Les depuradores verdes presenten certs avantatges vers el sistemes de fang activat.

  • Menor cost de construcció. Si bé l’obra civil pot ser superior, l’equipament maquinari menor  acaba abaratint la seva construcció i la connexió elèctrica.
  • Menor cost de manteniment. La despesa energètica és un dels principals factors de reducció de costos d’explotació, però també cal afegir una molt menor producció de fangs. Aquests dos factor poden disminuir el cost d’explotació fins a 7 vegades.
  • Major simplicitat operativa. Aquests sistemes passius són molt senzills i això pot permetre que les tasques de manteniment les faci personal de l’Ajuntament no necessàriament especialitzat.
  • Menys olors. L’absència de línia de fangs i un procés obert permeten que l’impacte d’olors sigui molt menor.
  • Menys sorolls. El fet de no emprar airejadors o bombes que estiguin treballant 24h, redueix l’impacte acústic a gairebé 0.
  • Millor integració en el paisatge. Les depuradores verdes estan vegetades amb espècies autòctones d’aiguamolls, convertint-se gairebé en un jardí que atreu ocells.

En definitiva, les depuradores verdes són el sistema més apropiat per a petits municipis; el sistema fa temps que ha estat homologat per l’ACA. Actualment, L’ACA ha d’assumir les despeses d’explotació d’aquestes instal.lacions,  però cal estar preparats per si tornem a entrar en un període de recessió i l’ACA redueixi despeses. Fou un dels consellers de torn durant una visita a l’Alt Camp que va dir que s’havien construït massa «Mercedes» per a depurar l’aigua i que calia tenir seny i fer «utilitaris» si aquests ja ens anaven prou bé. El Gaià només disposa de sanejament en la part alta (Santa Coloma de Queralt) i en la part baixa (Renau, La Riera de Gaià i Altafulla). A més, en el tram més baix hi ha quilòmetres de canonada que genera múltiples impactes i un cost alt de manteniment.  Hi ha algun municipi amb depuradora “convencional” que ni tan sols l’ha posada en marxa.

Aquest no és el model que volem per la nostra conca. Som molt conscients de la fragilitat del nostre rius, també ho som del greuge que patim en relació amb altres zones del país, però no volem que aquest fet es resolgui de qualsevol manera. Hi ha exemples de funcionament de depuradores verdes amb percentatges de reducció de nitrogen superiors al 80%; hi ha especialistes i superfície suficient. Cal que els responsables polítics no perdin el seny i triïn el millor model de sanejament pels nostres pobles.

Volem depuradores verdes per un paisatge verd.

 

                                                                                                                                                                                                         Antoni Ruiz de Castroviejo

CENTENARI DEL CELLER COOPERATIU D’AIGUAMÚRCIA

Aquest mes de juny se celebra el centenari de la formació de la cooperativa i la construcció del celler, que es va acabar un any després.  Es tracta d’un edifici projectat per l’arquitecte vallenc Cèsar Martinell, especialista en arquitectura agrària sobretot relacionada amb el món de la vinya. Qui no coneix les anomenades “catedrals del vi”?

El celler d’Aiguamúrcia no es pot qualificar de “catedral del vi” en el sentit de gran construcció i gran valor arquitectònic. Tanmateix,   sota el meu punt de vista, té un valor afegit, el de pertànyer a la categoria de petits cellers, fruit dels esforços de productors amb poc poder adquisitiu que van lluitar i tirar endavant projectes com aquest , en paraules del mateix Martinell “Estos edificios vinieron a ser el resultado tangible de múltiples reuniones, consultas, conferencias, consejos y afanes socio-económicos que vivieron muchas poblaciones rurales, por fin cristalizados en utillaje de su bienestar personal y colectivo, después de haber vencido individualismos y temores ilusorios de los propios cooperativistas y ataques encubiertos de intereses amenazados con la implanatación de la nueva industria colectiva”[1]

Els membres fundadors de la cooperativa van ser Josep Batet, Pere Recasens, Joan Ballart, Jaume Torrens, Bernat Cardó, Joan Ferré, Josep Cunillera i Sebastià Cardós. Alguns dels seus descendents encara en formen part .

No és aquest el lloc per fer una dissertació sobre el valor econòmic, històric i arquitectònic del celler i de la cooperativa, per això us emplaço a assistir als actes d’aniversari previstos pel dia 29 de juny, que comptaran amb una conferència de la doctora Raquel Lacuesta, especialista en Martinell, una exposició i portes obertes al celler i, entre d’altres actes, un tast de vins elaborats al municipi.

