Recuperem un article de Narcís Carulla. L’impacte del pantà del Gaià

Ara que la Gaianada del 2 de novembre del 2015 ha fet arribar el cabal del Gaià de nou a mar, ara que comptem amb el respecte per llei al cabal ecològic, ara que som camí de recuperar el riu, poc a poc, voldríem recomanar-vos un interessant article de Narcís Carulla, publicat el 1999 a la revista “Estudis Alrafullencs”, que no per tenir uns quants anys deixa de ser actual.

L’article parla de manera objectiva i quantitativament, de l’impacte econòmic que es deriva de l’explotació de la presa del Catllar i el desviament d’aigua cap a les instal.lacions de Repsol a Tarragona. Un impacte econòmic quantificat a partir dels canvis mediambientals, de les pèrdues ecològiques i paisatgístiques.

La introducció  explica en quin context va ser possible aquesta concessió a Repsol. Fa una interessant reflexió històrica sobre l’aprofitament de l’aigua del Gaià, sempre sobre explotat ja des d’època romana, i amb un cabal més aviat escàs.

Per als més tècnics hi trobareu explicades les característiques morfològiques de l’embasament i les seves deficiències constructives endèmiques.

L’article se centra a quantificar les pèrdues econòmiques i l’impacte ambiental de la manca d’aigua des del Catllar cap a mar, en quatre punts :

  • La manca de sediments que arribin a la platja, importants en la seva regeneració
  • La manca recàrrega d’aigües subterrànies,
  • L’afectació sobre els regadius vora del riu
  • La manca d’aportacions llimoses (fangs) que les crescudes feien arribar a l’horta de la part baixa de la conca

Tot i que l’article, “un element d’informació i reflexió”,  es dirigeix als “representants socials o polítics”, la informació és interessant i valuosa per la comunitat en general, sobretot per aquells que vivim a la conca, que vivim de cara al riu. Ens adonem, de cop, del que s’ha perdut, del que encara s’està perdent

http://www.raco.cat/index.php/EstudisAltafulla/article/view/205682

Maribel Serra

.COVES ROGES L'ESQUERDA DE L'EMBASSAMENT - copia     DETALL GEOLOGIA EMBASSAMENT AMB CUA FORADADA - copia

Coves Roges, l’esquerda del pantà

LES FIBLES DE REC SEQUES Els recs secs

El que es va endur el pantà.  Paperera.                Gaianada abans del pantà, any 1964 0 1965

EL QUE L'EMBASSAMENT MAT_ - copiaGAINADA ANTERIOR A L'EMBASSAMENT - copia

Santes Creus i les Terres del Gaià. Santa Coloma de Queralt. Font de les Canelles.

Iniciem, al nostre apartat “Mirades al Gaià”, la publicació de part dels textos i ilustracions del llibre “Santes Creus i les Terres del Gaià”, que fa un recorregut per tota la conca, amb textos de Josep Santesmases i pintures de Joan Cunillera. 

Agraïm als autors i a l’editorial Arola, la seva disponibilitat. 

Esperem que en gaudiu.

SantesCreus_05

SANTA COLOMA DE QUERALT

La Font de les Canelles

Podria haver estat aigua de font per regar l’hort d’una casa; podria ser pirinenca, de petita torrentera, sense nom ni dibuix en el mapa; tal volta aiguamoll en terra llaurada. Aigua escorreguda sense pena ni glòria, ni suc ni bruc, ignorant el delit d’escriure una cançó de futur. No hi ha aigua més valuosa que la que en néixer engendra un riu, vigorosa per trencar muntanyes, ufana de travessar planúries, amb l’afany d’abastar la gegantina mar.

El meu riu, petit, és noble de naixença, sota la Santa Coloma. La meva aigua per vuit canelles sortida és patrimoni indestriable de la vila comtal. Quants rius d’anomenada, de cabal majestuós, de llarg trajecte entre llengües i països no voldrien baratar-me la naixença!

Avall, avio l’aigua vers l’aventura: el curs és ben marcat. El temps i l’atzar de la natura dibuixaren camí vers la mar. Els homes, però, riu avall, han trencat el fat.

Josep Santesmases  · Joan Cunillera (2006). Santes Creus i les Terres del Gaià. Arola Editors.

