Llegenda: Les Albaredes de Santes Creus

 

La construcció de les edificacions principals del monestir de Santes Creus esmerçà grans esforços i molt de temps. Calgué aplanar els terrenys i remoure terres amunt i avall; de primer la terra sobrera s’escampava al voltant del cenobi, pels horts i vinyes que havien d’esdevenir domèstics. Arribà un moment però, en que calgué cercar altres camins i aleshores, l’Abat tingué la pensada d’escampar les terres sobreres a la riba del riu, on podrien després plantar-hi arbres pel gaudi i ús de la comunitat.

Els monjos anaren acumulant la terra vora la llera del riu en el lloc on més s’eixamplava, al vessant esquerre del Gaià i hi plantaren àlbers.

Tanta era l’activitat constructiva que el monjo encarregat de traginar la terra cap al riu, cada dia havia d’anar més lluny a deixar-la. Un dia, mentre descansava de tant feixuga feina, se li aparegué un estrany personatge que li va preguntar perquè estava tant cansat, i el monjo respongués que l’Abat cada dia el feia anar més lluny a llençar al terra i ja no podia més. Aquell personatge, que no era altre que el Dimoni, li digué:

  • Si jo fora vós, no aniria tant lluny i la tiraria aquí mateix
  • Però és que l’Abat vol que la reparteixi riba avall
  • El que vol l’Abat, que en això no hi entén res de res, és que vós us canseu debades, per posar-vos a prova. Si l’hagués de traginar ell, la terra, no ho diria pas això. I és que la vostra feina és ben inútil perquè si llanceu la terra a la vora del riu, la mateixa aigua ja la farà lliscar riba avall-

El monjo es va deixar convèncer i a des d’aleshores, va buidar les carretades al final mateix del camí que, des del monestir  menava directament al riu. I efectivament, la terra cada dia lliscava riba avall i aviat s’hi van poder plantar arbres. Però la terra no lliscava gràcies a l’aigua, sinó que era el Dimoni qui feia la feina. Ja es pensava que havia enganyat el monjo i podria tenir la seva ànima, quan va arriscar massa i el va tornar a temptar. El monjo s’adonà que l’estrany personatge es preocupava massa d’ell i finalment li explicà a l’Abat, que li ordenà que no anés més a llençar terra al riu.

El Dimoni veient-se atrapat i per venjar-se, aquella nit treballà de valent traslladant tota la terra de la riba esquerra a la riba dreta. Va fer tant terrabastall que l’Abat es despertà i l’anà a trobar. En nom de Déu li ordenà que deixés de carretejar terra, i efectivament, per molt que el Dimoni ho intentà, ja no pogué arrossegar més terra perquè es va tornar pedra.

Avui dia encara es pot veure aquest petit turonet de pedres que separa ambdues alberedes i en el que mai no s’hi ha pogut plantar res.

                                                                                                        Maribel Serra

FORT I COGUL, Eufemià. Llegendari de Santes Creus.  Barcelona : Fundació Salvador Vives
 Casajuana, 1974)

 

 

Albereda Santes Creus

Fira “Som terra de safrà”a Santa Coloma de Queralt

 

El dissabte 14 de novembre d’enguany es va celebrar a Santa Coloma la primera edició de la festa del safrà. Sota el nom genèric «Som terra de safrà» es van englobar tot un seguit d’activitats, la majoria d’elles enfocades a promoure el cultiu, la comercialització, l’ús i la cultura del safrà. Com ja vam publicar en un post anterior, Santa Coloma, a l’Alt Gaià, havia sigut segles enrere un centre molt important a nivell europeu, i actualment podria ser una oportunitat pel territori.

Entre els actes cal destacar una exposició, durant tot el cap de setmana, a la sala gran del castell on s’hi exposaven diferents estris i documents històrics i panells informatius. Al matí en Jaume Martell va fer una visita guiada pel call jueu, passant per llocs i explicant la història dels jueus i els seus vincles amb el món del safrà. Al migdia es va fer una xerrada a càrrec de Teresa Helena Balcells sobre «el safrà i les seves aplicacions mèdiques a l’Edat Mitjana» i una taula rodona amb la presència de Joan Cartanyà de Montblanc (productor i comercialitzador de plantes aromàtiques), Joan Corbella de Rocafort de Queralt (comercialitzador d’espècies), i Jaume Martell (petit productor de Santa Coloma). En acabar hi va haver un tast de diferents productes locals elaborats amb safrà (crema de formatge, embotits, pa, gelea, …). Boníssims!

