L’ALBEREDA DE SANTES CREUS, UN PATRIMONI NATURAL A REVALORITZAR

La problemàtica de l’Albereda i propostes de gestió

L’Albereda sempre ha estat un lloc d’esbarjo; com acredita Eufemià Fort a “Santes Creus de l’exclaustració ençà”,  l’alcalde d’Aiguamúrcia, l’any 1846, se’n referia nomenant-la “la Albereda de recreo de los frares de Santas Creus, la cual está de bajo del extinto monasterio de Santas Creus”.

De molt enllà les comunitat vegetals i la fauna han conviscut amb la presència humana. L’any 1977, Folch i Guillén, per primera vegada, donava a conèixer la problemàtica d’aquest espai natural. Segons deia l’autor: “L’albereda de Santes Creus, i concretament l’omeda i l’albereda pròpiament dita, travessa un moment greu de mala gestió ecològica. Si es manté la política d’ús en els termes actualment instaurats, és difícil pensar que aquest bosc de ribera pugui persistir durant gaire més de vint-i-cinc o trenta anys. Hom ha transformat l’albereda en una àrea de fontada, en una simple arbreda humanitzada”. La causa principal de la degradació de l’Albereda era una pressió humana excessiva i incontrolada. Malgrat això, l’autor reconeixia la pràctica tradicional de l’espai natural com a lloc d’esbarjo, i afirmava que “ni l’ús públic d’aquest bosc sembla interdicible a la pràctica, ni té sentit d’intentar la interdicció (…) Cal admetre, doncs, la necessitat d’ordenar l’albereda per a l’ús públic. Però per això mateix, no en contra d’això mateix, és imprescindible d’establir un programa d’actuació, obligadament restrictiu en alguns aspectes, que faci indefiniblement possible l’ús i la freqüentació”.

Salat i Brúnel, el 1996, encara considerava vàlida la diagnosi de Folch i Guillén. Afirmava, que “El mal ús de l’Albereda, on gairebé hi és permès tot, fan que el cicle natural de renovació dels arbres es deturi, s’incrementi l’erosió del sòl fins a límits insostenibles per l’Albereda, es destrueixi la vegetació herbàcia típica de l’Albereda i es substitueixi, en alguns casos, per altres tipus i, en definitiva, s’alteri de forma sostenible el cicle ecològic que l’ha mantinguda segles rere segles”.

L’any 2000 Sergi Saladié i Jordi Garcia estudiaven una vegada més el conflicte d’interessos – vegetació i homes-, que es produïa al PEIN de l’Albereda de Santes Creus. Consideraven que els visitants de l’Albereda –especialment del sector nord- es podien repartir en les tipologies següents:

  1. persones que anaven a buscar aigua a les fonts de l’espai.
  2. persones que anaven a fer menjades sobretot en dies festius.
  3. persones que anaven a observar o estudiar els recursos naturals, especialment grups escolars.
  4. persones que utilitzaven l’espai com a zona d’esbarjo.

A partir dels anys 80 la gestió duta a terme a l’Albereda del sector nord, com la instal·lació de barbacoes o taules de càmping, va propiciar encara més la hiperfreqüentació humana, provocant una alteració de les cobertes de sòl i la biodiversitat, on actualment s’observa un sòl compactat i sense regeneració de la vegetació.

En contraposició, els mateixos autors que esmentaven la problemàtica, proposaven unes millores com:

1-Delimitació de les àrees de fontada

2-Prohibició de l’entrada de vehicles.

3-Presència de guàrdia forestal.

4-Minimització dels visitants en especial al sector nord.

5-Millora del coneixement de l’espai.

6-Planejament integral d’actuació.

7-Revalorització del components naturals i elements del medi físic.

8-Articulació de les actuacions de les diferents administracions que tenen competència de gestió sobre el l’espai, i amb els ens local i grups socials d’opinió.

