El futur de les Terres del Gaià

El primer que vaig conèixer del Gaià, ja de ben petita,  va ser la desembocadura, una zona d’aiguamolls envoltada de canyesque poc feia pensar en un riu.Més endavant, després de recórrer tot el tram baix i arribar fins a l’embassament del Catllar, vaig entendre perquè la llera del Gaià s’havia convertit en un camí sec. Força més tard, sobretot gràcies a les successives “Marxes per les Terres del Gaià”, vaig descobrirel Gaià alt i mig on el riu et sorprèn amb paisatges impressionants com el del meandre de Santa Perpètua de Gaià. Avui, gràcies continues actuacions de millora de l’entorn, el tram baix del Gaià ha canviat molt i ja deixa entreveure el riu que hi ha més amunt. Aquesta millora de l’espai juntament amb la xarxa de camins que s’ha anat desenvolupant al llarg de tot el riu, ha acostat la gent al Gaià, donant-lo a conèixer tot aprenent a apreciar els valors naturals que tenim a tocar de casa. A més dels valors naturals, darrerament també s’estan duent a terme activitats per difondre el ric patrimoni social i cultural lligat al Gaià, com els castells i molins que s’alcen a banda i banda del riu al llarg de tot el seu recorregut. Així mateix,la llista de productes amb el que podríem anomenar “denominació d’origen Terres delGaià” no para de créixer, potenciant el valor del comerç local. Tota aquesta activitat al voltant del riu s’ha anat desenvolupant buscant la complicitat de la gent que hi viu aprop i ha contribuït a crear o enfortir un llaç entre el Gaià i la seva gent. A mida que l’hem anat coneixent ensl’hem fet més nostre i ens hem adonat de la importància de conservar i potenciar els seus valors. Ara cal que aquesta empenta no s’aturi.Cal continuar treballant per enfortir i mantenir viva aquesta xarxa social que s’ha creat al voltant del riu per tal de consolidar-lo com a element vertebrador de les Terres del Gaià.

Alba Muntadas

14274471197_d9ba8b15c1_z13900290915_df9b061eab_zdesembocadura14052171188_3b94aa4d14_z

La recuperació del safrà a l’Alt Gaià

El safrà és una espècie utilitzada principalment a la cuina mediterrània i oriental des de fa segles.

Es poden trobar referències històriques que relacionen el safrà amb l’Alt Gaià des de l’Edat Mitjana. El record de les taules del safrà de la plaça d’avall de Santa Coloma de Queralt on es marcaven els preus prova que va ser un dels mercats del safrà més importants d’Europa durant molts segles. A la Història de la vila de Santa Coloma de Queralt de Mossèn Joan Segura1 ja se n’hi troba alguna referència i actualment els historiadors Pere Verdés Pijuan2  del CSIC i Jaume Martell Gassó, el nostre historiador local, hi estant investigant.

La flor del safrà té els pètals de color lila, els estams de color groc i els tres característics estigmes de color vermell. Aquests últims, un cop assecats, són els que constitueixen la tan apreciada espècie, que es paga a milers d’euros el quilogram. És una planta plurianual que es planta entre juliol i setembre, floreix entre finals d’octubre i novembre, i es recull manualment, flor a flor. Durant el temps de floració, cada dia al dematí es cull i, també manualment, cada tarda s’esbrina, és a dir es separen els estigmes de la resta de la flor per després posteriorment assecar-los per poder conservar-los i envasar-los per al seu consum.

A la capital natural de l’Alt Gaià durant el segle XX el conreu i la comercialització del safrà s’ha anat perdent progressivament i només la constància d’unes quantes famílies que mai l’han deixat de conrear ha permès mantenir-ne una petita producció. Actualment costa d’imaginar els camps dels afores de Santa Coloma de Queralt o de Les Piles de Gaià tenyits de verd i lila pels volts de Tots Sants, però ens agrada somniar que potser el futur de nou ens hi portarà.

Les terres i el clima de l’Alt Gaià són molt bones per obtenir un safrà d’excel·lent qualitat. En els darrers anys aquest conreu s’està reintroduint -de moment encara de forma gairebé testimonial- amb la intenció de que en el futur aquesta flor tan bonica ens torni a portar riquesa. De manera que al seu voltant es pugui desenvolupar a més d’un complement a l’agricultura iniciatives emprenedores que incorporin també aspectes històrics, gastronòmics, turístics, pedagògics, medicinals i culturals.

Des del grup de Santa Coloma en Transició i la Fundació Quer Alt ens agrada de fer-ne difusió i volem esperonar a més persones a que s’involucrin per a fer possible, entre totes, que el safrà torni a ocupar el lloc que es mereix al nostre poble i en tot l’àmbit de la conca alta del riu Gaià.

L’Alt Gaià va ser i pot tornar a ser terra de safrà!

