FORMACIÓ DE LA PLATAFORMA SOS BAIX GAIÀ – PROU AGRESSIONS AL TERRITORI

Terres del Gaià és membre de la Plataforma formada per lluitar contra la construcció d’infraestructures que no justifiquen una agressió al territori de gran envergadura. Manifest

El passat dimecres 4 de juliol les Cambres de Comerç de Tarragona i Reus signaven un acord en què, entre d’altres, instaven al Ministeri de Foment a construir un by-pass ferroviari entre la via tradicional i la de l’alta velocitat a la zona del Gaià a fi de reduir el temps de viatge actual entre Tarragona i Barcelona a menys d’una hora.  Aquest acord s’afegeix al que ja van signar temps enrere els alcaldes de Tarragona, Reus, Cambrils i Vila-seca en què també es reclamava aquest by-pass.

Aquesta nova infraestructura suposaria un greu impacte ambiental i paisatgístic en una zona ja molt sobrecarregada, per on en pocs quilòmetres hi passen la via del tren, la N-340, l’A-7 i l’AP-7. A més, la demanda de construcció d’aquest by-pass s’afegeix a la demanda del desdoblament de l’A-7 fins a Torredembarra, que suposaria una nova agressió al territori.

Creiem que el desdoblament de l’A-7 no té sentit tenint en compte que el 2021 s’acaba la concessió de l’AP-7 i l’autopista serà gratuïta. Per tant, no caldria ampliar l’A-7, sinó enllaçar-la amb l’AP-7 a l’alçada de la Mora, la qual cosa tindria un impacte ambiental molt més reduït.

Per altra banda, la construcció del by-pass ferroviari a la zona del Gaià suposaria tan sols la reducció d’uns pocs minuts en el trajecte Tarragona-Barcelona i seria utilitzada només pels trens d’altes prestacions, ja que els regionals seguirien el seu trajecte actual. Per tant la major part dels usuaris no se’n beneficiaria. Creiem doncs, que aquests petits avantatges no justifiquen el greu impacte ambiental que suposaria aquesta obra, tenint en compte que existeixen altres alternatives amb un impacte ambiental i econòmic molt més reduït.

Per tot això, diverses entitats mediambientals, veïnals i socials del territori ens hem unit per constituir la Plataforma SOS Baix Gaià. Els integrants d’aquesta plataforma reivindiquem el valor patrimonial del nostre territori i ens oposem a la construcció d’aquestes noves infraestructures. Demanem als responsables polítics que el projecte de comunicacions del camp de Tarragona es faci de manera consensuada amb el territori i la gent que hi viu, i no tenint en compte tan sols els interessos econòmics. Hem de ser capaços de compaginar el progrés i la preservació i millora del medi natural pel bé de les futures generacions.

Entitats sotasignants d’aquest manifest

– Federació de Veïns de Llevant

– Associació de veïns La Móra-Tamarit

– Associació Mediambiental la Sínia

– GEPEC-EdC

– Assocació Terres del Gaià

GATA

 

 

 

 

IX Marxa Terres del Gaià. Visitem el nostre patrimoni (1) Primera etapa

El camí de l’aigua, de la Déu del Gúbia fins al Moli Nou de Sant Gallard.

El camí que recorrerem, és el que feia l’aigua que baixava per la sèquia major; des de la resclosa gran o de l’escorxador, a Santa Coloma de Queralt, fins una mica més avall del molí Nou de Sant Gallard, a la sortida de l’abullor del molí    (vocabulari al final), que retorna l’aigua sobrera al riu Gaia.

Aquest sistema hidràulic té un recorregut d’uns 2,7 Km i un desnivell de 70 m; encara es poden veure les rescloses, amb els cap-recs; el molins fariners, alguns conserven les seves basses, cups o cacaus, sobreeixidors i boixarreres. El recorregut està ple d’enginys hidràulics,  abullons o minetes de desguàs; restes d’algun partidor i algunes boixarreres, que servien per regar els horts que hi ha per sota la sèquia major.

Es poden veure quatre rescloses: la gran o de l’escorxador, la petita o subresclosa, sota el molí Nou; la del molí del Sol i la del Gorg d’En Roca. Comptem set molins fariners: sis d’ells construïts a principis del segle XIII: el molí Nou o d’en Bonfill, el molí de la Torre o d’En Guiribert, el del Pocorull o de l’Arnau Pellisser, el molí del Requesens. Els dos restants, el molí Vell o de Dalt i el molíi Nou o de Baix estant a Sant Gallard i pertanyen al terme de les Piles. El setè moli és el del Sol, que es va construir, posteriorment l’any 1753.

