XIII MARXA DE LES TERRES DEL GAIÀ

 

I aquest cop sembla que si, que podem reprendre la Marxa de manera normalitzada. De dalt a baix. De Santa Coloma de Queralt a Tamarit. Sense mascaretes, sense límit d’aforament i caminant tots plegats.

Així que animeu-vos i tornem a recórrer el Gaià.

Algunes característiques d’aquest any: no es preveu dormir cap dia.

El primer dia es pot pujar amb autocar, sortint des d’Altafulla anirà fent parades per recollir participants que durà a l’inici de la Marxa a Santa Coloma, on ens esperen amb un esmorzar. La resta de jornades cada participant s’haurà d’organitzar per anar al lloc de sortida i retornar a l’arribada. La idea és organitzar-nos entre tots així que contacteu-nos per qualsevol dubte.

El dinar de la jornada 1 i 2 ens el portem cadascú. Això si hi haurà berenar-sopar a l’arribada. Per qui vulgui.

La primera etapa és la més llarga, uns 26km, tot i que es tracta d’un recorregut més aviat planer.

Les altres dues etapes són d’uns 18km.

Sortida apta per a totes les edats, porteu calçat còmode, protecció solar, aigua i tot allò que se sol portar en aquestes ocasions.

Trobareu el formulari d’inscripció i el compte bancari en aquest enllaç Inscripció XIII Marxa Terres del Gaià

Límit data per apuntar-se 25 abril

Podeu consultar llocs per dormir

Aquest any una marxa diferent. Crònica de tres itineraris per les Terres del Gaià.

Un cop més, la pandèmia no ens ha deixat fer la Marxa del Gaià, en tres dies des del naixement a la desembocadura.

Però no ens hem rendit i hem organitzat tres sortides per conèixer altres llocs de les Terres del Gaià, un itinerari per cadascuna de les comarques per les que passa el Gaià.

Les sortides s’han fet simultàniament aquest diumenge 30 de maig, i han aplegat entre 20/25 persones per ruta. Donada la situació i el poc temps de marge per organitzar-les, estem molt contens de l’interès que genera el territori. Podem dir que hem fet nous socis!!

Agrair al GATA la seva participació, i als voluntaris de l’Associació, l’organització de les sortides, sobretot, als guies voluntaris la seva feina i el seu entusiasme per mostrar-nos la nostra terra. Gràcies Pepis, Ignasi i Pep

 

   

 

Marxa 1 Santa Coloma de Queralt –  Santa Maria de Bell-lloch – Sant Salvador de Figuerola – Torrent de Biure – Pontils – Santa Perpètua – Pontils – Sant Gallard – Santa Coloma de Queralt

 

A les 9 en punt ens hem trobat a la Font de les Canelles, a Santa Coloma de Queralt una colleta de persones vingudes  d’arreu del Camp de Tarragona i un parell de gosses que han demostrat portar-se molt bé al llarg de la ruta. El nostre guia ha estat en Pepis, gran coneixedor de la zona. Farem una ruta circular amb una mica de desviament per no tornar pels mateixos trams del riu.

Hem iniciat camí sortint de la font de les Canelles on neix oficialment el riu Gaià, (en realitat,  ho fa 50 m endins de la surgència que hi ha a dins del recinte de la piscina), i hem anat cap a  l’ermita de Santa Maria de Bell-lloc; després a Sant Salvador de Figuerola, on hem fet una breu parada; Guialmons i a partir d’aquí, per camins que coneix poca gent, observant els camps de sembrat, que ara estan en el seu esplendor. Hem enfilat muntanya amunt fins la Punta Alta des d’on vèiem el riu Gaià, amb la muntanya de sant Miquel de Montclar  davant nostre.

Seguint corriols fins arribar al torrent de Biure, que hem travessat, a peu descalç, pel Salt de l’Ase i la seva resclosa: molt emocionant perquè hem demostrat ser bons grimpadors, breu parada per esmorzar i seguim fins arribar , travessant pastures, fins a Pontils.