1: http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Segura_Valls

2: http://digital.csic.es/handle/10261/54211

Pilar Calçada, Antoni Rius (Santa Coloma en Transició i Fundació Quer Alt)fotobloc fotoblog2

Fotos de Jaume Martell

SALVADOR PALAU RAFECAS, Santa Coloma de Queralt, 1948

Coneix els protagonistes del territori

Qui és en Galo ? doncs tot va començar quuan en Galo feia de paleta, i li agradaven – i li agraden – les pedres, però també era, i és, un aficionat a la fotografia i un enamorat de la terra…

De ben jove ja participa en algunes associacions i entitats, és allò que avui en diríem un“dinamitzador” natural, amb una curiositat sense límits, i ganes de marxa, i algunes vegades una mica de “brega”, i és que feia de “Satanàs” als Pastorets, boxa i castells (De la Jove) (http://usuaris.tinet.cat/jde/biograf.htm con. 2014-07-31)

En Galo comença a fer fotografies, sobretot d’esglésies romàniques, a la Conca de Barberà i després a la resta de Catalunya. Aprofita vacances i caps de setmana, de vegades amb amics i família. D’altres vegades sol, amb el gos, i dormint al ras o al cotxe.

De fet, no només fa fotografies, sinó que aconsegueix recollir una important col.lecció de fotografia antiga d’arquitectura i paisatge rural sobretot, però no únicament.

Ja hem dit que li agraden els edificis històrics; sobretot uns de concrets, els molins. I va fotografiar, inventariar, documentar, els molins fariners de Catalunya, mooooooolts, tots els que ha pogut trobar. Els seus estudis ens han servit de guia als aprenents que venim al darrera; he d’admetre que fins que no vaig topar amb 800 molins fariners de Catalunya : des de El Sènia i l’Algars al Cardener-Llobregat” [i], d’en Galo, no tenia la més mínima idea de com funcionava un molí. Ell em diu que s’hi va interessar perquè trobava que eren uns edificis situatts a molta alçada respecte al riu, i es preguntava si pujaven l’aigua a “galletes”, més o menys com jo, per sort els seus estudis ens ressolen el dubte. No en va tenir prou amb els molins, però, i va continuar fent fotos, documentant edificis i fets històrics, i escrivint, perquè les seves ganes de saber no s’aturaven. Col.laborà en l’elaboració del patrimoni arquitectònic de Catalunya , també en la investigació toponímica per als mapes del Servei cartogràfic de la Generalitat. Va fer un recull dels renoms de les cases de Santa Coloma, col.laborà amb els Amics del Romànic…no hi cap en aquesta pàgina tot el seu CV. Cal destacar que, de la mà d’Albert Manen fou pioner, el 1981, a estudiar i divulgar els fets de la Guerra Civil a la Conca de Barberà.

El Galo també ha estat assessor de restauradors de molins, ha fet xerrades, ha escrit articles (el primer l’any 1976 en castellà, al Correo Catalán), ha practicat la història local; personalment li agraeixo els seus estudis sobre la conca alta del Gaià, molins i torres, llegendes i història. Però, sobretot, ha estat i és, un home planer, afable i molt savi… una bona companyia a les Marxes del Gaià !!

Li preguntem, Santa Coloma és Baixa Segarra (comarca geogràfica però no política) o Conca de Barberà ?

Administrativament som Conca de Barberà, però hi ha una reivindicació més o menys generalitzada de la denominació de Baixa Segarra, de la qual no en sóc gens partidari. El més lògic és la denominació d’Alt Gaià, referència a raons de l’entorn natural molt menys discutibles que raons administratives o polítiques.

I per què Galo ? Doncs, és el renom de la casa.

Els llibres del Galo : http://usuaris.tinet.cat/jde/galo.htm

[i] PALAU RAFECAS, S. (1994) Santa Coloma de Queralt: Museu-Arxiu Comarcal de Montblanc “800 molins fariners de Catalunya : des de El Sènia i l'Algars al Cardener-Llobregat”

Galo

 

Les Coves Roges i la llegenda del Diable

A finals del segle XIX i a principis del XX molts excursionistes recorrien les zones rurals del país empesos per l’anhel de conèixer aquella Catalunya que no havia canviat amb la industrialització ni amb els vents que portaven modes que havien modificat el paisatge humà de les ciutats. Amarats del romanticisme de l’època, cercaven aquella essència, pretesament estàtica, del sentir del camp. Amb aquest objectiu el metge Pau Teixidor i Tarrida, nascut a Sant Boi de Llobregat el 1847 però instal·lat a Rodonyà almenys des del 1875 fins a la seva mort el 1907, va promoure l’excursionisme pels municipis de l’entorn. Coneixem algunes de les seves cròniques gràcies a la publicacions de l’època del Centre Excursionista de Catalunya (CEC).

Doncs bé, el nostre protagonista havia sentit parlar tantes vegades de les Coves Roges, prop de Vespella i a tocar del Gaià, que tenia moltes ganes d’anar-les a veure. Un veí de Montferri, poble que llavors era conegut amb el bonic nom de Puigtinyós, es va oferir a acompanyar-lo. La seva dona era filla de Mas d’en Blanch. Amb la companyia d’un soci del CEC ja tenim la comitiva trescant per aquests camins un dia d’estiu de principis de segle XX. Sortiren a les nou del matí amb dos cavalls, el Ninus i l’Andarín, des de Rodonyà. Passaren per Montferri, el casalot de la Polla Rossa, Mas d’en Figueres, Mas Cadernal i Mas d’en Blanch. D’aquest Mas s’uniren al grup el pare i un xiquet.