Llegenda: Les Albaredes de Santes Creus

 

La construcció de les edificacions principals del monestir de Santes Creus esmerçà grans esforços i molt de temps. Calgué aplanar els terrenys i remoure terres amunt i avall; de primer la terra sobrera s’escampava al voltant del cenobi, pels horts i vinyes que havien d’esdevenir domèstics. Arribà un moment però, en que calgué cercar altres camins i aleshores, l’Abat tingué la pensada d’escampar les terres sobreres a la riba del riu, on podrien després plantar-hi arbres pel gaudi i ús de la comunitat.

Els monjos anaren acumulant la terra vora la llera del riu en el lloc on més s’eixamplava, al vessant esquerre del Gaià i hi plantaren àlbers.

Tanta era l’activitat constructiva que el monjo encarregat de traginar la terra cap al riu, cada dia havia d’anar més lluny a deixar-la. Un dia, mentre descansava de tant feixuga feina, se li aparegué un estrany personatge que li va preguntar perquè estava tant cansat, i el monjo respongués que l’Abat cada dia el feia anar més lluny a llençar al terra i ja no podia més. Aquell personatge, que no era altre que el Dimoni, li digué:

  • Si jo fora vós, no aniria tant lluny i la tiraria aquí mateix
  • Però és que l’Abat vol que la reparteixi riba avall
  • El que vol l’Abat, que en això no hi entén res de res, és que vós us canseu debades, per posar-vos a prova. Si l’hagués de traginar ell, la terra, no ho diria pas això. I és que la vostra feina és ben inútil perquè si llanceu la terra a la vora del riu, la mateixa aigua ja la farà lliscar riba avall-

El monjo es va deixar convèncer i a des d’aleshores, va buidar les carretades al final mateix del camí que, des del monestir  menava directament al riu. I efectivament, la terra cada dia lliscava riba avall i aviat s’hi van poder plantar arbres. Però la terra no lliscava gràcies a l’aigua, sinó que era el Dimoni qui feia la feina. Ja es pensava que havia enganyat el monjo i podria tenir la seva ànima, quan va arriscar massa i el va tornar a temptar. El monjo s’adonà que l’estrany personatge es preocupava massa d’ell i finalment li explicà a l’Abat, que li ordenà que no anés més a llençar terra al riu.

El Dimoni veient-se atrapat i per venjar-se, aquella nit treballà de valent traslladant tota la terra de la riba esquerra a la riba dreta. Va fer tant terrabastall que l’Abat es despertà i l’anà a trobar. En nom de Déu li ordenà que deixés de carretejar terra, i efectivament, per molt que el Dimoni ho intentà, ja no pogué arrossegar més terra perquè es va tornar pedra.

Avui dia encara es pot veure aquest petit turonet de pedres que separa ambdues alberedes i en el que mai no s’hi ha pogut plantar res.

                                                                                                        Maribel Serra

FORT I COGUL, Eufemià. Llegendari de Santes Creus.  Barcelona : Fundació Salvador Vives
 Casajuana, 1974)

 

 

Albereda Santes Creus

L’estornell vulgar (I)

Ja estem en plena tardor. Per això, m’agradaria parlar-vos del que és probablement l’hivernant de la Conca del Gaià més abundant i proper a nosaltres: l’estornell vulgar (Sturnus vulgaris).

estornell

L’estornell no és gaire espectacular: bàsicament de color negre i de la mida d’una merla. De fet, molta gent confon les dues espècies. Ara bé, si ens hi fixem, a curta distància, o amb uns prismàtics, veurem que té, sobretot al cap i al coll, unes irisacions metàl·liques morades i verdes, molt elegants. A més, a diferència de la merla, quan va pel terra camina en comptes de saltar. En vol, té també un perfil molt característic amb unes ales triangulars i acabades en punta. Finalment, per acabar d’ajudar-nos a la seva identificació, a l’hivern li surten unes pintes blanques per tot el cos, que serveixen per diferenciar-lo no només de la merla sinó també d’un ocell molt proper, el seu cosí germà, l’estornell negre (Sturnus unicolor), que, com podem deduir pel seu nom llatí, no té pràcticament pintes.

Fins no fa gaire l’estornell vulgar era, a Catalunya, un ocell exclusivament hivernant i rebíem exemplars del centre i nord d’Europa. Durant les tres últimes dècades, però, ha seguit un fulgurant procés d’expansió com a reproductor, molt ben documentat, que l’ha portat a colonitzar pràcticament tot el país. La primera cita de reproducció al Baix Gaià data del 1973, a Creixell concretament. El 1974 és citat per primer cop a la Baixa Segarra, a Santa Coloma de Queralt, però de seguida, en un mapa de distribució del 1976, ja apareix ocupant tota la conca del Gaià.