Parlem dels objectius de l’associació i algunes persones estan interessades en quines actuacions es fan des de la mateixa, oferint, d’altra banca. el seu suport. Fem parada per carregar aigua i tornem a pujar un camí ample fins anar a trobar la masia de Cal Vidal, abandonada, com tantes d’altres perdudes en mig de camps de sembrats. Arribem a Santa Perpètua, on ens descalcem de nou  per fi !, refresquem els peus i dinem de bon gust a l’ombra de les cases de la plaça. Allà visitem la Torre del Castell, una de les torres medievals més antigues de Catalunya. Fem una bona pujada, però la vista i la visita ens val la pena  l’esforç. Fins aquí hem fet 14 kms.

Ara si, enfilem el camí de tornada, ens en queden 11 km més, però el camí es agradable, seguim el camí de lesTerres del Gaià per la vora del riu, ens tornem a descalçar, veiem rescloses, molins enrunats i algun gorg, fins arribar de nou a Pontils. Seguim un tram de carretera per agafar de nou el camí direcció Sant Gallard, el molí Nou (impressionant casalot bastant ben conservat) i seguim un camí ja entrant a Santa Coloma on hi ha el molí del Recasens, enrunat; el molí de la Torre, el pou de gel i l’aqüeducte que seguia la sèquia. Arribem al punt de sortida a les 18:30, veiem els safareigs i fem palesa la necessitat de preservar aquest patrimoni que si no s’intervé ben aviat desapareixerà.

 Maite Roca

 

Marxa 2

Montferri – Torre del Moro – La Polla Rossa – Font del Lleó – Molí de Puigtinyós – Font del Lluïset – Montferri

A les 9 del matí ens trobem als rentadors de Montferri i després de fer-nos la foto de record comencem a caminar. Deixant enrere el que va cap a  l’ermita i cementiri del castell de Rocamora,  ens comencem a enfilar cap a la torre del Moro. Hi arribem una mica cansats però les magnífiques vistes a l’ Alt Camp, Baix Camp i Tarragonès ens fan retornar les forces per continuar el camí, baixant per la carena fins al mas de la Polla Rosa on de la mà del seu propietari, coneixem la seva llarga història. Continuem apropant-nos al curs del Gaià passant per la font del Lleó, travessem el riu mullant-nos els peus i el tornem a travessar mullant-nos fins més amunt del genoll per arribar al molí de Puigtinyós, des de on reprenem el camí de tornada a Montferri passant per la recentment recuperada font de Lluïset

En arribar a Montferri, una visita a la cerveseria de les Clandestines per fer passar la set i comentar les incidències de la sortida.

Pep Muntadas

 

Marxa 3

El Catllar _ Pujol Rodó – Alzineta – La Riera de Gaià – Ardenya – Cativera – El Catllar

MARXA DE LES TERRES DEL GAIÀ. RUTA DEL BAIX GAIÀ

30 de MAIG de 2021.

El darrer diumenge de maig unes 20 persones vam sortir a les 9 del mati d’ El Catllar, El punt de trobada era la Torre d`en Guiu, a tocar del riu. Vam creuar el poble, pujant direcció Mas de Clarà. Al cap d’ una estona de fer camí vam trobar una construcció de pedra seca amb volta de canó, anomenada La Barraca dels Pebrots.

Després de grimpar una mica vam arribar als abrics de l’ Apotecari, on vam poder veure unes pintures rupestres post- paleolítiques. Alguns vam aprofitar per fer un breu avituallament.

Després d’ agafar forces vam seguir per un senderó que va per la carena i després s’ endinsa en bosc de pi blanc, antics camps de conreu . Abans d’ arribar al mas vell  vam observar orquídies autòctones.

Seguint el camí  fins al Pujol Rodó, en aquest punt elevat vam poder apreciar uns esgrafiats rupestres amb forma de creu, que el guia ens va dir que eren dels Trinitaris. Era un lloc de pas i una fita estratègica. Allí el Pep va sortejar un llibre entre els assistents, que li va tocar a un dels germans que venien de Vilafranca.

Del Pujol Rodó ens vam dirigir cap a L’ Alzineta, una Torre medieval del S. XI, només se’n conserva la base, que es veu molt bé ja que recentment l’ han netejada. A partir d’ aquest punt vam començar a baixar direcció a la Riera de Gaià, vam creuar el riu i vam seguir el camí que va creuant horts i camps d’ avellaners. Passades la 1 del migdia vam arribar a Ardenya.  Vam dinar a la plaça, davant de l’ Església, on vam poder degustar uns albercocs km 0.

Tot havent dinat vam seguir l’ excursió direcció la Masia Boronat, creuant per un pont sobre la línia fèrria en desús de Reus a Roda de Barà. Vam passar molt a prop de la “Ciutat de Troià “ unes restes ibèriques del S. IV-III aC .

Des de aquest punt ens vam dirigir direcció El Catllar, pel camí vam trobar una curiosa incursió a la roca  en forma de petjada mítica, anomenada “ El peu de Déu”.

Vam acabar l’ excursió a l’ Ermita de Sant Ramon d’ El Catllar, on properament s’ inaugurarà el centre d’ interpretació del Riu Gaià i del Conjunt Fabril. Allí el nostre guia,  Josep Zaragoza, ens va fer una magnifica explicació de l’ evolució del conjunt fabril de El Catllar. Eren 2/4 de quatre.

Havíem caminat una ruta circular de 15 km travessant els  termes de El Catllar, Tarragona, La Riera, Vespella i  El Catllar.

Quim Ricomà

                 

Marxa Terres del Gaià. Aquest any tres en una. 30-5-2021

Per segon any. i a causa  de la pandèmia, no hem pogut fer la Marxa tal com ens agradaria. Caminant, menjant i dormint plegats

Però aquest any no ens conformen. Un cop s’ha acabat l’estat d’alerta, proposem tres recorreguts per gaudir de les terres del Gaià: Alt Gaià, Gaià Mig i Baix Gaià.

La trobada als punts de sortida és a les 9h mati. Hem de portar cadascú el dinar i es respectaran les normes COVID19. El preu d’inscripció per l’assegurança és de 3€.

Comptem amb la col.laboració de GATA

RECORREGUTS

  1. Santa Coloma de Queralt – S. Salvador de Figuerola – Punta Alta – Pontils – Sant Gallard – Santa Coloma  22 km Punt de trobada: Font de les Canelles
  2. Montferri – Torre del Moro –  Font del Lleó – Polla Rossa – Molí de Puigtinyós – Montferri        11 km. Cal travessar el riu
  3. El Catllar – Ardenya – La Riera de Gaià – Altafulla – Tamarit  17 km

 

APUNTEU-VOS !!

 

Deu Anys de Marxa!!

 

I ja portem deu anys baixant el Gaià; cada any almenys una vegada. Aquesta oficial. Contents de fer-ho i de la xarxa que a poc a poc s’ha teixit. I voldríem ser agosarats i dir que per deu anys més!! Però això ja són figues d’un altre paner.

Aquest any vam començar abans, celebrant els deu anys, amb una visita a Sant Magí de la Brufaganya, de la mà dels Amics de Sant Magí que ens en van mostrar el ric patrimoni natural i patrimonial. I després, bufff quina festassa! Tast de productes d’arreu de la conca del Gaià: embotits, mel, melmelades, oli, vi, cervesa, formatge…que bo i quines combinacions gastronòmiques…de segur que a més d’un no li va caldre dinar. http://bit.ly/2WU9u24

I ara si, el clàssic, la Marxa a peu des de Santa Coloma de Queralt a Tamarit. Enguany el primer dia era feiner i a més, plovia. Potser per això érem poquets. Mentre pujàvem amb l’autocar començava a ploure; com més  amunt, més aigua. I això que TOTS I TOTES havíem vist la tele la nit abans,  i cofois perquè no havia de ploure fins a migdia (poseu-hi aquí un emoticon d’aquells de resignació). Sort dels amics del Centre Excursionista de Santa Coloma. A la seva seu vam traslladar l’abundós esmorzar que cada any ofereix l’Ajuntament, i allà entre got de vi, entrepà va i ve, mirant fotografies (en vam reconèixer uns quants, jovenets i jovenetes), vam esperar que s’aturés la pluja. Cosa que no va passar. Però com som gent de paraula vam engegar, sota la pluja i amb models diversos: cangurs, capelines fashion, capelines demodé, paraigües… Vam visitar els rentadors, imprescindibles i de passada, la portalada de Santa Maria de Bell-Lloch, on per cert, el Galo ens va mostrar unes bugaderes. Tot una mica apressat per veure si ens mullàvem menys. Vam estrenar ruta de la mà d’en Pepis, i des de Sant Salvador de Figuerola vam anar a trobar la terra promesa de la riera de Biure. Passant per la cresta de la Punta Alta, una vista magnífica. Ara plou, ara nou plou vam arribar a Pontils on no vam ser capaços de trobar el vi que ens havien deixat els companys d’allà. (un altre emoticon de resignació) i vam enfilar cap a Santa Perpètua a dinar ràpid abans que plogui de veritat.