Arribats a les Coves queden meravellats i els acompanyants aporten informacions de gran interès. La Coves són del Pansit, que viu en una caseta a tocar, amb un gos. El conjunt de coves formen una paret d’uns 35 metres d’alçada per 200 de llarg. Una de les coses que més crida l’atenció a Pau Teixidor és la rica fauna:

Pochs són els foradets y escletxes en que no hi facin niu una o altra au o aucell. Aixís és com se veu als pardals tordals, pàsseres, orenetes, roquerols, falsies, etc., viure y xoplujar-se sota’1 mateix rasser ab els corbs, esparvers, òlives, muçols, etc., séns que cap dels ignocents aucellets hi prengui mal; qual secret està en l’astucia que tenen aquests pobrets en niuar y ficar-se no més que en els forats molt amagats y petits. També crien allí abundancia de ratapeixets; però qui s’emporta la palma de les cries són les abelles, quals riques y temptadores bresques són allí fruita prohibida pera l’home.

Un dels guies va fer adonar a la comitiva l’existència d’unes estaques encantades. Eren les estaques del diable!

Ens preparàvem ja pera baixar, quan el guia, a propòsit de les abelles, ens preguntà si’ns haviem adonat de les estaques encantades. «Les estaques encantades?» férem nosaltres. «Sí, les estaques del diable. Que pot-ser no’n saben res, vostès?» «Fins al present, no.» «Segueixin -me, donchs, ab la vista, y, si no m’erro, ne veurem cinch.» Efectivament, no’n mancà ni una pera que, en distints punts, comptessin fins a cinch estaques entatxonades en aquelles enlairades voltes. Y no podent nosaltres atinar de cap manera com la mà de l’home havia pogut servir d’instrument pera clavar-les-hi, ab tota l’amabilitat del món ens contà la següent y curiosa rondalla:

«Una vegada s’escaigué a trobar-se aquí, tot sol, un xiquet d’una de les masies de l’entorn, y mentres contemplava embadocat, el goig que feya aquella munió d’aixams d’abelles y frisava, de segur, per l’impossibilitat en que’s veya d’escursar les distancies y poder escorcollar els caus, sense saber com; se li presentà un senyor, ben arreglat y molt ben vestit, qui ab veu amorosa li féu aquesta interessant pregunta: «Que t’agradaria menjar d’aquestes bresques, nen?» «Prou; però no’s poden heure.» «Donchs mira: te’n vas a cercar una caldera y veuras com l’omplirem y podras atipar-te’n.» El nen, mig esporuguit ab la sobtada presencia d’aquell home, y mig esperançat de ses dolces paraules y afalagadores promeses, no sabia què fer-se. Per fi’s decidí y marxà, tornant al cap d’una estona ab una caldera que havia emmatllevat en un mas proper.

»Llavors, l’aixerit senyor, carregant-se a coll al nen y a la caldera, d’un bot s’en filà dalt d’aquelles voltes, crestà una rocosa arna, ficà la mèl a la caldera y clavà una estaca al forat. Tot seguit, ab esfereidora lleugeresa, volaren a una altra arna; ab la mateixa destresa’n tragué la mèl, la col·locà a la caldera y tapà’l forat ab una altra estaca, repetint igual operació fins a cinch vegades, que representen les estaques que’s manifesten encara.

»Un pich plena la caldera, d’un salt se plantaren baix. «Ara d’aquesta mèl se n’ han de fer quatre partions, senyor;—una pera mi, una pera tu, una pera l’amo de les arnes y l’altra peral qui t’ha deixat la caldera. Ja les pots fer tu mateix.» El pobre nen, com que encara li durava 1’esglay, no sabia quin partit pendre. Més, instigat repetides voltes, per fi, acotant-se a la caldera, digué: «Donchs, si’n tinch de fer quatre parts, lo mellor serà que hi faci una creu»… Y li féu. No sentí cap més paraula ni resposta; aixecá’l cap, y no vegé ningú… Aquell home s’havia fos com el fum… Era’l diable.»

Déu ni do! Quins temps aquells quan les llegendes passaven de pares a fills… o d’avis i néts… o de nadius a excursionistes! No hi havia televisió, ni tablets, ni uatzaps. Només la paraula!

Per cert, després d’explicar batalletes de lladres que s’amagaven a les Coves, l’excursió acabà com havia començat, deixant els acompanyants als seus llocs d’origen. I el nostre amic Pau publicà la crònica al Butlletí del CEC número 79 (pàgines 201-213), corresponent a l’agost de 1901 (http://ddd.uab.cat/pub/butcenexccat/butcenexccat_a1901m8v11n79.pdf).COVES ROGES coves

Jordi Suñé Morales