Autor: Terres del Gaià

El 26 de novembre de 2015 el meu amic Hèctor em va enviar un whatsapp. Havien trobat un ocell mort en un carrer de La Riera de Gaià. Sembla ser que s’havia estavellat contra un cable. Era un mascle jove —només uns mesos d’edat— de tallarol de casquet (Sylvia atricapilla) i portava una anella. Vàrem enviar l’anella als companys de l’ICO (Institut Català d’Ornitologia) que aviat ens van informar de la procedència de l’ocell. Havia estat anellat el 14 d’agost a Nassogne, una localitat de Valonia, la zona francòfona de Bèlgica, exactament t a 1043 Km de distància de La Riera en línia recta.
I es que ara, a l’hivern, els nostres camps s’omplen de tallarols de casquet provinents d’altres indrets més freds. Alguns s’han desplaçat només uns quants quilòmetres i venen de les zones més muntanyoses de Catalunya (s’anomenen migradors de curta distància), però molts altres arriben des del centre i nord d’Europa com Alemanya, Bèlgica i Suïssa. Es curiós, però si mirem el mapa de recuperacions a Catalunya de tallarols de casquet anellats (el veureu consultant al www.sioc.cat), veiem que el lloc de procedència més freqüent és precisament Bèlgica, com en el nostre cas.
És un ocell molt freqüent, ara a l’hivern, tant a Catalunya en general (a on es calcula que la població hivernal ronda els 1,5-2 milions d’individus) com a tota la conca del Gaià en concret i el podem trobar una mica pertot. Ara bé, l’oliverar és, en aquesta època, l’hàbitat a on és més habitual. També li agraden els garroferars i en general qualsevol espai més o menys arbrat a on trobi fruits (sembla ser que li agraden molts els fruits de l’heura, el lledoner i el llentiscle).
A més d’abundant, es tracta d’un animal bastant fàcil d’observar (no és tan tímid com altres tallarols) i d’identificar. Encara que bàsicament és d’un color grisenc , el casquet que te sobre l’ull —i que li dona nom a totes les llengües del món— és inconfusible. El color d’aquest casquet ens permet diferenciar fàcilment els sexe de l’ocell adult al camp: negre als mascles i marró ocre a les femelles. Diu Humbert Salvadó, al seu recull de noms populars d’ocells, que al Penedès se’l coneix també com “cap d’oli” (imagino que referint-se a les femelles).
També el podrem detectar per l’oïda. Te un reclam molt audible, un “tec-tec-tec”, que podríem imitar com un espetec de llengua sec i sonor. Aquest reclam tan característic el va fer servir el poeta italià del segle XIX, Giovanni Pascoli, en un poema (molt famós a Italia, sembla ser que de lectura obligada als col·legis d’aquell país) que du el nom italià d’aquest ocell: la capinera. A la primera estrofa ens diu que el reclam de la capinera, els seu tec-tec, ens avisa d’un canvi de temps, de l’arribada d’una pluja que omplirà els rierols.

Il tempo si cambia: stasera.
vuo el l’acqua venire a ruscelli.
L’annunzia la capinera
tra li àlbatri e li avornielli:
tac tac.

A la primavera i l’estiu en canvi, el panorama canvia completament. La majoria dels tallarols de casquet marxen de les nostres contrades. Alguns al centre/nord d’Europa, altres a les zones de Catalunya amb ambients forestals eurosiberians (més frescos i humits). Podríem dir que a l’estiu és un ocell típic dels boscos de la muntanya mitjana humida. No obstant, a la Conca del Gaià continua present, encara que en un nombre menor. El podrem trobar els boscos –més a les obagues- de la Serralada Litoral/Prelitoral i a la terra baixa allà on hi hagi algun espai arbrat amb un microclima més humit (com boscos de ribera, fondalades de barrancs o jardins grans).
La seva tendència poblacional a Catalunya és d’augment progressiu, com reproductor i com hivernant, degut al procés de reforestació que ha viscut el país des dels anys seixanta-setanta.
Doncs bé, durant aquets mesos mireu les branques dels arbres i pareu l’orella, segur que si sou una mica observadors detectareu el tallarol de casquet. Potser imaginareu d’on ve, si ha fet un viatge llarg o ha nascut aquí. És igual, potser podrem pensar que en cert sentit és afortunat, perquè és un ésser lliure i les fronteres (al menys les polítiques) no l’afecten.

                                                                                                                                                         Albert Pardo