Al migdia els restaurants de la vila oferien «menú del safrà» i a la nit els bars «tapes ensafranades». I a la tarda taller de melmelades a càrrec de «Al pot petit hi ha» i manualitats a càrrec de «Art Santa Coloma».

Va completar la festa espectacle de circ infantil al matí, batucada amb el grup colomí «Ben sonats» a la tarda, i nit de música jove a l’Estrella a la nit.

Durant tot el dia i en diferents llocs del casc antic del poble hi va haver mostra fotogràfica del safrà.

                                                                                                                                                                            Antoni Rius

DSC_1432DSC_1509 taller de manualitatsDSC_1486DSC_1499 tast productes safrà

DSC_1477DSC_1445

L’estornell vulgar (I)

Ja estem en plena tardor. Per això, m’agradaria parlar-vos del que és probablement l’hivernant de la Conca del Gaià més abundant i proper a nosaltres: l’estornell vulgar (Sturnus vulgaris).

estornell

L’estornell no és gaire espectacular: bàsicament de color negre i de la mida d’una merla. De fet, molta gent confon les dues espècies. Ara bé, si ens hi fixem, a curta distància, o amb uns prismàtics, veurem que té, sobretot al cap i al coll, unes irisacions metàl·liques morades i verdes, molt elegants. A més, a diferència de la merla, quan va pel terra camina en comptes de saltar. En vol, té també un perfil molt característic amb unes ales triangulars i acabades en punta. Finalment, per acabar d’ajudar-nos a la seva identificació, a l’hivern li surten unes pintes blanques per tot el cos, que serveixen per diferenciar-lo no només de la merla sinó també d’un ocell molt proper, el seu cosí germà, l’estornell negre (Sturnus unicolor), que, com podem deduir pel seu nom llatí, no té pràcticament pintes.

Fins no fa gaire l’estornell vulgar era, a Catalunya, un ocell exclusivament hivernant i rebíem exemplars del centre i nord d’Europa. Durant les tres últimes dècades, però, ha seguit un fulgurant procés d’expansió com a reproductor, molt ben documentat, que l’ha portat a colonitzar pràcticament tot el país. La primera cita de reproducció al Baix Gaià data del 1973, a Creixell concretament. El 1974 és citat per primer cop a la Baixa Segarra, a Santa Coloma de Queralt, però de seguida, en un mapa de distribució del 1976, ja apareix ocupant tota la conca del Gaià.

Es tracta d’un animal molt antropòfil, molt lligat als humans, als ambients agrícoles i suburbans. De fet, la gran majoria del nostres estornells residents fan el niu a cavitats dels edificis o sota les teules de les cases. Menja una mica de tot, tant insectes i altres animalons com fruits i llavors. Per això, tant podria ser considerat beneficiós com perjudicial pels conreus. Als països mediterranis, però, donat que és més abundant a l’hivern, sembla ser que no és gaire estimat pels pagesos. Com a prova em remeto al poema de Celdoni Fonoll:

L’estornell és una plaga
a la vinya i l’olivar
on endrapa de baldraga
Mig camperol, mig urbà

Tampoc manté bones relacions amb els serveis de neteja de les ciutats. Els milers i milers d’estornells que ens arriben a l’hivern, que s’alimenten bàsicament als camps, han agafat el costum d’anar a dormir, i a defecar, als arbres de les places i parcs del centre de les ciutats. Segurament ho fan perquè allà es troben a resguard dels depredadors i troben la temperatura urbana un xic més elevada, però realment suposen un important problema d’higiene pel mobiliari urbà i una amenaça directa pels vianants. Com comprovareu si passeu una tarda d’hivern per la plaça Imperial Tàrraco de Tarragona, s’intenta dissuadir als estornells de les seves intencions amb el recurs, un tant “gore” de passar per megafonia, i a tot volum, gravacions d’estornells agonitzant sota les urpes d’un falcó. El problema és que, com passa en tants aspectes de la vida, els ocells s’hi acaben acostumant o descobreixen que tot és un muntatge.