Fa uns 20 anys es van dur a terme algunes de les accions esmentades, com per exemple en aquelles zones de més difícil accés es delimità amb la construcció de marges de pedra i tanques forestals. A dia d’avui s’hi pot veure algun plançó d’àlber, entre d’altres espècies. Tot i això, aquestes accions no són suficients ja que en cap cas s’observa una regeneració del bosc de ribera. Cal actuar amb urgència per revaloritzar els valors naturals de l’Albereda, la proposta és:

-Reubicació del bar de l’Albereda al sector central (la illeta) juntament amb les taules de càmping, lavabos i barbacoes, amb la finalitat de potenciar-lo com a lloc d’esbarjo.

-Plantació d’arbrat a l’espai central del sector nord (zones taules i barbacoes), ja que en els últims anys han caigut molts arbres vells i no hi hagut regeneració, allí on s’observa un buit i falta de tancament de les capçades. Prèviament descompactar el sòl en algunes zones.

-Assegurar la regeneració de la vegetació del bosc de ribera pròpia de l’Albereda en forma de galeria (la salzeda de sarga (Saponario-Salicetum purpurae), l’albereda (Vinco-Populetum albae) i l’omeda (Hedera helix-Ulmetum minoris).

-Les desbrossades selectives han de respectar espècies com la vinca (Vinca difformis), la cua de cavall (Equisetum arvense), el galzeran (Ruscus aculeatus), etc, i franges de masses arbustives que dona refugi a la fauna.

-Realització d’un pla de gestió dut a terme amb les administracions competents i sempre amb concordança amb els ens locals que poden ajudar encara més a potenciar els valors de l’Albereda.

-Delimitació dels recorregut de pas i accessos (1 metre d’amplada aprox.) amb tanques forestals per potenciar la regeneració de la vegetació, sobretot al sector nord.

-Regularització de l’entrada de personal en determinats punts de l’Albereda.

-Prohibició de l’entrada de vehicles dins l’espai.

-Salvaguardar i potenciar els valors naturals de l’Albereda del sector nord (propietària Diputació de Tarragona) i l’Arbreda Vidala (propietària Ajuntament d’Aiguamúrcia). Que sigui un lloc d’estudi, d’educació ambiental, dut a terme per les administracions competents, pels ens locals, i les entitats del territori

Santes Creus, 1880                                                                                Santes Creus, 2013, Foto. J. Marlès

Per acabar, la meva àvia m’explicava que quan ella era petita a l’Albereda “quan arribava la primavera sortien moltes violes, lliris, estava ple de reguerons d’aigua i bolets de soca. Ara tot ha canviat, s’estan perdent aquests elements”. Un dia ja de gran em va dir “avui he somiat que agafava ben fort les violes, no les volia deixar perquè sabia que era un somni i no em volia despertar”. Aquestes paraules sàvies, d’amor a la natura, a l’Albereda, al lloc on vius, eren emotives. Quan l’àvia parlava de l’Albereda quan ella era petita li lluïen els ulls, i quan parlava com la veia de gran emetia una gran tristor. L’Albereda no és la mateixa de fa uns anys, i per a protegir-la cal fer-hi alguna cosa, actuar-hi fins que la meva àvia es volgués despertar.

FORT I COGUL, Eufemià. (1972) Santes Creus de l’exclaustració ençà. Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus
FOLCH I GUILLÉN, Ramon. (1976) “L’albereda de Santes Creus: Enquadrament i problemàtica de l’albereda en el context de la vegetació de Ribera del Migjorn de Catalunya”. Santes Creus: Boletín del Archivo Bibliográfico de Santes Creus, núm 5
SALAT I BRÚNEL, Xavier (1996) “L’albereda de Santes Creus.” Reboll”, núm. 11. Montblanc.
SALADIÉ I GIL, Sergi-GARCÍA I VENTURA, Jordi. (2000) “L’Albereda de Santes Creus: ús o abús?” “Quaderns de Vilaniu”, núm. 38 Valls.
MARLÈS MAGRE, JAUME. (2003) “Els oms de l’albereda de Santes Creus”. Una victòria contra la grafiosi?”.La Resclosa 7. Vila-rodona: Centre d’estudis del Gaià.
                                                                                                                                                                                                                                                              Jaume Marlès Magre

