L’ocell menja-vesc

vesc1 vesc2

El vesc (Vescum album), juntament amb el boix grèvol i l’avet, és un dels símbols vegetals més característics del Nadal. Es una planta paràsita, que arrela a les branques de les alzines, els roures i diverses coníferes i fructifica en ple hivern, produint els coneguts rams de boletes blanques translúcides que col·loquem penjant al llindar de les portes i les finestres per atraure la bona sort, o allunyar la dolenta, i sota el qual, segons la tradició celta, has de besar aquella persona que vols s’enamori  perdudament de tu. Si algú ha provat aquest mètode i no li ha funcionat que no es deprimeixi , no és culpa seva, és degut a que, per tenir èxit, el vesc no l’has de comprar al “mercadillo” de Nadal sinó que l’has d’aconseguir d’un druida, el qual a més ha d’haver recollit la planta d’una alzina, en una nit de lluna plena, vestit completament de blanc i amb una falç d’or.

Com tantes altres plantes a les que la tradició atribueix propietats màgiques, el vesc ha estat emprat a la medicina popular. Conté unes substàncies, denominades viscotoxines, amb una demostrada i potent activitat sobre el funcionament del cor i els vasos sanguinis, i és possible que també tingui un efecte anti-tumoral. La creu d’aquest potencial terapèutic és la seva toxicitat, que pot arribar inclús a causar la mort. Així doncs, com va comprovar una amiga meva que va veure al hàmster de la seva filla morir en poques hores després d’haver-se menjat una boleta de vesc, és molt perillós consumir-lo, especialment el fruit, perquè és a on es concentren més els principis actius tòxics.

Doncs el cas es que la griva, el protagonista amb plomes d’aquest article, com algunes altres espècies d’ocells, sembla totalment immune a aquesta toxicitat, no només no té cap problema en menjar vesc sinó que, com indica el seu nom científic (Turdus viscivorus) o sigui, “tord menja-vesc”, aquest és un dels seus aliments favorits, De fet, en algunes ocasions s’ha vist com una griva es queda durant tot l’hivern en un arbre parasitat per vesc defensant-lo aferrissadament de qualsevol altre possible competidor.

La griva és d’una mida una mica més gran que una merla i s’assembla bastant al tord comú, però és poden distingir amb facilitat les dues espècies doncs la griva és una mica més gran amb la cara més blanca i les taques del cos més grans que el tord. L’hàbitat natural d’aquest ocell és el bosc esclarissat, de fet el lloc de Catalunya on és més abundant és als boscos subalpins poc densos de pi negre, però s’adapta fàcilment a viure en ambients amb una fisonomia similar, d’arbrat obert, com són els camps d’arbres fruiters, que és a on la solem trobar a les nostres contrades mediterrànies de terra baixa. Li agrada posar-se en llocs alts i es molt típic veure’l, al menys a l’itinerari de la desembocadura del Gaià, als cables de les línies elèctriques de certa alçada. Comença a  criar aviat, al febrer, i curiosament li agrada molt cantar, amb una melodia similar a la de la merla, però més simple, en plena nit o en dies de mal temps, en plena tempesta. És una espècie bàsicament sedentària al nostre país, amb algun reforç hivernal d’individus ultra-pirinencs, i ocupa tota la conca del riu Gaià a on la podrem trobar, encara que mai sense ser molt abundant, a pinedes esclarissades, vinyes i, especialment, com ja he dit abans als fruiterars. A diferència del seu parent proper, la merla, sembla que no li agrada gaire el contacte amb els humans, no entra a dins dels pobles i és bastant esquerpa, espantadissa, no és un ocell d’aquests que es deixen observar amb facilitat.

Tornant a l’afició de la griva pel vesc, s’ha de dir que aquesta conducta, aparentment perjudicial per la planta, en el fons és tracta d’una mena de simbiosi. A dins de les boletes de vesc es troben les llavors, envoltades, com segurament haureu comprovat alguna vegada, per una substància enganxifosa. Per això, periòdicament, quan la griva menja vesc, ha de netejar-se el bec sobre l’arbre hoste deixant així, de tant en tant, alguna llavor enganxada a la branca i preparada per estendre les seves arrels en quant germini, facilitant així la supervivència de la planta paràsita.

Un últim apunt per acabar d’explicar la història d’aquesta estranya relació d’amor-odi  entre la griva i el vesc. Els pagesos de les terres de l’Ebre i el País Valencià fabriquen amb la substància enganxifosa que comentàvem abans, una mena de pegament, anomenat lliga, amb la qual impregnen les branques dels arbres i capturen, al quedar enganxats en elles, els ocells que han aconseguit atreure fent servir un reclam. S’ha de dir que aquesta pràctica, la continuïtat de la qual es defensada pels seus practicants, amb caràcter d’excepcionalitat, pel fet de ser tradicional, contravé, al ser una tècnica de caça no selectiva la normativa ambiental europea.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada