En aquesta segona entrega de llegendes del Gaià ens traslladem al Gaià Mig, al municipi de Montferri. Com sabeu aquest bonic poble és conegut pel Santuari de la Mare de Déu de Montserrat situat als afores i obra de Josep M. Jujol, deixeble de Gaudí i arquitecte conegudíssim a les nostres contrades.
Si fem el gest de deixar la variant de nova construcció podrem endinsar-nos pel seu carrer principal, per on, fins no fa tants anys, hi passava la carretera. Fa baixada en direcció al riu. Paga la pena arribar-se als rentadors públics. Són al carrer-camí que es dirigeix al riu. Tornem. Agafem el camí que ens porta al castell de Puigtinyós, actualment conegut com Rocamora. És a 240 metres d’alçada. És evident que, des de la seva construcció al segle XI, ha patit diverses remodelacions. Al llibre “Els castells del Gaià”publicat per Miquel, Santesmases i Saumell el 1999 es recull la primera notícia documentada sobre el castell datada el 1072 i citen la llegenda de Lucil·la.
La llegenda
Fa molts anys, ja ningú recorda quants, vivien al castell de Puigtinyós el senyor de Montferri i la seva filla Lucil·la. Passaren els anys i el pare de Lucil·la arribava al final dels seus dies. Abans de tancar els ulls per sempre més li digué a la seva filla que cerqués al seu germà Bernat per tal que tingués cura d’ella i del castell. No era cosa senzilla: el Bernat es trobava lluitant a la guerra.
L’oncle del Bernat ho va sentir tot i es va voler aprofitar de la Lucil·la. No cal dir que ella s’hi va resistir. El càstig fou molt dur: la Lucil·la va ser tancada al soterrani. Però les paraules del seu pare la van fer reaccionar. En cap moment va perdre les forces i l’esperança. Gràcies a això aconseguí fugir a través d’un passadís.
Al cap de dos anys tornar al castell acompanyada d’una gran multitud de gent que li donava suport. Reconqueriren el castell i empresonaren a l’usurpador. L’oncle fou condemnat a morir de fam al mateix soterrani. Les terres del castell foren donades als pagesos.
La història acaba amb l’acció de la Lucil·la alliberant al seu botxí ensenyant-li on era el passadís secret per on ella havia escapat anys enrere. El tiet, penedit, fugí a Poblet.
Diuen els veïns que aquest passadís encara existeix. Sigui cert o no, espero que no m’hi tanquin mai!
Jordi Suñé
Gràcies, Jordi, per aquest regal: històries (i el regal és el rescat fresc que ens n’has fet) anònimes, llegendàries d’un lloc… m’he sentit un nen del Gaià.