Procés de participació sobre el futur de l’aigua a Catalunya (2022-2027)

 

LA PARTICIPACIÓ A L’ACA (Agència Catalana de l’Aipatrigua)

El passat 26 de setembre l’Agència Catalana de l’Aigua va iniciar un Procés de participació corresponent al 3er Cicle de planificació hidrològica per al pe­ríode 2022-2027. Aquest procés obeeix a la Directiva Marc Europea sobre masses d’aigua, i ha de servir per definir les problemàtiques principals, i definir l’estratègia, els criteris i les prioritats per afrontar-les.

El procés es divideix en quatre fases, la primera fou la de presentació.

 

Pròximament començarà la segona fase que es treballarà sectorialment, amb l’objectiu de recollir reptes i propostes de cadascun dels sectors:

  • Administració
  • Agroramaderia i forestal
  • Associacions Ambientals
  • Empresa i industria

 

La tercera fase seguirà els següents eixos temàtics a través de tallers de propostes, la participació és oberta a qualsevol interessat per un o més temes:

  • Contaminació urbana, industrial i sanejament
  • Contaminació associada a pràctiques agrícoles i ramaderes
  • Qualitat hidromorfològica, biològica i cabals ambientals
  • Garantia d’abastament, eficiència, estalvi i consum
  • Planificació dels riscos associats a la inundabilitat contaminació urbana, industrial i sanejament

 

La darrera fase recollirà totes les idees sorgides de les fases anteriors.

 

Des de Terres del Gaià tenim l’experiència de participar en els anteriors processos, i hem comprovat com coses que vam dir ara fa 12 anys encara estan per resoldre. També constatem una participació més baixa del que ens agradaria.

Les pròximes sessions seran pel sector de l’Administració, l’agroramader i el forestal, i es faran el 7 de novembre a Tarragona. Us passem l’enllaç per a qui es vulgui inscriure. Ho podeu fer, si voleu a títol individual. La participació sempre és important. En aquesta ocasió es fa especial esment de la participació de dones, fins ara poc representades. Així doncs, us animem a totes !

https://participa.gencat.cat/processes/tercercicleaigua/f/2661/

Antoni Ruiz de Castroviejo

Passat, present i futur de l’embassament del riu Gaià. Xerrada a Altafulla

Divendres 15 de febrer es va fer al centre d’Estudis d’Altafulla una xerrada força interessant sobre la realitat actual de l’embassament, amb força assistència.

La xerrada va començar amb la ponent Natàlia Fúnez d’”Ecologistes en acció”, que va fer un retrat de diversos embassaments espanyols que han quedat, o han estat sempre obsolets des de la seva construcció, i de  les conseqüències ambientals, socials i econòmiques d’aquesta situació. L’embassament del Gaià a El Catllar, és un d’aquests casos.

Tot seguit va intervenir Joan Díaz, enginyer de camins i membre de l’Associació Terres del Gaià i de l’Associació mediambiental la Sínia. Va fer uns apunts tècnics que permetessin entendre la tipologia estructural de la presa d’escullera, (com la del Gaià); i com aquesta repercuteix sobre el funcionament de l’embassament, i el que representa com a seguretat  enfront les avingudes. Tot seguit va fer un repàs històric sobre la construcció de l’embassament, i dels posteriors recreixements (augment de capacitat),  per a suposats usos que mai no es van materialitzar. D’altra banda però, també va plantejar els obstacles tècnics i de seguretat que plantejaria una eventual destrucció parcial o total de la presa, ja que la realitat urbanística i poblacional aigües avall ha evolucionat ignorant la possibilitat d’inundacions, precisament per l’existència de l’embasament. També es van apuntar altres handicaps de caire econòmic i social.

La voluntat de La Sínia, es plantejar un debat a nivell social i polític, sobre les possibilitats d’una deconstrucció parcial o total de l’embassament del riu Gaià.

A l’acabar les intervencions, es va obrir un torn de preguntes i fòrum amb el públic que es va estar molt participatiu.