També podrem observar un aqüeducte que servia per passar l’aigua del costat esquerra cap el costat dret del riu Gaia, entre el moli Nou i el moli de la Torre. Un pou de gel construït, segurament al segle XVII, i que prenia l’aigua de la sèquia per fer el gel. Un desaigüe retornava l’aigua del desgel a la sèquia.

Dels quatre partidors que havia tingut aquest sistema hidràulic, ara tant sols en queden unes petits restes al costat del moli del Sol.   I de la sèquia ara tant sols en queden 2 trams: un al principi entre la resclosa de l’escorxador i l’aqüeducte i l’altre entre el moli del Requesens i el moli Nou de Sant Gallard.

Noms de les diferents parts del sistema hidràulic:

Resclosa, assut, peixera, pesquera.

Sèquia, rec, canal, canalera.

Bassa, bassal.

Sèquia de desguàs, canal de desguàs: Sortida de l’aigua del carcabà del moli

Estellador, trestallador, desbromador, bagant: comporta que serveix per menar l’aigua cap a una o altra sèquia o bé cap al riu.

Sobreeixidor: Desguàs a la part alta de la bassa d’un molí que dirigia l’aigua sobrera cap al moli de més avall.

Cup, cacau: és per on l’aigua queia de la bassa del moli  al carcabà; amb la força de la caiguda feia rodar la roda d’àleps.

Abulló, mineta de desguàs: mina soterrada, sovint per un camp de conreu, que retorna l’aigua sobrera al riu.

Boixarrera, boixadera: Forat al fons de la bassa per desaiguar cap al molí de més avall, quant no aquest molia. També designa un forat rodó practicat a la part mes baixa de la paret de la sèquia o rec que menava l’aigua cap als horts de sota la sèquia.

Partidor, distribuïdor: construcció per distribuir l’aigua de dues sèquies o recs i la desvia cap a una altre sèquia o cap al riu

  mapa del segle XVIII

                                                                                                                                                                                                                      Josep M. Mateu “Pepis”

 

FEM XARXA !! 24 DE MARÇ a Santes Creus, Trobada de Terres del Gaià

Des de Terres del Gaià organitzem una trobada per tal de fer xarxa i conèixer i treballar diversos àmbits des de tots els punts de la conca del Gaià pel proper dissabte 24 de març al Casalot de Santes Creus.

Serà una trobada festiva per promocionar els productes i productors del territori i per posar sobre la taula tot el que estem treballant. Tallers sobre patrimoni, medi, gastronomia, senderisme… i qui sap si unes noves jornades d’estudi!

Totes les activitats són obertes a tothom i si voleu apuntar-vos al dinar i menjar una bona paella, cal que us hi inscriviu a través de correu electrònic: terresdelgaia@gmail.com

Us hi esperem amb moltes ganes!

Les barraques de pedra seca de Montferri

Les barraques i les construccions de pedra seca són part indissociable del paisatge rural de Montferri. Al seu terme municipal s’hi han comptabilitzat dues-centes dotze barraques (20 d’octubre de 2016), cadascuna de les quals està catalogada a l’espai web Wikipedra (http://wikipedra.catpaisatge.net/), un projecte que pretén divulgar i preservar aquest patrimoni. Aquesta xifra el situa com el vuitè municipi de Catalunya amb més construccions d’aquest tipus. I tenint en compte que el terme del poble és de 19,36 km2, surten a 11 barraques de pedra seca per quilòmetre quadrat.

Tot i que les barraques estan repartides per tot el terme, la major concentració es troba a les planes entre Masllorenç i el vessant est de la tossa Grossa. La majoria van ser construïdes a la segona meitat del segle XIX, com ens indica algun dintell gravat, i curiosament un gran nombre estan situades en terrenys que antigament s’havien cultivat, però que ara són ermots. Això ens dóna una idea que aquestes terres més dolentes i amb més pendent van ser treballades per netejar-les de pedra i poder-les cultivar.

Per tipus de planta, les més freqüents al terme de Montferri són les de planta quadrada (amb 74 barraques) i rectangular (amb 57). També n’hi ha bon nombre amb planta circular (28) i irregular (16). Finalment, trobem unes quantes barraques amb plantes més curioses i infreqüents: bessona-composta (11), de ferradura (11), trapezoïdal (8) i el·líptica (7).