[1] Martinell Brunet, Cèsar. (1975) Construcciones Agrarias en Cataluña. Barcelona, COAC
Maribel Serra
        
   diners emesos per la Cooperativa durant la Guerra Civil

Programa Centenari

                             

Deu anys de Marxa!! Tastet a Sant Magí de la Brufaganya

Ja hem celebrat els deu anys. I que n’hi hagi unes quants més !

Celebració especial l’1 de maig a Sant Magí, on els Amics de Sant Magí (santmagi.ecervera.cat/) ens van mostrar el ric patrimoni natural i patrimonial de la zona. Un nodrit grup de caminants de totes mides vam conèixer, observar i tocar plantes i flors. Vam escoltar la història del molí i de la comunitat monacal que el va construir. Ens vam enfilar per les pedres i algun es va mullar al rierol. Cadascú deia la seva.

I després EL TAST. Els “Amics” van posar taules i productors d’arreu de la conca del Gaià ens van oferir un magnífic tast de Menjamiques de Bràfim, amb crema de garrofes, cerveses Clandestines, embotits de Ca l’Estripet , torradetes i demés de L’Aresta , Fruits del Gaià, de Bràfim, oli i ametlles, Mel de Cal Racó, de Santa Perpètua, melmelades de Montalegre, gelees de Safrà Colomí  , formatge de l’Albió , tot regat amb vins d’Estol Verd , Camí de la Font i Celler Sanromà

X Marxa Terres del Gaià. Les visites de la Marxa (2)

 

SANTES CREUS, MÉS ENLLÀ DEL MONESTIR

Quan arribem a Santes Creus la figura imponent del monestir s’alça amb suficiència per damunt del poble. Amb la suficiència del qui sap que és senyor del territori. Amb l’elegància de saber-se imprescindible malgrat les estances buides, malgrat els passadissos deserts.  I és que Santes Creus no és tan sols un edifici, és l’essència d’un paisatge que deu la seva personalitat a la presència del monestir.

Un monestir és, ha estat, un petit món. Igual que un poble, un llogarret o una masia, el monestir articulava i dirigia la vida de les persones que hi vivien i hi treballaven, i, juntament amb elles, va moldejar un paisatge, el territori que li era font i producte de la seva riquesa. Així ho entenien els mateixos monjos quan van construir la creu de terme, just abans de traspassar el pont del Gaià, ara enretirada de l’emplaçament original, senyalitzant l’entrada d’un nucli habitat.

L’emplaçament de Santes Creus reuneix significats simbòlics i necessitats orogràfiques. Segons la llegenda,  en aquest indret els pastors, durant les llargues nits d’hivern, hi havien observat multitud de llumetes suspeses damunt la terra. Probablement es tractava d’un fenomen químic conegut com a “foc follet” causat pel la combustió dels gasos provinents de la substància orgànica en descomposició, en aquests cas, ovelles i bens. Era doncs, un indret amb connotacions místiques. D’altra banda, els edificis monacals s’aixequen just per sota del Bosc de Sant Sebastià, recollint-ne totes les aigües que des d’allà baixen, conduint-les, aprofitant-les, i tornant-les a distribuir. L’aigua travessava, travessa, el monestir. Hi regava els horts domèstics, s’utilitzava per a consum i neteja, servia als diversos obradors i  molins i, finalment, lliscava, llisca, la suau pendent cap al riu Gaià. En una metàfora perfecte, el monestir recull, usa, distribueix i engrandeix allò que Déu dóna als homes. L’aigua com a símbol de vida.

Cal entendre el monestir de Santes Creus com a part integrant i integrador d’un paisatge. Conèixer les construccions, canalitzacions, camins, fonts, hortes i boscos producte i raó de la vida cistercenca al llarg de set segles.

Del Bosc de Sant Sebastià a més de l’aigua, provenia gran part de la llenya i la fusta necessària per als quefers propis de cada dia, i, probablement, altres productes silvestres com ara herbes i fruits utilitzats com a remei i consum per la comunitat, a més d’aixoplugar ruscos d’abelles. Al capdamunt del bosc hi ha les restes d’un gran corral, anomenat popularment “el casalot”, segurament per les seves connotacions de “casal”, de senyoriu. Als seus voltants s’han trobat monedes del segle XVII i XVIII que fan pensar en l’existència d’una fira o algun tipus d’intercanvi, probablement de bestiar. L’aigua del bosc baixa fins al monestir canalitzada i rega els “hortets”de la paret del darrera del cenobi, on hi havia l’antic hort domèstic.