La lluita per l’aigua a l’horta del Gaià: l’ancestral conflicte pels usos de l’aigua a La Riera de Gaià

L’aigua, en tant que font de riquesa, ha estat també font de conflictes. En el cas dels pobles de la riba del Gaià, els conflictes entre els diferents usos (agraris o industrials) han estat una constant al llarg de la història.  A la Riera de Gaià, poble que va néixer i desenvolupar-se a la vora de diversos molins i hortes regades per l’aigua del Gaià, aquests conflictes són inherents a la pròpia història del municipi.

Fotografia 1. Els dos usos de l’aigua coexistien al mateix urbà de La Riera: vegeu la intensa activitat del planter de la plaça major a la vora del Molí del Mig (o de Santes Creus) als anys 40 del segle XX  (Fotografia Josep Maria Ramon)

 

Des de l’edat mitjana l’economia de La Riera ha girat entorn una sèquia (anomenada “síquia”, “sèquia principal” o “rec major”) que desviava l’aigua del Gaià a l’alçada del Catllar i la canalitzava al llarg de5 km vers els termes d’Ardenya, La Riera i Virgili. A llarg del recorregut de la sèquia hi havia quatre molins fariners: el Molí de Fortuny o de Cortades(situat entre els termes del Catllar, La Riera i Vespella), el Molinet, el Molí del Mig o de Santes Creus (propietat dels Marquesos de la Bàrcena), i el Molí de la Torre (propietat dels Comtes de Santa Coloma). Al mateix temps, la sèquia permetia regar una superfície d’horta que a mitjans del segle XIX cobria més d’un centenar d’hectàrees on s’hi cultivava cànem, fesols i cereals en quatre districtes de reg encara existents a l’actualitat: Ardenya i la “Comuna” (la sorra del Gaià) a la vessant dreta de la sèquia, i el Reguerot (o Virgili) i Mas de Benet, a la vessant esquerra i final de la sèquia.

L’horta, els recs, els molins, les basses…foren, fins no fa gaires anys, elements que definien el poble de La Riera. Quan fa un segle, el reporter d’un diari de Tarragona, visitava La Riera, ens ho deixava molt clar:

La Riera, l’aixerit poble del Camp de Tarragona, el rioler poble de les aigües abundoses, quin plàhermós i rich en fruits rega’l Gayá, lo riuet quiet y silenciós,  lo riuet alegre, lo riuet de les recloses y dels molins” (Lo Camp de Tarragona, 27/10/1906)

Però “lo riuet alegre de les recloses i els molins” fou, durant el segle XIX, l’origen d’un enfrontament entre la noblesa (propietària dels tres molins) i els terratinents (regants): el “Comú” de La Riera (autoritat local del moment) es va convertir en el gran defensor dels interessos dels terratinents davant dels nobles, fet que va portar a la noblesa a apel·lar a instància superiors. Després de diversos contenciosos i de la intervenció del Governador de Tarragona, el 1828 els nobles varen iniciar un pleit davant el Tribunal de la Batllia del Reial Patrimoni, amb seu a Barcelona, màxima autoritat administrativa i judicial del moment.Amb aquest plet, el Comte de Santa Coloma i el Marqués de la Bàrcena buscaven el reconeixement dels seus drets sobre tota la l’aigua que transcorregués per la sèquia a partir de la posta de sol i fins a la sortida del sol.

La sentència del 9 de setembre de 1830 d’aquest Tribunal va donar la raó als nobles i va establir el principi de repartiment de les aigües que romandria vigent durant segle i mig: l’aigua de dia era per als regants i de nit per als moliners; si els regants necessitaven l’aigua durant la nit, l’havien de demanar i compensar econòmicament als moliners.

Fotografia 2. El Molí de la Torre (a l’entrada de La Riera venint de Ferran) era el darrer que feia ús de l’aigua de la sèquia de La Riera. Fotografia Yagüe (Fons Joaquim Grillo).