     

Tot xino xano i humitejats, algun realment mullat, vam arribar a Querol a mitja tarda. Sense deixar-nos el Gorg Negre, amb la seva’antiga estació d’aforament.  Defnitivament ja no plovia. I van caure unes birres. Com havia de ser (n’hi ha d’artesanes al restaurant, preneu nota). Tinc entès que el sopar va ser de sucar-hi pà.

 

Segon dia. Avui no plou. Sol. Fort, De primavera, malgrat la fresca del matí a Querol. Hi ha quòrum; entre 40 i 50 caminants. Vam enfilar riu avall i a l’alçada de Mas Boixanc vam estrenar el nou pont penjant. L’altre se’l va endur la Gaianada del 2018 amb una furgo encastada (emoticon de resignació). Uns saltant, els altres ballant i algú més patint, el vam travessar dignament. Un cop superat un tram de sender per a cabretes (alguns en diuen d’aventura) arribem a l’espluga i el mas de l’Espluga, amb doble resclosa, i seguidament l’antiga central elèctrica i l’estret de Biosca. Un cop travesses l’estret arrenca el terme del Pont d’Armentera, juntament amb una sèquia de maons que rega horts i arriba al poble per l’estret de Riastres. És un dels trams més bonics del Camí. Paisatge fluvial, natura i patrimoni agafats de la mà. Del Pont cap a Santes Creus, aquest any pel GR del Cister, vam intentar d’observar com el paisatge era fruit de la petjada del monestir. Morts de calor i un poc cansats. Era aquell moment que la filera de caminants s’estira i s’estira. Sortosament al Casalot de Santes Creus ens esperava un bon tiberi. I després del cafè cap a Vila-rodona on ens espera la pròxima autoritat. I més sol, i més calor (un altre emoticon de resignació). Un cop feta la foto amb la pancarta i llegit el manifest, enfilem l’últim tram de la caminada fins a Montferri, entre vinyes. Allà ens espera el sopar-concert de Julivert al casal. Que hem de celebrar els deu anys! I ja ho crec que ho vam celebrar. Entre la caminada i la ballaruca, agulletes al dia següent. Quatre valents es van quedar a dormir a Montferri; la majoria vam marxar a casa per reprendre el camí l’endemà.

   

I quasi ja arribem. L’últim dia engeguen molt pocs. Fa força vent i fred. (Ja ho té això la primavera) però són ràpids com el vent.  S’ha de dir que el guia d’avui va per feina. De seguida es planten a Vilabella; passen Renau i l’embassament i en un tres i no res, abans de l’hora prevista, al Catllar. Amb taules entre sol i ombra, vam cruspinr-nos un bon arròs cuinat pel presi, que amb això hi té la mà trencada. Cafè, foto, manifest…i cap al mar!!

Cap a les cinc arribàvem a Ferran, municipi d’Altafulla, i tots junts cap a la desembocadura; caminants esgotats, caminants d’última hora, infants i prenyades valentes. Enguany no hi vam arribar gaires tot i que en sabem de molts i moltes que eren igualment amb nosaltres i amb el Gaià. Un any més pel territori !

Agrair a les autoritats municipals de Santa Coloma de Queralt, Querol, El Pont d’Armentera, Aiguamúrcia, Vila-rodona, Montferri, El Catllar i Altafulla que vam compartir estones amb nosaltres i ens han donat un cop de mà. I als Ajuntaments de Pontils, Bràfim, Vilabella i La Riera pel seu suport.

Maribel Serra

Deu anys de Marxa!! Tastet a Sant Magí de la Brufaganya

Ja hem celebrat els deu anys. I que n’hi hagi unes quants més !

