Una finestra oberta a les Terres del Gaià

El Centre d’estudis del Gaià (Vila-rodona) ha posat en marxa un canal youtube per difondre diferent temes relacionats amb el territori de les Terres del Gaià.

Us el recomanem, així com especialment les dues mini-conferències que fan referència al Patrimoni Fluvial del Gaià:

“L’Inventari del Patrimoni Fluvial del Gaià” (Maribel Serra)

Evolució del conjunt preindustrial del Catllar (Josep Zaragoza)

    

S’està treballant en un estudi sobre la Pagesia a Torredembarra

Aquests dies de confinament s’ha parlat molt dels productes locals, del kilòmetre zero, de la pagesia i la ramaderia. Els experts preveien una gran crisi global quan la producció del petroli anés a menys. I els ecologistes i els científics ja fa anys que ens alerten que l’actual model de creixement econòmic ens porta a un atzucac ambiental. I, al final, tot ha petat abans d’hora. Més que mai, hem vist la importància de tenir ben a prop els pagesos i les pageses, i tots els sectors laborals que ajuden a mantenir la nevera plena.

Pel camí hem hagut d’abandonar camps de conreus, terres fèrtils on hi ha crescut el bosc, o bé  hi hem construït ufanosos blocs de pisos. El preu que es paga als productors del país, ja siguin de llet, de taronges, de raïm o d’oli, no serveix ni per pagar les despeses que tenen. D’aquesta manera, condemnem al sector a desaparèixer. I de mica en mica, ens hem anat carregant el sector primari local i amb ell, tot un conjunt de coneixements ancestrals que van permetre la vida durant generacions.

Tot això bé a tomb perquè aquests dies reprenc una recerca que tenia al calaix. Es tracta de recuperar aquesta memòria agrícola i ramadera del meu entorn local, Torredembarra. Aquest municipi del Baix Gaià, que tots coneixereu per la platja natural dels Muntanyans, el barri marítim o les festes majors que tenen lloc al nucli antic, era un poble pagès. També tenia pescadors i una indústria mitjana que durant el segle XX va donar molta feina als pobles de la rodalia. Es conreaven tots els terrenys de secà –vinya, oliveres, garrofers, ametllers i pocs avellaners- i de regadiu, amb més de 100 sínies que permetien produir melons, moniatos, espigalls, enciams, escaroles i, fins i tot, cotó.

 

Podeu donar una ullada al meu treball a La pagesia a Torredembarra

No dubteu a contactar-me

Jordi Suñé

antropologiaimes@gmail.com

L’inventari del patrimoni Fluvial del Gaià

 

Després d’estar una llarga temporada aturats, hem tornat a treballar en l’actualització de les dades del patrimoni Fluvial del riu Gaià. Coses (bones) del confinament.

La idea de l’inventari va començar després de la Gaianada del 2015 que ens va permetre accedir a zones que no s’havien vist des de feia molt.

Vam poder fotografiar sèquies penjades a la paret, restes de molins i rescloses… hem anat omplint una base de dades amb les característiques de diferents construccions vinculades al riu Gaià, sobretot sèquies i molins.

Podeu consultar totes les entrades publicades de l’inventari a la web https://terresdelgaia.omeka.net/

De les últimes entrades volem destacar el número 137, on podem veure els forats gravats a la pedra de la llera del riu on hi havia hagut els pals que sostenien una resclosa de fusta.

https://terresdelgaia.omeka.net/items/show/137

També la 135, la sèquia que surt de l’anomenat Molinot (reconvertit en central elèctrica) cap al Pont d’Armentera. No només per la seva factura sinó també per la seva bellesa https://terresdelgaia.omeka.net/items/show/135

Tenim localitzades moltes estructures que encara no estan publicades perquè ens falten dades: de datació, geolocalització, documentació… des d’aquí fem una crida a tots els qui vulgueu col.laborar fent-nos arribar informació d’edificis, fotografies actuals o antigues, notícies …

 

Un itinerari geològic per les terres del Gaià Una badia marina de fa uns 13 milios d’anys.