 

Tanmateix, aquesta sentència (i els recursos posteriors), no va resoldre la qüestió de la distribució del reg entre els propietaris i la formalització dels drets dels regants enfront a tercers va quedar pendent. De fet, arran d’aquesta sentència, els regants de La Riera es trobarien en una situació de fragilitat jurídica que perduraria gairebé un segle.

A partir de mitjans del segle XIX,l’Ajuntament (en tant que autoritat municipal establerta pel nou ordre polític liberal) assumeix funcions de regulació del reg: el 1852 es formalitza una primera “Junta hortelana” de caire municipal que no acabaria de funcionar, i el 1866 l’Ajuntament va establir les primeres normes de reg aplicables al conjunt del municipi.

Fotografia 3. Vista de les hortes de La Riera a la dreta de la sèquia amb l’arbre de la plaça i el Molí del Mig (o de Santes Creus) al fons (als anys 20).Fons Fotogràfic Salvany(Biblioteca de Catalunya).

 

De tot plegat en vàrem parlar el passat 4 d’agost de 2018 al’antic Molí de Santes Creus, actual Molí del Mig de La Riera (Centre d’Interpretació dels Molins del Baix Gaià), on una setantena de persones s’interessaren pel tema i aportaren elements de debat a una recerca que encara està en curs. L’article complet que explica el litigi entre l’Ajuntament de La Riera i la noblesa s’acaba de publicar a la miscel·lània del 2018 del Centre d’Estudis d’Altafulla, Estudis Altafullencs Nº42

Ricard RAMON I SUMOY lariera.seglexx@gmail.com    twitter@HortaiLlum

 

Conclusions Projecte Trivers

Durant uns mesos, des de la Generalitat s’ha treballat en el Projecte Trivers per avaluar l’estat dels ecosistemes de rius temporals o de cabal discontinu.

http://territori.gencat.cat/oc/detalls/Article/LIFE-Trivers

membres de l’Associació Terres del Gaià hi han participat, i tot i que no es tracta directament el riu Gaià, les conclusions de les sessions de treball que han generat els participants, són totalment extrapolables, Les podeu consultar:

FORMACIÓ DE LA PLATAFORMA SOS BAIX GAIÀ – PROU AGRESSIONS AL TERRITORI

Terres del Gaià és membre de la Plataforma formada per lluitar contra la construcció d’infraestructures que no justifiquen una agressió al territori de gran envergadura. Manifest

El passat dimecres 4 de juliol les Cambres de Comerç de Tarragona i Reus signaven un acord en què, entre d’altres, instaven al Ministeri de Foment a construir un by-pass ferroviari entre la via tradicional i la de l’alta velocitat a la zona del Gaià a fi de reduir el temps de viatge actual entre Tarragona i Barcelona a menys d’una hora.  Aquest acord s’afegeix al que ja van signar temps enrere els alcaldes de Tarragona, Reus, Cambrils i Vila-seca en què també es reclamava aquest by-pass.

Aquesta nova infraestructura suposaria un greu impacte ambiental i paisatgístic en una zona ja molt sobrecarregada, per on en pocs quilòmetres hi passen la via del tren, la N-340, l’A-7 i l’AP-7. A més, la demanda de construcció d’aquest by-pass s’afegeix a la demanda del desdoblament de l’A-7 fins a Torredembarra, que suposaria una nova agressió al territori.

Creiem que el desdoblament de l’A-7 no té sentit tenint en compte que el 2021 s’acaba la concessió de l’AP-7 i l’autopista serà gratuïta. Per tant, no caldria ampliar l’A-7, sinó enllaçar-la amb l’AP-7 a l’alçada de la Mora, la qual cosa tindria un impacte ambiental molt més reduït.

Per altra banda, la construcció del by-pass ferroviari a la zona del Gaià suposaria tan sols la reducció d’uns pocs minuts en el trajecte Tarragona-Barcelona i seria utilitzada només pels trens d’altes prestacions, ja que els regionals seguirien el seu trajecte actual. Per tant la major part dels usuaris no se’n beneficiaria. Creiem doncs, que aquests petits avantatges no justifiquen el greu impacte ambiental que suposaria aquesta obra, tenint en compte que existeixen altres alternatives amb un impacte ambiental i econòmic molt més reduït.

