L’albereda de Santes Creus


La Regla de Sant Benet estableix que els monestirs han d’estar en llocs on tot allò que necessita un monestir per al seu funcionament, hi estigui a prop. I és això que al segle XIII els monjos que fundaren el Monestir de Santes Creus deurien trobar, finalment, a la vora del riu Gaià, aigua per moure els molins i per abastar horts i cuines, fusta i terra fèrtil per conrear. El paisatge des de fa set segles, ha anat canviant, però als peus del monestir hi queda un reducte molt singular del que devia ser la vegetació típica del país.

Arrecerada entre les cases i el riu Gaià, als peus del monestir, hi trobem un dels pocs boscos de ribera que encara es conserven al nostre país i que és conegut com a l’albereda de Santes Creus i que es troba inclòs dins dels espais d’interès natural de Catalunya. I per què? La seva singularitat rau en que conserva, malgrat les maltempsades, les característiques dels boscos en galeria de la mediterrània. Són boscos caducifolis, per bé que l’aigua, ran dels cursos del riu, no és un factor limitant, car hi és abundant, a diferència de la plana o les muntanyes, que haurien d’estar cobertes de vegetació perennifòlia.

Els botànics, als boscos com el de l’albereda n’hi diem que pertanyen a l’associació Populionalbae, és a dir, els boscos de ribera de la mediterrània. Aquest tipus de vegetació, de forma més o menys indestriable, conté, a Santes Creus, tres comunitats vegetals prou ben definides si hom hi para atenció:

  • L’albereda típca ( Vinco-Populetumalbae)

Vegetació dominada per l’àlber ( Populus alba) i en menor proporció l’om ( Ulmusminor), amb un sotabosc herbaci més aviat escarransit i poc variat entre les plantes que hi podem destacar hi trobem la vinca, de flor blava, i la sarriassa, amb fruts vermells ben visibles a finals d’estiu.

  • L’omeda ( Lithospermo-Ulmetum minoris)

Bosc dominat per l’om, amb un sotabosc més ric que l’albereda, on hi destaquen la viola, la vinca, el mill gruà i l’heure entre d’altres. Dissortadament la grafiosi, una malaltia fúngica extesa arreu d’Europa, va portar els oms al límit de la seva existència.

  • La salzeda (Saponario-Salicetumpurpurae)

Bosquetó arrelat ran d’aigua, dominat per la sarga, ara amb una presència molt migrada arrel de diferents actuacions que històricament s’han dut a terme a la llera del riu. De composició variada i poc uniforme, és el resultat de les aportacions d’espècies d’aigües amunt. Es tracta d’un bosc molt ben adaptat a les rierades, amb arrels extenses i brancatge flexible.

 

       

 

La singularitat, bellesa i serenor de l’albereda de Santes Creus ha fet que des de temps immemorial sigui utilitzada com a àrea de fontada i lleure, cosa que posa en perill la seva supervivència, doncs impedeix el normal relleu generacional dels arbres, que acaben desapareixent sense que cap exemplar els substitueixi. Les mesures preses, en el sentit de salvaguardar del calcigament alguns espais, semblen insuficients per mantenir una població  d’arbres suficients que permeti la regeneració de la comunitat vegetal. Caldrà estar atents a l’evolució del conjunt botànic i aplicar-hi les mesures necessàries per preservar aquest indret tan singular com el propi Monestir de Santes Creus.

Xavier Salat, president de l'IEV i biòleg

Podeu trobar un article ampliat a lúltim número de la revista "Cultura i paisatge" http://www.culturaipaisatge.com/cat/la_revista.html

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.