Celebració especial l’1 de maig a Sant Magí, on els Amics de Sant Magí (santmagi.ecervera.cat/) ens van mostrar el ric patrimoni natural i patrimonial de la zona. Un nodrit grup de caminants de totes mides vam conèixer, observar i tocar plantes i flors. Vam escoltar la història del molí i de la comunitat monacal que el va construir. Ens vam enfilar per les pedres i algun es va mullar al rierol. Cadascú deia la seva.

I després EL TAST. Els “Amics” van posar taules i productors d’arreu de la conca del Gaià ens van oferir un magnífic tast de Menjamiques de Bràfim, amb crema de garrofes, cerveses Clandestines, embotits de Ca l’Estripet , torradetes i demés de L’Aresta , Fruits del Gaià, de Bràfim, oli i ametlles, Mel de Cal Racó, de Santa Perpètua, melmelades de Montalegre, gelees de Safrà Colomí  , formatge de l’Albió , tot regat amb vins d’Estol Verd , Camí de la Font i Celler Sanromà

X Marxa Terres del Gaià. Les visites de la Marxa (2)

 

SANTES CREUS, MÉS ENLLÀ DEL MONESTIR

Quan arribem a Santes Creus la figura imponent del monestir s’alça amb suficiència per damunt del poble. Amb la suficiència del qui sap que és senyor del territori. Amb l’elegància de saber-se imprescindible malgrat les estances buides, malgrat els passadissos deserts.  I és que Santes Creus no és tan sols un edifici, és l’essència d’un paisatge que deu la seva personalitat a la presència del monestir.

Un monestir és, ha estat, un petit món. Igual que un poble, un llogarret o una masia, el monestir articulava i dirigia la vida de les persones que hi vivien i hi treballaven, i, juntament amb elles, va moldejar un paisatge, el territori que li era font i producte de la seva riquesa. Així ho entenien els mateixos monjos quan van construir la creu de terme, just abans de traspassar el pont del Gaià, ara enretirada de l’emplaçament original, senyalitzant l’entrada d’un nucli habitat.

L’emplaçament de Santes Creus reuneix significats simbòlics i necessitats orogràfiques. Segons la llegenda,  en aquest indret els pastors, durant les llargues nits d’hivern, hi havien observat multitud de llumetes suspeses damunt la terra. Probablement es tractava d’un fenomen químic conegut com a “foc follet” causat pel la combustió dels gasos provinents de la substància orgànica en descomposició, en aquests cas, ovelles i bens. Era doncs, un indret amb connotacions místiques. D’altra banda, els edificis monacals s’aixequen just per sota del Bosc de Sant Sebastià, recollint-ne totes les aigües que des d’allà baixen, conduint-les, aprofitant-les, i tornant-les a distribuir. L’aigua travessava, travessa, el monestir. Hi regava els horts domèstics, s’utilitzava per a consum i neteja, servia als diversos obradors i  molins i, finalment, lliscava, llisca, la suau pendent cap al riu Gaià. En una metàfora perfecte, el monestir recull, usa, distribueix i engrandeix allò que Déu dóna als homes. L’aigua com a símbol de vida.

Cal entendre el monestir de Santes Creus com a part integrant i integrador d’un paisatge. Conèixer les construccions, canalitzacions, camins, fonts, hortes i boscos producte i raó de la vida cistercenca al llarg de set segles.

Del Bosc de Sant Sebastià a més de l’aigua, provenia gran part de la llenya i la fusta necessària per als quefers propis de cada dia, i, probablement, altres productes silvestres com ara herbes i fruits utilitzats com a remei i consum per la comunitat, a més d’aixoplugar ruscos d’abelles. Al capdamunt del bosc hi ha les restes d’un gran corral, anomenat popularment “el casalot”, segurament per les seves connotacions de “casal”, de senyoriu. Als seus voltants s’han trobat monedes del segle XVII i XVIII que fan pensar en l’existència d’una fira o algun tipus d’intercanvi, probablement de bestiar. L’aigua del bosc baixa fins al monestir canalitzada i rega els “hortets”de la paret del darrera del cenobi, on hi havia l’antic hort domèstic.

Si seguim l’actual carretera que baixa de les Pobles cap al pont de pedra, quan la pendent minva, hi ha una font, la Font del Camp, d’aigües abundants i fresques, amb una bassa natural als seus peus. La font va ser arranjada al segle XVII pels monjos amb una senzilla pila sota un gran lledoner, actualment desapareguda.

Per l’antic camí del Pont d’Armentera, a la riba esquerra del Gaià, enfilant-se a la carena, hi ha les solls dels porcs, i un quilòmetre més enllà, una imponent construcció tancada per carreus de bona factura,  de la qual només en queden quatre parets; eren els estables dels monjos, on s’hi guardaven bàsicament bous emprats per a les feines agrícoles. La partida porta el nom de “les bovals”. Camí enllà podríem reconèixer una antiga pedrera.

A la ribba dreta, també direcció Pont d’Armentera, un cop travessat el pont de pedra bastit per l’Abat Jaume Valls, hi ha les restes del que va ser l’era monacal posteriorment utilitzada pels pagesos amb caràcter comunitari. L’era conserva la façana del que devia ser un graner i una petita pallissa al capdavall i estava enrajolada amb maons de terrissa cuita sense envernissar, com les eres de les masies dels voltants. Just al davant, hi ha la Font del Massot, que es va convertir en lloc d’esbarjo i passeig per a les famílies benestants que van ocupar Santes Creus després de la  desamortització. Enfilant-se cap a Les Planes i en direcció contrària, hom observa les restes d’un gran corral corral d’ovelles, actualment vivenda particular, i una mica més enllà, un antic forn de calç.

La toponímia també ens parla del paisatge monacal. Seguint la carretera més enllà de la Font del Massot, es passa per la  “Carrerada”, nom heretat del camí que feien els ramats monacals cap a les pastures d’hivern. Alà hi ha les restes d’una ermita romànica, Sant Pere, anterior a l’existència del monestir, almenys pel que fa a l’emplaçament i no tant a les restes arquitectòniques que se’n conserven. Pel costat de l’ermita s’enfila el camí que des del del poblament medieval de Selma pujava cap a Cabra i cap a terres de Lleida; ruta que utilitzaren els monjos per desplaçar-se cap a les seves possessions de Cabra i més amunt  a l’Espluga de Francolí i tal vegada, Poblet. Un agradable camí que transcorre entre vinyes, pedra seca i algun sembrat i que guarda, en algun tram, les roderes excavades a la pedra per a que poguessin circular els carros.

A aquesta alçada, més o menys, i invisible per als profans, hi ha al riu, la resclosa que repartia l’aigua entre el monestir i els regants del poble de Vila-rodona, aigües avall. La conducció és visible a cel obert, a la sèquia de l’albereda de Santes Creus.

Per sota del monestir, anant cap a Aiguamúrcia, hi ha l’albereda, un paratge humit amb grans àlbers i lledoners. Actualment pateix massa pressió humana. A l’Albereda els monjos hi van construir la Font de la Taula, substituïda per la de Sant Francesc i la de les sis Fonts, una magnífica font de sis boques de forja, també reconstruïda. Segons un document de finals del XIX l’albereda era considerada “recreo de los frares”. Posteriorment, l’indret va ser revaloritzat per estiuejants i excursionistes.

A peu de carretera,  damunt de l’albereda, hi ha una fonteta que recull les aigües sobreres de boscos i terres superiors. Al final del talòs, una canalera que desaigua a la sèquia, ens recorda l’existència d’un molí fariner una mica més amunt. Edifici convertit, amb la desamortització, en una casa particular” anomenada “molí de dalt”, per contraposició al “molí de baix” situat un quilòmetre enllà a la confluència de la riera de Rubió i el Gaià.

La distribució dels conreus als voltants del poble de Santes Creus segueix, en línies generals,  la que fora en temps de la presència de la comunitat cistercenca. Horts que envolten el monestir per la part nord-est; terres de regadiu que fins fa pocs anys ocupaven la franja entre la font del Camp i el Gaià, l’anomenat “camps dels Noguers”, ara urbanitzat. Vinyes enfilant-se cap a les Pobles, on les terrasses queden allunyades de la humitat del riu. Planes enllà dominen la vinya i l’ametller que substitueixen vinyes i sembrats antics. Un paisatge dominat i dissenyat pel monestir. Fonts, horts, pallisses, marges, granges, rescloses, canalitzacions, molins…tot un món de perfecta explotació agrícola.