Per tot això, diverses entitats mediambientals, veïnals i socials del territori ens hem unit per constituir la Plataforma SOS Baix Gaià. Els integrants d’aquesta plataforma reivindiquem el valor patrimonial del nostre territori i ens oposem a la construcció d’aquestes noves infraestructures. Demanem als responsables polítics que el projecte de comunicacions del camp de Tarragona es faci de manera consensuada amb el territori i la gent que hi viu, i no tenint en compte tan sols els interessos econòmics. Hem de ser capaços de compaginar el progrés i la preservació i millora del medi natural pel bé de les futures generacions.

Entitats sotasignants d’aquest manifest

– Federació de Veïns de Llevant

– Associació de veïns La Móra-Tamarit

– Associació Mediambiental la Sínia

– GEPEC-EdC

– Assocació Terres del Gaià

GATA

 

 

 

 

LA TAULA DEL GAIÀ

El passat dijous 24 de novembre, a la Diputació de Tarragona, es va presentar una nova iniciativa per treballar pel nostre territori.

Des de la Diputació es proposa als municipis que formen part de la Conca del Gaià, participar d’una plataforma  de reunió i posta en comú dels reptes i oportunitats de les Terres del Gaià. La iniciativa es vertebra a l’entorn d’una oferta de turisme sostenible que anomenen “Camins blaus”.

L’iniciativa però,  vol anar més enllà, i promocionar les iniciatives de millora de l’entorn rural, paisatgístic i patrimonial del Gaià. Vol ser un espai de diàleg i de presa de decisions estratègiques en l’àmbit del riu Gaià

Aquesta és una iniciativa llargament reivindicada des d’Associacions i entitats del territori, i també des d’alguns ajuntaments.

Formaran part de la taula la totalitat dels municipis que s’hi vulguin adherir mitjançant aprovació del Ple de l’Ajuntament, dos representants per comarca amb dret a vot, i la col.laboració dels agents socials del territori, entre els que hem estat convidats a participar l’Associació mediambiental la Sínia i l’Associació Terres del Gaià. Esperem la incorporació futura d’altres entitats.

La declaració d’intencions  queda reflectida en el protocol d’adhesió dirigit als ajuntaments:

El riu Gaià és un dels principals cursos fluvials de la façana litoral catalana i l’únic que té tot el seu curs a les comarques tarragonines, el qual aporta les seves aigües a la mar Mediterrània.

El riu Gaià, a l’alçada de Santa Coloma de Queralt, en el seu origen, recull les aigües de les serres de Brufaganya i de Queralt. En el seu recorregut travessa la serralada litoral on actualment està situat l’embassament de Gaià, concretament a l’estret del Cardenal.

Al final del riu s’hi troba la reserva natural de fauna salvatge de la desembocadura del Gaià, formada per una llacuna, habitualment separada del mar per una barra de sorra. (…)

A la conca del riu Gaià hi coincideixen cinc espais inclosos dins la Xarxa Natura 2000 (DAMH, 2009) i que conformen també part del Pla dels Espais d’Interès Natural de Catalunya (Llei 12/1985, de 13 de juny, d’espais naturals) (DAMH, 2010e).

El document d’adhesió enumera igualment els principals objectius de la Taula del Gaià:

L’èxit de la posada en marxa d’aquest compromís depèn, en gran part, de la coordinació d’esforços, tant col·lectius com individuals, dels municipis signants. Aquesta és la raó per la qual s’ha decidit crear un espai de treball format per les administracions locals que representen als territoris pels quals discorre el curs principal del riu Gaià.

La Taula del Gaià té com a objectius principals:

 

  1. Impulsar el camí blau Camí del Gaià, mitjançant la restauració i habilitació d’un camí, adjacent al riu, que enllaci els municipis i les comarques que travessa com a connector territorial.
  2. Treballar per la millora ambiental del riu com a connector ecològic, amb la finalitat de recuperar els seus valors naturals i paisatgístics.
  3. Contribuir a la valorització de la identitat dels territoris que formen part dels curs del riu Gaià. Es vol contribuir a un desenvolupament territorial sostenible, tant en l’àmbit ambiental com social i econòmic, on la dinamització econòmica s’impulsa sobretot amb el turisme sostenible.

 

Nosaltres hi afegirem “La custòdia del territori1

El document de creació de la Taula, especifica, entre d’altres coses, que servirà per

per definir les línies de treball, les accions i la recerca de finançament per a l’execució.

Des d’aquí manifesten la satisfacció per la iniciativa i el desig que realment sigui una plataforma de desenvolupament pel territori

        

     

@Terresdelgaia

L’albereda de Santes Creus

La Regla de Sant Benet estableix que els monestirs han d’estar en llocs on tot allò que necessita un monestir per al seu funcionament, hi estigui a prop. I és això que al segle XIII els monjos que fundaren el Monestir de Santes Creus deurien trobar, finalment, a la vora del riu Gaià, aigua per moure els molins i per abastar horts i cuines, fusta i terra fèrtil per conrear. El paisatge des de fa set segles, ha anat canviant, però als peus del monestir hi queda un reducte molt singular del que devia ser la vegetació típica del país.

Arrecerada entre les cases i el riu Gaià, als peus del monestir, hi trobem un dels pocs boscos de ribera que encara es conserven al nostre país i que és conegut com a l’albereda de Santes Creus i que es troba inclòs dins dels espais d’interès natural de Catalunya. I per què? La seva singularitat rau en que conserva, malgrat les maltempsades, les característiques dels boscos en galeria de la mediterrània. Són boscos caducifolis, per bé que l’aigua, ran dels cursos del riu, no és un factor limitant, car hi és abundant, a diferència de la plana o les muntanyes, que haurien d’estar cobertes de vegetació perennifòlia.

Els botànics, als boscos com el de l’albereda n’hi diem que pertanyen a l’associació Populionalbae, és a dir, els boscos de ribera de la mediterrània. Aquest tipus de vegetació, de forma més o menys indestriable, conté, a Santes Creus, tres comunitats vegetals prou ben definides si hom hi para atenció:

  • L’albereda típca ( Vinco-Populetumalbae)

Vegetació dominada per l’àlber ( Populus alba) i en menor proporció l’om ( Ulmusminor), amb un sotabosc herbaci més aviat escarransit i poc variat entre les plantes que hi podem destacar hi trobem la vinca, de flor blava, i la sarriassa, amb fruts vermells ben visibles a finals d’estiu.

  • L’omeda ( Lithospermo-Ulmetum minoris)

Bosc dominat per l’om, amb un sotabosc més ric que l’albereda, on hi destaquen la viola, la vinca, el mill gruà i l’heure entre d’altres. Dissortadament la grafiosi, una malaltia fúngica extesa arreu d’Europa, va portar els oms al límit de la seva existència.

  • La salzeda (Saponario-Salicetumpurpurae)

Bosquetó arrelat ran d’aigua, dominat per la sarga, ara amb una presència molt migrada arrel de diferents actuacions que històricament s’han dut a terme a la llera del riu. De composició variada i poc uniforme, és el resultat de les aportacions d’espècies d’aigües amunt. Es tracta d’un bosc molt ben adaptat a les rierades, amb arrels extenses i brancatge flexible.

 

       

 

La singularitat, bellesa i serenor de l’albereda de Santes Creus ha fet que des de temps immemorial sigui utilitzada com a àrea de fontada i lleure, cosa que posa en perill la seva supervivència, doncs impedeix el normal relleu generacional dels arbres, que acaben desapareixent sense que cap exemplar els substitueixi. Les mesures preses, en el sentit de salvaguardar del calcigament alguns espais, semblen insuficients per mantenir una població  d’arbres suficients que permeti la regeneració de la comunitat vegetal. Caldrà estar atents a l’evolució del conjunt botànic i aplicar-hi les mesures necessàries per preservar aquest indret tan singular com el propi Monestir de Santes Creus.