Per compensar-nos d’aquesta mala acció, s’ha de dir que, abans d’ajocar-se als arbres, aquestes enormes concentracions d’estornells formen, com segurament tots heu vist alguna vegada, uns autèntics núvols negres que fan i desfan figures espectaculars al cel del capvespre. L’explicació de com aquests estols formats per milers d’exemplars es mouen tant coordinadament que semblen actuar com un sol individu ha estat un repte pels científics. La solució a l’enigma, en un altre capítol.

Avui vull parlar de l’extraordinària capacitat de vocalització d’aquest ocell. Com sabeu a la majoria de les espècies d’ocells els mascles canten, especialment durant l’època de reproducció, per tal d’assenyalar la possessió d’un territori. Els estornells mascles tenen dos grans tipus de cant: el denominat “xiulat” que va destinat als altres mascles i té un sentit pròpiament territorial i el “refilat” que serveix més aviat per atraure a les femelles. Per a una femella d’estornell quant més divers sigui el seu cant “refilat” més atractiu serà un mascle. Com ràpidament haureu deduït els mascles d’estornell s’esforcen en oferir els cants més originals i variats possibles. Amb aquesta pressió, els estornells no han dubtat en saltar-se sense cap mirament els drets d’autor i plagiar descaradament, a falta d’inspiració pròpia, el cant d’altres espècies d’ocells. Així que la dinàmica de l’evolució biològica els ha portat a convertir-se en uns grans imitadors. Però no només imiten els sons naturals. Poden incorporar al seu cant sons d’origen humà, ja hem dit abans que són molt antropòfils, com ara clàxons de cotxes o sirenes d’ambulància. Diuen que a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial eren odiats pels soldats doncs imitaven el so d’un obús caient.

Però potser l’anècdota més curiosa respecte a la capacitat vocal d’aquesta espècie es la de l’estornell de Mozart. Mozart, que com tants genis de la història, sigui dit de pas, era un amant dels ocells, es va comprar un estornell com a mascota el 27 de maig de 1784 (ho va escriure al seu diari). En un apunt del mateix llibre, el músic assenyala que l’ocell va imitar l’inici del tercer moviment del seu Concert per piano nº17 en sol major, K453, però amb dues petites variacions que va transcriure (un calderó a l´últim temps del primer compàs i un sol sostingut en lloc de natural al segon compàs) afegint el comentari afalagador per l’ocell de “això ha estat bé”.

notes

Diuen inclús, els músics entesos, que la seva obra “Una Broma Musical” (K.522) es basa en el cant variat i una mica caòtic de l’estornell. El cas es que l’estornell en qüestió, no he sabut trobar si tenia nom propi, va morir el 4 de juny de 1787 i Mozart el va enterrar al jardí de casa seva i li va escriure un poema commemoratiu, un fragment del qual, com a comiat de l’article d’avui, m’he atrevit a traduir al català (des d’una traducció anglesa de l’alemany original)

Descansa aquí un estornell
Tot ell era un desgavell
Que al cim de la seva vida
Sense cap altre sortida
Va trobar un dia la mort…

“Tardor”, plat de careta de porc amb mucoses

Us proposem un plat de tardor, amb regust de foc de terra i bosc.  Una recepta econòmica, original, senzilla i lleugera. Us recomanem que aneu a buscar les mucoses als boscos de les nostres Terres del Gaià.

Les mucoses, o llanegues, són uns dels bolets més saborosos. Carnosos, amb un gust especial, potent però fi, i una textura única gràcies a la gelatina que els cobreix. Als voltants del Gaià les trobareu gairebé sempre negres, tot i que se’n fan de blanques.

La careta de porc és una carn gens greixosa, més si es cuina al vapor o al forn. La seva gelatina, gens pesant, combina perfectament amb la de la mucosa.