Maribel Serra

Concurs IX Marxa Terres del Gaià. patrimoni fluvial

Enguany el Concurs de la Marxa volia posar de relleu el ric patrimoni fluvial  del Gaià, que com sabeu estem treballant  Blog Patrimoni Fluvial Gaià.

El jurat l’han format Sebastià Rius, de Santa Coloma de Queralt; Helena Herranz d’Aiguamúrica, Laura Relea de Masarbornés i Eoli Cordomí de Barcelona, i els ha estat molt i molt difícil decidir-se per una sola fotografia.

Aquí teniu els finalistes:

           

Font de les Canelles, Joan Esplugas                           Resclosa de Santa Perpètua, Joana Rafecas

I la guanyadora:

       Molí Nou de Santa Coloma de Queralt, Cristina Segalà

 

El premi ha estat un conjunt de productes de les Terres del Gaià, donats pels seus productora. Fem xarxa! Fem Territori ! El Vi a Punt (Vilabella), Vinyes de l’Albà (Aiguamúrcia), Estol Verd (Rodonyà), Cervesa artesana La Sínia-Clandestines (Tamarit-Montferri); Conjunt llibres Centre d’Estudis Sinibald de Mas (Torredembarra); Ametlles i sabó artesà Els fruits del Gaià (Bràfim); salses Maria Soler (Santa Coloma de Queralt); formatge de l’Albiol; melmelades Montalegre (Pontils), Safrà colomí i gelea Al pot petit hi ha (Santa Coloma de Queralt)

 

                                   

 

 

 

IX Marxa Terres del Gaià. Visitem el nostre patrimoni (3) Tercera etapa

LA PREMSA DE LLIURA DE CAL DAVID,  DE SALOMÓ.

La premsa de Lliura també anomenada premsa de biga,  pren el seu nom de l’element  més característic , la llarga biga de fusta, anomenada pels romans praelum , que és l’encarregada de transmetre e incrementar, gràcies a la llei de la palanca, la força que es fa des d’un dels seus extrems. Lla massa a premsar se situa en un punt entremig, entre la potència i el punt de suport.

                                                

El nom de premsa de lliura ve del contrapès de pedra que hi ha a la base del cargol, o rosca . Hi ha premses de biga de tres tipus: manual, de torn i de caragol.

La premsa manual es troba documentada a la Mediterrània Oriental ja a l’Edat del Bronze  (segle IX AC)

                                                       

 

De la premsa de torn , hi ha una descripció detallada del seu funcionament en el tractat escrit pel romà M. Porci Cató (234-149 AC) “D’Agricola. La premsa es fixa sòlidament al terra; un bloc de pedra, que rep el nom de contrapès, és l’encarregat d’aconseguir la baixada de la biga amb l’ajuda d’una corda o llibant. Al Baix Gaiá s’ha trobat dos contrapesos , un a la vila romana dels Cocons, i l’altra en la del Mas de Pallarès, en el terme de El Catllar.

 

De la premsa de caragol , Heró d’ Alexandria , (10-70 A.C) en el seu tractat “Mechanica, III” , diu que aquesta és la premsa més segura i fàcil de maniobrar. En trobem a Itàlia a partir de la segona meitat del segle I, però no es generalitza el seu ús a la Mediterrània Central fins el segle III. A la Península Ibèrica,  els exemples més antics són de finals del segle II.

 

D’aquest tipus és la premsa de cal David de Salomó, que anirem a visitar durant la Marxa. Es va construir l’any 1619, segons consta gravat a la fusta d’una de les bigues, i va tenir ús esporàdic.

La premsa  consisteix en una immensa biga formada per diverses jàsseres, unides per unes argolles de ferro, dits travons, de 12 a 18 m. de llargada, encastada a la paret de manera, però , que faci possible el moviment vertical. A una distància de dos metres del mur, i damunt una pedra gran anomenada pastera, s’hi posava la càrrega, en aquest cas el raïm, col·locant-la al mig d’una corda grossa, dita llibant, enrotllada en forma d’espiral; al girar el cargol mitjançant les barres, el pes de la lliura, i de les bigues, feia que el sucs dels raïms s’escolessin pel canal circular de la pastera, que anava a para en una pica, on es recollia el vi resultant.

  Josep Zaragoza