Sortida per visitar tres enclaus bàsics per tal de compendre i visualitzar la badia marina que va existir fa més de 12 milions d’anys al Camp de Tarragona. En primer lloc Vespella on punjant al seu castell, o el que en roman, es veuen diferents estrats que de baix a dalt van omplir l’antiga badia. Un altre indret fou la paret est de l’embassament del Gaià. Allí s’hi observen els dipòsits d’unes gegantines esllavissades que varen també anar omplint aquella badia marina. Però el punt que més permet comprendre com fou tot aquell paratge fou la Sala de Paleontologia de Vilabella. Aquest espai inaugurat fa pocs mesos, permet d’una manera simple fer un viatge des del nord de la badia fisn al seu sud. En fi, que et presentem un recorregut pel que va ser el Camp de Tarragona més enllà dels 12 milions d’anys. Entre els 16 i els 12 milions d’anys una gran badia marina va inundar gran part de la regió. L’itinerari d’aquesta exposició viatjarà des de terra endins fins a la profunditat marina, és a dir, des de les arbredes que hi creixien al nord fins al mar que hi bategava al sud. Vilabella, a cavall entre ambdós, estava envoltat de platges, aigües someres i petits deltes. Benvingut als temps del Miocè. De fet fa uns13 milions d’anys Vilabella formava part d’una gran badia marina. Donat el clima temperat del moment, i en els alts geogràfics, hi creixien ufanoses arbredes. Boscs frondosos s’estenien des d’Àsia fins Àfrica tot cobrint el litoral mediterrani. Aquestes arbredes creixien també al nord del Camp de Tarragona. Avui dia les laurisilves de La Gomera en serien una mostra força fidedigna. Mentrestant, i en la depressió, s’hi obria un mar envoltat de ventalls torrencials. Prop les contrades de Salomó i Vilabella el bosc passava a platges, aiguamolls i petits deltes. L’elevada productivitat d’aquests ecosistemes va generar una gran quantitat de restes que van fossilitzar. Tanmateix algunes platges de còdols vestien el litoral d’aquells temps mentre organismes perforadors ho corcaven tot. Exemples d’aquests n’eren les esponges (Entobia). Gràcies a tots aquests rastres coneixem per on bategaven les onades. De manera puntual, i prop del litoral, hi creixien esculls d’ostres gegants. La gran mida d’aquestes probablement fou donada per l’abundància de nutrients i l’estabilitat d’aquells ecosistemes. Entre aquells esculls i platges també hi nedaven uns mamífers parents dels manatís americans, els sirénids. Mentre, i pels fangs arenosos, s’hi soterraven eriçons de mar dels gèneres Clypeaster i Parascutella. Donada la gran producció d’aquells ecosistemes, l’acumulació de closques i sediments esdevenia molt elevada i inestable. Durant alguna tempesta marina, o durant algun terratrèmol, aquests materials submarins s’esllavissaven barrejant la fauna dels diferents ambients i fondàries. Dos exemples d’això els trobem a El Catllar i a la Torre de la Mora. A poques desenes de metres de fondària, i allunyat de platges i esculls d’ostres, s’estenia un fons marí arenós. Aquí molts organismes hi excavaven el seu cau (Thalassinoides). També, i puntualment, algunes dunes submarines es desplaçaven en favor dels corrents predominants. En aquests fons hi vivien pectínids, crustacis, briozous i d’altres organismes amants dels fons allunyats de l’onatge. No obstant això, i a mar obert, hi nedaven algunes balenes entre una gran diversitat de taurons.

En fi la Sala de Paleontologia de Vilabella esdevé un espai per a visites escolars i curiosos de la Geologia.

Altres enllaços:

http://drabada.blogspot.com.es/                                       

David Rabadà i Vives
Professor de Ciències Geològiques

Descobrint les sèquies de la desembocadura del Gaià. JEP 2019

El passat diumenge 13 d’octubre vam fer un recorregut pel tram final del Gaià, per tal de descobrir les sèquies i els sistemes d’aprofitament d’aigua dins les Jornades Europees de Patrimoni de 2019.

IMG_20191013_114522

Vam començar la sortida, amb el guiatge del Joan Carles Blanch, a la resclosa de la Riera, des d’una perspectiva diferent a l’habitual. Aquesta resclosa va ser construïda a principis del segle XX, tot i que segurament ja n’hi havia una antigament. Està construïda amb pedres de riu rodones de grans dimensions i argamassa i segurament fou reconstruïda després de la gran gainada de l’any 1921, quan el Gaià va sortir de mare i inundà camps i conreus, prenent tot el que hi havia al seu davant, fins i tot el pont de la carretera de la Riera. Molta canalla s’hi havia banyat i moltes vegades, per tal d’incrementar el cabal d’aigua de la sèquia, els regants posaven pedres, fustes i fins i tot sacs de sorra a la part de dalt de la resclosa per aixecar l’alçada de la presa i recollir així més aigua.

DSC_0007 DSC_0003

DSC_0036

Vam seguir per la sèquia -o “síquia”- fins a la mineta d’Altafulla, situada a pocs metres de la resclosa. Aquesta construcció, que funcionava com un sifó, feia arribar les aigües del Gaià a la banda esquerra del riu, fent-la passar per sota de la llera, ja que la sèquia estava situada al costat dret.