Si seguim l’actual carretera que baixa de les Pobles cap al pont de pedra, quan la pendent minva, hi ha una font, la Font del Camp, d’aigües abundants i fresques, amb una bassa natural als seus peus. La font va ser arranjada al segle XVII pels monjos amb una senzilla pila sota un gran lledoner, actualment desapareguda.

Per l’antic camí del Pont d’Armentera, a la riba esquerra del Gaià, enfilant-se a la carena, hi ha les solls dels porcs, i un quilòmetre més enllà, una imponent construcció tancada per carreus de bona factura,  de la qual només en queden quatre parets; eren els estables dels monjos, on s’hi guardaven bàsicament bous emprats per a les feines agrícoles. La partida porta el nom de “les bovals”. Camí enllà podríem reconèixer una antiga pedrera.

A la ribba dreta, també direcció Pont d’Armentera, un cop travessat el pont de pedra bastit per l’Abat Jaume Valls, hi ha les restes del que va ser l’era monacal posteriorment utilitzada pels pagesos amb caràcter comunitari. L’era conserva la façana del que devia ser un graner i una petita pallissa al capdavall i estava enrajolada amb maons de terrissa cuita sense envernissar, com les eres de les masies dels voltants. Just al davant, hi ha la Font del Massot, que es va convertir en lloc d’esbarjo i passeig per a les famílies benestants que van ocupar Santes Creus després de la  desamortització. Enfilant-se cap a Les Planes i en direcció contrària, hom observa les restes d’un gran corral corral d’ovelles, actualment vivenda particular, i una mica més enllà, un antic forn de calç.

La toponímia també ens parla del paisatge monacal. Seguint la carretera més enllà de la Font del Massot, es passa per la  “Carrerada”, nom heretat del camí que feien els ramats monacals cap a les pastures d’hivern. Alà hi ha les restes d’una ermita romànica, Sant Pere, anterior a l’existència del monestir, almenys pel que fa a l’emplaçament i no tant a les restes arquitectòniques que se’n conserven. Pel costat de l’ermita s’enfila el camí que des del del poblament medieval de Selma pujava cap a Cabra i cap a terres de Lleida; ruta que utilitzaren els monjos per desplaçar-se cap a les seves possessions de Cabra i més amunt  a l’Espluga de Francolí i tal vegada, Poblet. Un agradable camí que transcorre entre vinyes, pedra seca i algun sembrat i que guarda, en algun tram, les roderes excavades a la pedra per a que poguessin circular els carros.

A aquesta alçada, més o menys, i invisible per als profans, hi ha al riu, la resclosa que repartia l’aigua entre el monestir i els regants del poble de Vila-rodona, aigües avall. La conducció és visible a cel obert, a la sèquia de l’albereda de Santes Creus.

Per sota del monestir, anant cap a Aiguamúrcia, hi ha l’albereda, un paratge humit amb grans àlbers i lledoners. Actualment pateix massa pressió humana. A l’Albereda els monjos hi van construir la Font de la Taula, substituïda per la de Sant Francesc i la de les sis Fonts, una magnífica font de sis boques de forja, també reconstruïda. Segons un document de finals del XIX l’albereda era considerada “recreo de los frares”. Posteriorment, l’indret va ser revaloritzat per estiuejants i excursionistes.

A peu de carretera,  damunt de l’albereda, hi ha una fonteta que recull les aigües sobreres de boscos i terres superiors. Al final del talòs, una canalera que desaigua a la sèquia, ens recorda l’existència d’un molí fariner una mica més amunt. Edifici convertit, amb la desamortització, en una casa particular” anomenada “molí de dalt”, per contraposició al “molí de baix” situat un quilòmetre enllà a la confluència de la riera de Rubió i el Gaià.

La distribució dels conreus als voltants del poble de Santes Creus segueix, en línies generals,  la que fora en temps de la presència de la comunitat cistercenca. Horts que envolten el monestir per la part nord-est; terres de regadiu que fins fa pocs anys ocupaven la franja entre la font del Camp i el Gaià, l’anomenat “camps dels Noguers”, ara urbanitzat. Vinyes enfilant-se cap a les Pobles, on les terrasses queden allunyades de la humitat del riu. Planes enllà dominen la vinya i l’ametller que substitueixen vinyes i sembrats antics. Un paisatge dominat i dissenyat pel monestir. Fonts, horts, pallisses, marges, granges, rescloses, canalitzacions, molins…tot un món de perfecta explotació agrícola.

Maribel Serra