Amb la participació de: Ôscar Saladié, geògraf URV i bomber voluntari; Jordi Blay, geògraf URV, especialista en planejament territorial; Jofre Rodrigo, Xarxa per la Conservació de la Natura; Juan Pedro Martín Vide, expert enginyeria fluvial, UPC. Moderadora: Evelyn Segura, biòloga i comunicadora científica.
Després de la gran riuada que el passat 22 d’octubre va afectar, sobretot, l’Espluga de Francolí i Montblanc, provocant molts danys materials i la pèrdua de 7 vides (una al Maresme), els ciutadans d’aquestes dues poblacions s’han organitzat per recollir fons per ajudar en la recuperació. La Riuada Solidària que s’ha celebrat en dos caps de setmana a ambdues poblacions, ha estat farcida d’actes de diferent tipus. Entre ells l’interessant debat objecte d’aquest escrit.
D’entrada el títol convidava a pensar que cal relacionar el canvi climàtic amb la gran riuada; cap dels ponents ha fet aquesta associació directa i fàcil.
Han estat d’acord a parlar de les riuades com a fenomen periòdic a la conca mediterrània. S’han enumerat les riuades “clàssiques” que han afectat el Francolí els últims 150 anys, sobretot la del 1994, que en volum d’aigua va ser més forta que la que ens ocupa; la diferència principal és que va afectar la part mitjana i baixa de la Conca. Han estat d’acord en suggerir que el canvi climàtic podia fer més habituals aquestes grans riuades que ara es produeixen cada 20/30 anys (amb algunes crescudes menors entremig). Sobretot però, han posat l’accent en la gestió del territori com a mitjà per pal.liar els efectes d’aquestes riuades.
Com sempre que es produeix una tragèdia d’aquests tipus, són molts els factors que hi conflueixen; no hi ha una sola raó. I de vegades factors completament contraris: Si al 1874 (Aiguat de Santa Tecla) la desforestació va ser clau perquè baixes l’aigua sense aturador fins a Tarragona, aquest 2019 l’excés de massa forestal podria haver empitjorat els efectes de la riuada per l’arrossegament de grans arbres des dels vessant de les muntanyes al riu. Els ponents tampoc han volgut sentir a parlar de les teories de rius “nets” com a mitjà d’evitar riuades: de fet la vegetació i els hàbitats fluvials actuarien en sentit positiu.
El debat ha girat a l’entorn de les diferents causes que conflueixen en un cas d’aquest tipus: L’excés de construccions a la vora del riu, en zones inundables, tot i que siguin “zones difícilment inundables”, és un perill; l’alternativa fora fer-hi construccions i activitats en relació amb el riu (han parlat de zones d’esbarjo, construccions lleugeres lligades a l’estudi i al lleure, turisme sostenible, activitats agrícoles etc). L’excés d’infraestructures, en especial ponts, a les lleres dels rius fan canviar el comportament del curs de l’aigua i també en fan pujar el cabal; alguns no s’han construït tenint en compte aquests riuades “que difícilment poden succeir”. La gestió dels boscos, la gestió de les lleres, de les zones poc o molt inundables, l’adequació de noves normes que previnguin riuades.
En definitiva la gestió del territori per atenuar l’efecte antròpic. S’ha posat com a exemple la Xarxa per la conservació de la natura i els acords de custòdia. Un repte que tenim al davant, molt més enllà del cavi climàtic. Dissortadament, com ha dit un ponent, “ja fa 30 anys que parlem de la gestió del territori…”
Maribel Serra
Després vam començar el recorregut pel camí de l’aigua, des de la resclosa l’Escorxador (o peixera segons la documentació medieval) per la riba esquerra, i ja les primeres aigües del Gaià s’aprofiten per regar uns horts. Les boixarreres, forats al fons de la bassa dels molins que permeten portar l’aigua cap al següent molí. Els estelladors, comportes per tornar l’aigua sobrera al riu. Que no se’n perdi ni una gota. Un exercici de vocabulari.
Des d’allà vam resseguir els molins, el de la Torre, el de Pucurull, el de Petronillo i el del Sol. Proveïts de fotografies aèries i una còpia d’un fantàstic plànol de l’any 1750 que mostra els molins i les seves basses, equipament proporcionat pel nostre guia, i que ens va permetre deduir tot allò que ja no es pot veure, redescobrint els enginys per desviar l’aigua sobrera, per nodrir les sèquies, per aprofitar l’aigua, en definitiva. Restes patrimonials difícils de veure abans de la riuada del 2015.