IMG_20191013_120804

 

Seguint el recorregut, vam passar pel costat de la bassa del molí del pas i ens vam parar al sifó i la resclosa del pont de ferro, avui desapareguda. Aquesta obra d’enginyeria hidràulica és l’última captació d’aigua que servia per regar les hortes de la zona del vinyet. Consistia en portar l’aigua del marge dret a l’esquerre per sobre de la llera del riu, a diferència de l’anterior mineta, amb un canal fet dins de la resclosa. A banda i banda del canal de la resclosa, hi havia en un costat una tollada feta amb grans carreus que feia pujar l’aigua fins al nivell més alt perquè corregués avall a través de la canal que travessava el riu i a l’altra la mina sifònica, en forma de caseta i feta amb grans lloses i coberta de terra.

DSC_0030

Vam poder gaudir de les explicacions del Joan Carles Blanch durant tota la sortida, dedicada a aquestes estructures d’aprofitament d’aigua en un tram final del riu amb molt poca aigua des de sempre. Les raons i discussions per l’aigua entre moliners i regants i la divisió de l’ús de l’aigua entre dia i nit va ser habitual en aquestes terres, on l’aigua era un bé preuat. Aquestes estructures i restes ens permeten dibuixar la vida al voltant del Gaià.

IMG_20191013_124839

 

 

Un dia fantàstic que va acabar amb un bon vermut a l’hort de la Sínia!

IMG-20191013-WA0029

Per a més informació, podeu consultar les fitxes de les diferents estructures a la base de dades de l’inventari: https://terresdelgaia.omeka.net/ o consultar l’article de Joan Carles Blanch titulat “Les sèquies del Gaià (tram final del riu). L’aprofitament de l’aigua del Gaià del tram final del riu. rescloses, sèquies, minetes, sifons, basses i molins”, La Resclosa, 15 (2011), p. 167-183. Disponible a: https://www.raco.cat/index.php/Resclosa/article/view/258016/345581

 

El molí de Pinyana

Aquest mes destaquem el molí de Pinyana, nou element entrat a la base de dades de l’inventari fluvial del riu Gaià.

Un molí pertanyent al terme municipal de Querol i documentat des del segle XII. Actualment es conserven restes del basament inferior d’un edifici que podria haver estat un molí, possiblement el de la torre de Pinyana. La seva situació sembla indicar un desguaç al riu i una bassa, actualment ocupada per un camp de conreu.

Per a més informació i per veure la geolocalització exacta podeu consultar la fitxa completa a: https://terresdelgaia.omeka.net/items/show/122

Pinyana

VISITA A LA POLLA ROSSA (SALOMÓ)

La Polla rossa (https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=3405) és un mas del terme de Salomó, a tocar del riu Gaià, tot i que antigament, quan formava part del patrimoni del monestir de Santes Creus, el mas pertanyia al terme de Montferri (Puigtinyós).

En alguna de les edicions de la Marxa del Gaià hi hem passat a tocar, pel camí de Montferri, i també, algun cop, ens hi hem aturat, corpresos per la seva presència.  Es tracta d’una gran estructura amb doble façana, amb edificis agraris adossats dins un tancat amb alts contraforts, dit “baluard”. La disposició laberíntica de l’actual edifici respon a l’evolució del mas i de les seves necessitats, així com a les vicissituds històriques. Ara no em farem història; esperem que en un futur, en Lluis Badia, un dels propietaris, que porta molt de temps investigant el mas i la seva família, en publiqui unes notícies. Ell mateix diu “la masia actual és el resultat d’un augment de superfície produït al segle XVI (…)Fins al XV no hi havia menjador, formava part de la cuina sense entitat pròpia. Quan el menjador esdevé sala, la masia ha patit una transformació i està formada per tres cossos”. El 1841 el mas es reparteix entre l’hereu, Josep i la seva mare, Rosa. D’aleshores data un inventari que permet fer-se una idea de com era i funcionava la masia. [1]

Vam poder entrar a l’edifici acompanyats d’en Lluís, i descobrir els cups, l’antiga cuina, el celler, trespols sobreposats en nivells diferents i escales  amagades. La planta inferior es dedicà a corrals, feines del camp,  cuina i l’habitació dels masovers (en les últimes èpoques, i un celler al soterrani. Mentre la planta principal es va dedicar a l’habitatge dels amos fins els anys 60. Dalt de tot unes magnífiques golfes i un assecador de cereals.

La història del mas està estretament lligada a la dels seus voltants, com és natural. De les guerres carlines podem rescatar aquesta joia:

“A la masia del Figueres

El foc hi va començar

I al pla de la Polla-rossa

Els canons hi van posar

Lo que va salvar la tropa

Va ser la vora del Gaià”

 

   

     

Fotos Narcís Carulla

Sobre el nom un parell de teories: d’entrada sembla referir-se a l’au, una gallina jove; però probablement, ens decantem per la referència a una pubilla: per extensió una polla vol dir també una noia jove, “una polleta”.