Es tracta d’un animal molt antropòfil, molt lligat als humans, als ambients agrícoles i suburbans. De fet, la gran majoria del nostres estornells residents fan el niu a cavitats dels edificis o sota les teules de les cases. Menja una mica de tot, tant insectes i altres animalons com fruits i llavors. Per això, tant podria ser considerat beneficiós com perjudicial pels conreus. Als països mediterranis, però, donat que és més abundant a l’hivern, sembla ser que no és gaire estimat pels pagesos. Com a prova em remeto al poema de Celdoni Fonoll:

L’estornell és una plaga
a la vinya i l’olivar
on endrapa de baldraga
Mig camperol, mig urbà

Tampoc manté bones relacions amb els serveis de neteja de les ciutats. Els milers i milers d’estornells que ens arriben a l’hivern, que s’alimenten bàsicament als camps, han agafat el costum d’anar a dormir, i a defecar, als arbres de les places i parcs del centre de les ciutats. Segurament ho fan perquè allà es troben a resguard dels depredadors i troben la temperatura urbana un xic més elevada, però realment suposen un important problema d’higiene pel mobiliari urbà i una amenaça directa pels vianants. Com comprovareu si passeu una tarda d’hivern per la plaça Imperial Tàrraco de Tarragona, s’intenta dissuadir als estornells de les seves intencions amb el recurs, un tant “gore” de passar per megafonia, i a tot volum, gravacions d’estornells agonitzant sota les urpes d’un falcó. El problema és que, com passa en tants aspectes de la vida, els ocells s’hi acaben acostumant o descobreixen que tot és un muntatge.

Per compensar-nos d’aquesta mala acció, s’ha de dir que, abans d’ajocar-se als arbres, aquestes enormes concentracions d’estornells formen, com segurament tots heu vist alguna vegada, uns autèntics núvols negres que fan i desfan figures espectaculars al cel del capvespre. L’explicació de com aquests estols formats per milers d’exemplars es mouen tant coordinadament que semblen actuar com un sol individu ha estat un repte pels científics. La solució a l’enigma, en un altre capítol.

Avui vull parlar de l’extraordinària capacitat de vocalització d’aquest ocell. Com sabeu a la majoria de les espècies d’ocells els mascles canten, especialment durant l’època de reproducció, per tal d’assenyalar la possessió d’un territori. Els estornells mascles tenen dos grans tipus de cant: el denominat “xiulat” que va destinat als altres mascles i té un sentit pròpiament territorial i el “refilat” que serveix més aviat per atraure a les femelles. Per a una femella d’estornell quant més divers sigui el seu cant “refilat” més atractiu serà un mascle. Com ràpidament haureu deduït els mascles d’estornell s’esforcen en oferir els cants més originals i variats possibles. Amb aquesta pressió, els estornells no han dubtat en saltar-se sense cap mirament els drets d’autor i plagiar descaradament, a falta d’inspiració pròpia, el cant d’altres espècies d’ocells. Així que la dinàmica de l’evolució biològica els ha portat a convertir-se en uns grans imitadors. Però no només imiten els sons naturals. Poden incorporar al seu cant sons d’origen humà, ja hem dit abans que són molt antropòfils, com ara clàxons de cotxes o sirenes d’ambulància. Diuen que a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial eren odiats pels soldats doncs imitaven el so d’un obús caient.

Però potser l’anècdota més curiosa respecte a la capacitat vocal d’aquesta espècie es la de l’estornell de Mozart. Mozart, que com tants genis de la història, sigui dit de pas, era un amant dels ocells, es va comprar un estornell com a mascota el 27 de maig de 1784 (ho va escriure al seu diari). En un apunt del mateix llibre, el músic assenyala que l’ocell va imitar l’inici del tercer moviment del seu Concert per piano nº17 en sol major, K453, però amb dues petites variacions que va transcriure (un calderó a l´últim temps del primer compàs i un sol sostingut en lloc de natural al segon compàs) afegint el comentari afalagador per l’ocell de “això ha estat bé”.

notes

Diuen inclús, els músics entesos, que la seva obra “Una Broma Musical” (K.522) es basa en el cant variat i una mica caòtic de l’estornell. El cas es que l’estornell en qüestió, no he sabut trobar si tenia nom propi, va morir el 4 de juny de 1787 i Mozart el va enterrar al jardí de casa seva i li va escriure un poema commemoratiu, un fragment del qual, com a comiat de l’article d’avui, m’he atrevit a traduir al català (des d’una traducció anglesa de l’alemany original)

Descansa aquí un estornell
Tot ell era un desgavell
Que al cim de la seva vida
Sense cap altre sortida
Va trobar un dia la mort…

EL GAIÀ ARRIBA AL MAR DESPRÉS DE 40 ANYS

Vídeo de Joan Blanch

Les anguiles s’adonen que el riu ha arribat al mar.