Xavier Salat, president de l'IEV i biòleg

Podeu trobar un article ampliat a lúltim número de la revista "Cultura i paisatge" http://www.culturaipaisatge.com/cat/la_revista.html

Marxa, marxa

Em diuen,  escriureu alguna cosa sobre la Marxa ? Què és això de la Marxa ? Per què ho feu ? Ho diu gent que ve de Marxa,  gent que ens veu passar,  gent que pregunta com ha anat … i al final m’he decidit. I és que costa una mica posar-s’hi.  Com començo ? què explico? Podria començar amb allò de que és una Marxa reivindicativa,  per reclamar el riu,  el nostre Gaià, aquest riu petit i potent, aquest riu salvatge i tranquil, aquest riu que no té final al mar però que ho intenta. Però és que la Marxa és molt més que això.  És sobretot una declaració d’amor al territori i a la gent que l’habita, que l’estima, que el vol conèixer.

Tres dies de caminar, des de la font de les Canelles a Santa Coloma de Queralt , a la desembocadura fallida a Tamarit. Tres dies d’intercanviar punts de vista, de xerrar de tot i de res; de menjar i de veure bon vi. Del territori tot, faltaria !! De sorpreses, de descobrir nous paratges impressionants i també de veure on el riu està malalt. Tres dies amb companyonia  d’un centenar  de persones, algunes tots els dies, d’altres alguns trams.

N’hi ha que saben de pedres, de flors, de plantes, d’animalons, de rescloses i estacions d’aforament, d’història i d’ocells, de vins i vinya, de la terra, dels oficis, de música.. d’altres fan broma, més xiquets que la canalla, i crec poder afirmar que tots ens ho passem de conya. Malgrat les llagues, el cansament, les dutxes i els llits i les dificultats d’última hora.

I per on vam passar? Sortim de Santa Coloma ja ben esmorzats, enfilem cap a Sant Gallard on s’afegeix un altre excursionista, i ja en som uns 70. Després d’alguns anys, hem tornat a gaudir de la “terra promesa” a la riera de Biure, a pas gairebé militar per creuar la carretera abans que ens enxampi el ral-li d’Igualada.  A Santa Perpètua després de dinar, alguns entusiastes pugen a la torre del castell, un dels més antics de Catalunya.

La primavera ufanosa ens ha regalat molta aigua i molt neta, sobretot  en el primer tram fins a Querol; per sort hem estrenat oficialment les passeres que s’han tornat a instal·lar després de la Gaianada i ja no ens mullem els peus !! Des d’aquí un prec perquè les passeres siguin discretes i potenciïn el paisatge i el patrimoni. Hem pogut conèixer racons i patrimoni difícilment accessibles abans de la riuada del novembre del 2015.

Enguany hem redescobert el molí paperer de Seguer i el pou de neu de Vila-rodona. Hem albirat els meandres de Vilabella des de dalt la pedra foradada i hem baixat a l’estret de Cardenal per l’antiga estació d’aforament. I després per l’embassament, que ja se sap que és el gran mal del nostre riu, però he de confessar que aquest cop el vaig trobar bonic.

Gràcies a tots els que heu compartit el vostre saber; als qui heu regalat la vostra feina i empenta,  als qui han explorat i obert camí. A les persones que ens han ajudat a traslladar motxil.les amunt i avall.  Als fantàstics càterings “km 0” i als increïbles cuiners de la fideuà. Als fotògrafs improvisats, al poeta del manifest, a tots els heu patit (i gaudit) l’organització,  a la gent sempre de bon humor disposada a tot. Als ajuntaments que ens han donat el seu suport, a tots els que ens heu acompanyat i que, simbòlicament , vau portar una pedra de la conca alta fins al mar.

I al bar de Querol que va tancar més tard perquè no ens faltés una birra a l’arribada.

Maribel Serra

 

             

           

 

Podeu veure un recull ampli de fotografies de la VIII Marxa a https://flic.kr/s/aHskXhh1ym