Les barraques també es poden classificar segons el tipus de porta d’entrada. A Montferri n’hi ha 77 que tenen un arc de mig punt, el més comú. Quaranta-quatre tenen arc pla, 46 llinda plana, 17 arc primitiu (o d’ametlla, com també es coneix) i 13 arc d’angle.

Segons el lloc en què estan emplaçades, les barraques poden ser aèries aïllades, aèries adossades al marge, terreres margeres i terreres encastades. A Montferri, les més nombroses són les primeres; són barraques construïdes de forma aïllada enmig d’un terreny i en trobem un total de 147. També tenim 44 barraques en què una de les parets està formada per un marge de nivell igual o superior a la barraca (aèries adossades al marge); 14 barraques construïdes dins d’un marge, és a dir, encastades totalment dins el terrer d’una feixa i en què la paret frontal és el propi marge (terreres margeres), i finalment, 6 barraques que aprofiten una cova o forat en una roca, on la part frontal es cobreix amb una paret de pedra seca, deixant un portal d’accés (terreres encastades).

Finalment, l’estat de conservació és irregular: només 157 estan en perfecte estat; la resta (fins a 55 barraques) tenen algun tipus d’enderroc.

 

                                                          

 

Les barraques de pedra seca de Montferri tenen altres elements arquitectònics que val la pena assenyalar. Moltes tenen cocons (armariets arran de terra per guardar-hi frescos el vi i l’aigua) i fornícules a l’interior; altres tenen un petit ràfec o una visera volada a la portada, elements purament decoratius. També hi trobem prestatges de fusta, graons per accedir a la coberta, menjadores per als animals, bancs, paravents, arcs de descàrrega, cisternes, arneres, i, en alguna, clapers (amuntegaments de pedra).

La majoria de les cobertes són de falsa cúpula, és a dir, fetes amb lloses de pedra col·locades a filades concèntriques i volades respecte l’anterior. Acostumen a rematar-se amb una clau de volta o una llosa plana de posar i treure. Per la part exterior, alguna d’aquestes cobertes estan plantades amb lliris de Sant Josep (Iris germanica), com és costum a les terres penedesenques. L’orientació de les portes de les barraques acostuma a ser al sud o al sud-est, buscant la màxima insolació i per protegir-se dels vents freds del nord.

N’hi ha de molt interessants, com la situada entre la pallissa del Claver i el puig de l’Aranyó (codi 7039 de Wikipedra). Està formada per dues estances: la principal, amb menjadora i dos cocons, i la de l’animal, amb menjadora, cocó i fornícula. La primera té una coberta de volta de canó de 13 filades, mentre que l’altra és de falsa cúpula.

També hi ha barraques amb nom propi, com la d’en Gori (codi 6010), altres de molt grans (codi 5739) o amb parets molt gruixudes, de fins a 1,3 metres (codi 7041), i algunes realment boniques, com la situada prop de la font del Moro (codi 10012).

Domènec Ribes i Mateu

                                                                                                                            

Recomanacions de vi de proximitat (s) per l’època de calçotades

El caràcter determinant dels vins d’aquesta mena de menjar ha de ser la FRESCOR. La imatge de la carn ens fa pensar en el vi negre. Si aquest apriorisme marca el criteri per escollir el vi, la recomanació serà la Garnatxa (del Priorat, de la Denominació d’Origen Terra Alta o del DO Montsant) jove, fresca, sense gaire criança, potent, aspra i lleument vegetal. Si optem per l’Ull de LLebre, molt extès tradicionalment a Consell Regulador DO Tarragona, també hauríem d’inclinar-nos per vinificacions fresques, tendint a la joventut vegetal més que a la maduresa de les criances. I una opció que també resultarà escaient, precisament pel caràcter intrínsec de frescor especiada és el Trepat de la Conca de Barberà. Igual com ho faria el Sumoll (escàs però molt propi de les zones altes de la Conca del Terres del Gaià. La salsa dels calçots, però, és extremadament densa i potent, tant des del punt de vista del greix com pel que fa a la dimensió calòrica (oli i ametlles, a més d’escalivada d’all i tomàquets, amb les variacions de cada cuiner@). I aquesta base, que segurament és allò que defineix gastronòmicament la calçotada, és especialment indicada per ser regada amb els vins blancs potents de les comarques de Tarragona, incloent les diverses denominacions d’origen que s’hi apleguen (8). Perquè tot aquest greix i la potència que ens fa recordar la calçotada moltes hores (amb posterioritat a l’àpat) necessita frescor, que és una regla quasi intrínseca dels nostres blancs, i la potència que necessitarem per acompanyar la carn greixosa de xai i llangonisses i butifarres també la resolen aquestes Garnatxes Blanques de la Denominació d’Origen Terra Alta o els Xarel•los de la zona del Penedès, incloent algunes primeres “promocions” de Cartoixà Vermell, el Xarel•lo autòcton de Consell Regulador DO Tarragona. Ah! i aquesta frescor imprescindible casa immillorablement amb el porró, un estri lligat a la calçotada des de sempre i des de Bigas Luna, que ens fa mirar el cel, com els calçots, que permet viure l’àpat amb esperit col•lectiu (un dels factors d’èxit de la calçotada, probablement), i que accentua la sensació de frescor que aquesta ingesta calòrica exigeix. I qui busqui una solució alternativa a totes les que hem relacionat els caves joves faran perfectament aquestes funcions refrescants, amb neutralitat i elegància!

Oriol Pérez de Tudela 

     

Projecte TRivers

El projecte TRivers està impulsat per la Universitat de Barcelona, i compta amb el suport del programa Life de la Unió Europea i la col·laboració del Gobierno de España, el departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya i l’Agència Catalana de l’Aigua.  El seu objectiu és contribuir a l’aplicació de la Directiva Marc de l’Aigua, als “rius temporals”mitjançant el desenvolupament d’eines per a l’avaluació del seu estat ecològic. En aquest sentit,  s’ha portat a terme un procés participatiu al territori per obrir un debat sobre l’estat dels rius temporals, millorar-ne la diagnosi i proposar mesures per la seva conservació i millora.

Al Camp de Tarragona aquest procés participatiu es va fer durant dues jornades a l’ajuntament d’Alcover, en les que va participar l’Associació Terres del Gaià.

En la primera jornada es va presentar la diagnosi realitzada per TRivers al territori, i els assistents vam fer les nostres aportacions per complementar-la. Es va posar de manifest la dificultat de fer una diagnosi completa dels rius temporals per la manca de dades històriques existents, i per la manca de recursos. Per exemple, no hi ha Planificació de l’Espai Fluvial (PEF) de torrents. Es va fer evident la manca de control per part de l’administració, de les extraccions d’aigua i de la qualitat de les aigües depurades abocades als rius i torrents; es va parlar de la desaparició d’espècies animals (cranc autòcton, salamandra), i de la manca de consciència sobre la importància dels rius temporals, tant per part de la societat com per part de l’administració. Per acabar, es va presentar l’AppRiunet  que permet a qualsevol usuari aportar dades de l’estat hidrològic, hidromorfològic i  del tram de riu en que es trobi,

En la segona jornada es va debatre sobre factors que poden afectar l’estat dels rius temporals i que podríem resumir en els següents:

  • Socials: Augment de públic als rius, cosa que provoca problemes en l’estat de conservació (brutícia, afectació a la fauna i flora etc.)
  • Econòmics: Ús abusiu dels espais fluvials per activitats turístiques (barranquisme)
  • Polítics: Mala gestió forestal, manca de control en les captacions per part de Comunitats de regants, manca de compliment de la regulació existent (vehicles circulant per torrents)
  • Ambientals: Augment de les sequeres i de les pluges intenses, increment d’espècies exòtiques (fauna i flora) que desplacen a les espècies autòctones.

 TRivers també ha fet organitzat jornades d’aquest tipus a les conques internes de Catalunya; a La Bisbal d’Empordà, a Talamanca i Alcover. Per avaluar la conca de l’Ebre, se n’han fet a Arnes; i a La Sénia i a Cheste per avaluar la conca del Xúquer.

Esperem que entre tots hàgim pogut contribuir a la millora dels nostres rius.

Josep Muntadas

http://www.lifetrivers.eu/ca/2017/10/19/comenca-el-proces-de-participacio-del-projecte-trivers/

LA TAULA DEL GAIÀ

El passat dijous 24 de novembre, a la Diputació de Tarragona, es va presentar una nova iniciativa per treballar pel nostre territori.

Des de la Diputació es proposa als municipis que formen part de la Conca del Gaià, participar d’una plataforma  de reunió i posta en comú dels reptes i oportunitats de les Terres del Gaià. La iniciativa es vertebra a l’entorn d’una oferta de turisme sostenible que anomenen “Camins blaus”.

L’iniciativa però,  vol anar més enllà, i promocionar les iniciatives de millora de l’entorn rural, paisatgístic i patrimonial del Gaià. Vol ser un espai de diàleg i de presa de decisions estratègiques en l’àmbit del riu Gaià

Aquesta és una iniciativa llargament reivindicada des d’Associacions i entitats del territori, i també des d’alguns ajuntaments.

Formaran part de la taula la totalitat dels municipis que s’hi vulguin adherir mitjançant aprovació del Ple de l’Ajuntament, dos representants per comarca amb dret a vot, i la col.laboració dels agents socials del territori, entre els que hem estat convidats a participar l’Associació mediambiental la Sínia i l’Associació Terres del Gaià. Esperem la incorporació futura d’altres entitats.

La declaració d’intencions  queda reflectida en el protocol d’adhesió dirigit als ajuntaments:

El riu Gaià és un dels principals cursos fluvials de la façana litoral catalana i l’únic que té tot el seu curs a les comarques tarragonines, el qual aporta les seves aigües a la mar Mediterrània.

El riu Gaià, a l’alçada de Santa Coloma de Queralt, en el seu origen, recull les aigües de les serres de Brufaganya i de Queralt. En el seu recorregut travessa la serralada litoral on actualment està situat l’embassament de Gaià, concretament a l’estret del Cardenal.

Al final del riu s’hi troba la reserva natural de fauna salvatge de la desembocadura del Gaià, formada per una llacuna, habitualment separada del mar per una barra de sorra. (…)

A la conca del riu Gaià hi coincideixen cinc espais inclosos dins la Xarxa Natura 2000 (DAMH, 2009) i que conformen també part del Pla dels Espais d’Interès Natural de Catalunya (Llei 12/1985, de 13 de juny, d’espais naturals) (DAMH, 2010e).

El document d’adhesió enumera igualment els principals objectius de la Taula del Gaià:

L’èxit de la posada en marxa d’aquest compromís depèn, en gran part, de la coordinació d’esforços, tant col·lectius com individuals, dels municipis signants. Aquesta és la raó per la qual s’ha decidit crear un espai de treball format per les administracions locals que representen als territoris pels quals discorre el curs principal del riu Gaià.

La Taula del Gaià té com a objectius principals:

 

  1. Impulsar el camí blau Camí del Gaià, mitjançant la restauració i habilitació d’un camí, adjacent al riu, que enllaci els municipis i les comarques que travessa com a connector territorial.
  2. Treballar per la millora ambiental del riu com a connector ecològic, amb la finalitat de recuperar els seus valors naturals i paisatgístics.
  3. Contribuir a la valorització de la identitat dels territoris que formen part dels curs del riu Gaià. Es vol contribuir a un desenvolupament territorial sostenible, tant en l’àmbit ambiental com social i econòmic, on la dinamització econòmica s’impulsa sobretot amb el turisme sostenible.

 

Nosaltres hi afegirem “La custòdia del territori1

El document de creació de la Taula, especifica, entre d’altres coses, que servirà per

per definir les línies de treball, les accions i la recerca de finançament per a l’execució.

Des d’aquí manifesten la satisfacció per la iniciativa i el desig que realment sigui una plataforma de desenvolupament pel territori

        

     

@Terresdelgaia

Casa Jaume Punto, Santa Coloma de Queralt

 

Passejar pel Gaià sempre està bé; pels seus paisatges, per els seves viles i llogarrets. I sempre descobreixes un racó amagat. I d’un petit racó amagat, una petita meravella us en vull fer cinc cèntims.

Que Santa Coloma de Queralt val una (o més) visites, està clar. El castell dels comtes, el nucli medieval, els molins del Gaià, i la font de les Canelles d’on raja la primera aigua del nostre riu. El safrà, els camps de cereals, la seva gent…i la botiga d’en Jaume Punto.

Una petita botiga que ha quedat amarada en el temps. Conserva el mobiliari antic, de començament del segle XX, i el millor també en conserva el gènere. Es veu que havia estat una confiteria – adrogueria, un combinat que ara ens sembla difícil. Obrador de xocolata i cereria. I una mica de tot.

Es veu que cap al 1965 el matrimoni que duia la botiga, crec recordar que la segona generació ja, es va jubilar i van tancar l’establiment amb tot el gènere que tenien a la venda i el que tenien emmagatzemat des de molt si molts anys enrera. L’Associació Cultural Baixa Segarra ha recuperat el local i el que s’hi venia. Pots trobar les xocolateres, sobre de royal de vés a saber quan, “flix” i insecticides i els aparells per “flitar”, colònies a granel, ciris i motllos d’exvots, i petites meravelles com pissarrins d’escola o bosses de confits per la primera comunió. Un univers de petites meravelles. Millor gaudiu de les imatges i de segur que us agafen ganes d’anar-hi!

L’albereda de Santes Creus

La Regla de Sant Benet estableix que els monestirs han d’estar en llocs on tot allò que necessita un monestir per al seu funcionament, hi estigui a prop. I és això que al segle XIII els monjos que fundaren el Monestir de Santes Creus deurien trobar, finalment, a la vora del riu Gaià, aigua per moure els molins i per abastar horts i cuines, fusta i terra fèrtil per conrear. El paisatge des de fa set segles, ha anat canviant, però als peus del monestir hi queda un reducte molt singular del que devia ser la vegetació típica del país.

Arrecerada entre les cases i el riu Gaià, als peus del monestir, hi trobem un dels pocs boscos de ribera que encara es conserven al nostre país i que és conegut com a l’albereda de Santes Creus i que es troba inclòs dins dels espais d’interès natural de Catalunya. I per què? La seva singularitat rau en que conserva, malgrat les maltempsades, les característiques dels boscos en galeria de la mediterrània. Són boscos caducifolis, per bé que l’aigua, ran dels cursos del riu, no és un factor limitant, car hi és abundant, a diferència de la plana o les muntanyes, que haurien d’estar cobertes de vegetació perennifòlia.

Els botànics, als boscos com el de l’albereda n’hi diem que pertanyen a l’associació Populionalbae, és a dir, els boscos de ribera de la mediterrània. Aquest tipus de vegetació, de forma més o menys indestriable, conté, a Santes Creus, tres comunitats vegetals prou ben definides si hom hi para atenció:

  • L’albereda típca ( Vinco-Populetumalbae)

Vegetació dominada per l’àlber ( Populus alba) i en menor proporció l’om ( Ulmusminor), amb un sotabosc herbaci més aviat escarransit i poc variat entre les plantes que hi podem destacar hi trobem la vinca, de flor blava, i la sarriassa, amb fruts vermells ben visibles a finals d’estiu.

  • L’omeda ( Lithospermo-Ulmetum minoris)

Bosc dominat per l’om, amb un sotabosc més ric que l’albereda, on hi destaquen la viola, la vinca, el mill gruà i l’heure entre d’altres. Dissortadament la grafiosi, una malaltia fúngica extesa arreu d’Europa, va portar els oms al límit de la seva existència.

  • La salzeda (Saponario-Salicetumpurpurae)

Bosquetó arrelat ran d’aigua, dominat per la sarga, ara amb una presència molt migrada arrel de diferents actuacions que històricament s’han dut a terme a la llera del riu. De composició variada i poc uniforme, és el resultat de les aportacions d’espècies d’aigües amunt. Es tracta d’un bosc molt ben adaptat a les rierades, amb arrels extenses i brancatge flexible.

 

       

 

La singularitat, bellesa i serenor de l’albereda de Santes Creus ha fet que des de temps immemorial sigui utilitzada com a àrea de fontada i lleure, cosa que posa en perill la seva supervivència, doncs impedeix el normal relleu generacional dels arbres, que acaben desapareixent sense que cap exemplar els substitueixi. Les mesures preses, en el sentit de salvaguardar del calcigament alguns espais, semblen insuficients per mantenir una població  d’arbres suficients que permeti la regeneració de la comunitat vegetal. Caldrà estar atents a l’evolució del conjunt botànic i aplicar-hi les mesures necessàries per preservar aquest indret tan singular com el propi Monestir de Santes Creus.

Xavier Salat, president de l'IEV i biòleg

Podeu trobar un article ampliat a lúltim número de la revista "Cultura i paisatge" http://www.culturaipaisatge.com/cat/la_revista.html