  1. Poseu una careta de porc a l’olla pressió (uns 30 minuts), amb l’aigua just cobrint-la, acompanyada de porro, pastanaga, ceba, un bitxo, una cabeça d’alls sense pelar, sal, pebre i un raig d’oli.
  2. A part, se saltegen les mucoses, ben netes, en una paella. Reserveu-les i marqueu la careta, un cop cuita, a la paella o planxa amb l’oli dels bolets.
  3. Posar les mucoses i la careta en una plata i enfornar-ho uns cinc minuts en forn de convecció a 200 º
  4. Emplatar,  amanit amb sal grossa, pebre vermell dolç i oli verge.
Albert Jordà, BAR SPORT Santes Creus 977639199

IMG-20151125-WA0010

EL GAIÀ ARRIBA AL MAR DESPRÉS DE 40 ANYS

Vídeo de Joan Blanch

Les anguiles s’adonen que el riu ha arribat al mar.

Les pluges de començament de novembre van fer créixer en 10 metres el nivell del  pantà del Gaià a El Catllar.

L’ACA i Repsol, propietari del pantà, han decidit alliberar aigua. Les comportes van obrir-se ahir; l’aigua baixava amb força i carregada de fang. El riu ha arribat a la seva desembocadura, a la platja de Tamarit, vuit hores després. Recorrent un camí, que malgrat els 40 anys, no ha oblidat. L’aigua ha tornat a córrer pel Catllar, per Ardenya, per la Riera, per les hortes i els camps, pels antics molins fins arribar a la platja.

Emocionats uns quants activistes, entusiastes, ambientalistes i veïns miraven meravellats l’arribada de l’aigua fangosa,  endinsant-se en la mar, obrint-se camí enmig de l’aigua salada, tornant a casa, i aleshores ho han vist, una anguila ha estat la primera a descobrir que el riu és novament viu i ha pujat aigües amunt.

El pantà, propietat de Repsol, es va construir l’any 1975 per donar servei a la refineria  de Repsol a Tarragona.  El 2011 es va signar un conveni entre l’ACA i  Repsol que permetria alliberar aigua del pantà per mantenir el cabal ambiental del Gaià, però només s’obren comportes un cop a l’any i si hi ha aigua suficient a l’embassament. La Plataforma “Salvem al Gaià”, membre de Terres del Gaià, demana que les comportes puguin obrir-se tantes vegades com  la quantitat d’aigua embassada ho faci possible.

Maribel Serra

 

Vídeos de Joan Díaz

El Gaià a Tv3

DSC_1880 DSC_1884 DSC_1885      Fotos de Mercè Casabona

Mirades al Gaià

Encetem una nova pàgina que vol donar cabuda i difusió a la creació artística inspirada des de les Terres del Gaià.  

I comencem amb una gran tria un poema de la Neus Esmel dedicat al nostre Gaià

 

La Neus llegeix el poema amb animació                 20151108_175350

EL RIU GAIÀ

A prop de Santa Coloma                                                            

neix el nostre “Riu Gaià”                                                                                     

de les entranyes profundes

que la terra fa aflorar.                                                                                       

Era el seu recorregut

molt tranquil i assossegat

tota la llera del riu

de “La Brufaganya” al mar.

Amb la calor de l’estiu

aquella aigua era sagrada

per poder apagar la set,

era de tots respectada.

Ell baixava dòcilment

amb aigua molt neta i pura,

com un mirall transparent

donant vida a la natura.

Quin goig feia contemplar

els tamarius i baladres

amb el contrast d’altres arbres

i el verd fosc del canyar.

Amb ocells voletejant

primavera vora el riu

recollint tiges de palla

per poder-s’hi fer el niu.

Hi havia peixos i anguiles

als seus gorgs, i riu avall

l’aigua, on era planera,

era talment un mirall.

Al hivern s’arreceraven

entre mig del canyissar

algunes aus, que emigraven

per poder-s’hi resguardar.

Entre Ardenya i Altafulla

era zona de repòs

de la llarga travessia

després de fer un gran esforç.

El riu… de tota la vida…

ara està empresonat,

van posar-li una barrera

per no deixar-lo passar.

Ara l’aigua està enxubada,

presonera del pantà

a l’estiu, baixa pudenta

quan la deixen per regar.

I a poc a poc la natura,

per no saber-la estimar,

l’aire i l’aigua contaminen

i tots ho pagarem car.

Rossinyols i caderneres

pocs en sentirem cantar,

molts moren emmetzinats

quan van a cercar menjar.

I l’aigua tan estimada

ara no deixen passar,

ni per Ardenya ni La Riera

de la presa de El Catllar.

Llera avall recorria

el nostre Gaià enyorat

saltironant per les pedres

de La Brufaganya al mar.

                                                                       Neus Esmel i Mercadé D’Ardenya.7 – 7 – 2015.

 

 

 

 

 

 

 

Sant Martí de la Brufaganya i el riu Gaià

Sant Magí de la Brufaganya

El naixement del riu Gaià també té una llegenda, o dues. Diuen que les terres per on ara passa el Gaià tenien poca aigua. Els veïns varen demanar insistentment a sant Magí que solucionés aquest problema. En aquella època se li atribuïen molts miracles. Al final, cansat, llençà el seu gaiato tant lluny com va poder. Allà on va caure hi va néixer el riu. I d’aquí li ve el nom de Gaià, del gaiato.

També s’explica que Sant Magí fou martiritzat a principis del segle IV pels romans. Portava uns trenta anys retirat en una cova de la serra de Brufaganya, al terme de Pontils, fent vida d’eremita i sent alimentat pels àngels.

El prefecte Dacià va iniciar la persecució als cristians seguint l’edicte de l’Emperador Maximià. En conèixer l’èxit de les prèdiques i miracles de Magí el va fer agafar. En Magí, però, es va negar a abandonar la seva religió. Fou alliberat pels àngels i tornà a la cova. Els seus perseguidors el trobaren, no sense abans patir tot tipus de calamitats. Després de martiritzar-lo una bona estona li van demanar aigua perquè estaven assedegats. Magí donà tres cops amb el gaiato a la roca i sortiren tres fonts. Els soldats, després de dormir una estona, el degollaren definitivament. En aquell lloc s’hi construí, posteriorment, una capella i és des de llavors un indret de peregrinatge. Diuen que l’aigua de les fonts, si la veus, cura malalties. El mal d’esquena, no, que jo ja ho he provat.

Pel que fa a Magí, fou canonitzat i declarat patró de la ciutat de Tarragona. Com a curiositat cal recordar que durant les festes de sant Magí de Tarragona es va a buscar aigua a les fonts de Sant Magí de la Brufaganya.

Pere Sadurní, l’any 2000 (Folklore del Penedès. Vol. 1. Sant Sadurní d’Anoia: Fundació Caixa Penedès, pàg. 334) va recollir l’anècdota dels rosers. Resulta que al santuari de la Brufaganya hi havia una filera de rosers, entre la cova i la font,  que tenien uns pètals ben especials. Eren tan vermells que semblaven tacats de sang. Diuen que nasqueren en aquest lloc recordant el martiri del sant en aquest camí. A la Llacuna hi ha una família que encara té un d’aquests rosers que guarda a casa com un tresor.

Sant Magí de la Brufaganya és dels llocs mítics del territori i condensa un bon grapat de miracles, aparicions i curacions.

Llegenda adaptada per Jordi Suñé / Il.lustració Ruta del Cister

JOSEP ZARAGOZA, PEP CALÇÓ (El Catllar, 1948)

En Pep és, era paleta. I moltes més coses. Fa dos anys que està jubilat. Però només de la feina oficial, perquè jubilar-se del tot és impensable per a ell. Sap tant i tant, ha fet tantes i tantes coses, que resulta gairebé impossible explicar-ho en quatre ratlles.

“Sempre m’han agradat les pedres” diu. També els llibres, que en té la casa plena. I observar la Natura. “em passava el dia al riu, observant els ocells, coneixent les plantes”. Tanta era la seva curiositat i les ganes d’aprendre que va convertir-se en un autodidacta insaciable.

Va anar a aprendre de paleta a l’Escola del Treball de Tarragona. També hi va aprendre a fer ràdios galena. A explorar, conèixer i reconèixer el territori…tot amanit amb molts llibres. Allò de la pràctica i de la teoria. I un dia va descobrir peces de sigilatta en unes restes arqueològiques prop del Catllar. Ens diu que hi va arribar a localitzar 27 viles romanes dins del seu terme.