Les pluges de començament de novembre van fer créixer en 10 metres el nivell del  pantà del Gaià a El Catllar.

L’ACA i Repsol, propietari del pantà, han decidit alliberar aigua. Les comportes van obrir-se ahir; l’aigua baixava amb força i carregada de fang. El riu ha arribat a la seva desembocadura, a la platja de Tamarit, vuit hores després. Recorrent un camí, que malgrat els 40 anys, no ha oblidat. L’aigua ha tornat a córrer pel Catllar, per Ardenya, per la Riera, per les hortes i els camps, pels antics molins fins arribar a la platja.

Emocionats uns quants activistes, entusiastes, ambientalistes i veïns miraven meravellats l’arribada de l’aigua fangosa,  endinsant-se en la mar, obrint-se camí enmig de l’aigua salada, tornant a casa, i aleshores ho han vist, una anguila ha estat la primera a descobrir que el riu és novament viu i ha pujat aigües amunt.

El pantà, propietat de Repsol, es va construir l’any 1975 per donar servei a la refineria  de Repsol a Tarragona.  El 2011 es va signar un conveni entre l’ACA i  Repsol que permetria alliberar aigua del pantà per mantenir el cabal ambiental del Gaià, però només s’obren comportes un cop a l’any i si hi ha aigua suficient a l’embassament. La Plataforma “Salvem al Gaià”, membre de Terres del Gaià, demana que les comportes puguin obrir-se tantes vegades com  la quantitat d’aigua embassada ho faci possible.

Maribel Serra

 

Vídeos de Joan Díaz

El Gaià a Tv3

DSC_1880 DSC_1884 DSC_1885      Fotos de Mercè Casabona

Mirades al Gaià

Encetem una nova pàgina que vol donar cabuda i difusió a la creació artística inspirada des de les Terres del Gaià.  

I comencem amb una gran tria un poema de la Neus Esmel dedicat al nostre Gaià

 

La Neus llegeix el poema amb animació                 20151108_175350

EL RIU GAIÀ

A prop de Santa Coloma                                                            

neix el nostre “Riu Gaià”                                                                                     

de les entranyes profundes

que la terra fa aflorar.                                                                                       

Era el seu recorregut

molt tranquil i assossegat

tota la llera del riu

de “La Brufaganya” al mar.

Amb la calor de l’estiu

aquella aigua era sagrada

per poder apagar la set,

era de tots respectada.

Ell baixava dòcilment

amb aigua molt neta i pura,

com un mirall transparent

donant vida a la natura.

Quin goig feia contemplar

els tamarius i baladres

amb el contrast d’altres arbres

i el verd fosc del canyar.

Amb ocells voletejant

primavera vora el riu

recollint tiges de palla

per poder-s’hi fer el niu.

Hi havia peixos i anguiles

als seus gorgs, i riu avall

l’aigua, on era planera,

era talment un mirall.

Al hivern s’arreceraven

entre mig del canyissar

algunes aus, que emigraven

per poder-s’hi resguardar.

Entre Ardenya i Altafulla

era zona de repòs

de la llarga travessia

després de fer un gran esforç.

El riu… de tota la vida…

ara està empresonat,

van posar-li una barrera

per no deixar-lo passar.

Ara l’aigua està enxubada,

presonera del pantà

a l’estiu, baixa pudenta

quan la deixen per regar.

I a poc a poc la natura,

per no saber-la estimar,

l’aire i l’aigua contaminen

i tots ho pagarem car.

Rossinyols i caderneres

pocs en sentirem cantar,

molts moren emmetzinats

quan van a cercar menjar.

I l’aigua tan estimada

ara no deixen passar,

ni per Ardenya ni La Riera

de la presa de El Catllar.

Llera avall recorria

el nostre Gaià enyorat

saltironant per les pedres

de La Brufaganya al mar.

                                                                       Neus Esmel i Mercadé D’Ardenya.7 – 7 – 2015.