Per darrera l’edifici es baixa cap al Gaià i s’arriba a l’antiga font del lleó, actualment bastant malmesa, tot i que conserva la carassa que li dóna nom. La font recull l’aigua d’una mineta, encara en bon estat, l’aigua de la qual devia ser utilitzada en el regadiu de les hortes i de suport a les necessitats de la casa. Els companys de La Sínia @GaiaVoluntariat van aprofitar la visita per examinar l’indret per si era apropiat per incloure’l en el projecte “Territori salamandra” http://custodiaterritori.org/news/tags/ca/salamandra, i sembla que estan en camí de signar un acord de custòdia.

    

 Fotos Héctor Hernàndez

La foto antiga, la cançó i el croquis proporcionats per Lluís Badia.

[1] Arxiu familiar / Arxiu Comarcal del Baix Penedés

 

Seguim de centenaris. Un llibre commemora la construcció del Celler de la Cooperativa agrícola de Vila-rodona

El dissabte dia 13 de juliol a la 7 de la tarda al Celler Cooperatiu de Vila-rodona es presentarà el llibre 100 anys creixent junts. Centenari del Celler Cooperatiu de Vila-rodona (1919-2019). Conreus, paisatge,patrimoni i història. El llibre d’un format de 29 x 24 cm., amb tapa dura i 192 pàgines ha estat coordinat per Josep Santesmases i Ollé. Està dividit en cinc capítols: La geografia i el paisatge; El patrimoni que personalitza; La història; Els conreus, el curs de l’any; El Celler Cooperatiu i Secció de Crèdit SCCL. Cada capítol alhora està subdividit en diversos temes: en total 52 articles redactats per una vintena de persones, des de perspectives diferents: literària, històrica, artística o patrimonial i tècnica. Cada article està encapçalat per una cita literària, d’assaig o documental.

El llibre està profusament il·lustrat amb 194 fotografies actuals, 28 fotografies històriques, 7 reproduccions d’obres pictòriques i 14 imatges de documents de tipologia molt diversa. Una vintena de fotografies es presenten a doble pàgina.

El plantejament de l’obra parteix de la recreació de l’entorn agrari, geogràfic, paisatgístic i patrimonial que des de l’epicentre vila-rodoní s’expandeix cap al territori que actualment aporta verema al celler ja centenari. Igualment són breument contemplades les històries de les cooperatives amb conveni o fusionades amb la de Vila-rodona, com ara les de Valls, el Pla de Santa Maria i la Secuita, així com el present dels serveis que presta el Celler Cooperatiu i Secció de Crèdit de Vila-rodona.

La presentació del llibre anirà a càrrec de Montserrat Soronellas, professora titular del Departament d’Antropologia, Filosofia i Treball Social de la URV. Seguidament es farà la presentació del cava del Centenari.

CENTENARI DEL CELLER COOPERATIU D’AIGUAMÚRCIA

Aquest mes de juny se celebra el centenari de la formació de la cooperativa i la construcció del celler, que es va acabar un any després.  Es tracta d’un edifici projectat per l’arquitecte vallenc Cèsar Martinell, especialista en arquitectura agrària sobretot relacionada amb el món de la vinya. Qui no coneix les anomenades “catedrals del vi”?

El celler d’Aiguamúrcia no es pot qualificar de “catedral del vi” en el sentit de gran construcció i gran valor arquitectònic. Tanmateix,   sota el meu punt de vista, té un valor afegit, el de pertànyer a la categoria de petits cellers, fruit dels esforços de productors amb poc poder adquisitiu que van lluitar i tirar endavant projectes com aquest , en paraules del mateix Martinell “Estos edificios vinieron a ser el resultado tangible de múltiples reuniones, consultas, conferencias, consejos y afanes socio-económicos que vivieron muchas poblaciones rurales, por fin cristalizados en utillaje de su bienestar personal y colectivo, después de haber vencido individualismos y temores ilusorios de los propios cooperativistas y ataques encubiertos de intereses amenazados con la implanatación de la nueva industria colectiva”[1]

Els membres fundadors de la cooperativa van ser Josep Batet, Pere Recasens, Joan Ballart, Jaume Torrens, Bernat Cardó, Joan Ferré, Josep Cunillera i Sebastià Cardós. Alguns dels seus descendents encara en formen part .

No és aquest el lloc per fer una dissertació sobre el valor econòmic, històric i arquitectònic del celler i de la cooperativa, per això us emplaço a assistir als actes d’aniversari previstos pel dia 29 de juny, que comptaran amb una conferència de la doctora Raquel Lacuesta, especialista en Martinell, una exposició i portes obertes al celler i, entre d’altres actes, un tast de vins elaborats al municipi.

[1] Martinell Brunet, Cèsar. (1975) Construcciones Agrarias en Cataluña. Barcelona, COAC
Maribel Serra
        
   diners emesos per la Cooperativa durant la Guerra Civil

Programa Centenari