De ben jove va anar a treballar de paleta amb Ramon Rull, del Catllar, fins que aquest es va jubilar. Aleshores, el Pep va estar 4 anys a l’atur que va aprofitar per aprofundir en el coneixement de les pedres, però ara ja escollia els tipus de pedres, no li valia qualsevol. Va conèixer l’ Eudald Carbonell l’any 1990, i el va portar als Vinyets, un jaciment prop de l’embassament del Gaià. En el clot que es va fer per construir-lo en Pep havia trobat sílex en una seqüència estratigràfica. L’Eudald exclamà: “ això es un Olduvai en petit!” https://ca.wikipedia.org/wiki/Gorja_d%27Olduvai

atapuerca

Després d’unes excavacions als Vinyets (El Catllar, 1991) , http://bit.ly/1JeP44w, d’on treu el renom amb que se’l coneix en el món dels entesos en pedres, en Pep “Vinyets”, va estar 10 anys a les campanyes d’Atapuerca, entre d’altres jaciments, a la Gran Dolina. Muntant bastides i altres andròmines. Voluntari arqueològic , si se’n pot dir així . Perquè sempre li va fer mandra estudiar la carrera, tot que en algun moment s’hi va posar, Experiència , moltes passejades i intuïció , amb això ja fa. I fa molt.

EL 1996 entra a la brigada de l’Ajuntament del Catllar a fer de paleta. I d’arqueòleg encara que no ho posés al seu contracte. Va participar en l’excavació del fossat del castell, dirigida per l’arqueòleg Josep M. Vergès, en la que van trobar un poblat de l’edat del ferro. L’any 2003 reprèn les excavacions amb l’arqueòloga Marta Fontanals, i després col·labora en la restauració. Coneix el castell potser millor que casa seva; l’entén i l’estima. Un privilegi gaudir d’una visita amb el Pep de guia.

El 1994 el gran incendi de Vespella de Gaià li aportà dades imprevistes: fragmenta de ceràmica de segle XV ,pedres de destrals prehistòriques , enterraments , empremtes medievals…..un tresor que ajuda a establir una seqüencia històrica de la població al Camp de Tarragona.

        20150612_140813       Seria innumerable precisar tots els jaciments on ha treballat, investigat,  gaudit el Pep. Bàsicament al Camp de Tarragona, on va participar en el projecte  Francolí-Gaià que estudia els poblaments prehistòrics d’aquesta àrea

http://bit.ly/1P8oaAk

Deixeu que us parli de forns de calç, de com es fan les tàpies, del tipus de construccions sarraïnes, de les ceràmiques, de les sitges , de pintures rupestres o d’incisions a la pedra, de com funcionen els molins o de les plantes del Gaià . De tot allò que sap, de tot allò que ha descobert.. Gran conversador, deixeu que us empelti el seu entusiasmedavant d’una cervesa, sense preses.

Maribel Serra

Dia dels ocells a El Catllar

Dissabte, 3 d’octubre, des de La Sínia i l’Ajuntament del Catllar, ens hem volgut sumar a la celebració internacional del dia dels ocells, amb l’organització d’una jornada, aquesta vegada al municipi del Catllar. Els darrers anys, anem fent algunes d’aquestes accions, com ara la celebració del dia mundial del medi ambient, de manera itinerant per diversos municipis del Gaià, per tal de fer més propera aquesta acció a la gent del Gaià.

L’activitat d’aquest dissabte ha consistit, primer, en una jornada d’anellament, coordinada pel Miquel Àngel Garcia. Gràcies a les seves explicacions, i les del seu fill, hem conegut millor la feina d’un anellador i hem vist com s’anellen les diferents ocells. L’activitat s’ha realitzat a l’entorn de la zona humida de la resclosa de la fàbrica del Catllar, i hem pogut veure espècies tant diverses com el raspinell, el tallarol de casquet i el pit-roig, o barba roig, com n’hi diuen al Baix Gaià.

A continuació, a l’ermita de Sant Ramon, l’Albert Pardo ens ha presentat els resultats de la seva experiència fent el seguiment d’ocells comuns a diversos punts del Baix Gaià, sobretot a la desembocadura i a l’àmbit dels Muntanyans. És un seguiment metòdic que ajuda els científics, a conèixer millor la situació de les poblacions d’ocells a Catalunya. I a nosaltres, quins ocells viuen al Gaià.

Héctor Hernàndez

ac9 ac1ac5 ac4

Fotografies © Marc Padrell, Judit Canela, Hèctor Hernàndez.