Categoria: Tombant pel Gaià

Per arribar-hi haurem de baixar i tornar a pujar. V marxa de les Terres del Gaià (III)

Bernadette Farriol Roigés Deixa un comentari

Querol

Per arribar-hi haurem de baixar i tornar a pujar. El riu de caminadors s’ha desfet i cadascú s’ha retrobat amb el seu propi ritme i les seves forces. Quan arribo al cim –restaurant Sant Jordi- el poble ha estat ocupat per la meva tribu: persones vingudes d’arreu del Gaià que vesteixen una samarreta lila, barret i pantalons de coloraines. L’ajuntament ens rep i compartim impressions del viatge. Ens espera la casa de colònies situada al costat de l’església. Bon àpat i bona sobretaula. La lesió de l’Antonio, el nostre cuiner i animador de capçalera, ha fet que haguem de cercar alternatives. Sort que el nivell ha continuat ben alt. La nit acollirà els somnis dels caminadors. Esmorzar potent i nous xirucaires que s’afegeixen al grup. Hi veig el Conurva, la Bernadette i uns amics que l’acompanyen. De Querol al Pont d’Armentera el camí ha estat senyalitzat recentment. Encara queda molta feina a fer. Hi ha alguns punts que s’han de condicionar. L’Enric ens ho explica i tots hi posem cullerada. Passem per Mas Boixanc i se’ns entelen els ulls de tristor en veure el seu estat d’abandonament. Quan travessem el riu passem moments de perill. Baixa força aigua. L’any passat encara va ser més espectacular ja que plovia. Pugem un esgraó de la Serra del Lluïsot i, mirant enrere, ens adonem que el riu ha esdevingut un riu d’arbres: el verd clar del bosc de ribera es diferencia perfectament del bosc mediterrani que l’envolta. Fa meandres i es perd en l’horitzó. Pugem i baixem per la muntanya. Arribem als dos pins gegants. Ens hi abracem. Pas difícil entre la roca i un toll d’aigua misteriós, selvàtic. Passat l’ensurt el bosc es torna espès. Trobem l’antiga central elèctrica de Querol i dels pobles de la rodalia. Sèquies i rescloses.

Entre Querol i el Pont d'Armentera

El Pont d’Armentera

Al Pont ens esperen amb la megafonia posada. Entrem pel carrer dels Estenedors. Sardanes i un petit refrigeri. Fotografies i paraules encoratjadores. Ens demanen que no ens aturem, que fem via, que fem just per dinar. En passar pel cafè, però, no ho puc evitar. M’encanten aquests antics espais de sociabilitat. Hi entro. El camí fins a Santes Creus permet adonar-nos de les grans planes conreades. Fan molt de goig. El bosc de ribera protegeix la silueta del riu. Apropar-se a Santes Creus caminant, a poc a poc, és de les coses més boniques de l’excursió. Sembla que les converses minvin i que cadascú agafi el ritme del seu pas, lliurement. El sol crema. La vinya és omnipresent. L’Albert d’Altafulla aprofita algun embús per mirar ocells amb els prismàtics.

Entre camps sembrats i boscos, comptant castells. V marxa de les Terres del Gaià (II)

Bernadette Farriol Roigés Deixa un comentari

La Baixa Segarra

Camps sembrats, hortets a tocar del riu. Camí i senyals que ens porten cap al mar. El grup s’estira i sembla que agafem velocitat. Però, no. A cada revolt s’amaga una sorpresa que convé comentar amb el veí i, si és possible, desviar-se una mica del camí per guaitar dins d’un pou de glaç, un antic molí o pujar dalt d’una roca que permet unes vistes fantàstiques. Paro la orella i escolto la conversa entre l’Hèctor i l’Antoni: Santa Coloma en Transició prepara uns camps de treball de cara a l’estiu per a fer actuacions de millora al camí que porta a la resclosa. Els projectes també caminen amb nosaltres cap a la desembocadura. Es coneixen, dialoguen, troben punts en comú i sorgeixen idees de col·laboració. Les planes de la Baixa Segarra ens porten –sense que s’hagi produït cap baixa- a Pontils.

Pontils

Abans d’arribar-hi voltem cap al Torrent de Biure passant pel Mas del Tous. No és un tomb banal. Arribem a un espai d’una pau de postal. El riu planeja entre els arbres fins que de sobte la muntanya s’acaba i l’aigua cau lliurement uns metres fins a caure al Toll de la Resclosa. La vista des de dalt és molt bonica. Fetes les fotografies pertinents, pugem per tal de salvar la muntanya escarpada. Arribem al cap de poc a Pontils triomfants, fa baixada. Un gran casalot, can Rossell, atreu les mirades dels caminadors. El rellotge solar ens indica que anem la mar de bé, que no ens cal res més que anar fent. A la plaça Major, petita parada i seguim.

Es respira alegria. Com diu el manifest llegit no caminem “pas per nostàlgia. Hi som pel plaer de convetir-nos en riu, en riu de gent que acompanya l’aigua en la seva baixada fins a les terres planes. No ho fem per recordar que un dia aquests pobles van ser. Caminem pel present: pel gaudi d’anar a peu i ser Terres del Gaià. I ho fem per reivindicar aquest tros de món. Som aquí pel futur.” Doncs bé, esperem que en el futur el tram que vam fer per carretera des de Pontils fins a meitat de camí de Santa Perpètua del Gaià el puguem fer per camí.

Santa Perpètua de Gaià

Sta Perpetua de Gaia

Diuen que el primer tram de la marxa és el més espectacular. Si teniu algun dubte aneu a Santa Perpètua i no pareu fins al Pont d’Armentera: castells, natura, antigues construccions hidràuliques, flora i fauna de reportatge de diumenge a la tarda. Santa Perpètua, des de sota, des del camí que va de la resclosa del Molí del Soler als hortets, fins a la Font del Vadó, on dinarem, és espectacular. L’església i una torre –restaurada- de l’antic castell coronen un poble urbanísticament peculiar. Les pujades i les baixades dels seus carrerons descansen a tocar del riu, amb un bosc de ribera, uns antics rentadors i una esplanada on dinar i fer la migdiada. Dinem, compartim i algú aprofita per tancar els ulls. Mitjons estesos i xiruques sense peus. Resseguint el camí de l’Estret de Roques Altes no podem deixar d’aturar-nos i mirar enrere per contemplar el poble que deixem. El Molí de Seguer ens indica que som a mig camí de Querol. A Cal Camadall ens surten a saludar. Sentim la presència del Gorg Negre, l’estret on volien instal·lar l’embassament del Gaià. Ja divisem Querol, sota el Montagut, amb el seu castell i els records de lluita veïnal contra un projecte que pretenia construir 1000 habitatges sense comptar amb el passat, el present i el futur del territori i la seva gent.

Jordi Suñé Morales i Maribel Serra